El passat diumenge 2 d'abril Yolanda Díaz va protagonitzar la “investidura” oficial de Sumar i avançava la seva pretensió de ser la “primera presidenta del Govern d'Espanya”. El públic, entusiasmat, estava ple de moltes cares conegudes de la vellíssima esquerra partidària d'aquesta pau social que tant aplaudeix Pedro Sánchez, la CEOE i l'Ibex 35. Els exsecretaris generals de CCOO Antonio Gutiérrez i Ignacio Fernández Toxo, nombrosos càrrecs de les burocràcies dels grans sindicats, els diputats d'En Comú Podem, amb Ada Colau al capdavant, l'alcalde de València, Joan Ribó, Íñigo Errejón o Mónica García amb somriures enlluernadors i radiantment feliços…. En fi, totes i tots conjurats al voltant d'un objectiu: donar per amortitzat d'una vegada per totes Podem i col·locar la formació morada en una posició de subalternitat.

La transcendència política d’aquesta operació no és menor. Per a alguns sectaris, el que ha passat aquest diumenge és un detall sense importància. Però si fos així, els mitjans de comunicació més seriosos de la burgesia no estarien mobilitzats enlairant Yolanda. Simplement menysprearien l'esdeveniment. En realitat, el que està en joc és molt seriós: es tracta d'enterrar definitivament l'opció política que va expressar, en el terreny electoral, les il·lusions de milions de persones, de joves, de treballadors, d'activistes dels moviments socials… convençuts de que el gran aixecament del 15-M i la rebel·lió social que va sacsejar posteriorment l'Estat espanyol acabaria amb el bipartidisme i les condicions de precarietat, explotació i pobresa que patim una immensa majoria.

Foto1
Iñigo Errejón, present a l'acte de presentació de Sumar i un dels conjurats per donar per amortitzat d'una vegada per totes Podem.

Aquell “assaltar els cels” per derrotar el règim del 78 i el poder de les elits, va ser un missatge que va captivar la imaginació de l'esquerra militant i va arrossegar molts sectors emocionats amb la idea que aquesta vegada era de debò, que sí que es podia. Ara, allò que es pretén és deixar clar que tot intent de transformar la societat és impossible, que l'esforç no val la pena, que cal conformar-se a gestionar la misèria del capitalisme en crisi. No és cap un detall. Yolanda Díaz no és cap un detall.

Podem va fer saltar pels aires el tauler polític i va obrir enormes perspectives. Va ser el resultat d'una mobilització de masses extraordinària, d'un ascens de la lluita de classes de transcendència enorme que va posar en qüestió la institucionalitat parida en els pactes de la Transició, començant per la monarquia i l'alternança política entre el PSOE i el PP. Aquells que menyspreen aquesta experiència, que no veuen la importància històrica que van tenir les manifestacions d'indignats que van abarrotar places i carrers de tot l’Estat entre maig i juny del 2011, i que van ser el combustible que va propulsar les vagues generals del 2012, les Marxes de la Dignitat, les Marees Blanca i Groga en defensa de la sanitat i l'educació públiques, l'aixecament de Gamonal, la lluita del poble de Catalunya per la república i el dret a decidir, o les mobilitzacions multitudinàries del feminisme combatiu… qui tanca els ulls davant aquests fets i simplement menysprea el fenomen de Podem com un experiment reformista més, és impossible que s'orienti correctament als esdeveniments colossals del present i del futur.

Podem, i més concretament Pablo Iglesias, van provocar un calfred a la classe dominant en aquell període. No era Esquerra Unida, no era la burocràcia de CCOO i UGT, no era aquella oposició de vellut que ja es coneixia i estava assimilada i instal·lada a la governança del sistema. El desafiament que va suposar Podem era real. Però oportunitats així, tan excepcionals, cal aprofitar-les amb determinació i amb una política correcta. Si milions us brinden la possibilitat que el vostre discurs es transformi en realitat mitjançant l'acció, el pitjor que pot passar és defraudar i frustrar les expectatives creades. En aquest cas, la història no perdona.

