No al pacte social!
UGT i CCOO han d'abandonar les negociacions i convocar una vaga general a tot l'estat
Per la unitat del moviment obrer
Els fets de les últimes setmanes han deixat clar que el govern ha cedit a la pressió del gran capital, "malgrat qui pesi" i fins i tot a costa d'immolar-se. En les seves reunions amb els màxims representants de la banca i les grans empreses, Zapatero s'ha compromès a aplicar durament tots els ajusts que exigeixen els capitalistes. I mentre el PSOE li fa el treball brut a la dreta, el PP fa demagògia i espera que el govern caigui en les seves mans com fruita madura, per a continuar amb la demolició de les conquestes històriques de la classe obrera.
Retallades generalitzades
Després d'aprovar la contrareforma laboral més lesiva des de la fi de la dictadura franquista, el govern ha continuat adoptant mesures a favor de les grans empreses i els bancs, i contra els treballadors: eliminació de l'ajuda de 426 € als desocupats, més privatitzacions, congelació de la despesa social, augments ridículs de les pensions i el salari mínim, disminució dels impostos a les empreses i augment de l'IVA al 18%, pujada del 10% de l'electricitat... I tot això amb 4'6 milions de desocupats.
La situació és cada dia més insuportable per a centenars de milers de famílies obreres. Els desnonaments i les cues en els menjadors assistencials creixen sense parar. La crisi que els capitalistes han generat l'estem pagant els més febles. El 2010, la inflació va ser del 3% i l'increment salarial mitjà en els convenis negociats va ser del 1'3%, però els beneficis empresarials van créixer un 14% en el primer semestre i el sou mig anual dels membres dels consells d'administració de les empreses de l'Ibex-35 va ser de 700.000 € i el dels alts executius va superar els dos milions. I per si no tinguessin ja bastant, se'ls segueix donant més. Zapatero acaba d'anunciar que accelerarà el lliurament de les caixes d'estalvi als bancs.
Retard de l'edat de jubilació als 67 anys
El govern, seguint els dictats de l’FMI, la Unió Europea i els grans capitalistes, està decidit a retardar l'edat de jubilació fins als 67 anys i a augmentar el període de còmput per a calcular la pensió (dels 15 anys actuals a un mínim de 20) i els anys requerits per a cobrar el 100% de la mateixa (de 35 a 37), el que, d'aprovar-se, significaria una retallada del 20-25% de les pensions futures. Totes les justificacions per a aquesta reforma són mentida. El motiu real és empènyer-nos als treballadors a subscriure fons de pensions privats, perquè així els bancs es duguin una part encara major dels nostres salaris, com si no ens robessin ja bastant amb les hipoteques, les comissions, etc.
Aquest atac sense precedents es completa amb la intenció d'aprofundir la reforma laboral i acabar amb la negociació col·lectiva. La patronal demanda que desaparegui la pròrroga automàtica dels convenis quan acaba la seva vigència. A curt termini, volen potenciar els convenis d'empresa enfront dels d'àmbit superior; a llarg termini, acabar amb la negociació col·lectiva i imposar la negociació individual entre treballador i empresari. Tothom pot comprendre la gravetat d’aquest fet.
No al pacte social, sí a la lluita de classes
El govern ha dut a les direccions de CCOO i UGT a la taula de negociació per a implicar-les en les retallades. A pesar que al desembre Toxo va anunciar que si el govern mantenia la jubilació als 67 anys hi hauria una vaga general al gener, ara ha retrocedit i ha proposat un gran pacte social. Cándido Méndez i Toxo estan cometent un gravíssim error al negar-se a donar continuïtat a la vaga general del 29-S. Aquí no hi ha cap negociació. És una imposició pura i dura, com demostra que el govern hagi posat data a les seves contrareformes, que Zapatero segueixi insistint en els 67 anys o que digui que "l'absència de reformes és pitjor que la falta de consens", que és el mateix que dir que hi haurà retallades sí o si.
Mentre el govern ha anat a més, endurint els atacs, els dirigents de CCOO i UGT han anat a menys. Després del 29-S, van desaparèixer de l'escena diverses setmanes; després van convocar les manifestacions de desembre, amb l'actitud rutinària que ja és habitual, i van anunciar una iniciativa legislativa popular, amb la qual pretenen, il·lusament, que el mateix parlament que va aprovar la reforma laboral, ara la rebutgi; finalment això culmina amb la proposta d'un gran pacte social amb el govern, els empresaris i els partits, inclòs el PP!, enterrant l'expectativa d'una nova vaga general. El gir ha estat complet.
Si hi ha acord, només pot significar una cosa: reculades per als treballadors (acompanyats, per descomptat, d'alguna engruna per a intentar que ens les empassem). En aquest context de brutal ofensiva de la burgesia en tots els països, està totalment descartat que aquest acord sigui positiu per a la classe obrera. Per quina raó els empresaris farien concessions si el govern, en cas de no haver consens, està disposat a prendre totes les mesures que li demanen? Zapatero està sent molt clar referent a això.
Si signessin un pacte d'Estat, els dirigents sindicals no només abandonarien una oposició als atacs que, des que va començar la crisi (tardor 2007) i excloent el 29-S, no va passar de tèbia, sinó que passarien a avalar-los. Ja no es tracta d'una tàctica de lluita incorrecta, sinó d'un recolzament al pla d'atac contra la classe obrera.
