Les mobilitzacions de desenes de milers de joves exigint la llibertat de Pablo Hasél han provocat un terratrèmol polític. Les escenes de violència policial extrema a Barcelona, Madrid, València i altres ciutats s'han ocultat després d'una estrepitosa campanya de criminalització que ve de lluny. La joventut exclosa, empobrida, sotmesa a l'atur i la precarietat, a l'absència de futur, és col·locada pel sistema i els seus partits en el centre de la diana. La repressió és l'única solució que ofereix Pedro Sánchez, cedint per enèsima vegada a un aparell de l'Estat que segueix nodrit de feixistes.
L'esquadra mediàtica ha llançat una bateria de parts de guerra que recorden als butlletins de la Brigada Político Social: els antisistema, els independentistes, els terroristes, els violents, els delinqüents... incendien els nostres carrers i acaben amb la nostra democràcia. Tots els dies i a totes hores en televisions, ràdios i diaris, oferint una imatge completament manipulada del que ha passat.
En paral·lel, aquest mateix poder mediàtic, de manera unànime, ha comminat a Pedro Sánchez a que posi ordre en el seu Govern i talli el cap a Pablo Iglesias d'una vegada per totes. Apuntalar la governabilitat capitalista reconstruint el PP i rescatant les restes del naufragi taronja, sembla ser una opció que guanya cada dia més pes entre amplis sectors de la burgesia.
És la lluita de classes
La lluita de classes ha tornat a escena amb una intensitat sorprenent. El 14F la dreta espanyolista patia una patacada inoblidable a Catalunya: l'ensorrament de Cs i la seva aniquilació política, i els dolentíssims resultats d'un PP que viu estupefacte el sorpasso de Vox, no són una notícia menor. Per l'IBEX 35 s’enfonsa una de les seves operacions polítiques de major envergadura mentre el partit tradicional de la dreta és presa d'una inquietud monumental just quan l'estabilitat és més necessària per a imposar l'agenda de retallades.
El gir a l'esquerra queda clar també en les manifestacions i concentracions que aquesta setmana han omplert els carrers. Els mitjans de comunicació dels bancs i els poders fàctics veuen en elles la mà pèrfida "d’esvalotadors" professionals d'extrema esquerra, i es mostren indignats perquè l'ordre i la llei s'han violat. Quin cinisme! Ells saben molt bé que la violència l'ha provocat la policia, amb la seva actitud agressiva i abusiva, atacant els joves que protestaven de manera pacífica.
El que afirmem es pot corroborar en desenes de vídeos que omplen les xarxes socials. A Madrid, on els companys d'Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants vam jugar un paper molt actiu en la concentració de dimecres 17 a la Puerta del Sol, ho vam viure en carn pròpia. Mitja hora abans d'iniciar-se la mobilització la plaça estava assetjada per un desplegament de furgons i antiavalots que no tenia res a envejar al d'un Estat policial. La seva actuació hostil es va confirmar des del primer moment, exigint de males maneres a desenes de persones la documentació i revisant motxilles en una actitud intimidatòria.
Durant la protesta, que va transcórrer en un ambient molt combatiu i absolutament pacífic, vam ser tancats per cinc cordons policials que van bloquejar els accessos a una plaça que van omplir prop de 10.000 joves. Quan tot just havia transcorregut una hora, una barrera d'antiavalots armada fins a les dents va començar a carregar quan una part dels concentrats intentaven dirigir-se al carrer Carretas per a continuar la protesta. A partir d'aquí el que va succeir és conegut: grups de policies van respondre amb la porra, liant-se a pals com en els millors temps del tardofranquisme amb joves de 17, 18 i 19 anys, moltes d'elles dones, per l'únic delicte de manifestar-se a favor de la llibertat d'expressió i la d'un raper que ha ingressat a la presó per dir que Joan Carles I és un lladre i un corrupte.
Cops de porra a les cames, a l'esquena, al cap, de manera indiscriminada i també a periodistes i simples transeünts que es trobaven allà. Secretes infiltrats, encoratjant l'enfrontament i després traient les porres extensibles per colpejar i detenir joves endarrerits, i replegar-se covardament protegits pels antiavalots. Evidentment la ràbia es va desbordar i la violència policial va provocar una resposta: crema d'alguns contenidors i trencament d'aparadors. És això potser alguna cosa nova?
