Sembla, inclús, que els hi preocupés. La cantarella ha estat constant. Enquestes demoscòpiques cuinades per aguantar la consigna, reportatges amb experts tancats entre les quatre parets del seu despatx i molta, molta propaganda. I tot això, quan milions de persones i, en concret, centenars de milers de joves antifeixistes hem pres els carrers de forma massiva i reiterada denunciant el genocidi sionista i contra l’extrema dreta global, donant una resposta exemplar.
Però ja sabeu… que la realitat no els hi espatlli un “bon” titular.
El show feixista de Vito Quiles, un fiasco
Aquesta ofensiva persegueix objectius evidents, res és casualitat. Es tracta de plantar escepticisme entre els que lluitem, traslladar la idea que estem aïllats, en minoria, i que, per tant, no ens queda més remei que la passivitat. Una operació d'altura que està també darrere de la bufonesca campanya “España combativa” del pseudoperiodista i feixista Vito Quiles –al que aquells mateixos mitjans de comunicació alaben– per entrar a les universitats públiques i insistir en què la ultradreta és hegemònica.
La imatge d’aquesta marioneta –finançada per “empresaris que han volgut d’alguna manera donar suport a aquesta causa” perquè “simpatitzen amb el que faig”, com ho ha reconegut ell mateix– pujat als lloms dels seus guardaespatlles i parlant a través d’un megàfon de joguina, és totalment representativa de com els hi ha sortit el pla d’assaltar la universitat.
En el seu penúltim show i un dels més esperats, a Somosaguas, campus combatiu de la Universidad Complutense de Madrid, es van cantar entre altres consignes: “Vito, pringado, ni una charla has dado”. I es que així ha sigut a tots els centres públics als que ho ha intentat. Ni amb seguretat privada ni amb la impunitat total i col•laboració de la UIP (“antidisturbis”) aquest element ha pogut donar una imatge de força. A Barcelona, Alacant, València, Iruña, Sevilla, Málaga, Madrid… un mur de joves antifeixistes ha impedit que la reacció i els seus discursos d’odi entrin a la universitat.
Els estudiants ho han entès bé. Es tracta d’una jugada política per colpejar-nos, desmoralitzar-nos i acovardir-nos que, a més, posa el focus en la joventut i la universitat pública, precisament quan està sofrint un infrafinançament que la degrada, quan és objectiu d’un pla per a privatitzar-la i, com el cas de Madrid, quan es pretén retallar el dret a la protesta, al més pur estil trumpista. I enfront d'això, som molts més els joves que hem comprès que les xarxes socials són importants, però la lluita de veritat es guanya en allò concret: organitzant-nos i construint un sòlid mur antifeixista que no els hi doni ni un mil•límetre ni a les aules ni als carrers.
No pretenem fer una paròdia ni menysvalorar el perill ultradretà. Les imatges d’una extrema dreta a l'ofensiva que vam veure aquest estiu a Torre-Pacheco (Múrcia) organitzant autentiques caceres contra la població immigrant en unitat d’acció amb la policia, les bandes de matons tipus Desokupa actuant sense traves als barris obrers, l’increment de la repressió policial contra els que lluitem mentre protegeixen els feixistes, entre moltes altres coses, són una advertència clara que l’avanç de la reacció és un tema molt seriós.
Polarització social
Però és essencial identificar i respondre a la propaganda. No és veritat que la joventut s’hagi tornat fatxa. Òbviament, hi ha joves de dretes, i ara se senten forts i protegits. Però als nostres barris, instituts i facultats s’enfronten a una majoria molt més àmplia que ells. El que passa és que hi ha un profund procés de radicalització i polarització a la societat, tant a la dreta com a l'esquerra, que afecta també a la joventut i que enfonsa les seves arrels en la descomposició del sistema capitalista.
L’angoixa entre la joventut s’ha disparat respecte d’altres moments: cap perspectiva de futur, accés nul a un habitatge digne, empobriment i precarietat (laboral i vital), retallades socials i destrucció dels serveis públics… No hi ha jove que tingui la certesa de poder viure millor que les generacions anteriors.
Davant d’aquest escenari, la política tradicional, és a dir, la democràcia parlamentària capitalista, es mostra incapaç de satisfer les necessitats bàsiques de la immensa majoria de la població, per no parlar de les del jovent. És esperable el desenvolupament d’un sentiment de desafecció. El problema està en què les organitzacions suposadament alternatives a la política tradicional es fonen amb aquesta. Per a milions el balanç del govern de coalició liderat pel PSOE, tant a l'etapa de Podemos com a la de Sumar, és resumeix en una frase: “més del mateix”. Aquest sentiment és majoritari entre una gran part dels joves, l’experiència política conscient del qual ha sigut sempre sota aquest govern.
Les conseqüències de les polítiques capitalistes que defensen les organitzacions de l'esquerra institucional no són secundàries. Han posat la base per a donar credibilitat a la demagògia de l'extrema dreta. En aquest context, el seu discurs visceral, conjugat amb el verí racista, masclista, LGTBI-fòbic i anticomunista connecta amb els sectors més embrutits, desesperats i atomitzats del jovent.
Aquests machitos ressentits que es van veure amenaçats per l’avanç de la lluita feminista, aquests fills de petits explotadors que senten que la fortuna familiar està en risc, els fills de papà, frustrats i enfurismats han trobat una bandera per la que lluitar. La bandera del campi qui pugui, d’aixafar el més vulnerable, de l'embrutiment i de l'endarreriment moral, la creu i els bous. El cunyadisme de barra de bar s'expressa també a X i TikTok, i és això el que magnifiquen de forma conscient Prisa, Mediaset i la dreta en tromba.
