La celebració dels ministres i diputats d’UP davant la recentment promulgada reforma laboral no ha pogut ofegar l’entusiasme i satisfacció dels representants de la patronal i de la dreta amb aquesta reforma. Què passa aquí llavors? S'han tornat bojos o assistim a una grandíssima impostura política que val la pena ser explicada?
La vicepresidenta segona, juntament amb els més destacats dirigents d’UP, no s'han cansat de presentar la seva reforma laboral com una extraordinària conquesta per a la classe treballadora. “És un dia històric per als treballadors i treballadores d'aquest país”, va assegurar Yolanda Díaz, perquè es tracta, ni més ni menys, de “la primera reforma en la qual els treballadors i les treballadores recuperen drets, guanyen drets”.
Per part seva, els sectors més reaccionaris del PP, agrupats al voltant de la FAES i de l'expresident Aznar, les organitzacions patronals CEOE i CEPYME, i els mitjans de comunicació més escorats cap a la dreta, com ABC i OK Diario, no oculten la seva satisfacció exactament per tot el contrari: “la nova regulació ni és històrica, ni deroga la del 2012 vigent fins avui –és més, en alguns aspectes gens menors, la consolida.” (Cita de FAES)[1]
Per què estan tan contents els portaveus del gran capital?
Com hem explicat més àmpliament en la nostra última declaració, el que PSOE i UP han signat amb la CEOE, CCOO i UGT és el manteniment dels eixos bàsics de la reforma laboral imposada per Rajoy en 2012, a canvi d'algunes modificacions de molt reduït abast, que suposen engrunes ridícules per a la classe treballadora enfront del gran triomf obtingut pels empresaris.
Desgraciadament, la patronal i la dreta tenen bons motius per a felicitar-se. Els temors suscitats entre l'oligarquia empresarial i financera per l'entrada d’UP en el govern s'han dissipat completament. Ara mostren sense dissimulació la seva satisfacció davant l'acord ordit per Yolanda Díaz, una vicepresidenta del govern que manté formalment la seva militància comunista, tot i que resultaria inútil qualsevol esforç per trobar el més mínim rastre de comunisme en la seva labor governamental.
Però l'alegria dels representants de la burgesia davant aquesta reforma va molt més allà del seu contingut. Igual d'important que el text de la reforma és la convicció que han obtingut una victòria política decisiva. Han arrencat esquinçalls de credibilitat a Podem, fent que els seus dirigents, i els d'IU, acceptin un pacte que dóna completament l'esquena a l'onada de mobilització social que va recórrer l'Estat espanyol com a resposta a les polítiques d'ajust i retallades que van seguir a la gran crisi financera del 2008.
La reforma laboral del PP en 2012 va ser una decisió estratègica que es manté inalterable. Gràcies a ella s'han facilitat i abaratit encara més els acomiadaments, mentre l'extensió de la precarietat i l'empitjorament sistemàtic de les condicions laborals s'ha convertit en norma. El creixement de la pobresa entre la classe treballadora i el consegüent augment de la desigualtat social, amb un 1% de potentats acumulant més de la quarta part de tota la riquesa de l'Estat espanyol, donen fe de l'efectivitat d'aquesta reforma.
Per aquest motiu, la seva derogació es va convertir en una de les demandes centrals de la rebel·lió social que vam viure entre el 2012 i el 2015. Com no podia ser d'una altra manera, totes les forces de l'esquerra, inclòs el PSOE, la van assumir com un punt central dels seus programes, i va ser un dels compromisos més rellevants del pacte de govern del PSOE amb UP i, més endavant, de l'acord d’ambdues forces amb altres grups com EH Bildu.
Ningú no pot negar un fet: el pacte signat per Yolanda Díaz amb la CEOE trepitja obertament els compromisos contrets amb les famílies treballadores. Tota la grandiloqüència de Yolanda Díaz i els escarafalls dels dirigents d’UP no poden ocultar aquesta realitat objectiva. Bé ho presentin com una grandiosa fita de la Història Universal, bé ho presentin, com fa Pablo Iglesias - batent un rècord de menyspreable cinisme - com l'inevitable resultat d'una suposada “correlació de forces” que condemna inapel·lablement a la classe treballadora a la resignació i a la impotència.
En qualsevol cas el resultat final és el mateix: una bufetada en plena cara a la classe treballadora, especialment per al sector més precaritzat. I especialment i amargament dolorosa perquè els qui donen aquest cop són precisament “els nostres”, els que havien aixecat les majors esperances d'impulsar un canvi radical en l'estat de coses vigent.
La no-derogació de la reforma laboral del PP marca un salt qualitatiu en les renúncies de UP, i tindrà inevitablement com a resultat l'afebliment encara més agut de la seva base de suport i l'extensió de l'escepticisme i del “tots són iguals” entre sectors importants de la classe treballadora.
En el passat, tant a l'Estat espanyol com en altres països, vam ser testimonis de com la frustració de les expectatives de grans canvis va resultar en el reforçament de les forces reaccionàries de dretes. Les traïcions de Felipe González al programa que li va portar a obtenir una victòria contundent en les eleccions generals del 1982 van acabar desembocant en el triomf de José María Aznar i el sector més franquista de la dreta. Els ministres i dirigents d’UP, ignorant aquestes lliçons, es condemnen a si mateixos a repetir aquest mateix error.