Veient el què ha passat a Madrid, a Barcelona, a València... cal preguntar-se: qui va decidir que mobilitzacions pacífiques haguessin de acabar així? La resposta és clara: les forces policials i els responsables polítics que van traçar aquesta estratègia repressiva.
"En una democràcia plena com és Espanya, la violència és inadmissible"
Pedro Sánchez va tancar amb rotunditat el seu balanç sobre aquests fets: "En una democràcia plena com és Espanya, la violència és inadmissible". Importants paraules, carregades de mentides. En una democràcia capitalista com la que tenim, al servei dels grans poders econòmics i vigilada per un aparell de l'Estat heretat del franquisme, la violència clar que és admissible i es practica sistemàticament per defensar els interessos de la classe dominant.
Quan el dia 1 d'octubre de 2017 més de dos milions de catalans van exercir el seu dret a decidir i votar a favor de la república, el Govern del PP, secundat pel PSOE, Cs i Vox, va desplaçar a milers de guàrdies civils i policies per emprar la màxima violència contra ciutadans pacífics que volien ficar una papereta en una urna. Van entrar trencant-ho tot en els col·legis electorals, gasejant i llançant pilotes de goma, carregant contra famílies, gent gran, homes, dones i adolescents. Aquella violència va motivar una vaga general dos dies després, el 3 d'octubre. En la mateixa jornada que Felip VI va comparèixer públicament per deixar clar que no tolerarien que el poble de Catalunya s'expressés democràticament i en llibertat.
Immediatament després van venir els judicis i l'empresonament dels dirigents independentistes. En aquests anys, la violència policial i judicial no han donat treva. Els vuit joves d'Altsasu condemnats a penes de presó monstruoses per una baralla de bar, que van iniciar dos guàrdies civils de paisà, va deixar més que clar com les gasta l'aparell de l'Estat. També les sentències escandaloses per la violació grupal de la Manada, que van provocar mobilitzacions massives, i la reguera de judicis i condemnes contra rapers, tuiters, cantants i artistes que han fet de l'Estat espanyol el país amb més condemnats per delictes d'opinió de les "democràcies occidentals". La persecució de sindicalistes i d'activistes d'esquerra, com Alfon, que han estat multats i sentenciats a penes de presó per exercir els seus drets d'expressió i manifestació, no han deixat de succeir-se.
En paral·lel, la completa impunitat de què gaudeixen els feixistes és un fet indiscutible. Pedro Sánchez ens parla que en una democràcia plena com és Espanya la violència és inadmissible. Però oculta que més de 200 militars, entre els quals es troben generals i alts oficials, han signat un manifest cridant a un cop d'Estat per defensar la monarquia, que molts d'aquests militars es pronuncien públicament a favor d’afusellar 24 o 26 milions d'espanyols per "solucionar el problema", que en la policia les declaracions de tall feixista es multipliquen aclamades pel principal sindicat policial, Jupol, proper a Vox, i que el delegat de Govern a Madrid del PSOE, sense anar més lluny, va legalitzar una manifestació de nazis per exaltar l'holocaust.
La crisi del capitalisme espanyol s'està expressant amb duresa. La violència sistèmica que s'exerceix contra milions de persones els hi dona igual a Pedro Sánchez i als dirigents del PSOE. Que la desocupació superi els cinc milions, que les cues de la fam omplin les nostres ciutats, que els immigrants morin tractant d'arribar a la frontera, que el jovent a l’Estat espanyol pateixi la taxa d'atur i de fracàs escolar més elevada d'Europa, que li sigui negada la possibilitat d'independitzar-se, d’accedir a una feina i un habitatge digne, tot això, són minúcies. Això no és violència, es diu democràcia.
I tots aquests fets, units a altres escàndols com la fugida del rei emèrit, aquest Borbó corrupte que gaudeix d'un retir daurat amb el seu botí en un lloc segur, provoquen que la tensió entre els socis del Govern espanyol es transformi en una crisi oberta. El fet que Pablo Iglesias denunciï que no vivim cap normalitat democràtica, quelcom que no només és cert sinó que en tot cas es queda molt curt, és vist com una ofensa intolerable. Que Pablo Echenique posi un tuit solidaritzant-se amb els joves antifeixistes, o que Rafa Mayoral qüestioni la versió de la violència que donen els mitjans de comunicació, és el senyal per tornar a treure el ganivet i exigir a Pedro Sánchez que talli el cap de Pablo Iglesias i el col·loqui en una safata de plata.
