L'últim informe de Perspectives Econòmiques de l'OCDE [1], que preveu un creixement del 2,8% del PIB per a aquest any i per al 2025 millora la previsió fins al 2,2%, ha estat rebut amb entusiasme pel govern de Pedro Sánchez, que ho ha publicitat com una demostració de l'encert de la seva política econòmica.
Que el creixement de l'economia espanyola quadruplici el de la zona euro (0,7%) és un fet notable, i és innegable que aquest augment del PIB, que ja supera el bilió i mig d'euros, facilita enormement la gestió governamental, proporcionant-li un marge de maniobra per afrontar la legislatura. Un avenç que també ha tingut l'efecte de reduir en uns tres punts la ràtio de deute públic sobre el PIB, arribant al 105%, avançant-se en un any als objectius inicials i apropant-se així al compliment dels límits imposats per la UE.
Més vulnerabilitat i dependència externa
Aquest desenvolupament descansa principalment en la fortalesa de la demanda exterior neta, que contribueix en 0,5 punts percentuals a l'avenç del PIB, cosa que representa gairebé una cinquena part. En comparació, a Alemanya s'espera que la demanda exterior no només no aporti al creixement, sinó que fins i tot el redueixi en un 0,3%.
Un component fonamental d'aquesta demanda exterior és el turisme. Després dels 85 milions de turistes de 2023 —un 18% més respecte al 2022—, per a aquest any s'espera arribar als 100 milions, i creixent.
L'altre gran pilar del creixement són les exportacions agràries i industrials, que fa temps que augmenten el seu pes en l'economia i avui representen al voltant del 25% del PIB. Si sumem les exportacions de béns i serveis, que inclouen el turisme, ens trobem que el 41,7% del PIB depèn del sector exterior. Fa només 15 anys, el 2008, era el 26%, cosa que indica la velocitat de la integració de l'economia espanyola en l'economia global i, al mateix temps, l'augment de la dependència i vulnerabilitat respecte a les vicissituds del mercat mundial.
Un bon exemple d'aquesta dependència és la producció de la indústria automobilística que, segons dades de la patronal ANFAC, porta quatre mesos de caigudes. Al juliol es va reduir un 10% i a l'agost un 20%. La causa és la debilitat de la demanda europea, especialment l'alemanya, que reflecteix l'extrema debilitat econòmica dels països de la UE.
El risc de tancament de fàbriques i acomiadaments massius en aquesta indústria fonamental és molt real, com demostra l’allau d’ERTO a la fàbrica de Ford de València, i és el que ha provocat l’acostament de Pedro Sánchez a la Xina i les seves declaracions contra els aranzels al cotxe elèctric que la UE, sota una intensa pressió nord-americana, imposarà.
I no es tracta només que les exportacions espanyoles de porcí a la Xina pateixin les conseqüències de les represàlies comercials de Pequín, sinó que Sánchez, igual que la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, busca desesperadament inversions xineses en sectors industrials clau, principalment l’automobilístic.
Beneficis astronòmics i inversió sota mínims
Entre gener i juny del 2024, els grups espanyols cotitzats a la borsa van guanyar 32.099 milions d’euros [2], un increment del 15,42% respecte al mateix període de l’any anterior, que al seu torn ja havia marcat un rècord històric.
Però aquest enorme augment dels beneficis empresarials no es tradueix en inversió. La major part es destina a engrossir els fabulosos patrimonis de la minúscula capa d’ultrarics [3] (15.186 persones que declaren guanyar més de 601.000 euros anuals) que controla amb mà ferma i en benefici propi els principals ressorts de l’economia.
El servei d’estudis de les caixes d’estalvis, Funcas, va advertir l’abril del 2024 [4] sobre l’“estat preocupant” de la inversió i va defensar que és prioritari reactivar-la per assegurar que el creixement sigui sostenible. Segons Funcas, la inversió empresarial es troba molt per sota dels nivells prepandèmia. En equipaments, amb prou feines ha crescut un 12% en el que portem de segle, en comparació amb el 35% als Estats Units i el 17% a Europa.
També el Banc d’Espanya, en el seu informe anual publicat l’abril [5], destaca el retrocés de la inversió en equips des del 2019 i ressalta que “Espanya és l’única economia de la UEM (zona euro) que va registrar retrocessos en la inversió en equip malgrat presentar una bretxa negativa respecte als nivells de 2019”.
Per intentar compensar aquest retrocés de la inversió productiva, el Govern rega de diners públics les empreses privades. Per exemple, fa poques setmanes va regalar 27,7 milions més a Renault, que ja suma 121 milions en subvencions per fabricar cotxes elèctrics a Espanya. Només 12 empreses de l’IBEX 35, amb Telefónica i Iberdrola al capdavant, van rebre el 2023 més de 600 milions d’euros [6]. Fins i tot el Banc Sabadell, que va obtenir uns beneficis de 1.332 milions aquell any, no va dubtar a acceptar el regal de 20 milions del Govern “socialista”. I empreses multinacionals com Volkswagen van rebre 300 milions d’euros en ajudes públiques.
