Amb el lema España puede, Pedro Sánchez inaugurava el curs polític amb un gran acte envoltat de la flor i nata de la burgesia espanyola. Sota l'atenta mirada d'Ana Patricia Botín (Santander) José María Álvarez Pallete (Telefónica), Carlos Torres (BBVA), Florentino Pérez (ACS), José Ignacio Sánchez Galán (Iberdrola) o Pablo Isla (Inditex), el president va tornar a defensar la "unitat nacional" per sortir de la crisi, aconseguint l'aplaudiment i les lloances de tots aquests oligarques. Sánchez es va congratular de la presència de CCOO i UGT, així com de la dels ministres i ministres d’Unides Podem, encapçalats pel vicepresident segon Pablo Iglesias.
Els grans capitalistes no poden amagar la seva satisfacció pel rumb que Pedro Sánchez ha pres. Encara que òbviament no era la seva opció preferida -ells havien apostat fort per un Executiu del PSOE-Cs sostingut des de fora pel PP-, una vegada que es va conformar el Govern de coalició van deixar de banda qualsevol prejudici i van mobilitzar la seva capacitat de pressió i persuasió per imposar la seva agenda en totes les qüestions de fons.
Per la seva pròpia experiència saben que els dirigents del PSOE tenen una aptitud més que provada en la gestió del capitalisme, especialment en els períodes més tempestuosos. El que no tenien tan clar era la resposta dels líders de Podem i particularment de Pablo Iglesias. Però, a la vista dels resultats, no poden estar més contents. Les crides des de Moncloa a la unitat, a l'estabilitat política i la pau social són la seva millor garantia. El Govern de coalició ha deixat clar que no se sortirà del guió marcat per l'IBEX 35.
Previsions molt ombrívoles per a l'economia
Després d'un estiu catastròfic i amb unes dades més que preocupants, el moment dels grans ajustos està cada vegada més a prop. Més encara després d'haver posat totes les esperances en el tan celebrat acord amb Europa, un rescat encobert que naturalment exigirà la seva contrapartida: noves retallades i contrareformes, començant per les pensions, nous límits salarials i acomiadaments massius, que tindran menys indemnització, i un augment de la precarietat i l'explotació per fer "més competitiva l'economia".
La recuperació en V que pronosticava Nadia Calviño fa uns mesos ha quedat refutada pels fets: l'OCDE informava en ple període estival d'una caiguda del PIB espanyol del 18,5% en el segon trimestre, el major retrocés dels 37 països que la conformen. Els mesos d'estiu -que suposadament anaven a permetre aixecar el cap a l'economia- han deixat una foto ombrívola. Al mes de juliol es constatava l'hecatombe del sector turístic, que registrava una caiguda del 73,4% en les pernoctacions hoteleres respecte a l'any anterior. En el sector industrial -en ple procés de reconversió, com s'ha vist amb Nissan o Alcoa- el retrocés va ser d'un 14% respecte a el mateix mes de 2019. Amb un deute públic batent un rècord històric -1,29 bilions d'euros, superant el 100% del PIB-, els capitalistes i les seves institucions, com el Banc d'Espanya, ja afilen els ganivets per imposar noves mesures “d’austeritat”... per als treballadors i les seves famílies.
Òbviament, a la classe dominant no se li escapa el potencial explosiu que s'està acumulant. Gestionar una crisi d'aquesta profunditat no és tasca fàcil per a ells. La brutal polarització social, el gir a l'esquerra i les grans mobilitzacions que van imposar -contra les seves desitjos- aquest Govern de coalició de PSOE i Unides Podem, juntament una pandèmia que ha demostrat la incapacitat del sistema per a garantir el mínim a la majoria de la població, són elements que no ajuden els seus objectius.
En un context marcat per aquesta pressió, la burgesia recorre al pragmatisme. El seu objectiu principal -garantir seus beneficis milionaris- passa en primer lloc per baixar la temperatura de la lluita de classes. I en aquesta comesa, la col·laboració dels dirigents de l'esquerra parlamentària i dels sindicats per a mantenir la pau social és la clau de la seva estratègia. Recolzant-se en la consigna de la “unitat nacional” que Sánchez i els ministres d'UP proclamen als quatre vents, pretenen lligar de peus i mans als treballadors davant els atacs de calat que preparen.
Els "pressupostos de la unitat"... contra la classe treballadora
L'elaboració dels pressupostos és la següent gran tasca del Govern de coalició. Uns pressupostos que han de acontentar a més a la Unió Europea perquè els fons promesos als assistents a l'acte d'España puede -la oligarquia financera i empresarial-, es facin efectius.
Malgrat tot l'esforç de propaganda dedicat a explicar que la sortida a aquesta crisi serà completament diferent de la del 2008, els fets insisteixen en el contrari. El famós escut social s'ha mostrat completament insuficient i incapaç de donar solució als problemes i la misèria que pateixen avui milions de famílies treballadores. Mentre que la sanitat i l'educació públiques es troben en una situació desastrosa i sense recursos per fer front al nou rebrot, mentre l'Ingrés Mínim Vital no ha arribat ni a un 1% dels sol·licitants, les coses estan sent completament diferents per a les grans empreses.