Però fins i tot si finalment no hi hagués pacte (perquè no poden assumir el que la burgesia demana) i han de cridar a la mobilització, aquestes negociacions hauran estat molt negatives per la desmoralització sembrada entre els treballadors, que en el curt termini dificultarà qualsevol resposta posterior. Les negociacions són un error gravíssim que ha de ser corregit amb urgència perquè afebleix al moviment obrer i augmenta el desprestigi dels sindicats.
Avui més que mai és veritat això de: "Si lluitem, podem perdre; però si no lluitem, estem perduts". Hem de crear un clima de mobilització massiva i contundent en defensa dels nostres drets, un clima com el que vam viure amb el Prestige o la guerra de l'Iraq. L'única forma de parar els atacs és amb una autèntica rebel·lió obrera.
27 de gener: Tots a la vaga
En aquesta situació, els sindicats bascos i la CIG han convocat vaga general per al pròxim 27 de gener en les seves respectives comunitats. L'ideal seria que aquesta vaga fos estatal, però en aquests moments això no és el fonamental. Una vaga general d'àmbit autonòmic també pot ser útil, d'igual forma que el fet que una vaga general europea seria més útil que les d'àmbit estatal no significa que aquestes no serveixin per res. El 29-S va servir i el 27-X servirà per al que ara mateix és el fonamental: que els treballadors demostrem que no ens resignem, que no acceptem més reculades, que volem plantar cara a l'envestida patronal, que estem disposats a lluitar. L'estratègia pactista de les direccions de CCOO i UGT justifica les vagues a Galícia i Euskadi, que poden servir, si es convoquen en condicions, per a pressionar perquè abandonin aquesta estratègia suïcida.
La situació que afrontem els treballadors és molt greu, i això exigeix deixar de costat qualsevol sectarisme. Tots els sindicats han de col·locar els interessos generals del moviment obrer per sobre de qualsevol altra consideració, inclosos els seus propis interessos com organització, i impulsar al màxim la unitat d'acció sindical. Ni CCOO i UGT hagueren d'excloure a la CIG a l'hora de convocar la vaga general del 29-S (cosa que no havia passat en anteriors vagues generals), ni la CIG hagué de convocar aquest dia manifestacions separades. Un error no justifica altre. La divisió només afavoreix a la burgesia, cap sindicat es beneficiarà d'ella.
El 27 de gener també ha de servir per a treballar a favor de la unitat d'acció sindical. La direcció de la CIG té la responsabilitat de posar tot el seu esforç per a garantir l'èxit de la vaga. Per a això és imprescindible la distribució massiva de propaganda en totes les fàbriques, barris obrers i centres d'estudi, realitzar assemblees informatives i impulsar la celebració d'assemblees generals en els centres de treball, perquè siguin els treballadors els que col·lectivament es pronunciïn sobre la vaga. El pitjor error que podria cometre la CIG és dirigir-se de forma sectària a les bases de CCOO i UGT. Milers d'afiliats a aquests sindicats simpatitzen clarament amb la idea que és necessari lluitar de forma decidida per a frenar aquesta brutal agressió als nostres drets, i estaran en la vaga. Per la seva banda, les bases de CCOO i UGT han d'exigir als seus dirigents que abandonin immediatament la taula de negociació i convoquin una vaga general estatal al gener, que lògicament, existint ja una convocatòria i en nom de la unitat del moviment obrer, ha de ser el dia 27.
Estendre la lluita, defensar una alternativa socialista
Els treballadors som més i som més forts, però sense organització i sense un programa correcte només som carn d'explotació. Necessitem organitzar-nos i tenir un programa alternatiu a les polítiques capitalistes. El paper de les organitzacions obreres, tant sindicals com polítiques, és més vital en els moments de crisis, per això la burgesia ataca als sindicats amb ferotgia quan presenten batalla. Només els valen quan es desnaturalitzen i serveixen per a desmobilitzar als treballadors. Necessitem un sindicalisme combatiu, de classe i democràtic. Necessitem recuperar uns sindicats que siguin instruments de lluita contra el capitalisme i per a avançar cap al socialisme. Els treballadors de tota Europa estem sofrint els mateixos atacs i hem d'unir forces per a defensar-nos. Cal continuar la lluita amb una vaga general de 48 hores a l'Estat espanyol, però també ha de convocar-se una vaga general a tota Europa contra les mesures capitalistes i a favor d'un programa reivindicatiu autènticament socialista que serveixi per a solucionar els problemes que afrontem i transformar la societat.
· Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari amb contractes de relleu, mantenint l'estabilitat en l'ocupació.
· Reducció de la jornada laboral a 35 hores sense reducció salarial. Contra l'atur, repartiment del treball.
· Salari mínim de 1.100 euros al mes.
· Defensa de l'empresa i els serveis públics. No a les privatitzacions. 7% del PIB per a educació.
· Un lloc de treball o subsidi d'atur indefinit igual al SMI fins a trobar treball.
· Derogació de la llei d'Estrangeria. Plens drets laborals i ciutadans per als immigrants.
· Cap restricció en els nostres drets d'expressió, reunió i vaga.
· Pel dret d'autodeterminació de les nacionalitats històriques. Per una federació socialista de nacionalitats ibèriques.
· Nacionalització de la banca i els monopolis sense indemnització sota control obrer. D'aquesta forma es podria planificar democràticament l'economia en benefici de la majoria de la societat.
· Participa en els piquets i les manifestacions!
· Uneix-te a Militant!