La lluita de classes no és Joc de Trons

És realment xocant veure la situació actual de Pablo Iglesias. No fa pas tant era un referent de l'esquerra que concentrava un suport immens. El seu nom era sinònim de prestigi i credibilitat entre milions de lluitadors, reflectint una correlació de forces molt favorable. La seva primera intervenció al Parlament espanyol com a diputat, quan va pronunciar aquelles paraules en què acusava directament Felipe González de ser el cap dels GAL i va recordar els mètodes de la calç viva, van produir sorpresa i un suport entusiasta. Avui, pocs anys després, Iglesias és fora de la política activa per decisió pròpia, i la persona que va designar a dit com la seva successora l’apunyala públicament. Cuida't dels idus de març, li deien a Juli Cessar en la tragèdia de Shakespeare. Però Brut ja és aquí, amb el seu seguici complet.

Com ha pogut passar? Com és possible que Podem hagi passat de ser la força hegemònica a l'esquerra del PSOE a trobar-se en una conjuntura tan crítica que pot portar a la seva destrucció?

El que passa no cau d'un cel blau. Iglesias, el talent del qual està fora de discussió, va pensar que la política i l'estratègia marxista en la lluita de classes estaven superades. Que la mobilització extraparlamentària era cosa del passat, una malaltia de joventut. Que els drets no s'aconsegueixen lluitant sinó amb el BOE i pactant amb el PSOE. Que arrencant petites engrunes al sistema es pot canviar la vida del poble. Sí, aquesta és la veritat.

D'impugnar el règim del 78 s'hi van integrar. De qüestionar les institucions i el seu paper, es van convertir en experts de les comissions parlamentàries. Menyspreant els carrers, renunciant a combatre la burocràcia sindical, es van apuntar a aquest talismà de la pau social que agiten a tota hora Pedro Sánchez i Yolanda Díaz.

Iglesias ho va apostar tot a una carta: “Si entrem al Govern central aconseguirem que el PSOE giri a l'esquerra”. Quin ha estat el resultat d’aquesta estratègia? Que el PSOE no ha girat a l'esquerra, no, ni de bon tros. Però Podem s'ha empassat gripaus cada cop més grans, deixant-se plomes, principis i tota mena de promeses pel camí, que han minat la seva credibilitat i la seva influència social fins a convertir-se en una còpia pàl·lida d'aquesta socialdemocràcia tradicional de la qual es volia diferenciar.

Foto1
El PSOE no ha girat a l'esquerra, no. Yolanda Díaz i Pedro Sánchez agiten contínuament amb el “talismà” de la pau social. Aquest discurs és compartit pels líders de Podem.

No n'hi ha prou de proclamar que cal la lluita ideològica. Aquesta lluita cal portar-la a la pràctica mitjançant l’acció. Això és de primer de política d’esquerra seria. Si estàs en contra l'OTAN i el militarisme, però al final del dia les ministres d'Unides Podem accepten les decisions del Govern sobre enviaments d'armes a Ucraïna seguint submisament el dictat de l'imperialisme nord-americà… Si s’ajup resignadament el cap quan el PSOE traeix la causa del poble sahrauí… Si s´aclama una reforma laboral que compta amb el suport de la CEOE i que no suprimeix els elements més lesius de la que va aprovar Rajoy… Si es diu estar a favor de l’autodeterminació de les nacions però, quan el poble de Catalunya es posa en marxa en defensa de la república, et poses de perfil… Si qüestiones la monarquia però a la teva vicepresidenta li dóna igual aquest debat… Si firmes a l'acord per formar Govern la derogació de la llei mordassa i, quan arriba l'hora, no ho fas… Si els desnonaments continuen produint-se i no hi ha cap pla d'habitatge públic que acabi amb el fabulós negoci dels fons voltors… Si les retallades a la sanitat i educació públiques són el pa de cada dia mentre la privatització dels serveis públics no cessa… Si, si, si, si… i al final et consoles amb un “escut social” ple de forats que no evita el creixement de la pobresa i l'exclusió, i t'assignes la veu de la consciència d'un Govern de coalició que ha incomplert el 90% del que les dues formacions van pactar abans de la investidura, aleshores només en queda la propaganda, la fanfàrria i les maniobres periodístiques. En definitiva, Joc de Trons. Però la política sota l'ordre capitalista no és un joc ni s'assembla a Hollywood.

