El cessament d'Alberto Rodríguez com a diputat, decidit per la presidenta del Parlament complint amb celeritat les ordres del Tribunal Suprem, suposa un gravíssim atac contra els drets democràtics i un nou pas en la campanya de criminalització contra els activistes de l'esquerra.

Plegant-se a les exigències del jutge Marchena, un magistrat vinculat estretament amb els sectors més reaccionaris i ultradretans del PP, i que ja va presidir el muntatge judicial contra els dirigents independentistes catalans, el PSOE demostra una vegada més que és un sòlid pilar del règim del 78. Però el més increïble d'aquest assumpte nauseabund, ha estat la punyalada drapaire que Alberto Rodríguez ha rebut de diferents líders d'UP, començant per Yolanda Díaz i Alberto Garzón, que l'han abandonat a la seva sort renunciant a proposar cap mena de mobilització i demanant “rebaixar el soroll”. Les butaques ministerials pesen molt més que denunciar la col·laboració infame del PSOE amb la dreta incrustada en l'aparell estatal.

El Poder Judicial fa fora el “rastes” entre els aplaudiments de Vox i PP

Després d'una farsa judicial sense proves sostinguda amb l'únic testimoni d'un policia simpatitzant de la ultradreta, contradient fins i tot les mateixes imatges que hi ha del suposat incident, i malgrat que la pena d'un mes i 15 dies ha estat substituïda per una multa de 90 dies que el diputat va abonar immediatament… Meritxell Batet, contra el criteri inicial dels serveis jurídics del Congrés [1], ha robat literalment l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. Un atropellament antidemocràtic que ha deixat 64.000 electors sense el seu representant.

Foto1
Meritxell Batet, contra el criteri inicial dels serveis jurídics del Congrés, ha robat literalment l'acta de diputat a Alberto Rodríguez.

Aquesta és la "democràcia" que hi ha a l'Estat espanyol, on un tribunal ple de franquistes pot forçar la destitució d'un representant de la "sobirania nacional" sense pestanyar. Un avís a navegants per a qualsevol activista social, sindicalista o militant d'esquerres que lluiti als carrers contra el règim del 78, i que demà pugui ser elegit per a un càrrec parlamentari.

Amb aquesta capitulació del PSOE, la dreta i l'extrema dreta han sortit en tromba per celebrar la victòria. Han fet fora el “rastes” que violava els “codis d'etiqueta” d'un lloc que només la casta té dret d'ocupar, al qual segons Celia Villalobos podia portar polls, han batut al “patejador de policies” i el “delinqüent” de Podem, tal i com l’han qualificat els periodistes de la caverna. Aquests reaccionaris, assetjats per constants casos de corrupció, que han saquejat sense immutar-se els comptes públics, que protegeixen la fortuna fraudulenta de l'Emèrit i tenen comptes en paradisos fiscals, els campions del llatrocini tenen el cinisme de justificar aquesta decisió “perquè ningú no està per sobre de la llei”.

Però l'actuació del Poder Judicial i del Tribunal Suprem no s'ha limitat únicament a prendre l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. Quan han estat criticats per la ministra d'UP, Ione Belarra, han trigat minuts a emetre un comunicat públic duríssim denunciant que les opinions d'aquesta “excedeixen absolutament el dret a la llibertat d'expressió” [2]. Un altre cop tornem a confirmar que aquest poder judicial, que no se sotmet a cap tipus d'elecció democràtica per part de la ciutadania, decideix qui pot seguir sent diputat o no, i quines crítiques són acceptables o no en el marc de la llibertat d'expressió.

Resulta un autèntic acudit sentir parlar de la “independència del Poder judicial”, o de la necessitat de “no judicialitzar” la política, quan és aquesta casta la que amb les seves decisions tracta de condicionar la política a l'Estat espanyol, al marge de qualsevol aritmètica parlamentària sortida de les urnes. Així va passar fa unes setmanes amb l'ordre de detenció contra Puigdemont, amb l'objectiu de dinamitar la taula de diàleg, i així està passant ara amb Alberto Rodríguez.

