Després de les vergonyoses maniobres del PSOE amb Ciutadans i el vaitot llançat per Isabel Díaz Ayuso, la decisió de Pablo Iglesias de presentar-se a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Madrid ha obert una nova perspectiva. Des d'Esquerra Revolucionària, al mateix temps que aixequem un programa anticapitalista contra les retallades, les privatitzacions i la repressió, i mantenim les nostres crítiques a la política de la direcció d'Unides Podem, considerem una obligació derrotar en les urnes a la ultradreta donant suport a la candidatura d'Iglesias. Cap sectarisme estèril quan el que està en joc és tan important!
El moviment de Pablo Iglesias ha desfermat ja un al·luvió de desqualificacions salvatges. En roda de premsa, Ayuso va carregar amb tot el seu argumentari: “És una persona afí a l'entorn d'ETA, que creu en l'okupació i en el boicot de l'empresa, i en atacs desmesurats al Zendal, fomentant vagues. I, sobretot, cremant els carrers de Madrid, com hem vist en les últimes setmanes”. Orgullosa del seu estil trumpista, ens va informar del canvi d'eslògan per a la seva campanya: “ja no és socialisme o llibertat, sinó comunisme o llibertat”.
Evidentment la candidata del PP vol aglutinar tot el vot de la dreta conservadora i l'extrema dreta, assumint sense complexos el discurs de Vox. I no defrauda. Aquest mateix dia en una entrevista amb Ana Rosa Quintana a Telecinco, va preguntar a la presentadora si l'havien anomenat feixista. Davant la resposta afirmativa d'aquesta, Ayuso va respondre amb un gran somriure: “Perquè ets al costat bo de la història”.
Així és. Que et diguin feixista és per ella un elogi. Com hem assenyalat en reiterades ocasions, que una mediocritat tan menyspreable pugui moure's amb aquesta arrogància només és possible perquè l'oposició de l'esquerra ha estat inexistent en aquests anys. La pau social i la unitat nacional pregonada des del PSOE ha estès una catifa vermella a la dreta. Ayuso ha estat la portaestendard d'una política criminal: ostenta el terrible rècord de morts per la pandèmia, d'ancians que han morts abandonats en els centres de gent gran privatitzats, ha governat exclusivament per a una elit empresarial que s'ha omplert les butxaques amb el saqueig dels recursos públics, els “pelotazos” immobiliaris, l'extrema precarietat i els baixos salaris. I ha estat tractada amb guant de seda pel PSOE, Más Madrid i UP.
Així no es derrotarà la dreta
El balanç d'aquests anys per a l'esquerra parlamentària de Madrid és molt negatiu. El PSOE i el seu actual candidat, Ángel Gabilondo, han evitat acuradament molestar al PP. Obstinats en apuntalar la governabilitat i l'estabilitat, tal com exigeixen des de l'Ibex 35, no s'han tallat a l'hora de protegir la dreta en els moments més crítics amb la vana esperança d'aconseguir el seu suport per als “grans pactes d'Estat”.
Va ser Pedro Sánchez en persona qui es va reunir amb Ayuso a finals de setembre, un dia després de l'aixecament dels barris obrers contra el confinament, i es va retratar amb ella per a transmetre-li el seu suport davant de desenes de banderes espanyoles. En aquest període el PSOE ha posat tota la carn a la graella per a evitar cap moció de censura, ni tan sols ha volgut demanar la seva dimissió!, mirant permanentment a un altre costat, no anés a ser que una mobilització contra la presidenta de la Comunitat de Madrid derivés també en una crítica a la gestió del govern de coalició.
Ayuso s'ha mogut com un peix a l'aigua. La seva ofensiva privatitzadora no ha trobat cap obstacle excepte la mobilització des de baix. Aquesta és la veritat. El Govern PSOE-UP ha consentit totes les seves atzagaiades, i ho ha fet perquè la política econòmica del Consell de Ministres, pilotada per Nadia Calviño, representant directa del poder financer i de la patronal, sintonitza amb el discurs neoliberal d'Ayuso i els empresaris madrilenys que l'envolten.
L'altra esquerra parlamentària, representada per Más Madrid i Unides Podem, no s'ha diferenciat en l'essencial del guió marcat pel PSOE. No és aquest l'espai per a analitzar la ruptura de Podem en la comunitat madrilenya, semblant a l'ocorreguda en altres territoris. Però sí que podem dir que l'abandó de la mobilització social, de la confrontació amb els poders econòmics, i l'acceptació de la lògica del mercat, que van ser els senyals d'identitat de l'ajuntament encapçalat per Manuela Carmena, van suposar un enorme fiasco i una gran decepció.
