Les conclusions sobre el cas Kitchen, recentment presentades per la Fiscalia Anticorrupció, deixen al descobert la col·laboració de l'aparell de l'Estat amb el PP en els intents per ocultar les seves trames corruptes.
Jutges, vocals del Consell General del Poder Judicial i els màxims responsables de la policia van actuar de forma criminal al servei dels interessos d'aquesta banda de reaccionaris, preparant a més un muntatge de falses acusacions contra Podem recolzant-se en la reacció mediàtica. Una altra olla podrida d'aquesta exemplar democràcia.
Els fets són tan greus que la fiscalia demana 15 anys de presó per a l'exministre de l'Interior del PP Jorge Fernández Díaz, per a l'exsecretari d'Estat de Seguretat, Francisco Martínez Vázquez i per a l'excap de la Policia Nacional, Eugenio Pino, 19 anys pel comissari jubilat i antic torturador, José Manuel Villarejo, i diferents penes d’entre dos anys i mig i 15 anys per a quatre alts càrrecs de la policia.
Aquestes acusacions no són cap sorpresa. Eugenio Pino ja va ser condemnat a un any de presó per falsificar proves contra dirigents independentistes catalans i el comissari Villarejo va ser empresonat el 2017 pels delictes de blanqueig de capitals i organització criminal. Sota la presidència de Mariano Rajoy els òrgans de seguretat de l'Estat van tenir carta blanca per fer tota mena d'activitats delictives, algunes en benefici del PP i altres en benefici propi, aprofitant la impunitat que els hi garantia el Govern central.
L'aparell de l'Estat, al capdavant de l'ofensiva reaccionària
La caiguda del Govern Rajoy no va canviar substancialment les coses, com ho demostren els missatges que la instrucció judicial del cas Kitchen ha tret a la llum. En aquests missatges un dels principals acusats, Francisco Martínez, número dos d'Interior amb Rajoy, parla tranquil·lament amb jutges i policies de com obstaculitzar la investigació dels delictes.
Destaquen per la seva gravetat les converses mantingudes amb Ramón Navarro, actual president de l'Audiència Nacional. En elles, i en els sopars a casa del magistrat, Martínez sol·licita ajuda per intentar defugir les conseqüències penals dels seus actes. Aquesta ajuda va incloure contactes completament irregulars amb altres jutges intervinents en el cas i el desvetllament de les declaracions d'un altre dels policies acusats, quelcom absolutament il·legal.
També són escandaloses les converses de Martínez amb l’inspector Pedro Agudo, cap de gabinet d’Ignacio Cosidó, director general de la Policia amb el PP. Martínez anima Agudo a falsificar acusacions contra Podem utilitzant un conflicte per la custòdia d'un menor. Tenint en compte la fosca trajectòria d'Agudo, els seus negocis a través de l'acadèmia Legispol, la seva implicació en l'assumpte de l'empresa de seguretat Interligare, la seva col·laboració amb Villarejo per tirar terra a l'escàndol del petit Nicolás, o la seva amistat amb el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castelló (conegut per la seva persecució judicial a Podem i per la seva laxitud amb els casos de corrupció del PP), no hi ha dubte que Martínez sap triar els seus còmplices.
Però el més sorprenent és que el policia Agudo no només no ha estat expedientat, sinó que ha estat promogut pel Govern del PSOE-UP a una posició de rellevància als Serveis Centrals del cos. De fet, tots els implicats en aquestes trames, siguin jutges o policies, continuen tranquil·lament les seves carreres professionals i continuen ocupant llocs clau a l'aparell de l'Estat.
Repetides vegades hem escoltat per boca de dirigents de Podem acusacions a les clavegueres de l'Estat. Però no ens equivoquem. Aquestes trames de corrupció i delicte no s'organitzen des de cap claveguera, s'organitzen des del mateix cor de les institucions de l'Estat, des de les magistratures més altes.
Aquest aparell compleix la funció per a la qual ha nascut: defensar els privilegis de la classe dominant i reprimir qualsevol intent d'acabar amb el sistema capitalista. Quan va ser necessari, aquest aparell d'Estat va utilitzar la violència més desenfrenada per ofegar la rebel·lió de la classe treballadora en sang. Els pactes de la Transició dels anys 70 el van mantenir intacte i ens van deixar en herència uns tribunals, un exèrcit i uns cossos de seguretat plens de franquistes. Avui, l'aparell d'Estat torna a ocupar un lloc central a l'escena política, superant les institucions parlamentàries quan no es mostren prou útils per assegurar els interessos de la burgesia.
Les complicitats del PSOE
L'aliança tàcita del PSOE amb el PP en tots els considerats “temes d'Estat” condemna el Govern de coalició a la impotència davant d'aquesta ofensiva. Ja sigui amb la seva negativa a derogar la llei mordassa, amb la seva capitulació a la Llei del Només Sí és Sí, o en la seva disposició a dir amén a l'imperialisme nord-americà en tot el que exigeix, aquesta debilitat s'agreuja per la implicació directa d'alts càrrecs del PSOE a les trames de corrupció que sorgeixen arran de les milionàries subvencions institucionals a les empreses.
Si el cas dels ERO a Andalusia va ser emblemàtic, ara l'escàndol del Tito Berni és només una altra mostra de la manera de fer negocis entre la burgesia espanyola i els seus polítics a sou. Per descomptat, el PP i els seus portaveus estan aprofitant per tirar terra sobre la seva pròpia corrupció, i el PSOE, peça fonamental en l'estabilitat del sistema, es veu lligat de peus i mans per denunciar que la corrupció de Tito Berni és només la punta de l’iceberg del funcionament habitual del capitalisme espanyol.
Davant d'aquesta ofensiva reaccionària impulsada des de l'aparell d'Estat, i davant de la corrupció orgànica, respondre amb la xerrameca de sempre, amb les comissions d'investigació parlamentàries, amb el “tu més que jo”… pot omplir titulars, però no aporta cap solució. Aquesta fallida multiorgànica del sistema no es resol apel·lant a aquesta medicina, sinó amb la lluita de masses i una política revolucionària. Només així acabarem amb les causes que generen aquesta gangrena viciosa.