Estem davant de decisions que ens aproximen cap a un tipus d'Estat autoritari, on un grapat de magistrats disposa d'un poder incontestable, molt superior al del mateix Parlament. La qüestió és per què aquesta casta de magistrats, militars i policies feixistes, que han heretat les seves posicions a les altes esfera de pares, avis i familiars, igual de reaccionaris que ells i que van aconseguir els seus galons i ascensos sota la dictadura, segueixen actuant amb tanta impunitat. Una lògica implacable que només s'explica per la col·laboració i la connivència dels dirigents del PSOE i d'altres formacions que van fer possible una Transició política que va ser de tot menys modèlica.

D’aquella pols vénen aquests fangs. Aquest aparell és una amenaça per a la democràcia i per a la classe obrera. I ho està demostrant des de fa molts anys, contra el poble basc i català, contra els drets fonamentals d'expressió, manifestació i organització, contra els milers de famílies que expulsa cada any dels seus habitatges, contra els centenars de milers d'acomiadaments que ha sancionat, o les sentències masclistes i homòfobes que segueix dictant.

El PSOE estén una catifa vermella a l'extrema dreta

Aquesta greu actuació, que enforteix i omple de confiança l'extrema dreta i la reacció, ha estat possible gràcies a la col·laboració i plena implicació de la direcció del PSOE i de Pedro Sánchez. Tancades les velles ferides després del 40è Congrés, escenificat amb l'abraçada entre Pedro Sánchez i Felipe González, es tracta de demostrar novament la seva fiabilitat com a partit del règim de cara a la classe dominant, la patronal i l'Ibex 35.

No és casualitat que aquesta ofensiva coincideixi amb el conflicte al voltant de la derogació de la reforma laboral o amb els acords entre PSOE i PP de cara a renovar el Tribunal Constitucional, el Defensor del Poble, i molt probablement, en un futur proper, Consell General del Poder Judicial. La renovació del TC cedint 2 dels 4 llocs a magistrats del PP propers a l'aznarisme, un col·laborador de FAES, n'és el millor exemple. La direcció del PSOE dirigeix ​​amb mà ferma el Govern central, imposant la seva voluntat en tots els aspectes fonamentals que afecten l'estabilitat del règim i els interessos de l'IBEX35, i deixa a UP el paper de comparsa d'esquerres.

L'exigència que Nadia Calviño, representant del gran capital al Consell de Ministres, participi en la negociació de la reforma laboral té un sol objectiu: que els seus aspectes fonamentals NO es deroguin. I per això compta amb l'ajuda del comissari d'economia de la UE, Paolo Gentiloni, que va aterrar casualment aquesta setmana a Madrid per assenyalar que “les decisions sobre aquestes reformes han de complir el marc que hem pactat a Brussel·les” [3]. És a dir, que no es derogui. D'altra banda, pensar que la CEOE signarà la derogació de la reforma laboral fiant-ho tot a l'acord entre els agents socials, resulta entre ingenu i ridícul.

Foto1
L'exigència que Nadia Calviño, representant del gran capital al Consell de Ministres, participi en la negociació de la reforma laboral té com a objectiu que els seus aspectes fonamentals NO es deroguin.

Tal com ha passat amb altres projectes estrella d'UP, l'eliminació de la reforma laboral quedarà en no res. Com la recent Llei d'Habitatge, amb mil vericuets legals que permetran als especuladors esquivar-la, es postergarà la seva aplicació 18 mesos des de la seva aprovació, és a dir, per a l'any 2024, després d'unes noves eleccions que podria guanyar la dreta [4]. I el mateix podem dir de la contrareforma de les pensions, que ha endurit les prejubilacions, del famós Ingrés Mínim Vital que ja ha quedat a l'oblit, o de la pujada de la llum i el gas que continua la seva escalada sense control després dels acords signats els grans monopolis del sector.

La feblesa convida a l'agressió. Cap on va Unides Podem?

Després de gairebé dos anys de Govern de coalició, la tesi defensada per Pablo Iglesias i Unides Podem que l'entrada a l'Executiu empenyeria el PSOE cap a l'esquerra ha estat desmentida pels fets. El PSOE no ha deixat de girar cada cop més cap a la dreta, incomplint fins i tot les limitades promeses arrencades per UP a l'acord d'investidura. Cosa que explica la plena sintonia de Pedro Sánchez i el seu Govern amb la patronal i l'Ibex35.