La fisonomia dels barris obrers durament colpejats per la falta de serveis socials, l'encariment de l'habitatge i els lloguers, la destrucció de la sanitat i l'educació públiques, no va ser objecte d'atenció per Más Madrid, que va continuar consentint aquesta situació i va permetre milers de desnonaments i operacions especulatives escandaloses com la de Chamartín.
La decisió de Pablo Iglesias i els seus efectes
La decisió d'Iglesias de renunciar a la vicepresidència del govern central i donar la batalla a la ultradreta encapçalada per Ayuso i Vox ha despertat un entusiasme evident entre desenes de milers d'activistes i militants de l'esquerra. Ha estat un cop inesperat per a la dreta, i també per al PSOE. Molts ho han vist com un acte de coratge i determinació. La idea que encara hi ha partit s'ha obert pas en les últimes hores.
Però evidentment, aquest moviment, malgrat la seva audàcia, no pot esborrar els errors que s'han comès. Iglesias és percebut per un ampli sector de la classe obrera i el jovent com el millor dirigent de l'esquerra en molt de temps. Això no evita que una part considerable del seu crèdit i autoritat quedi compromès per l'abandonament evident de les senyes d'identitat amb què va néixer Podem, i la desmobilització social en benefici del treball institucional que copa un aparell cada cop més burocratitzat.
La seva visió va ser des del principi governar al costat de Pedro Sánchez. I és evident que aquesta fórmula era rebutjada per la burgesia i el poder econòmic i mediàtic. La classe dominant ha fet tot el possible per imposar altres opcions, especialment una coalició entre el PSOE i Ciutadans, defensada durant molts mesos per Sánchez i el motiu pel qual va convocar unes segones eleccions al novembre de 2019.
Iglesias ha argumentat fins a l'avorriment que amb la seva presència al govern central arrossegarien el PSOE cap a l'esquerra. Però aquesta idea, que s'ha convertit en un ferro roent a on s’han agafat molts activistes, ha estat desmentida pels fets. Precisament les constants discrepàncies públiques de Pablo Iglesias en tots els terrenys són la confessió d'aquesta realitat.
Pedro Sánchez ha incomplert pràcticament de forma íntegra l'acord de govern. No ha derogat la reforma laboral, ni la llei Mordassa. No ha mogut ni un dit per a evitar la repressió de l'aparell judicial contra el moviment d'alliberament nacional a Catalunya i, per descomptat, ha mantingut en la presó als presos polítics. Com a pilar del règim del 78 s'ha negat sistemàticament a esclarir la corrupció de la monarquia, votant al costat del PP, Cs i Vox en el congrés per a bloquejar qualsevol comissió d’investigació.
El PSOE s'ha negat a revertir les retallades i l'austeritat, i ha regat amb centenars de milers de milions d'euros la banca i les multinacionals. Ha rebutjat frontalment qualsevol política de nacionalitzacions i, lluny de posar límits a l'especulació immobiliària, es vol basar en ella per a encoratjar la “recuperació” econòmica. No vol posar límits als preus abusius dels lloguers, aquest “bé de mercat”, i es nega a prohibir per llei els desnonaments. I quant a frenar els feixistes i depurar un aparell de l'Estat infectat per ells, com s'ha comprovat amb els escandalosos manifestos i missatges de WhatsApp colpistes dels militars, prefereix criminalitzar la lluita del jovent i del moviment feminista.
Aquesta és la veritat. Pablo Iglesias ho ha pogut comprovar, segur. Per això, la crítica llançada en declaracions públiques o entrevistes no és suficient. Si estàs en el Consell de Ministres legitimant les seves decisions, mai estaràs a l'oposició d'esquerres mobilitzant els treballadors i el jovent; aquesta situació és precisament la que vol la socialdemocràcia i la burgesia. Això és el que ha passat a Madrid durant massa temps i el que ha beneficiat tant la dreta.