Un balanç molt concret
Les xarxes socials s'han omplert aquestes setmanes de declaracions desesperades d’UP, i d'alguns dels seus periodistes, intentant quadrar el cercle i presentar una derrota amarga com una victòria. El mateix podem dir dels comentaris abocats per les cúpules dirigents de CCOO i UGT. Però aquesta vegada la grandària de la bestiola que pretenen camuflar és massa gran. I amplis sectors de la classe obrera ho saben.
Per això mateix els representants més seriosos del capital no s’estan per tonteries i colpegen en el clau ardent. L'editorial de l’ABC del 23 de desembre l'expressa amb claredat meridiana: “En cap cas es tracta de la «derogació» que textualment van prometre el PSOE i Podemos tant en els seus programes electorals com en el seu pacte de coalició. Aquesta derogació era materialment impossible, i és evident que es tractava d'un mantra propi de l'esquerra per a conrear un relat fals amb l'únic objectiu de mantenir esperançada i contenta la seva pròpia parròquia ideològica”.
Les organitzacions patronals CEOE i Confebask també han mostrat la seva satisfacció i han ressaltat, tot i que amb menys baluern que l’ABC, el canvi radical en la posició de Yolanda Díaz. Com explicava Antonio Garamendi, president de la CEOE, els empresaris valoren molt que Yolanda Díaz plantegés “al principi una derogació absoluta de la reforma laboral” per a, al final, acceptar “la seguretat jurídica que nosaltres volíem”.
En aquestes circumstàncies, el PP està intentant treure tot el partit possible a la situació, sobretot després que EH Bildu i ERC anunciessin inicialment que votaran en contra. Però la seva posició està plena de contradiccions.
El seu portaveu en el Congrés de Diputats, Cuca Gamarra, ha reconegut que la reforma del govern de coalició és “menys dolenta de l'esperat”, però ha confirmat que els diputats del PP votaran en contra de la convalidació.
Pablo Casado sent la pressió de Vox i del sector més escorat a la ultradreta del PP, liderat per Isabel Díaz Ayuso, i que no és petit en les files dels Populars. Per molt favorable als empresaris que sigui la reforma de Yolanda Díaz, i per més que molts portaveus de la patronal animin a Casado a reflexionar i secundar-la, el líder del PP és conscient que si apareix com a “col·laborador” de Pedro Sánchez alimentarà Vox com l'única oposició de dretes a la seva política. I les enquestes, que no deixen de donar increments constants al partit d'Abascal, no aconsellen aquest tipus de sacrificis.
En qualsevol cas, Casado té un greu problema. Per més que s'esforci li resultarà molt difícil trobar quelcom significatiu a criticar e la reforma de Yolanda Díaz, per això bolquen tota la seva denúncia sobre ERC i EH Bildu. Segons passin els dies Casado haurà d'enfrontar una tensió considerable, amb una part dels dirigents autonòmics del partit advocant per l'abstenció.
Les declaracions ràpidament rectificades de l'alcalde de Madrid i portaveu del PP, José Luis Almeida, al Confidencial, afirmant primer que el PP s'abstindria, per a dues hores després exigir que es canviés la paraula “abstenció” per “vot en contra”, donen testimoniatge de la profunditat de la crisi interna del PP.
UP comet un greu error que pagarem tota la classe treballadora
El suport pràcticament unànime d’UP a aquesta reforma laboral és un error gravíssim. No només perquè erosiona la seva base electoral, sinó perquè ha posat en mans de la dreta una arma que utilitzarà a discreció per a minar l'embranzida de la mobilització social, que va ser la que va impulsar el meteòric ascens d’UP.
Les declaracions del president del grup parlamentari d’UP en el Congrés, Jaume Asens, que a més de celebrar la reforma com una gran victòria pel seu contingut, ressalta com una “fita històrica” la suposada consecució per part de Yolanda Díaz “que la CEOE deixi de ser una corretja de transmissió de la dreta”, no sols és una sorprenent estupidesa, sinó que també anticipa el rumb que vol prendre UP. “Alertem del risc que l'acord amb la CEOE es trenqui”, diu Asens davant possibles concessions a ERC i a EH Bildu, és a dir, davant la possibilitat de negociar esmenes que contemplin alguna mesura més a l'esquerra.
Quin contrast entre aquest temor a incomodar la patronal, i la seva completa indiferència en els fets quan les forces repressives enviades pel ministre Marlaska colpejaven salvatgement els metal·lúrgics de Cadis, o fan batudes massives en els barris obrers de Puerto Real. Si la prioritat d’UP és mantenir els pactes amb la CEOE per sobre de qualsevol altra consideració, el projecte d’UP està ferit de mort.
En molt pocs mesos milions de treballadores i treballadores comprovaran en les seves pròpies carns que aquesta reforma laboral ni acaba amb la precarietat ni conquesta drets. Però el fonamental no és esperar que aquest fet objectiu es manifesti amb els seus efectes desmoralitzadors, sinó combatre'ls des d'ara mateix construint una esquerra que mereixi aquest nom, que no falsegi la realitat i menteixi per a encobrir la seva deserció del camp de batalla, que no sigui un instrument de la pau social i de la desmobilització, que no actuï com el factor fonamental que afebleix la correlació de forces.
Aquesta esquerra governamental que gestiona la crisi del capitalisme a la mesura de la CEOE i la UE, no crea drets sinó retrocessos. Fa falta un gir de 180 graus i lluitar per una esquerra transformadora de veritat.
--
Notes
