Per la unitat d’acció del 15-M i tots els sindicats de classe

Per la realització d‘assemblees a cada fàbrica, polígon i barri obrer

Estem assistint a un atac greuísim als avanços socials que els nostres pares i avis van conquistar amb la lluita. La reforma constitucional implica una garantia més a la Banca internacional que cobrarà el deute de l'Estat, amb els seus creixents i escandalosos interessos, a costa de les despeses socials. L'educació i sanitat públiques, la qualitat i seguretat dels transports públics, les ajudes socials de tot tipus, tot està sotmès a un atac permanent per a assegurar el pagament a un grapat d’usurers. D'altra banda, la reforma laboral suposa un salvatge empitjorament de les condicions laborals, amb l'encadenament indefinit dels contractes temporals i la generalització (fins als 30 anys!) del contracte d'aprenentatge... Aquests atacs, anunciats amb la finalitat de ‘calmar als mercats’, no acaben ací. Els mercats, o siga, els capitalistes, exigeixen més i més transferència de riquesa de la majoria treballadora a les seues butxaques; és la seua forma d'eixir de la crisi que el seu sistema ha provocat. Si no aturem aquestes agressions, vindran més.

    Les direccions de CCOO i UGT han anunciat diverses manifestacions de protesta. Aquesta reacció és absolutament insuficient. El calat dels atacs exigeix una vaga general ja, i l'ambient social demostra que seria un èxit si s'organitza bé. Segons una recent enquesta de Metroscopia para El país, el 79% de la població considera que qui manen en el món no són els Estats, sinó els mercats; el 60% s'oposa a rescatar els bancs i defensa la seua nacionalització; el 90% exigeix la devolució dels diners rebuts.

Hi ha potencial per a la vaga general? Lliçons del 29-S

    Més que mai, existeix un divorci entre les institucions d'aquesta ‘democràcia de mercat’ (és a dir, democràcia en la forma, dictadura del capital en el fons) i la majoria de la població, divorci que s'ha expressat clarament en el moviment 15-M. Les enormes manifestacions del 19 de juny, i la continuïtat de la lluita a l'agost (50.000 persones van recuperar la Porta del Sol, a pesar de l'ocupació policial del centre de Madrid, el dia 5), reflecteixen l'enorme potencial que tindria una vaga general, idea aquesta assumida per gran part del moviment 15-M. El sector educatiu ja ha anunciat vagues contra els retalls a Madrid, Galícia i Navarra.

   Alguns dirigents sindicals s'han escudat amb anterioritat en el suposat fracàs de l'anterior vaga, el 29 de setembre, per a no organitzar la lluita. Molt lluny d’això, no és aquesta, sinó la falta de lluita, i (més greu encara) la conciliació amb Govern i patronal, pactar els atacs, com la rebaixa de les pensions i l'allargament de l'edat de jubilació, el que ha animat als polítics del sistema a continuar en la mateixa línia. La feblesa convida a l'agressió. El 29-S no va ser un fracàs, ja que el gruix de la classe obrera industrial, i d'altres sectors, va parar. No obstant això, aqueixa vaga general va estar molt lluny del seu potencial, degut fonamentalment que els dirigents de CCOO i UGT no van demostrar a sectors importants de la població la seua intenció de lluitar de forma seriosa i continuada, sinó més aviat la seua indecisió, la seua aspiració a tornar a negociar engrunes amb el Govern, i la seua aversió cap a la mobilització.

   És urgent la convocatòria d'una vaga general. Aquesta exigència ha d'anar acompanyada d'una lluita per recuperar als sindicats de classe per al que van ser construïts, recuperant també els mètodes del sindicalisme combatiu. Cal rectificar urgentment la política sindical. Els sindicats no pertanyen a les seues cúpules, sinó als seus afiliats i a tot el moviment obrer. En aquest sentit, pensem que una vaga general reeixida implica:

* L'organització d'assemblees en cada fàbrica, per polígons, en barris obrers (la coordinació amb el 15-M quant a aquests últims seria molt útil). Aquestes assemblees han de ser decisòries.

* La discussió i assumpció, en les assemblees, d'una plataforma reivindicativa que no es limite a l'immediat (la retirada de les reformes laboral i constitucional), sinó que plantege una alternativa. En la nostra opinió, aquesta passa pel no pagament del deute, la retirada dels atacs precedents, la inversió massiva en despesa social, la nacionalització de la Banca sota control social, la reducció de jornada a 35 hores sense reducció salarial, l'eliminació de contractes precaris.

* La unitat d'acció amb el 15-M, amb la resta de sindicats de classe, i amb qualsevol col·lectiu disposat a participar en la lluita (idea en la qual el Sindicat d'Estudiants ha insistit en la seua reunió amb els dirigents de CCOO i UGT, el dilluns 29). Cal implicar en la lluita, també, a l'enorme col•lectiu de desocupats, als treballadors immigrants, i a la joventut.

* La vaga general no pot ser el punt final, sinó l'inici d'un procés mobilitzador per a aturar els atacs. En aquest sentit, un pas clau és una vaga general a nivell europeu; totes les condicions per a això estan donades. En Itàlia el dimarts 6 haurà vaga general, i en la resta de països continuen les mobilitzacions.

   Finalment, pensem que aquesta situació demostra la necessitat que els sindicats de classe, i l'esquerra en general, recuperen la perspectiva de lluita contra el capitalisme. Cal donar una alternativa a tots aquests atacs, i aquesta alternativa només pot ser una democràcia real, on ens organitzem a través d'assemblees i comitès, en cada fàbrica, polígon, barri, etc., amb delegats triats i revocables en qualsevol moment, i sense cap privilegi per a ells. Aquesta democràcia dels i de les treballadores, que som la majoria de la societat, ha de contar amb els recursos que nosaltres i nosaltres creguem; per això les grans empreses i bancs han de ser nacionalitzats, i els seus recursos controlats democràticament. Aquesta societat, que només pot existir a nivell mundial, és la societat socialista.