El Govern PSOE-UP ha de trencar ja amb les polítiques capitalistes
Després de gairebé un any de pandèmia la catàstrofe sanitària continua fent estralls. La tercera onada avança i amenaça fins i tot amb assolir o superar els nivells de letalitat que vam veure a l'inici de la pandèmia i que van obligar al confinament de la població. Mesos de propaganda buida, de mentides i demagògia, estan provocant un enorme rebuig social i una desafecció popular creixent cap a totes les administracions.
Els contagis ja superen els pics de la segona onada, amb un rècord absolut de 40.200 en un sol dia; els ingressos hospitalaris s'han disparat un 83% i les morts diàries són completament inacceptables: segons l'INE la mortalitat derivada de la pandèmia va superar els 80.000 morts el 2020, la taxa més elevada d'Europa. Altres dades són igual de esgarrifoses: la incidència dels contagis per cada 100.000 habitants ja està per sobre de 500, i en algunes comunitats supera els 700, 800, i fins i tot 1.000. Des dels hospitals es denuncia un nou col·lapse de les UCI, l'ocupació ronda el límit a Madrid on estan al 90%.
Aquesta és la realitat brutal que tots els responsables d'aquesta gestió criminal volen amagar o dissimular!
La culpa és de la població? Prou criminalització social per desentendre’s
Que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, o Fernando Simón, coordinador d'alertes sanitàries, juntament amb els responsables polítics de les comunitats autònomes i els mitjans de comunicació, culpin a la població d'aquesta situació és un insult a la nostra intel·ligència que mereix una rotunda reprovació. Amb aquest tipus d'afirmacions només confirmen com funciona la política burgesa en temps de guerra: la veritat és sempre la seva primera víctima. El mateix Simón ha arribat a dir en to sarcàstic que el problema és que "per Nadal la gent ho va passar millor del que s'havia d'haver passat". Unes declaracions realment ofensives plenes de cinisme i hipocresia.
Tot i les innombrables advertències dels experts, gairebé un any després és més que evident que ni s'han pres les mesures adequades ni s'han invertit els recursos necessaris. Van ser el mateix Govern central i de les CCAA els que van mantenir l'activitat productiva i comercial a qualsevol preu, tal i com exigien l'Ibex35 i la CEOE. Aquesta és la raó que explica el que està passant. Pastar beneficis, fer rics als més rics està per sobre de protegir la salut pública. És que potser no és aquesta la mateixa política que s'ha seguit als EUA de Trump, a la Gran Bretanya de Boris Johnson o a la França de Macron?
Siguem concrets. Per què torna a estar el sistema hospitalari públic col·lapsat? On són aquestes inversions i contractacions anunciades a bombo i platerets? On són els rastrejadors de cara a controlar l'expansió de la pandèmia? No hi ha hagut temps per prendre mesures contundents? Anys de retallades i privatitzacions han deixat una empremta dramàtica en el nostre sistema sanitari, però què fa el ministre de Sanitat per revertir aquesta dramàtica situació?
El PSOE està tallant un "vestit a mida" d'Illa, presentant-lo com la seva estrella ascendent en les eleccions catalanes. Però quin és el seu balanç real al capdavant del ministeri? Siguem clars: a més d'anunciar periòdicament en rodes de premsa les xifres d'evolució de la pandèmia, si alguna cosa ha caracteritzat la seva gestió és no preveure, ni planificar, ni mobilitzar recursos suficients davant les diferents onades, tirant constantment pilotes fora amb l'excusa que les competències corresponen a les autonomies i esbroncar-nos pels nostres "irresponsables" comportaments durant aquest Nadal.
Aquestes són les conseqüències quan s'accepta la lògica capitalista. I per més que el Govern de coalició intenti encongir-se d'espatlles, el fet de no haver trencat amb les polítiques capitalistes, de no nacionalitzar la sanitat privada, la banca o les elèctriques, de només aprovar engrunes per a les famílies treballadores, explica aquest espectacle vergonyós. Escudar-se constantment en la dreta i la seva hostilitat, o en la debilitat parlamentària no explica el que està passant. És la renúncia a adoptar polítiques genuïnament d'esquerres per confrontar amb els poders fàctics i prendre el toro per les banyes, el que fa que aquesta catàstrofe sanitària, econòmica i social no tingui aspecte de solució.