El dia en què Pablo Iglesias va presentar la seva candidatura va gravar un vídeo en el qual va dir algunes veritats: “La democràcia està amenaçada per una nova dreta trumpista impulsada pels poders econòmics i mediàtics (…) Madrid està en aquests moments davant d’un enorme risc, que és també per a tota Espanya, que hi hagi un govern d'ultradreta amb Ayuso i amb Vox. (…) Cal impedir que aquests delinqüents, que aquests criminals que reivindiquen la dictadura, que fan apologia del terrorisme d'Estat, que promouen la violència contra els migrants, contra els homosexuals i contra les feministes, que quan uns militars parlen d'afusellar 26 milions de “rojos” diuen que són la seva gent, puguin tenir tot el poder a Madrid amb el que això implica per a la resta del país (…) A la dreta no se la frena amb partits de trànsfugues, sinó amb una candidatura forta i amb caràcter.”
És indubtable que, quan vol, el dirigent d'Unides Podem sap utilitzar un llenguatge que mobilitza i connecta amb aspiracions profundes. Però les paraules han de ser acompanyades per fets. I, en els fets, les mancances polítiques d’UP han estat importants, fins al punt de seguir lligat al carro del PSOE cobrint el seu flanc esquerre, i fent passar per progressistes polítiques que no ho són. El fet a més és que el PSOE quan no necessiti a UP l’expulsarà del govern sense cap mirament.
Iglesias ha decidit baixar a l’arena i donar la batalla a Ayuso i a Vox. És un error? Per descomptat que no. Però la qüestió és que al feixisme i la ultradreta no se’ls combat només amb consignes, sinó amb un programa de classe, socialista i revolucionari. Si Unides Podem continua legitimant l'estratègia de la socialdemocràcia en el Govern, si no lidera una oposició decidida que agrupi la classe obrera i el jovent per a donar la batalla contra l’atur, les retallades socials i les privatitzacions, i pensa que amb algunes engrunes pot contenir l'enorme descontentament social, serà atropellada pels esdeveniments.
Competir per la presidència a Madrid ofereix també una palanca perquè Podem surti de la penosa situació en què es troba en aquesta comunitat. Però això mai ocorrerà constrenyent la seva política a la cotilla del cretinisme parlamentari. La lluita de classes està preparant noves explosions socials, la polarització extrema és un símptoma de la gravetat de la crisi capitalista. Aquesta campanya pot ser un revulsiu si s'imprimeix una forta mobilització en els barris obrers, i es recupera un programa de lluita contra la dreta, el feixisme i el règim del 78.
Derrotar Ayuso i Vox és una obligació per a l'esquerra que es reclama marxista i revolucionària
La decisió de Más Madrid de rebutjar una candidatura unitària amb Unides Podem, mostra fins a quin punt l'organització encapçalada per Íñigo Errejón té una visió mesquina i burocràtica. La seva candidata, Mónica García, ha argumentat que “les dones estem cansades de fer el treball brut perquè en els moments històrics ens demanin que ens apartem”. Es vol dissimular amb una apel·lació lamentable al feminisme, cosa no és més que una burla a centenars de milers de treballadores, treballadors i joves que volen una candidatura unitària per a derrotar l'extrema dreta. Sembla dissenyada per Ferraz.
Pel que sembla Más Madrid pretén ignorar que la Comunitat ha tingut presidentes durant molts anys. Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes i Isabel Ayuso són dones, i també reaccionàries i franquistes, així com defensores del gran capital, l'homofòbia i el masclisme. No és una qüestió de gènere, és una qüestió de classe i d'ideologia.
Íñigo Errejón i Mónica García s'han convertit en els nous herois de tots aquells que volen evitar la derrota de la reacció. En un editorial titulat "La batalla capital de Madrid", El País ens explica: "La candidatura amb veu pròpia de Mónica García com a cap de llista de Más Madrid pot contribuir a obrir el focus en campanya als assumptes concrets de la Comunitat i que el xoc ultraideologitzat sigui menys dominant. Más Madrid és una plataforma política que ha fet una tasca apreciable a l'Ajuntament i en l'Assemblea exercint una oposició constant i pertinaç en una regió on les condicions de maneig de la pandèmia són especialment complexes. Són aquests assumptes, i no uns altres de tall abstracte, els que haurien de ser objecte de discussió durant la campanya."
El País, portaveu qualificat de la burgesia, està en primera línia de la campanya contra Pablo Iglesias i, com molts altres mitjans de dretes, elogia la tasca de Más Madrid. Això no és casualitat.
