L’any 2025 s’inicia amb perspectives incertes per a Pedro Sánchez i el seu Govern. La campanya d’assetjament i enderrocament desencadenada pel PP i duta a la pràctica per una legió de jutges de provada fe ultradretana agita sense descans la política institucional i mediàtica.
Obviament des del Govern hi ha moviments per a evitar el desgast electoral que aquesta ofensiva pot tenir. Compten lògicament amb el fet que els que la promouen són els campions màxims de la corrupció al nostre país.
És per a trencar-se el pit com reparteix lliçons de moralitat el PP de la Gürtel, de Bárcenas, dels pagaments en B als dirigents del partit, dels que han construït la seua seu amb els diners de mossegades empresarials, l’organització que més imputats té per delictes de corrupció, amb presidents i presidentes de la Comunitat de Madrid dimitits per la seua implicació a tants negocis tèrbols, i la lideresa regional actual dels quals, a més a més de ser una trumpista arrogant i la responsable de la mort cruel de més de 7.000 majors en residències durant la covid, s’ha dedicat a fer tinglats i negociets per a la seua família gràcies a les licitacions públiques.
Que persones d’aquesta classe i un partit d’aquesta calanya, que fa poques setmanes van demostrar la seua desídia criminal durant la dana de València, s’arroguen un paper de lideratge per a regenerar la vida política provoca nàusees. Creure que Alberto Núñez Feijóo o el seu amic Santiago Abascal són l’alternativa per a rentar la “democràcia” d’indecència és el mateix que pegar-se un tir a la templa.
Dit açò, seria una errada tancar els ulls davant el fet que la maquinària política de la socialdemocràcia també està ficada fins al coll al fang, que açò no és quelcom nou i que els antecedents són abundants i provats. L’actual trama de corrupció que implica l’exministre i exnúmero dos del PSOE José Luis Ábalos, a eixe empresari amic del partit, Víctor de Aldama, tan estretamnet vinculat a la Guàrdia Civil i als serveis d’intel·ligència, i a eixe personatge de passat sinistre com Koldo García, col·laborador del general Galindo a la guerra bruta contra ETA no és una simple anècdota que es pot exculpar perquè el president ja va prendre mesures.
El PSOE és un partit dirigit per una casta política amb vincles que la lliguen a la burgesia des de fa dècades. Al seu si hi ha estrategues molt seriosos de la classe dominant, i quan les coses han vingut malament donades han tret de moltes dificultats la institucionalitat capitalista. Són part del joc. Com no anven a participar a les seues clavegueres més podrides? Una altra cosa és, lògicamnet, que dirigents com Pedro Sánchez cultiven a conciència la seua imatge i tenen grans dots per a la propaganda i la simulació. Són especialistes en donar-se un vernís d’esquerra quan és necessari.
Antifeixisme de postureig
Que el PSOE és un partit d’Estat, fiable per la classe dominant i el seu règim del 78 està fora de discusió. Té una gran experiència a lidiar amb aquests assumptes de la corrupció i ara ho està demostrsnt una altra vegada.
Els mateixos que sostenen amb passió la monarquia, que han impedit qualsevol acció parlamentària per a investigar la fortuna il·legal de Juan Carlos I, els que aposten per la pau social i omplin les butxaques del IBEX 35, que permeten els casers rentistes fer el negoci del segle amb els lloguers mentre es segueix desnonant milers de famílies, els mateixos que han accentuat l’escalda repressiva contra els activistes d’esquerra en un moment en què la ultradreta campa envalentonada sense que aquí passe res… doncs bé, eixos mateixos dirigents del PSOE saben que no hi ha res millor que un bon atac per a defensar-se. Per això han convocat una cascada d’actes institucionals quan es compleixen cinquanta anys de la mort del dictador Franco.
Ho fan per seguir explotant la imatge que són un mur de contenció contra el PP i Vox. Encara que si som honestos, eixe mur està ple de forats i té uns fonaments alçats sobre fang.
Recordar els brutales crímens de la dictadura, la lluita heroica de milions de treballadors i joves per les llibertats democràtiques i el socialisme és una obligació de l’esquera combativa. I així ho anem a fer al llarg d’aquest any, per a traure lliçons i armar-nos seriosament per als combats presents.
Però fer-ho de la mà de Felip VI, com pretenen Sánchez, Bolaños i companyia, per a glorificar un règim com el del 78 que mai va depurar el franquisme, que no va jutjar els assassins i torturadors i va deixar impunes les seues atrocitats, que va mantenir una judicatura, una policia, un exèrcit i una classe empresarial plena dels seus representants, i que mai ha fet realitat ni la justícia, ni la veritat, ni la reparació per a centenars de milers de víctimes i les seues famílies és, sincerament, una burla.
L’antifeixisme dels líders del PSOE es de pacotilla, de postí, demagògic. En el dia a dia el seu antifeixisme fa aigües. Els exemlples desborden l’espai d’aquest article. Però en donarem alguns.