Com vam assenyalar en nombrosos materials, la burgesia no volia un Govern de coalició PSOE-Unides Podem. No era la seva opció. Però una vegada que totes les seves maniobres per ordir una aliança entre el PSOE i Cs van fracassar, i no cal oblidar que Pedro Sánchez va donar suport durant molt de temps a aquestes, van posar bona cara al mal temps. Al Govern de coalició que es va formar al gener de 2020, el gran capital va col·locar als seus peons en els càrrecs estratègics, començant pel Ministeri d'Economia que dirigeix Nadia Calviño, i van emprendre novament la col·laboració amb el partit que sempre els ha prestat grans serveis.
Després de l'esclat de la pandèmia, les decisions estratègiques d'aquest Govern han estat aplaudides per l'IBEX 35, la CEOE, la gran banca i la UE. No és per a menys. Més de 200.000 milions d'euros han estat mobilitzats per blindar els monopolis i multinacionals espanyoles, mentre que a l'escut social s'han dedicat engrunes irrisòries que no resolen res. La contrareforma laboral es manté i no es derogarà. La llei Mordassa segueix viva i cuejant. I noves contrareformes, com les de les pensions, estan en l'ordre del dia.
Mantenir Unides Podem al Govern central és útil per a la burgesia sempre que serveixi per imposar la pau social i donar un vernís de "progressisme" a les polítiques capitalistes del PSOE. La classe dominant vol a Pablo Iglesias jugant un paper de comparsa, cobrint el flanc esquerre de la socialdemocràcia tradicional per al mateix temps desgastar-lo, desacreditar-lo i arrossegar-lo pel fang.
Hi ha qui interpreta els últims discursos de Pablo Iglesias o les declaracions d'Echenique o Mayoral com xerrameca i oportunisme. És molt possible que hi hagi una bona dosi d'això. Però, alhora, també és innegable que reflecteixen la pressió de la lluita de classes i la certesa que s'obre pas entre no pocs dirigents de Podem que l'hora de la veritat s'acosta.
Si Podem legitima aquestes polítiques antisocials, procapitalistes i repressives, si dóna suport als ajustos i retallades que van de la mà de les ajudes europees, si deixa fer al PSOE com ha passat en aquests mesos amb la gestió infame de la pandèmia, sense tocar els rics, els banquers, la sanitat privada... el seu destí està escrit. És el moment que Podem doni un pas al front i trenqui amb aquesta situació insostenible, que passi de les paraules als fets i es situï en una oposició d'esquerra contundent.
No pocs dirigents d'UP veuran aquesta proposta amb horror. Alguns lligats a l'aparell del PCE i d'IU, com Enrique Santiago, han jugat un gran paper aquesta setmana defensant la policia i criticant la mobilització juvenil. Estan molt còmodes en les seves butaques parlamentàries i com a ministres, però s'equivoquen si pensen que passaran a la història pels seus èxits en aquest Executiu. Quant més triguin a trencar, quant més cedeixin, més es veuran arrossegats a la dreta per la pressió del PSOE.
La crisi sanitària descontrolada, els prop de cent mil morts que ja acumula l'Estat espanyol, l'arrogància amb què es mou la dreta en nombroses CCAA com a Madrid, la repressió i el clima d'Estat policial que vivim als barris i ciutats obreres –que es va expressar agudament fa uns dies a Linares–, la ràbia, el profund descontentament i la desafecció cap a un sistema i un règim putrefacte... formen un còctel molotov que esclatarà més d'hora que tard.
Ens preparem per esdeveniments d'una envergadura només comparable als que es van produir en els anys trenta de segle passat i no hi ha temps a perdre. Hem de construir una esquerra de lluita a l'altura de moment, que es recolzi en les lliçons de la història i que torni la vista a la potència del programa del marxisme revolucionari per a transformar la societat.