El paper de Yolanda Díaz

Que Yolanda Díaz ha estat vicepresidenta del Govern de coalició per decisió política de Podem i Pablo Iglesias és irrebatible. O algú ho nega? Però la qüestió és què va fer pensar a Pablo Iglesias que encara que designés a dit Yolanda Díaz, aquesta es comportaria d'una manera diferent de com ho està fent. La seva trajectòria és transparent. Ja sigui com a destacada munyidora de l'aparell d'Esquerra Unida o com a representant consumada de la cúpula burocràtica de CCOO, la seva carrera com a política professional de l'esquerra més reformista, possibilista, pactista i efectista és llarga, molt llarga.

Iglesias va pensar que donava molt bona imatge, és clar. Però sembla que no va reflexionar prou sobre la substància que s'ocultava darrere d'aquesta imatge, ni tampoc en la seva ambició. Yolanda no vol estar sota la tutela de Pablo Iglesias, ho va afirmar estrepitosament al pavelló de Magariños… prefereix la tutela d'Unai Sordo, PRISA i Pedro Sánchez.

Yolanda Díaz s'entén molt bé amb Alberto Garzón, Íñigo Errejón, Ada Colau, o amb els líders de Compromís. És evident. Cap d'ells no dirà res respecte a la seva manera d'actuar o al seu seguidisme cap al PSOE. Però això no és fonamental. El que és veritablement clau és que Yolanda Díaz s'ha convertit en la millor aposta per reduir a les cendres a Podem. I ho pot fer perquè no es talla ni un pèl en assenyalar totes les contradiccions de la formació morada i la seva incongruència per diferenciar-se de la política que ella fa.

Per ser concrets. Pablo Iglesias i Irene Montero han afirmat una vegada i una altra que Yolanda Díaz és la millor vicepresidenta que ha tingut la història d'Espanya. Pablo Iglesias i les ministres de Podem fan bandera de la gestió del Govern de coalició i aposten per la seva continuïtat passi el que passi. Pablo Iglesias planteja que si no s'arriba a un acord entre Sumar i Podem, serà una tragèdia per a les “esquerres”… Aleshores, si les diferències polítiques no existeixen, i tots volen el mateix, on està el problema? Ah, ja, en la conformació de les llistes, en qui serà ministre, qui va en el lloc de sortida per a ser parlamentari o en qui rep millor profit de les subvencions estatals.

Qualsevol amb una mica d’experiència s’adona que amb aquestes premisses la direcció de Podem té el partit perdut. Són les víctimes propiciatòries dels seus propis errors estratègics. Jugar a la política institucional renunciant a la lluita de classes vol dir acceptar una lògica implacable. Si s'ha cultivat el presidencialisme i el cesarisme des de primera hora, a qui li pot estranyar que Yolanda Díaz, amb una sobredosi d'arrogància, afirmi que amb Sumar comença tot?

Díaz sembla disposada a portar la seva missió fins al final. La seva actitud provocadora i desafiadora contra Iglesias i Podem a l'acte de Sumar va ser de traca. “Ada, ets un orgull, has convertit Barcelona en un referent internacional”; “Joan [Ribó], gràcies per convertir València en una ciutat sostenible”; “Alberto [Garzón], gràcies per la teva tasca al Govern, però sobretot, per la teva enorme generositat, per saber ser on cal ser”. Això per als amics. “Estem cansades de tuteles, de ser menyspreades. Molt cansades. I ho seguirem dient: no pertanyem a ningú més que a nosaltres mateixes”, i això per a Podem.

Foto1
Pablo Iglesias i Podem poden continuar insistint en una estratègia que els condueix a la derrota. O poden rectificar, abandonar el Govern i encapçalar una oposició d'esquerres conseqüent.

Fins i tot a l'entrevista que El País va publicar el dilluns 3 d'abril no regateja declaracions de guerra: “Pregunta: Dins aquesta autonomia, un Sumar sense Podem seria un fracàs? Resposta: En absolut seria un fracàs. Els moviments ciutadans els decideix la gent, i jo sé que Sumar serà el revulsiu de la política espanyola en aquest temps. Ho tinc claríssim.” En aquesta mateixa entrevista Yolanda Díaz va sentenciar: “Hem aconseguit una cosa molt important el president i jo, que és ficar la ciutadania dins d'aquest debat [es refereix a la moció de censura de Vox-Tamames] i que se'n parli a les perruqueries i als bars. Vull fer un reconeixement a Pedro Sánchez. La política va d'això, de fer les coses de manera diferent”.

