Una legislatura encara més disputada i polaritzada

Després de conèixer-se l'acord entre el PSOE i Junts que garanteix definitivament la investidura de Pedro Sánchez, el PP i Vox no han trigat ni un minut a sortir en tromba anunciant la destrucció d'Espanya i mobilitzant les esquadres feixistes. Un carnaval nauseabund, amanit amb càntics del Cara al Sol, salutacions romanes i crits de Franco, Franco, Franco.

Feijoó ha promès utilitzar tots els mitjans al seu abast per frenar “l'acord de la vergonya”, mentre Ayuso i Abascal utilitzen un to obertament colpista. El cap de Vox ha cridat a la resistència patriòtica, afirmant com un perdonavides que, o Sánchez acaba assegut a la banqueta dels acusats o acabaran ells, els legionaris de Vox, a la presó. Així sigui! També ha manifestat el seu suport a cadascuna de les manifestacions que es produeixin, avalant i atiant les falanges d'extrema dreta que van prendre violentament els carrers de Madrid aquesta darrera setmana. I el mateix fa Ayuso, que assenyala, sense posar-se vermella, que ens trobem davant del començament d'una dictadura.

Aquest llenguatge que alenta la violència de carrer d'extrema dreta i interpel·la un aparell de l'Estat ple de jutges, militars i policies que militen i simpatitzen amb la reacció feixista, no és cap broma, i no és una simple escenificació. Ens trobem davant d'un fenomen que no és nou, com va passar als anys 30 amb l'ascens de la CEDA i Falange, i els discursos incendiaris de Gil Robles i José Antonio Primo de Rivera. Mà dura contra el separatisme i el comunisme, nacionalisme espanyolista fanàtic i constants crides als estaments de l'Estat per desobeir les lleis del seu propi ordre social i posar-se darrere, o al capdavant!, de les hosts feixistes.

L'aparell de l'Estat contra l'amnistia

A les mobilitzacions d'aquests dies han participat reconeguts dirigents del PP i Vox de tots els territoris, encapçalant milers de petitburgesos rabiosos i plens d'odi contra l'esquerra, “gent de bé” com diu Feijóo, i que no han dubtat a protegir les bandes feixistes i la seva actuació violenta.

Però si l'acció de carrer i extraparlamentària mobilitzant aquestes esquadres feixistes és una tàctica absolutament conscient, l'altra pota de l'ofensiva és utilitzar a fons l'aparell de l'Estat. Així s'ha vist, per exemple, amb el CGPJ, l'òrgan de govern dels jutges, que va aprovar per majoria una declaració política contra l'amnistia, assenyalant que suposa la “degradació, si no l'abolició, de l'Estat de dret a Espanya” .

En la mateixa línia se situa l'actuació del jutge García-Castellón de l'Audiència Nacional, artífex dels grollers muntatges contra Podem, que utilitza la imputació de Carles Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme per intentar frustrar l'amnistia i la investidura de Sánchez. O també la posició dels sindicats policials, en oberta rebel·lió contra el govern central i en connexió amb les crides d'Abascal demanant que els antiavalots incompleixin les ordres dels seus comandaments. Des de la Transició no s'havien sentit discursos tan clars i explícits a favor d'un cop d'Estat.

La ràbia d'aquesta caterva de reaccionaris, i dels seus hosts feixistes, no cedirà fàcilment i és proporcional al cop dur que han rebut, primer amb els resultats electorals, i ara, amb un acord i una amnistia que suposa reconèixer la força del moviment per l'autodeterminació i la República a Catalunya, i la il·legitimitat de la brutal actuació del règim del 78 i de l'aparell de l'Estat tant el 2017, quan va reprimir salvatgement el referèndum de l'1 d'octubre, com el 2019 amb la sentència del Suprem.

Desdient-se de tot el que s'ha dit al respecte durant els darrers anys, el PSOE ha hagut de signar un document que, entre altres coses, diu: “les institucions catalanes van promoure, primer, una consulta popular el 9 de novembre de 2014 i, després, un referèndum d'independència l'1 d'octubre del 2017 —ambdós suspesos i posteriorment anul·lats pel TC— amb una participació massiva a favor de la independència de Catalunya. L'intent del govern d'impedir el referèndum va donar lloc a unes imatges que ens van impactar tots dins i fora de les nostres fronteres”.

Aquest acord, per tant, no és només una maniobra per dalt, i tant que ho és!, sinó també una conseqüència directa de la lluita de classes. Sánchez no ha tingut més remei que reconèixer que el suport social a la lluita per la república catalana i a la independència continua sent molt fort, i que per aconseguir desactivar-lo i poder ordir un nou govern de coalició necessiten la col·laboració activa dels dirigents d'ERC i Junts. I això implica fer concessions significatives. Aquest és el caràcter contradictori d'aquesta llei d'amnistia: intentar aprofundir la desmobilització social i política a Catalunya, alhora que es constata l'enorme força del moviment d'alliberament nacional.