Fins ara, afavorir l'enriquiment dels més rics i escatimar fins al cèntim en polítiques socials ha estat la característica més destacada de l'actuació d'aquest govern. No ha de sorprendre l'aprovació tàcita que la CEOE i altres organitzacions patronals donen a l'executiu de Sánchez. La classe dominant ha trobat en ell els millors gestors del seu sistema. No només incrementen les seves rendes, sinó que ho han fet en un ambient de pau social que semblava impensable fins fa pocs dies, quan les massives manifestacions per l'habitatge han obert una greu escletxa en la desmobilització social imposada després de l'extinció de l'onada de mobilització social que va seguir al 15M i al gran desafiament al règim del 78 que va suposar l'aixecament del poble català en defensa de la república catalana. La burgesia espanyola, el gran sector de rendistes parasitaris, els especuladors immobiliaris i els inversors estrangers amb interessos al país no podrien haver somiat una situació millor.
L'explotació de la mà d'obra immigrant, clau de l'auge econòmic
No hi ha dubte que l'augment dels cotitzants a la Seguretat Social fins als 21,2 milions ha estat un factor important per a aquesta pau social de què gaudeix el Govern. A més, el mercat laboral ha pogut absorbir més de 2.850.000 treballadors immigrants en situació regular i, segons dades de l'EPA, els empresaris ocupen centenars de milers de treballadors immigrants il·legals i reclamen l'arribada de més mà d'obra estrangera.
La classe obrera migrant és vital des de fa anys. Les empreses dedicades a la cura de gent gran, la neteja, la construcció i manteniment d'edificis, l'hostaleria o l'agricultura, amb percentatges de treballadors immigrants que, sense comptar els il·legals, oscil·len entre el 25% i el 42% de les plantilles, no podrien mantenir el seu extraordinari nivell de beneficis o, directament, serien inviables.
Per a aquestes patronals, en la seva majoria pimes, és imprescindible la crueltat amb els immigrants. Una mà d'obra atemorida, lligada pel temor que un acomiadament pugui comportar la pèrdua del permís de treball i residència, i a la qual es procura enfrontar amb la població nativa, és una font de beneficis immensos i, a més, pot ser utilitzada com a pressió per empitjorar les condicions laborals dels treballadors autòctons.
Això és el que proporciona la base social de les polítiques racistes i xenòfobes de Vox i PP i el que empeny el Govern a aplicar, a la pràctica, polítiques migratòries que no es diferencien gaire de les proposades per la dreta i l'extrema dreta.
L'economia creix, però els salaris cauen i la pobresa s'estén
Malgrat el triomfalisme oficial, la millora de l'economia no arriba a la massa salarial. Tot el contrari: la precarietat avança i els salaris han continuat caient sota els governs de coalició del PSOE amb Unidas Podemos i amb Sumar. Les dades publicades en el recent informe Pobresa laboral: quan treballar no és suficient per arribar a final de mes, d'Oxfam Intermón, no deixen lloc a dubtes:
“Prop de tres milions de persones amb ocupació a Espanya viuen en situació de pobresa (…) el 13,7% (…) s’eleva al 29,5% en el cas dels migrants. (…) Tres de cada deu persones en situació de pobresa tenen una feina (…) Les llars en situació de pobresa laboral destinen entre el 67% i el 79% dels seus ingressos al pagament de l'habitatge i els serveis essencials, cosa que agreuja la seva precarietat econòmica (…) Més de la meitat de les llars en situació de pobresa laboral (55,3%) s'han vist obligades a renunciar en l'últim any a serveis de salut essencials, com tractaments dentals, ulleres o atenció psicològica, per falta de recursos. [7]”
El Círculo de Empresarios va publicar un informe el passat juliol en què assenyalava que, entre el primer trimestre de 2019 i el primer de 2024, els salaris reals van baixar un 2,5%, en contrast amb un augment salarial mitjà de l’1,5% en el conjunt de països de l’OCDE.
Però hi ha més. Les dades de l’Agència Tributària desmenteixen rotundament la fanfàrria governamental sobre l’“escut social” i la “sortida progressista” de la crisi. En la declaració de la renda realitzada el 2023, més de 12,8 milions de persones van consignar ingressos anuals per sota dels 21.000 euros i, d’aquestes, més de vuit milions no arriben a ingressar ni 1.000 euros al mes!
Aquesta creixent pobresa afecta amb especial duresa la infància. La Plataforma de Infància alertava que la taxa de risc de pobresa o exclusió social en la infància s’ha incrementat en 1,7 punts, passant del 32,2% el 2022 al 33,9% el 2023, mentre que per al conjunt de la població ha estat d’un 0,7 punts, situant-se en el 26,9%. Un terç de les nostres nenes i nens viuen en la pobresa!