En efecte. La política de l'esquerra reformista va d’això.

Podem està en una cruïlla existencial. Vol un acord abans que els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals el debilitin davant dels seus competidors. És difícil saber què passarà en les properes setmanes i mesos. Però Yolanda Díaz només acceptarà un acord sota les seves condicions: jo aprovo les llistes, jo decideixo qui és ministra en un hipotètic nou Govern de coalició, i jo establiré el pes de Podem en el proper grup parlamentari.

Pablo Iglesias i Podem poden continuar insistint en una estratègia que els condueix a una derrota sonada. O poden rectificar, apel·lar a la base militant, a la classe obrera i donar la batalla política per aixecar una alternativa combativa que no sigui gregària del PSOE, que no accepti amb resignació el guió, la política propatronal i proimperialista. Sembla difícil, perquè això implica, òbviament, abandonar aquest Govern i encapçalar una oposició d'esquerres conseqüent, impulsar la mobilització de masses i donar un cop de puny a la pau social.

Per acabar. Sectors importants de la burgesia no volen un PP-Vox a la Moncloa. Com voldran de president Núñez Feijóo, que fa uns dies proclamava a Brussel·les que aprovarà una reforma de les pensions com a França? Qualsevol es pot imaginar la cara d'Amancio Ortega o Patricia Botín quan llegissin aquest titular en el moment en què França està sent sacsejada pel major aixecament obrer des de Maig del 68.

No, el capital financer confia en Pedro Sánchez. Ells són pràctics, veuen com els seus negocis són rodons: un 92% d'increment de beneficis de les empreses no financeres i rècord històric de la banca el 2022. Això és el més important. Ja ho va dir també el secretari general del PCE, Enrique Santiago, amb la incontinència verbal que el caracteritza: “A la història d'Espanya no hi ha hagut una transferència de recursos de l'Estat tan gran a les empreses privades com la que ha dut a terme aquest Govern ”. I és veritat, mai no s'ha produït un transvasament tan fort de les rendes del treball a les del capital com en aquesta legislatura.

Fa poc Pablo Iglesias declarava en la SER que la revolució socialista es feia amb més inspectors de treball. Aquí està el problema! L'experiència històrica nega credibilitat a aquestes opinions per més enginyoses que semblin. El que arrenca conquestes laborals, millora els salaris, rebaixa les jornades i acaba amb la precarietat, el que ens pot donar habitatge públic, el que acabaria amb la privatització de l'ensenyament i la sanitat públiques… és la lluita de masses i defensar un programa de esquerres conseqüent.

Foto1
Des d'Esquerra Revolucionària diem: si vols un futur sense opressió, sense explotació, sense autoritarisme, sense repressió... cal defensar un programa que trenqui amb la lògica capitalista.

Yolanda Díaz parla de tornar la il·lusió i la joia d'una vida decent. Però com s'aconsegueix això? A Esquerra Revolucionària també aspirem a una vida i a una feina decent, a gaudir d'un paradís a la terra per a tots i totes, i no només per als petits burgesos que viuen còmodament el seu alliberament particular. Per això diem: si vols un futur sense opressió, sense explotació, sense autoritarisme, sense repressió, sense pobresa, sense extrema dreta i feixisme, cal defensar un programa que trenqui amb la lògica capitalista. Cal nacionalitzar els grans monopolis i la banca, cal proposar sense cap complex la tornada al sector públic de tots els serveis socials privatitzats, cal lluitar per un parc d'habitatge públic, blindar les pensions i reduir l'edat de jubilació, expropiar la sanitat i l'educació privades perquè es deixi de fer negoci amb els nostres drets, oposar-nos a l'imperialisme i al militarisme en els fets…

Escrivim aquest article no per recordar el que hem assenyalat durant aquests anys, sinó per apel·lar a la base militant de Podem i als milers d'activistes que veuen amb claredat el rerefons de la maniobra que s'està produint. No és l’hora de resignar-se, ni d'abandonar la batalla. Al contrari, és el moment de reflexionar i de la claredat política.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01