Per part seva, Junts i ERC han deixat clara la seva renúncia definitiva a aconseguir el dret a decidir mitjançant la mobilització popular. El text acordat és clar al respecte: en cas que es pogués celebrar un “referèndum d'autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya”, s'ha d'acordar en el marc de la Constitució, de conformitat amb l'article 92, com a decisió competent del govern central, rei i institucions de l'Estat. Sens dubte, un brindis al sol perquè el règim del 78 no tolerarà mai un referèndum així.

Hi ha altres aspectes de gran interès per a la burgesia catalana, la Generalitat, Junts i ERC, a l'hora d'arribar a aquest pacte amb el PSOE, com ara garantir la tornada a Catalunya de les empreses que van canviar la seu social, nous traspassos de competències, com ja s'ha acordat amb les infraestructures ferroviàries, o la cessió de tots els impostos en línia amb el règim fiscal especial que hi ha a Euskal Herria (Comunitat Autònoma Basca i Nafarroa).

Al PSOE confien en el sentit pràctic dels grans poders econòmics i financers, molt ben representats pel recent editorial del Financial Times recolzant l'amnistia com una necessitat per tancar “bretxes polítiques i socials”. Sectors decisius del gran capital —des de Foment del Treball, un dels pilars de la CEOE, a la banca, passant per representants qualificats de la burgesia catalana, espanyola i europea— veuen amb bons ulls una mesura que pot aprofundir la desmobilització popular i arraconar el mandat de l'1 d'octubre del 2017. Donar carpetada a la crisi política més gran que ha enfrontat el règim del 78 en dècades bé val una llei d'amnistia.

Tot i això, la classe dominant està dividida en un assumpte que aixeca butllofes a les seves files, on els orígens franquistes de les fortunes i els llaços amb el PP i Vox són evidents. I d'altra banda, encara que Sánchez aconsegueixi alçar-se amb la investidura i formar govern, no podrà conjurar una polarització social i política que té les seves bases en la crisi i la descomposició del sistema capitalista, i que està darrere de l'esclat de la qüestió nacional a Catalunya. L'amnistia, encara que té una simpatia massiva a Catalunya, no eliminarà els factors que impulsen el moviment d'alliberament nacional.

Una cosa és clara: la legislatura que Pedro Sánchez i els seus socis esperaven blindar serà molt més renyida i incerta que l'anterior.

El nou govern de coalició

L'escenificació colpista de la reacció augura un combat molt dur els propers mesos. Tot i això, Pedro Sánchez i tots els seus socis, ja sigui Sumar, Podem, IU, ERC i EH Bildu, persisteixen en la seva intenció de blindar la pau social sigui com sigui. Una pau social que no aturarà l'extrema dreta ni al parlament, ni als tribunals, ni als carrers. Ben al contrari!

Hi ha pocs dubtes que el nou govern de coalició estarà més escorat cap a posicions socialdemòcrates de dretes. Un Executiu que s'aixeca sobre l'enfonsament de Podem i que encara que no deixarà d’explotar la política de gestos, actuarà perquè el gran capital segueixi acumulant beneficis rècord, i mantindrà la seva lleialtat a l'imperialisme nord-americà com ha quedat clar amb l’actitud còmplice de Sánchez davant el genocidi israelià a Gaza.

Òbviament, la constitució d'un govern PSOE-Sumar apareix als ulls d'una gran majoria de la nostra classe com un milió de vegades preferible a un govern PP-Vox, i més que mai ara que mostren el seu veritable caràcter ultradretà i colpista. Des d'Esquerra Revolucionària entenem aquesta opinió i hem deixat sempre clara la nostra posició de combatre la dreta a les urnes i als carrers.

Però la qüestió és concreta. Si el PSOE i Sumar segueixen mantenint les seves polítiques actuals, no barraran el pas a l'extrema dreta durant molt de temps. I encara menys si se'ls cedeix els carrers amb l'excusa de no caure en provocacions. Les forces parlamentàries suposadament a l'esquerra del PSOE, subordinant-ho tot a la negociació de les seves quotes de participació al govern central o en futurs governs autonòmics, estan hipotecant-se i donant un xec en blanc que els arrossegarà a justificar allò injustificable, permetent que l'amenaça de la reacció pugui continuar avançant.

No confiarem mai que el PSOE compleixi les seves promeses per voluntat pròpia. Només ens podem basar en les nostres pròpies forces per arrencar drets i conquestes socials, mai en la gestió d'uns partits que han deixat molt clar la seva lleialtat al sistema, als poders fàctics, a l'imperialisme i al militarisme.

Hem d'aprendre de l'estrepitós fracàs de la nova esquerra sorgida després de la crisi del 2008. Només la mobilització independent de la classe treballadora, armada amb un programa revolucionari i internacionalista, pot canviar el rumb del món i evitar el feixisme i la barbàrie.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01