Tota l'acció d'UP queda reduïda a mera propaganda. Una propaganda que no deixa de beneficiar el PSOE. D'altra banda, la renúncia d'UP a donar la batalla als carrers, garantint sigui com sigui la pau social en connivència amb CCOO i UGT, el col·loca en la pitjor posició davant els embats de la reacció i les maniobres del PSOE. Una situació que, com s'ha vist en el cas d'Alberto Rodríguez, els està condemnant a una paràlisi absoluta i a un creixent descredit. Cal rectificar, canviar el rumb i sortir del Govern passant a una contundent oposició d'esquerres.

Pablo Iglesias, Yolanda Díaz i els dirigents d'UP segueixen justificant la coalició per evitar “que governi la ultradreta”, donant per fet que la sortida ha de significar convocar noves eleccions. L'actuació contra Alberto Rodríguez ha demostrat com de lluny pot arribar el PSOE. La lamentable i vergonyosa actuació de Yolanda Díaz i Alberto Garzón mostrant una falta completa d'empatia i solidaritat amb Alberto Rodríguez, la seva crida a no generar “soroll” i “rebaixar la tensió”, lluny de situar UP en una posició de força davant d’un soci de Govern que actua com Al Capone, exposa encara més la seva debilitat.

Contra la repressió i l'extrema dreta, cal aixecar una alternativa revolucionària!

Aquesta política de concessions constants l'únic que fa és omplir de confiança la base de l'extrema dreta i de la reacció. Primer van fer fora Pablo Iglesias, i ara han fet el mateix amb l'Alberto Rodríguez, i a més sense conseqüències.

L'única alternativa contra aquesta ofensiva és tornar a allò que va convertir Podem en una força que va fer tremolar el règim del 78 i que va omplir de temor els despatxos de l'Ibex35: la força del 15M, de les marxes de la dignitat, de les marees, de la mobilització conscient i contundent als carrers. Però els líders actuals d'UP, i els seus consellers mediàtics, tornen a desaprofitar aquesta oportunitat per enfrontar l'extrema dreta. No combatre, no lluitar, no respondre, mai no és una alternativa. L'experiència no deixa de demostrar-ho.

Foto1
Cal convocar mobilitzacions i enfrontar-se mitjançant la lluita a aquests elements que avui destitueixen un diputat, demà empresonen activistes, i passat podran il·legalitzar organitzacions de l'esquerra.

Ens juguem molt. Unides Podem i també la resta de l’esquerra parlamentària, ERC i EH Bildu, no poden deixar passar per alt aquest nou atac. Cal convocar mobilitzacions, i enfrontar-se mitjançant la lluita a aquests elements que avui destitueixen un diputat, demà empresonen activistes, i passat es llançaran a il·legalitzar partits i organitzacions d'esquerres.

Cal treure les conclusions de perquè s'ha arribat fins aquí. Aquells que plantejaven “prendre el cel per assalt” es retiren, renuncien, es lamenten, però milions de joves i treballadors condemnats a la precarietat permanent, la manca d'habitatge i l'absència de qualsevol futur no ho podem fer. El capitalisme i el règim del 78 pateixen una profunda crisi, però no cauran sols. Necessiten ser enviats a les escombraries de la història, i per a aconseguir-ho l'organització, la mobilització, i les idees del marxisme són imprescindibles.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!

[1] De fet, Marchena va exigir a Batet complir la sentència, sense concretar com complir-la, és a dir, sense assenyalar explícitament que calia retirar-li l'acta de diputat, encara que evidentment insinuant tàcitament que calia cessar Alberto Rodríguez. | Els dubtes jurídics planen sobre el cas sense precedents d'Alberto Rodríguez

[2] Comunicat de la Comissió Permanent

[3] Paolo Gentiloni: “La reforma laboral i la de pensions han de complir el pactat a Brussel·les sobre el pla espanyol de recuperació”

[4] L'Executiu ajorna a la propera legislatura els límits al lloguer


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01