Anem a la realitat
El diari El País ens presentava el passat 2 de novembre amb el titular “El jovent és més de dretes que mai” un saberut reportatge sobre un suposat retrocés massiu en la consciència, justificat en estudis demoscòpics i entrevistes a joves activistes d’ultradreta ben seleccionats. A l’escenari que hem descrit, on les formacions de l’esquerra amb presència electoral reconeguda entre les masses són identificades amb la política responsable dels nostres problemes, és evident que el resultat de qualsevol enquesta serà sobredimensionar Vox i la ultradreta en general. Però per què aquests mateixos mitjans no publiquen quin percentatge del jovent es declara antifeixista o anticapitalista? Per què no pregunten als enquestats si veuen a Vox com una amenaça? I el més important: per què no es menciona en cap moment les mobilitzacions (i hi ha unes quantes per escollir!) contra l’extrema dreta, en defensa dels serveis públics, en solidaritat amb el poble palestí, pels drets de la dona treballadora…, ni molt menys es gosa entrevistar els que les protagonitzen? Els resultats no valdrien per sustentar la propaganda de la suposada premsa seriosa al servei dels empresaris.
Ara baixem al terreny tangible, al carrer. Des del setembre, la lluita en solidaritat amb el poble palestí ha tingut un repunt enorme, un moviment amb un ADN antifeixista inqüestionable. La cavalleria pesada d’aquestes mobilitzacions ha sigut el jovent estudiantil, amb dues vagues generals convocades pel Sindicat d’Estudiants que han paralitzat les aules i omplert els carrers, i que han impregnat d'entusiasme els docents, aixecant un mur antisionista als centres d’estudis. També han sigut els joves els que han plantat cara a les provocacions i agressions de grups feixistes com hem vist a Vallecas amb l’assalt al gimnàs La Fábrika o a Gasteiz amb l’acte de la Falange que va acabar en càrregues salvatges de la Ertzaintza contra els antifeixistes.
I no cal dir res del caràcter que han tingut les mobilitzacions contra el Partit Popular a Andalusia o València. El criminal més gran del regne, Carlos Mazón, finalment no ha tingut un altre remei que dimitir per l’enorme pressió d’una lluita des de baix que rere la tragèdia de la DANA no ha cessat en cap moment. No està de més recordar que enfront de l’abandonament de totes les institucions de l’Estat, el jovent va fer un paper de primer ordre a l’hora d’organitzar un exèrcit de voluntaris i voluntàries que es va posar en marxa per afrontar les tasques de neteja, recuperació de cadàvers, repartiment d’ajuda… I també exigint justícia i una reconstrucció en benefici del poble. Per la seva part, Moreno Bonilla, el que era el baró més sòlid del PP, està contra les cordes enfrontant-se a un moviment feminista i de classe, que lluita contra les seves polítiques privatitzadores i per la justícia per les víctimes de la gestió criminal del cribratge de càncer de mama, reclamant una sanitat 100% pública i de qualitat.
Però la llista no acaba aquí. El 28 d’octubre, milers d’estudiants van prendre els carrers en una vaga convocada pel Sindicat d’Estudiants contra els discursos d’odi i la violència a les aules, identificant el bullying amb el racisme, la gordofòbia, el masclisme, l’homofòbia i la transfòbia: en resum, amb el discurs de la reacció i assenyalant a l’extrema dreta.
El jovent és la flama de la revolució!
Sobredimensionar la força social de l’extrema dreta no es tracta sempre d’un error d'anàlisi política. En la majoria d’ocasions es tracta d’una decisió conscient que busca desmoralitzar la classe treballadora i al seu jovent per tal de què no veiem la força que tenim quan ens organitzem o per eludir les responsabilitats. L’esquerra reformista en sap molt d’això: ha centrat tota la seva estratègia en la via institucional, a governar sense confrontar amb els poderosos, abandonant per complet l’organització i la lluita. L’experiència dels últims anys a l’Estat espanyol és cristal·lina, el balanç ha sigut sembrar decepció entre les masses, la idea de què no es pot. Taxar milions de baix nivell de consciència i justificar-se en un gir unidireccional cap a la dreta no és més que una excusa per a continuar apostant per gestionar engrunes i garantir la pau social.
Les i els comunistes revolucionaris veiem la realitat amb tots els seus matisos, veiem com la polarització s’expressa a esquerra i a dreta, com milions perden la confiança en la mal anomenada democràcia i qüestionen les institucions capitalistes. Per això, encara que alertem sobre l’amenaça feixista que suposen Trump, Abascal i Ayuso, tenim plena confiança en la nostra classe per a derrotar-los. Per a nosaltres l’onada de joves antifeixistes que han pres els carrers amb fermesa té més pes polític que qualsevol enquesta precuinada i malintencionada.
Evitar que l’extrema dreta pugui ocupar els carres o nous espais és una tasca de primer ordre. Es tracta de colpejar la seva moral i reforçar la nostra confiança. Contraposar a la sortida individual, a l'odi als més dèbils, i al campi qui pugui, un pla de lluita que posi al damunt de la taula una sortida col•lectiva a la crisi capitalista, i això només es pot fer organitzant-nos i aixecant un programa revolucionari conseqüent que permeti posar tots els recursos i la riquesa que existeix a disposició per a satisfer les necessitats de la majoria social, i que desemmascari d’una vegada per totes en els fets la demagògia reaccionària. Som-hi!
