Fa 14 mesos, i sota el pretensiós lema de "Comença tot", es va presentar públicament Sumar a Madrid. En aquest acte Yolanda Díaz va desgranar el reguitzell de tòpics, llocs comuns i declaracions buides que ha caracteritzat aquesta formació des del moment mateix de la seva concepció. Sumar, segons Díaz, era "el futur que ja és aquí", la força que anava a "eixamplar la democràcia" i que ens explicava a totes i a tots que "tenim dret a ser feliços".
Tot això no eren promeses per a un futur pròxim. I ara! Per si algú ho dubtava, Díaz no es va tallar ni un pèl a l’hora de proclamar en aquesta presentació que "des del Govern d'Espanya, des del minut u, no hem fet altra cosa que recuperar drets. Per això em sento molt orgullosa d'haver fet l'única reforma laboral que ha recuperat drets".
Les eleccions basques primer, les catalanes poc després, i ara les eleccions europees han retornat Yolanda Díaz i els seus associats a la dura realitat, convertint-los en un temps rècord en una força que s’esfilagarsa. I això no ha ocorregut perquè el "dret a la felicitat" imperi a l'Estat espanyol ni perquè el procés de "recuperació de drets" hagi culminat i ja no ens quedi cap dret per recuperar i gaudir. Ans al contrari. La precarietat i la pobresa avancen entre la classe treballadora, aconseguir un habitatge digne s'ha convertit en un malson, i la inflació fa cada vegada més difícil arribar a final de mes.
Si tot el discurs és barrar el pas a les urnes a la ultradreta i entre el PSOE i Sumar és gairebé impossible trobar alguna diferència substancial, quines raons hi hauria llavors per no votar la força més gran? Sumar i Yolanda Díaz, amb l'entusiasme dels conversos, assumeix com a pròpies totes i cadascuna de les polítiques del PSOE: mimar els especuladors immobiliaris i els propietaris, suport incondicional a Zelensky i a l'onada bel·licista que recorre Europa, increment accelerat de la despesa militar, retòrica entorn del reconeixement de Palestina que només serveix per intentar encobrir que les relacions amb Israel segueixen a tota vela, el manteniment de la Llei Mordassa i recórrer a la repressió més brutal quan la mobilització social avança... Per tant, per què no votar l'original i conformar-se amb una mala còpia encara que sigui tan cuqui?
Sumar només ha tingut èxit com a trituradora de Podem
El fracàs electoral de Sumar no ha de fer-nos oblidar que, retòrica a part, la intenció real del seu llançament va ser l'intent, impulsat i patrocinat pel PSOE, d'enterrar definitivament aquesta voluntat de trencar amb el sistema que subjeia després de l'èxit de Podem.
A diferència de Sumar, Podem no va néixer en despatxos ministerials i restaurants de moda, ni atiada per la caverna mediàtica, o amb les benediccions de la socialdemocràcia. Podem va ser l'expressió de les mobilitzacions del 15-M, de les Marees de l'Educació i la Sanitat, de les Marxes de la Dignitat, de les vagues generals i d’estar farts de la pau social. Centenars de milers de persones van veure en Podem una eina útil per transformar les seves vides, i la van agafar amb totes dues mans.
Com ja hem explicat en nombrosos articles, la deriva cap a l'acció purament institucional, l'entrada al Govern de Sánchez amb la peregrina idea de fer girar el PSOE cap a l'esquerra, i l'abandonament de la mobilització als carrers que Pablo Iglesias va establir com a estratègia, van debilitar extraordinàriament Podem. La formació morada es va convertir en auxiliar del PSOE per cobrir el seu flanc esquerre i va tragar-se tots els gripaus haguts i per haver.
Pablo Iglesias no va treure cap conclusió seriosa d'aquests fets. Simplement es va fer a un costat però abans d'anar-se'n va designar a dit la seva successora: Yolanda Díaz. I això no va ser una casualitat. Quan s’entén la política com una maquinària electoral on la imatge és lo primer, és el que passa. Iglesias va pensar que Yolanda, amb la qual havia treballat tan estretament i a la qual havia promocionat fins a la sacietat, era la millor aposta. Un error que coronava una cadena d'errors fatals. Ara Iglesias insisteix una i altra vegada a donar preferència a la lluita ideològica i la batalla cultural, però es troba a faltar una mica més d'humilitat i rigor per a reconèixer la seva responsabilitat en tot el que ha ocorregut.
