"Per a CEOE i Cepime, l'acord consolida el model laboral actual, que ha permès incrementar la productivitat de les empreses, assegurar-ne la competitivitat i contribuir al creixement de l'ocupació. En concret, l'acord manté intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l'adaptabilitat de les empreses a les circumstàncies, assegura la llibertat d'empresa i la seguretat jurídica i contribueix a la Pau Social."
Aquest paràgraf, extret del comunicat de les organitzacions patronals CEOE i CEPYME, retrata la seva eufòria davant de l'acord que han signat amb el Govern i els sindicats CCOO i UGT. Per més que la maquinària de propaganda del PSOE-UP intentin vendre'ns que s'ha produït un avenç en drets, en realitat Yolanda Díaz manté intactes els aspectes més lesius de la reforma laboral del PP que han atorgat a la patronal un poder extraordinari.
Les promeses de derogar aquesta reforma s'han incomplert descaradament. Després de nou mesos de negociació les exigències de la patronal s'han imposat, i els detalls que CCOO, UGT i el Govern presenten com a suposats “avenços” es queden en mers retocs superficials a una legislació laboral que consagra l'arbitrarietat empresarial i que garanteix que la precarietat continuarà estenent-se.
Els elements centrals de la Reforma Laboral imposada pel PP el 2012 es mantenen
Els principals objectius de la Reforma Laboral del 2012 van ser facilitar i abaratir l'acomiadament, promoure la rebaixa generalitzada dels salaris, augmentar la capacitat dels empresaris per modificar unilateralment les condicions de treball, limitar l'abast dels convenis col·lectius i, en general, augmentar la capacitat dels empresaris per explotar sense traves als seus treballadors i treballadores, el que eufemísticament anomenen “augmentar la flexibilitat laboral”.
Tots aquests objectius empresarials, cal reconèixer-ho, van ser assolits ràpidament. La classe treballadora patim molt durament a les nostres pròpies carns les conseqüències d'aquesta reforma, sense que els dirigents dels dos grans sindicats CCOO i UGT es decidissin a promoure una mobilització enèrgica i conseqüent contra ella. Tot al contrari. Invocant sense descans l'acceptació del mal menor, CCOO i UGT van signar submisament EROs, van acceptar rebaixes de les condicions laborals i van fer tot el possible per evitar una resposta unificada i massiva davant l'onada d'atacs que van seguir a l'aprovació de la Reforma Laboral del PP.
Els resultats d'aquesta política de pau social i capitulació davant de les exigències empresarials han estat terribles. El 30% dels treballadors estan contractats en condicions precàries, la xifra més alta, amb gran diferència, de la Unió Europea; el 90% dels nous contractes són temporals i/o a temps parcial; l'atur de llarga durada s'ha disparat fins a afectar el 44% del total d'aturats; 1,6 milions de treballadors cobren menys de 820 euros al mes i milions més no passen dels 1.000 euros.
La contrapartida d'aquest atac salvatge a les i els assalariats ha estat l'ascens meteòric dels beneficis empresarials i un increment sagnant de la desigualtat, fins al punt que l'1% de la població de l'Estat espanyol acumula el 25% de tota la riquesa del país. Cues de la fam per a les famílies treballadores, desenes de milers de desnonaments només aquest any, una desocupació juvenil del 50%, abusos empresarials sense límit, són el preu que paguem perquè la classe financera i empresarial gaudeixi d'una vida de luxe obscè a costa de la nostra suor.
La llibertat absoluta d'acomiadament aprovada a la Reforma de 2012 en eliminar l'autorització prèvia de l'autoritat laboral als acomiadaments col·lectius i l'ampliació, pràcticament sense límit, de les causes per les quals un acomiadament es considera procedent es mantenen intactes. L'acord que Yolanda Díaz ha presentat com un "èxit històric", també avala la dràstica reducció de les indemnitzacions per acomiadament i, molt important, l'eliminació dels salaris de tramitació en cas d'acomiadament improcedent. Aquesta és la part essencial dels drets obrers perduts amb la Reforma Laboral del PP, que el nou acord subscrit no canvia en res!