Quan voten a favor de la legislació racista i xenòfoba de la UE, inspirada per la ultradreta del continent, extenen una catifa roja als que diuen combatre. Quan s’integren en una Comissió Europea presidida per una reaccionària com Ursula von der Leyen i comparteixen seients a aquesta mateixa comissió amb dirigents de l’extrema dreta italiana de Meloni escupen sobre l’antifeixisme.
Quan sostenen acords comercials, diplomàtics i militars amb el règim genocida de Netanyahu, o financien i armen el Govern de neonazis que encapçala Zelenski tornen a demostrar que el seu “mur” és un frau. I el mateix al creuar-se de braços i permetre, sí, permetre, que les bandes feixistes de Desokupa donen cursos de formació a milers de policies gràcies a “acords” assolits amb sindicats policials, cada vegada més feixistitzats.
Bonica manera aquesta de combatre el feixisme. Lògicament ja ni tan sols apel·len al cèlebre “cordó sanitari” contra l’extrema dreta. Aquest esquer fa aigües a tota Europa, a França, a Austria, a Alemania… No, així no es combat el feixisme.
És cert que la classe dominant europea no aposta encara per una dictadura feixista. Però això no vol dir que no deixe de legitimar el discurs d’una ultradreta cada vegada més necessària per a imposar la seua agenda a la batalla de classes interna, utilitzant la demagogia contra la “invasió migratòria” com un ariet per a dividir la classe obrera.
La burgesia occidental, amb el suport actiu de la socialdemocràcia del vell continent i del Partid Demìocrata a EUA, aprofundeix la legislació autoritària, atacant els drets democràtics, i facilita en els fets el enfortiment del feixisme i les seues organitzacions dins de l’aparell judicial, militar i policial, preparant-se per a les pròximes crisis socials.
La ultradreta ha donat passos endavant molt seriosos que no han de minimitzar-se. Des del triomf de Milei a Argentina, els avanços a les passades eleccions europees i austríaques, a les celebrades a Turingia i Sajonia, o les que han dut en volandes novamnet Trump a la Casa Blanca. I en tots el casos, el seu progrés s’alimenta d’una dinàmica que compta amb profundes arrels socials.
En primer lloc, del retrocés de l’imperialisme nord-americà i europeu i l’emergència de noves potències que disputen la supremacia mundial. En segon lloc, de l’extrma polarització social i política que comporta eixe fenòmen a Occident, en què àmplies capes de la petita burgesia veuen com les velles certeses trontollen i donen l’esquena a les formacions conservadores tradicionals.
En aquestes circumstàncies la demagogia anticomunista, nacionalista, masclista i racista de l’extrema dreta proporciona a aquests sectors una bandera per a lluitar i justificar l’explotació sense miraments d’una força laboral immigrant sense drets. Acumular més riquesa i sostindre el seu nivell de vida al preu que siga és el seu credo, permitint la vella escòria dels prejudicis més mesquins renàixer amb força.
En tercer lloc, s’alimenta de la desesperació de sectors de treballadors empobrits i completament desamparats per les estructures socials de l’Estat, i per uns sindicats les cúpules burocràtiques dels quals s’han convertit en un sostén crucial de la governabilitat capitalista. Aquests tenen una gran responsabilitat doncs amb la seua permanent renúncia a la mobilització i la lluita col·lectiva, tan sols afavoreixen la idea de les eixides individuals i del “salve’s qui puga”.
I com a factor polític rellevant, l’ascens de l‘extrema dreta es beneficia notablement de l‘estratègia d’una esquerra reformista impotent que es presenta com a adalid d’una democràcia capitalista en descomposició i governa per a les elits de sempre.
La classe obrera i la joventut és poderosa per supost, però eixe poder potencial ha de ser materialitzat en l’acció. La força de milions de trballadors per a agranar l’extrema dreta hi existeix, però cal mobilitzar-la i organitzar-la.
Estem davant una tasca de vida o mort per a l’esquerra conseqüent. Però no espot vèncer l’amenaça feixista si al mateix temps es deensa l’ordre social de la burgesia, la seua institucionalitat, el seu règim econòmic d’explotació, les bases imperialistes del seu domini, el seu verí racista i masclista. No es pot democratitzar el capitalisme, no hi ha capitalisme de rostre humà.
L’antifeixisme que necessitem ha de plantejar sense complexes la lluita per la revolució socialista i encarar tots els combats quotidians amb l’objectiu d’enfortir l’organització i la consciència revolucionària de classe. Com va assenyalar León Trotsky als moments tràgics de l’ascens del feixisme a Alemanya: “Allò que separa els comunistes de la socialdemocràcia són diferències sobre qüestions fonamentals. La forma més simple de traduir l’essència d’eixos desacords és aquesta: la socialdemocràcia es considera el doctor democràtic del capitalisme, nosaltres som els sues soterradors revolucionaris”.[1]
[1] León Trotsky, El front únic defensiu. Carta a un obrer socialdemòcrata. 23 de febrero de 1933