Malgrat tot, Podem conservava una base social important i era sensible a les demandes de la mobilització popular. La Llei del Només Sí és Sí, una conquesta de la mobilització de les dones que va créixer com l'escuma a partir del 2017, va posar en qüestió prejudicis masclistes i va fer que el sector més reaccionari de la societat espanyola veiés la seva aprovació com un atemptat a alguns dels seus privilegis més rancis.
La resposta del PSOE va ser la de cedir completament davant l'ofensiva desencadenada pel poder judicial i els mitjans de comunicació de la dreta i, alhora que pactava amb el PP les esmenes necessàries per privar la Llei dels seus aspectes més avançats i positius, va decidir desfer-se per sempre d'Irene Montero i els ministres de Podem.
Per a aquesta repugnant tasca, el PSOE va posar la seva confiança en Yolanda Díaz que, amb el suport del PCE i Esquerra Unida, va congregar al seu voltant tota una tropa d'oportunistes i arribistes que havien prosperat gràcies a l'auge de Podem i que volien seguir en els seus còmodes despatxos al preu que fos.
Díaz va armar aquesta gent amb un discurs d’aparença "moderna", però totalment buit de contingut, va esclafar amb totes les seves forces el que quedava de Podem i va aconseguir mantenir una important quota d'alts càrrecs en el Govern de Pedro Sánchez. Però, com acabem de comprovar, una cosa són les intrigues de palau, amb el seu acompanyament de traïcions i punyalades per l'esquena - matèria en la qual Díaz és tota una mestressa -, i una altra de molt diferent és convèncer els electors que aquesta és la política d'esquerra que es necessita.
Díaz anuncia que se'n va, però es queda
Els resultats de les europees van ser la gota que fa vessar el got dels socis de Yolanda Díaz. Esquerra Unida ha perdut el seu europarlamentari, Más Madrid també es queda fora del Parlament Europeu, i el malestar de les diverses camarilles que composen la direcció de Sumar s'ha desbordat. L'endemà de la votació, Díaz anunciava que renunciava al seu paper com a líder de Sumar. "Sento que no he fet les coses que havia de fer (...) La ciutadania ho ha percebut", va explicar en una compareixença telemàtica en la qual no es van admetre preguntes dels periodistes.
Però a penes 24 hores després, Díaz s’afanyava a matisar la seva suposada "renúncia". Parlant de si mateixa en tercera persona, déu-n'hi-doret, ha proclamat que "Yolanda Díaz no se'n va" i ha explicat que l'anunci del vespre anterior no era altra que "política de la bona" i que responia a una mesura de protecció del Govern de coalició amb el PSOE que ella "preservarà per damunt de tot". I, per si quedaven dubtes sobre el seu futur, ha assegurat que "tenim cinc ministeris en el Govern d'Espanya i els continuaré coordinant".
Actuant com una emperadriu de la política més podrida, Díaz vol sortejar la seva debilitat alliberant-se de la tutela de la seva pròpia camarilla. Renuncia al seu paper formal de líder, però intenta mantenir amb puny de ferro el seu rol de dirigent del grup parlamentari de Sumar i dels seus ministres i alts càrrecs. Confia que Sánchez no té cap altra opció que mantenir-la com a vicepresidenta perquè necessita els diputats de Sumar. Yolanda Díaz no enganya ningú respecte a les seves intencions. Vol continuar sent ella, la candidata autoproclamada "per guanyar les pròximes eleccions generals". Una altra cosa és el que faran els partits de la seva precària coalició que com és evident estan afilant els seus ganivets i semblen bastant disgustats davant l'evolució dels esdeveniments.
Sumar està amortitzada, i Yolanda ho sap. També ho saben al PSOE i de ben segur no trigaran gaire a fer ofertes a la vicepresidenta perquè se sumi a la casa comuna. Queda molt per veure.