Però n'hi ha molt més. Els articles 41 i 82 de l'Estatut dels Treballadors, que permeten als empresaris modificar unilateralment les condicions de treball o deixar d'aplicar un conveni col·lectiu vigent no pateixen cap modificació. Tampoc no es toca la barra lliure a l'explotació i abusos més descarnats, i al frau sistemàtic a la Seguretat Social, que va obrir la Reforma del 2012 en permetre que als contractes a temps parcial es fessin hores extres. Els empresaris de l'hostaleria, l'agricultura i altres sectors, com la neteja, que basen els seus guanys en l'explotació més salvatge estan enhorabona. Seguiran tenint cobertura legal per signar contractes de 20 hores i obligar després els seus assalariats a realitzar les jornades que els vingui de gust, i sempre podran disfressar-ho com a “hores extres” completament legals.
Finalment, no hi ha notícies que l'ampliació del període de prova a un any, durant el qual es pot acomiadar el treballador sense indemnització, també aprovat en la reforma laboral del 2012, es revisarà.
Aquests són els fets, i no les faules que ens expliquen els dirigents del PSOE i d'Unidas Podemos.
Els suposats avenços de l'acord són engrunes
De nou, com ja ens hi tenen acostumats, són Unides Podem i el PCE els que s'afanyen més i despleguen grans escarafalls per publicitar aquesta estrepitosa renúncia als seus compromisos electorals com si fos un avenç històric dels drets socials. Però la realitat s'imposa, i malgrat la grandiloqüència de Yolanda Díaz i els seus palmers, queda meridianament clar que aquest acord és una baixada completa de pantalons davant les pressions de la Patronal i de la Unió Europea.
La suposada limitació de la contractació temporal es redueix a un simple canvi de denominació. Desapareix el contracte per obra i servei i al seu lloc apareix el “contracte temporal estructural”, la definició del qual en el text signat garanteix que podrà continuar utilitzant-se segons el lliure criteri de l'empresari. És cert que la durada màxima es redueix de tres a un any, però quin impacte real tindrà aquest límit? potser el límit dels tres anys ha impedit la proliferació dels contractes temporals? Per què ho hauria de fer el límit d'un any?
A més, per al sector de la construcció s'estableix un nou tipus de contracte pomposament anomenat "fix d'obra" que a la pràctica és similar a l'antic contracte per obra i servei. L'única diferència és que l'empresa està obligada a fer al treballador una “proposta de recol·locació”, encara que, i aquí hi ha una altra de les brutes trampes de l'acord, després de fer aquesta “proposta de recol·locació” i encara que el treballador l'accepti, la empresa el pot acomiadar lliurement. Aquest és un bon exemple del trilerisme i la falsedat que amaga la nova reforma laboral!
Tampoc la promoció del contracte fix-discontinu millora substancialment les coses, com poden testificar els treballadors i treballadores dels sectors on aquest contracte ja s'utilitza habitualment. Precisament les facilitats i abaratiment de l'acomiadament establerts a la reforma del 2012 fan que la discrecionalitat de l'empresari en determinar els períodes de treball i l'ordre de crida a la reincorporació dels treballadors i treballadores amb aquest tipus de contracte sigui pràcticament total.
També és fals que es posi límit a la precarització vinculada a la subcontractació. Al comunicat triomfal de CCOO i UGT es ressalta que el sotmetiment de les condicions laborals dels treballadors subcontractats al conveni col·lectiu de referència de l'activitat que realitzin els subcontractats “suposa un cop important a fenòmens precaritzadors com les empreses multiserveis”. Podria ser veritat si CCOO i UGT, cedint a les pressions de la CEOE, no haguessin establert una excepció a aquesta regla, que és que quan l'empresa subcontractista tingui conveni propi, prevaldrà aquest darrer. Així que, si quedés alguna empresa subcontractista sense conveni propi, l'anunci d'aquest acord és una crida per signar un conveni de mínims com més aviat millor. Per aconseguir-ho comptaran amb el suport incondicional de CCOO i UGT, o és que potser CCOO i UGT no porten anys i anys signant convenis a la baixa? no és això el que acaben de fer fa uns dies amb el conveni del Metall de Cadis o el de la Neteja de Castelló?
Els dirigents de CCOO i UGT menteixen: amb aquesta mesura no es posa fre a la precarització, sinó que allò que es promou és simplement que aquesta precarització s'hagi de fer mitjançant la prèvia signatura d'un conveni amb CCOO i UGT. I tenen el desvergonyiment de presentar-lo com un gran avenç dels drets de la classe treballadora!