Cal paralitzar l'activitat econòmica no essencial, garantint permisos retribuïts i prohibint els acomiadaments
Fent oïdes sordes de les advertències de sanitaris i viròlegs que demanen un nou confinament estricte, Salvador Illa i el Govern espanyol segueixen el full de ruta imposat pels grans poders econòmics. "Si l'economia no funciona serà pitjor i al final la salut se'n ressentirà". Aquest argumentari, repetit per tertulians de dretes i per molts que passen per "progressistes" de tota la vida, és un consol per a ximplets. No. Els empresaris tenen en un lloc segur els guanys d'anys anteriors i no volen veure retallats els seus beneficis actuals. A ells els importa un rave la vida dels seus treballadors, abans, durant i després de la pandèmia.
La qüestió és radicalment diferent per als que cada dia hem d’agafar un metro abarrotat per desplaçar-nos al nostre lloc de treball, o exercir les nostres funcions sense les mesures de seguretat imprescindibles, que s'incompleixen sistemàticament en les empreses, en l'hostaleria o en l'agricultura. Les nostres vides importen i no tenen per què posar-se a subhasta. Si realment es vol protegir la població cal decretar un nou confinament fins a doblegar la corba de contagis. Un confinament que, si es trenca amb la lògica capitalista, no ha de suposar una hecatombe econòmica per a les famílies treballadores. Que els capitalistes posin de la seva butxaca una part dels enormes beneficis que han pastat, i que tan sols en 2018 van ascendir a 500.000 milions d'euros!
Aquest Govern ha de governar sí, però no per satisfer a Ana Patricia Botín, Amancio Ortega o Florentino Pérez i blindar els seus milers de milions i privilegis, sinó per als que vivim a Vallecas (Madrid), a Sant Boi (Barcelona), a Portugalete ( Bizkaia) o al barri de Teis (Vigo)... Per a tots els pencaires que movem el país i generem riquesa amb la nostre suor. Per això cal que es paralitzi l'activitat productiva no essencial garantint permisos retribuïts, prohibint els acomiadaments i utilitzant els immensos recursos de la societat, en mans d'un grapat de plutòcrates, per garantir habitatge, aliments, calefacció, educació... Això és perfectament possible.
Si s'han pogut lliurar 200.000 milions a la banca el 2020, i si ara es pot regar amb una altra pluja de milions a l'IBEX-35 amb els pressuposts generals de l'Estat (PGE), inclosos 30.000 milions en ajudes europees, és que sí que hi ha recursos, molts recursos. Però la crisi està suposant rescatar el gran capital financer i als monopolis, tal com va passar durant 2007-2008, i carregar sobre la classe treballadora els seus efectes en forma d'acomiadaments, reduccions salarials i pobresa.
El PSOE, la Corona i les futures polítiques d'austeritat
En aquest context, els xocs entre el PSOE i Unides Podem se succeeixen: primer pel SMI i les pensions, posteriorment per la pujada estratosfèrica del preu de la llum, i més tard per la Comissió d'Investigació per les targetes black de l'emèrit, que el PSOE ha bloquejat al costat del PP, Cs i Vox. En aquest últim assumpte, l'argument, segons la ministra de Defensa Margarita Robles, és que "investigar el Rei Joan Carles pot tractar de qüestionar les nostres institucions. I en una democràcia sòlida i seriosa no és bo que les institucions es qüestionin". Al·lucinant! Com la democràcia és tan sòlida i seriosa, per què cal investigar res. Què el rei emèrit roba a mans plenes? Res. Tots callats i visca la democràcia. És increïble el que cal escoltar de boca d'una ministra "socialista".
Un altre aspecte central en aquest xoc són els nous plans d'austeritat que estan començant a exigir Brussel·les, el Banc d'Espanya, l'Ibex35 i la patronal. D'aquí la congelació del SMI, un nou gripau que s'ha empassat UP, o que Nadia Calviño s'hagi compromès en la XI edició del Fòrum Spain Investors Day, davant 200 grans inversors internacionals, a tirar endavant tant un nova reforma laboral com la reforma de les pensions "tan aviat com sigui possible". Alguns d'aquests plans estan molt avançats, com la dura proposta de contrareforma de les pensions del ministre de Seguretat Social, Escrivà, que elevaria el còmput d'anys per calcular la pensió de 25 a 35, implicant una reducció mitjana de les mateixes segons l'INSS d'entre un 5,5% i un 12%.