Per exemple, la seva portaveu a l'Ajuntament, Rita Maestre, el 17 d'abril de 2020 en el pic de la pandèmia i de la gestió criminal del Govern del PP a Madrid, va declarar en el ple: “Partim de la confiança que l'alcalde està compromès amb reduir el dolor de la ciutat. Secundarem de manera total les vostres mesures perquè confiem que voleu fer el millor per a la vostra ciutat”. Immediatament, l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, visiblement emocionat, li va respondre des de la tribuna: “Agraeixo el to de la senyora Maestre. Ens separen antípodes ideològiques però ens acosta la humanitat. Tenim un objectiu comú”. I la portaveu de Más Madrid va concloure: “Crec que és bo que aquest ple no se sembli al Congrés. Això té a veure amb el tarannà del seu govern i de l'oposició. És un bon exemple per a Madrid, ja que hem d'estar a l'alçada del que ha fet Madrid aquest últim mes”. [1] En fi, sobren els comentaris.
La convocatòria del 4 de maig ja s'ha convertit en molt més que unes simples eleccions autonòmiques. El que passi aquest dia marcarà la política del pròxim període. Els marxistes revolucionaris no romandrem al marge. Participarem decidida i activament, donant suport a la candidatura de Pablo Iglesias amb un programa de classe, socialista i antifeixista.
Per descomptat, donar suport a aquesta candidatura, i fer-ho amb el nostre programa, no suposa que avalem les polítiques i estratègia d’UP. Això és evident. Romandre al marge o, pitjor encara, fer campanya contra UP i Pablo Iglesias en el moment en què és possible evitar el triomf d'Ayuso i de Vox, és un exercici ultraesquerrà completament estèril.
Lev Trotski va haver d'explicar en moltes ocasions la diferència fonamental entre el marxisme i el sectarisme. Ho va fer en els anys trenta, quan va combatre als estalinistes que, amb la seva teoria del “socialfeixisme”, es van negar a desplegar la tàctica del front únic amb la socialdemocràcia i portar els obrers alemanys a un bloc defensiu capaç de derrotar Hitler. En aquelles circumstàncies, que no podem desenvolupar en aquest article, Trotski va ser acusat pels estalinistes de capitular davant el reformisme.
També molts sectaris, inclosos un bon número que provenien de les seves pròpies files, el van acusar igualment quan va animar els seus partidaris a treballar en les organitzacions socialistes i obreres que giraven a l'esquerra a conseqüència de l'avanç del feixisme, amb l'objectiu de guanyar a sectors importants dels seus militants per al programa marxista. És el mateix tipus d'atacs sectaris que van rebre Marx, Engels, Lenin i Rosa Luxemburg per intervenir en la lluita de classes real i construir el partit revolucionari allà on la classe obrera s'expressa.
“El marxisme —escriu Trotski— va descobrir les lleis que governen en la societat capitalista i va elaborar un programa científic basat en aquestes. És una conquesta colossal! No obstant, no n0hi ha prou amb elaborar un programa correcte. És necessari que la classe obrera ho accepti. Però el sectari, per la seva pròpia naturalesa, es deté una vegada complerta la primera meitat de la tasca. En lloc de participar activament en la veritable lluita de les masses obreres, planteja abstraccions propagandístiques preses d'un programa marxista. Per al sectari, la vida social és una gran escola i ell el seu professor. Opina que la classe obrera hauria de deixar de costat les qüestions de poca importància i agrupar-se al voltant de la seva tribuna professoral…”. [2]
Els i les militants d'Esquerra Revolucionària estem curats del virus del sectarisme, sempre acompanyat d'un altre igual de perniciós: l'oportunisme. En la batalla de Madrid ocuparem la nostra posició de combat deixant clar que és l'hora d'actuar amb audàcia i decisió, de sintonitzar amb el que la classe obrera i el jovent necessiten.
Cal construir una esquerra que no tingui por de plantar cara al sistema i a la reacció, que es recolzi en la mobilització massiva, que advoqui per la nacionalització de la banca i dels sectors estratègics per a blindar la sanitat, l'educació i els serveis públics essencials, per a lluitar contra l'atur amb un subsidi de desocupació de 1.200 euros mensuals finançats amb impostos als rics, i pel dret a un habitatge públic digne, prohibint els desnonaments i expropiant els milions de cases en mans dels bancs i fons voltors.
Una esquerra que sigui capaç de tombar el règim del 78 i conquistar la república socialista. Aquesta és la tasca fonamental.
--
[1] Rita Maestre emociona a Almeida con sus palabras
[2] Sectarisme, centrisme i la Quarta Internacional, 22 d'octubre de 1935