En matèria de negociació col·lectiva l'acord contempla dues mesures més que formalment suposen una clara millora legal, però que a la pràctica tindran escassos resultats positius per a les i els assalariats, si és que en tenen algun.
Es tracta del restabliment de la ultraactivitat dels convenis i de la prevalença del conveni sectorial sobre el dempresa, però només en matèria salarial. Ni tan sols aquesta promesa s'ha arribat a complir íntegrament! La Reforma de 2012, eliminant la ultraactivitat i establint la prevalença dels convenis de nivell més baix sobre els de nivell superior va contribuir a un deteriorament general dels drets i condicions laborals establerts a la negociació col·lectiva. Durant gairebé 10 anys, CCOO i UGT van signar sistemàticament convenis a la baixa, moltes vegades contra el criteri dels seus afiliats i els seus delegats, i gràcies a aquesta política de constant capitulació els empresaris van aconseguir que les taules salarials de la gran majoria dels convenis es reduissin al mínim legalment i material possible. Per acabar-ho d'adobar, les brutals pujades de preus d'aquest any han polvoritzat els ridículs augments salarials que CCOO i UGT segueixen acceptant mansament.
Els empresaris ja van aconseguir el que es proposaven. Gràcies a la Reforma Laboral del PP, i amb la inestimable ajuda de les burocràcies de CCOO i UGT, els convenis que recollien millores significatives en les condicions laborals han estat reduïts a cendres. Què importa ara als empresaris que es restableixi la ultraactivitat o que predomini el conveni sectorial en matèria salarial? Gràcies a CCOO i UGT els convenis sectorials ja són majoritàriament igual de dolents que els convenis d'empresa, de manera que els empresaris poden acceptar tranquil·lament aquesta “concessió”, amb la certesa que no tindrà per a ells un cost mínimament significatiu.
Finalment, i seguint amb la campanya de propaganda que presenta els ERTOs com un gran avenç social, a l'acord es crea un “Mecanisme XARXA de Flexibilitat i Estabilització de l'Ocupació”, que generalitza i estén les facilitats perquè les empreses ajustin les seves jornades de feina a costa de les finances públiques. Exempcions de cotitzacions a la Seguretat Social de fins a un 90% i salaris pagats pel SEPE són mecanismes de transferència de riquesa des de les butxaques de la classe treballadora als comptes corrents dels empresaris. Després ens diran que és inevitable endarrerir l'edat de jubilació o retallar les pensions futures.
Cadis marca el camí: els drets s'aconsegueixen lluitant
La firma d'aquesta nova contrareforma laboral és, sens dubte, la més greu de les concessions realitzada per Unidas Podemos des de la seva entrada al Govern. La derogació de la Reforma Laboral del PP va ser un dels punts estrella de la seva campanya i els serà difícil amagar el seu incompliment després d'una allau de declaracions triomfalistes i falses, com vénen fent habitualment.
En molt pocs mesos, milions de treballadors i treballadores comprovaran a través de la seva pròpia experiència que aquest acord no els ha comportat cap millora i que la precarització i l'empobriment segueixen imparables el seu avenç. L'estreta aliança teixida per Yolanda Díaz amb les cúpules de CCOO i UGT no serà capaç de paralitzar indefinidament l'onada de descontentament i rebel·lió les primeres avançades de la qual es van viure fa poques setmanes a Cadis.
La profunditat de l'actual crisi capitalista exclou la possibilitat que aquells projectes polítics que es mostren tan submisos amb els poders empresarials i que porten per bandera la pau social i la desmobilització, aconsegueixin avenços significatius per a la classe treballadora. És hora de plantar cara a aquestes reculades, al relat de la renúncia permanent que tot ho justifica per una suposada correlació de forces adverses. No, el problema és que aquests dirigents menyspreen els treballadors i han estat assimilats a la lògica del sistema. És dur, però és la veritat.
Necessitem aixecar una esquerra a l'alçada de les circumstàncies que impulsi un sindicalisme combatiu i anticapitalista. Els comunistes revolucionaris, com ja hem demostrat a Cadis, estarem a primera línia lliurant la batalla contra unes polítiques que només donen balons d'oxigen a la patronal ia la dreta.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