Unides Podem ha de trencar amb la política d'unitat nacional!
Unides Podem s’acosta a un moment crític. Les seves contínues cessions davant el PSOE, davant els poders econòmics i davant la política "d’unitat nacional", els està empenyent en una direcció molt perillosa. Un bon exemple el tenim a Madrid, on fruit de la destrucció dels serveis públics la ciutat ha col·lapsat després de la nevada i els barris obrers s'han enfonsat en un complet abandonament. En lloc de posar els recursos del Govern espanyol en marxa, o exigir-ho amb contundència demostrant que una altra política és possible, tot es redueix a la mera crítica formal parlamentària o a un "enginyós" encreuament dialèctic, evitant conscientment exigir la dimissió d'Ayuso i d’Almeida. Que el PSOE jugui a aquest paperot entra dins de l’esperat, però Unides Podem què guanya amb això?
Un altre exemple del que assenyalem és la dramàtica situació que pateixen més de 4.000 persones en la Cañada Real (Madrid), entre ells 1.820 nens i nenes, i que ja s'ha cobrat la seva primera víctima per fred després d'un tall de l'electricitat que dura quatre mesos. Per què no s'obliga immediatament a Naturgy a restablir el subministrament elèctric? Per què no es batalla seriosament per la nacionalització de les elèctriques, després d'haver pujat el rebut de la llum en ple temporal i onada de fred un 30%? La solució dels dirigents d'UP asseguts al Consell de Ministres és portar 11.000 quilos de llenya o la intervenció de l'exèrcit amb grups electrògens. És això tot el que es pot fer en ple segle XXI?
Unides Podem ha de donar un cop de puny sobre la taula i mobilitzar la població, els treballadors i el jovent. Aquesta és la manera de superar el bloqueig parlamentari. No descobrim la pólvora, ens basem en les lliçons de la lluita de classes. Però quan s'ha abandonat la perspectiva de la mobilització social, i tot es redueix al joc parlamentari, aleshores la més absoluta de la ceguesa ho emboira tot.
La ministra de Treball Yolanda Díaz ha manifestat en relació a la proposta de contrareforma de les pensions que "si es manté una retallada com el que s'està plantejant, Unides Podem no recolzarà aquesta mesura". Però el problema no és només no donar suport a aquesta mesura, el problema és col·laborar en una futura política de retallades i austeritat. El programa del Govern és un tot. Quan es lliuren centenars de milers de milions a bancs i grans empreses, i alguns milers per a polítiques socials, s'està apuntalant l'agenda de l'austeritat.
Per vèncer l'extrema dreta i acabar amb la catàstrofe social, cal tornar a ocupar els carrers!
Durant aquests mesos hem presenciat, tot i les enormes dificultats imposades per la pandèmia, esclats locals i mobilitzacions encara minoritàries contra els acomiadaments o els desnonaments, contra el confinament dels barris obrers a Madrid o en defensa de la sanitat pública. El paper dels grans sindicats o de la direcció d’ Unides Podem no ha estat contribuir a aquestes, organitzar-les o impulsar-les, sinó aplacar els ànims de cara a garantir un ambient de pau social, concòrdia i unitat nacional. Malgrat tot, el malestar als barris obrers, entre els activistes i la classe treballadora, no deixa de créixer, i tard o d'hora donarà lloc a una resposta.
Es continua apel·lant al perill de la dreta i l'extrema dreta, però al mateix temps no es confronta amb polítiques reals que resolguin els problemes de les i els treballadors i, sobretot, es rebutja impulsar la lluita als carrers, que és on som més forts. Aquesta estratègia únicament reforça al PP i al Vox que estenen la seva demagògia populista davant d'una catàstrofe social que no deixa de créixer i agreujar-se.
Per això mateix és necessari un gir de 180 graus, no només verbalment en el Consell de Ministres o al Parlament, assenyalant els pactes podrits del PSOE amb la dreta i la patronal, sinó mitjançant una mobilització contundent i defensant una política d'esquerres conseqüent. Tal com va demostrar l'experiència de Syriza a Grècia, la política realista del mal menor és un carreró sense sortida. En última instància, o s’està amb la classe treballadora o s'acaba obeint servilment al gran capital.