No hi ha hagut cap dificultat per regalar sense parpellejar 100.000 milions d'euros al sector financer i empresarial, ni perquè l'erari públic es fes càrrec dels salaris i cotitzacions dels gairebé tres milions i mig de treballadors afectats pels ERTO -exonerant així als empresaris, que en aquests anys han pastat enormes beneficis a costa de la nostra explotació, de posar un sol euro-. La patronal no obstant vol més. Perquè els ERTO no es converteixin en ERO, exigeix que el regal de diners públics continuï més enllà del 30 de setembre i per descomptat, res de parlar de la derogació de la reforma laboral. Totes aquestes exigències estan sent acceptades sense dir ni piu pel Govern. Són fets. Fets que a més asfalten el camí a la dreta.
Però això ha estat només el principi. L'acostament de Sánchez a Ciutadans i el missatge que ha enviat al Partit Popular -recolzat pels principals empresaris del país-, no deixa lloc a dubtes. "El diàleg" i la "unitat" que reclamava estaven carregats d'intencionalitat: aprovar uns pressupostos que acontentin a la Merkel, a l'IBEX, a la CEOE i a la dreta. Sota el llenguatge que tots som soldats en aquesta guerra i que hem d'estar units per vèncer el virus, s'amaga l’enganyifa de sempre: demanar més sacrificis a la classe treballadora i renunciar als punts de l'acord de coalició amb Unides Podem que podrien ser de més contingut, com la reforma de la fiscalitat, la derogació de les contrareformes, la fi de les retallades...
Que Sánchez hagi decidit negociar amb Cs com a soci prioritari per aprovar uns pressupostos d'aquesta naturalesa no és cap sorpresa. Que Cs es presti gustós en aquesta tasca, tampoc. Fins i tot que Casado hagi destituït Cayetana Álvarez de Toledo -oferint una picada d'ullet als sectors del seu partit i la burgesia que li exigeixen que doni un cop de mà- també té la seva lògica. Al cap i a la fi, la "revolució cayetana" que van instigar al barri de Salamanca va mostrar més perills que avantatges: aquest primer intent d'enderrocar al Govern va fracassar miserablement, igual que passarà amb el patètic anunci de moció de censura presentat per Santiago Abascal.
La qüestió no és que la burgesia, la dreta, i la socialdemocràcia faci tot el que estigui al seu abast per garantir l'estabilitat del capitalisme espanyol i del règim del 78. La qüestió és que Unides Podem s'embarqui en aquesta missió, s’amagui amb crítiques retòriques per retrocedir immediatament, i insisteixi en comprometre el seu crèdit polític per donar cobertura a una operació estratègica que va contra els seus interessos i contra els interessos de les classes populars.
Si Pablo Iglesias pensa que així demostra el seu "realisme", i que evitarà l'avanç de la dreta, està molt equivocat: aquesta estratègia condueix no només cap a nous desastres electorals, com ja s'ha comprovat a Galiza i Euskadi, aprofundeix a una velocitat de vertigen la ruptura amb la seva base social i les aspiracions de transformació social dels milions de persones que amb la seva acció en els carrers van permetre la irrupció de Podem.
Unides Podem ha de donar un gir de 180 graus. Ni unitat nacional ni pau social!
Quan la formació de Pablo Iglesias va arribar a l'acord de coalició afirmava que la seva presència al Govern era la garantia d'empènyer cap a l'esquerra al PSOE. No obstant això, el resultat ha estat just el contrari: la formació d’Iglesias ha estat arrossegada cap a la dreta i, assumint el seu paper de "homes i dones d'Estat", se separa del carrer i d'un programa de ruptura amb la dictadura dels grans capitalistes.
La velocitat d'aquesta deriva ha estat sorprenent. És cert que la pressió de la seva base social els ha empès a fer algunes declaracions crítiques amb els seus socis de Govern, com l'escàndol que ha suposat la fugida de Joan Carles I als Emirats Àrabs Units amb una fortuna feta a força de robatori i corrupció. Però no es tracta més que de crítiques superficials que mai van acompanyades de fets.
L'última d'elles, la rotunda oposició que va manifestar la portaveu de Podem, Isa Serra, a negociar els pressupostos amb Cs, va ser desmentida en tot just 24 hores. Ara s'obren a negociar amb la formació taronja perquè Sánchez els ha ofert "debatre" una proposta per presentar en nom del Govern. Però quin esperpent és aquest? És a dir, que la intenció de Sánchez era passar olímpicament del seu soci? I, una vegada que aquest acord es produeixi, i els dirigents d'UP acceptin les rebaixes pressupostàries que els hi posarà Sánchez sobre de la taula, canviarà alguna cosa que els representants d'UP se sentin amb Arrimades? És que ells són tan bons negociadors que la convenceran de la necessitat de confrontar amb l'IBEX i la CEOE per a garantir els drets de la majoria treballadora?