Aquestes xifres són la terrible conseqüència de la política global del PSOE i els seus socis de coalició. La reforma laboral promoguda per Yolanda Díaz ha proporcionat als empresaris més possibilitats per contractar a temps parcial i acomiadar a voluntat, per subcontractar amb ETT i aplicar segons la seva conveniència la contractació fix-discontínua. Sota l’aparença propagandística d’una limitació de la contractació temporal, la reforma de Díaz només ha servit per maquillar les estadístiques i posar en mans dels empresaris encara més instruments legals per precaritzar la força de treball i cometre tot tipus d’abusos.
Les facilitats per a aquesta explotació salvatge es reforcen encara més amb algunes de les últimes propostes del Govern. La idea de “flexibilitzar” les baixes laborals per permetre treballar en situació de baixa per malaltia posa en mans de les empreses una arma de pressió encara més poderosa. En preparació per a un futur retall de les pensions de jubilació, també es planteja fer compatible la jubilació amb seguir treballant. Un altre regal als empresaris, que disposarien així d’una massa de mà d’obra obligada a acceptar qualsevol contracte per complementar la seva exigua pensió.
Les burocràcies de CCOO i UGT comparteixen responsabilitat en aquest desastre. Durant anys han signat convenis a la baixa, acceptat dobles i fins a triples escales salarials, i han renunciat sense lluita a drets conquistats fa dècades, com els complements d’antiguitat en molts sectors. La política de pau social i consens amb els empresaris de CCOO i UGT ha estat una autèntica traïció a la classe treballadora i ha contribuït decisivament a la governabilitat capitalista.
El Govern PSOE-Sumar, al servei dels capitalistes
Cal ser clars. Si l’economia creix i els beneficis empresarials es desborden, l’única raó és que la taxa d’explotació i l’empobriment dels assalariats han crescut brutalment. Però, a mitjà i llarg termini, una economia caracteritzada pels seus baixíssims nivells d’inversió productiva i per la seva extrema dependència de l’economia mundial acabarà topant amb la fragilitat dels seus pilars bàsics.
Segons l’OCDE [8], entre 2019 i 2024 la cistella de la compra es va revalorar a l’Estat espanyol gairebé 14 punts percentuals més que els salaris. El monopoli sobre la distribució exercit per un grapat de grans empreses, com Mercadona, permet als empresaris incrementar els preus a discreció i especular amb aliments bàsics com l’oli d’oliva. A això s’afegeix una escalada incontrolada dels lloguers, que sembla no tenir límit. Segons el portal Idealista, des de 2014 els lloguers han crescut un 77%, mentre que la renda mitjana disponible en aquest mateix període només ho ha fet un 33%.
En un article de fa uns mesos [9] explicàvem com la banca i els capitalistes, després de dècades d’inversions massives en la construcció de nova vivenda, amb l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008, es van orientar cap a un mercat molt més lucratiu i pràcticament sense risc: la compra d'habitatges usats per llogar-los, un canvi que es va veure incentivat per l’auge del lloguer turístic. La conseqüència ha estat que avui existeix un dèficit d'habitatge que, segons el Banc d’Espanya, arriba a les 600.000 unitats, una situació extremadament favorable per treure el màxim partit de l’especulació.
Els capitalistes espanyols i els seus homòlegs estrangers limiten les seves inversions productives a l’estrictament necessari per aprofitar al màxim les dues grans oportunitats d’enriquiment que el Govern del PSOE i Sumar els ofereix en safata: la barra lliure per al rendisme i l’especulació immobiliària, i les facilitats per continuar augmentant l’explotació dels assalariats.
Però aquestes facilitats als capitalistes no només no aporten cap millora social, sinó que només són sostenibles mitjançant un atac cada cop més intens a les condicions de vida de la immensa majoria de la classe treballadora. Per això, abans que es desencadeni una nova crisi, és imprescindible organitzar-se i lluitar per posar fi a un sistema que roba les vides i els drets de la classe obrera per mantenir els privilegis d’una minoria.
Notas:
[1] Perspectives Econòmiques de l'OCDE, Informe Provisional Setembre 2024
[2] Les empreses espanyoles cotitzades guanyen 32.099 millons en sis mesos
[3] Más ricos que nunca: los contribuyentes que ganan más de 601.000 euros se disparan un 25% en España
[4] Funcas alerta del preocupante comportamiento de la inversión
[5] Informe anual Banc d'Espanya 2023
[6] Doce empresas del IBEX lograron al menos 600 millones en ayudas públicas en 2023
[7] Cerca de tres millones de trabajadores viven en situación de pobreza en España
[8] España, entre los países que más poder adquisitivo pierden respecto al precio de los alimentos