Aquest és un exemple d'on s'arriba amb el cretinisme parlamentari en lloc de recórrer a la lluita de masses per a defensar un programa conseqüent. Les renúncies i retirades d'UP s'han multiplicat exponencialment des del començament de la pandèmia i l'esclat de la crisi, just quan la necessitat d'una alternativa d'esquerres es reivindica com una necessitat més urgent.
Sense cap ànim de caure en el sectarisme sinó de fer una crítica constructiva -perquè el que està en joc és molt-, hem de dir que l'acceptació de la lògica del mal menor i la justificació que no hi ha marge per canviar les coses en funció de l'aritmètica parlamentària són un gravíssim error. La correlació de forces, com molt bé sap Pablo Iglesias, només es pot modificar en el transcurs de la lluita. Però ells en lloc d'impulsar la mobilització, de trencar amb la pau social imposada des de l'aparell del PSOE i dels sindicats, es pleguen a ella, la justifiquen i la teoritzen. Caient en la política de la col·laboració de classes que volen Sánchez, Botín, Garamendi i companyia, contribuiran a que la majoria de la població s'enfronti a conseqüències molt amargues.
El PSOE s'està comportant al capdavant de l'executiu com un defensor seriós i molt hàbil dels interessos de la burgesia. Naturalment la idea que amb un Govern de la dreta tot hauria estat molt pitjor està molt present en els caps de la classe treballadora. Això els hi ha donat un marge considerable. Però no deixa de ser un carreró sense sortida. Sánchez ha utilitzat a la formació morada per vestir les seves mesures amb un llenguatge "social" amb el qual poder actuar sense grans contratemps. I el pla de la classe dominant és implicar-los encara més en l'agenda de l'austeritat, fins que no quedi res que s'assembli al partit que en el seu dia va prometre prendre el cel per assalt i enderrocar el règim del 78. Volen utilitzar-los per desarmar, retardar i debilitar la resposta social de grans dimensions que inevitablement arribarà.
UP ha de trencar amb aquesta trampa enverinada, abandonar la política dels gestos, els tuits i la crítica literària per impulsar una resposta a tots els atacs que estem patint, basant-se en la mobilització i amb un programa que defensi els interessos de les famílies treballadores. Això és incompatible amb acontentar l'IBEX 35, a Cs o la Troica. Pablo Iglesias ha de triar: o amb la classe treballadora o amb "la casta".
Sí que hi ha alternativa! Lluitar als carrers amb un programa revolucionari per transformar la societat
És mil vegades fals que no hi hagi forces per a transformar aquesta realitat i oferir una alternativa a les retallades i l'austeritat. Les mobilitzacions de masses de les dones, del poble de Catalunya per la república, la Vaga General a Euskal Herria o el meravellós moviment del jovent contra la repressió, per la república, contra el canvi climàtic i per una educació pública així ho revelen.
Però les coses no canvien en els despatxos ni recitant la Constitució o defensant la legitimitat d'un aparell de l'Estat ple de franquistes, que no dubten a organitzar campanyes de criminalització i muntatges contra tot el que fa olor a esquerra -i de la qual UP està sent víctima ara mateix-. La crisi de 2008 va deixar valuoses lliçons sobre el que no serveix: quan s'accepta la lògica de sistema s'acaba per justificar que no hi ha alternativa i s'apliquen les mesures més salvatges contra la classe treballadora. Això va ser el que va fer Tsipras a Grècia i les conseqüències de la devastació social que va provocar encara estan a l'ordre del dia.
Davant d'una crisi econòmica de magnituds extraordinàries, enfront de l'ofensiva ferotge de la patronal, un Govern d'esquerres que realment vulgues respondre a les necessitats de la població nacionalitzaria la banca i els monopolis. Defensaria l'ensenyament i sanitat pública contractant centenars de milers de professionals per reduir les ràtios de les escoles i instituts, reforçar els hospitals i els centres d'atenció primària. Acabaria amb el negoci de la sanitat privada i els centres de gent gran, expropiant-los i col·locant-los sota el control immediat de l'Estat, exactament igual que el sector farmacèutic.
Un Govern d'esquerres digne de tal nom, garantiria per llei que totes les treballadores i treballadors puguin acollir-se a permisos retribuïts per assegurar la conciliació familiar. S'oposaria als acomiadaments i a les reduccions salarials, i obligaria a la patronal a pagar els ERTO amb els beneficis que han acumulat en els últims anys. Aprovaria immediatament una assegurança d'atur indefinit de 1.200 euros fins a trobar un lloc de treball. Derogaria totes les contrareformes laborals i de les pensions, i posaria fi a les retallades. Permetria la jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de qualitat pel jovent. Anul·laria per llei tots els desnonaments, crearia un parc públic d'habitatges amb lloguers socials accessibles, i expropiaria als grans especuladors. Defensaria les llibertats i els drets derogant la Llei Mordassa i depuraria de feixistes l'aparell de l'Estat.
El camí que ens proposa Sánchez, la unitat amb els nostres explotadors, ja sabem on ens porta. El que requereix la situació és just el contrari: aixecar una alternativa de lluita per la transformació socialista de la societat i que confronti amb els responsables d'aquesta catàstrofe.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
