Les retallades a la universitat pública de Catalunya, d’un 16% del seu pressupost, accentuaran la precarietat laboral, amb el foment de figures docents més precàries, del tipus becaris, en el lloc de categories com la de lector. Afectaran també la recerca, com amb l’acomiadament d’investigadors Ramon y Cajal per falta de recursos en alguns centres. I comportaran un empitjorament de la qualitat de la docència, amb la configuració de grups més grans, en alguns casos de més de 120 alumnes, cosa que farà ineludible la classe magistral, en detriment de les classes tipus seminari, i amb la supressió d’assignatures optatives.

Des dels responsables polítics de les universitats públiques catalanes, començant pel mateix conseller d’Economia i Coneixement, hem sentit repetidament una cançoneta irreal: farem més amb menys i amb els mateixos estàndards de qualitat, amb “excel·lència”. Això és evident que no pot ser. Les retallades tenen una afectació molt important en la qualitat de l’ensenyament universitari.

Però, a més, el que ens porta a preguntar-nos si anem cap a un model d’universitat socialment més injust és l’increment del 7,6% de les taxes, quatre punts per sobre de l’IPC. Un fort increment que tot apunta que en anys successius es pretén repetir, cosa que ens portarà a un escenari en què les taxes esdevindran (si no ho impedim) una trava social flagrant, que impedirà l’accés als estudis universitaris als membres de la classe treballadora.

El Govern defensa aquest fort increment de les taxes perquè considera que una part de les famílies s’ho poden permetre, però per aquesta via perdem l’equitat social i anem cap a un model excloent. Per aquest camí, cada cop són més els que ni tan sols es poden plantejar estudiar a la universitat. Entre les despeses relacionades amb els estudis i unes beques que brillen per la seva petitesa, la universitat va camí de tornar a ser el reducte dels adinerat de dècades enrere.

Els actuals responsables polítics semblen tenir una clara predilecció pel model universitari anglosaxó. Deu ser en aquest model en el que s’han inspirat per a les mesures que estan prenent. Hauríem de veure què és el que està passant als Estats Units. Durant la dècada passada (2001-2010), les taxes de les universitats públiques nord-americanes han anat pujant una mitjana del 5,6% per sobre de la inflació cada any, i han assolit els nivells de les universitats privades (uns 30.000 dòlars l’any de mitjana). (Financial Times, 15 de juliol del 2011).

És aquest el model que volem per a Catalunya?

Com a la sanitat i a l’ensenyament, les retallades a la universitat, com veiem, van acompanyades d’una forta càrrega contra el model actual, que ha permès una democratització extraordinària dels estudis universitaris en els últims anys. Ara, la política del govern de CiU està posant en qüestió aquest model. Des de la UGT, juntament amb CCOO i la resta de sindicats i estudiants, farem tots els esforços per defensar una universitat pública de qualitat per a totes i tots. Per això estem treballant a la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública, que ens ha d’ajudar a bastir una gran mobilització a inicis del curs que ve en contra de les retallades i per la congelació de taxes, com a mesures més immediates.

Des de les instàncies de govern se’ns insisteix que les retallades són necessàries perquè no ens podem permetre una sanitat i una educació universals i de qualitat com les que hem assolit. Tampoc ens podem permetre una universitat pública de qualitat i socialment justa, sense incrementar les traves econòmiques, ens diuen. Tot això, es veu, està per sobre de les nostres possibilitats. Però això és fals. Només cal comparar-nos amb els països de nivell de renda per càpita semblant al nostre.

El que realment no ens podem permetre és una fiscalitat tan poc progressiva i tan benèvola amb les rendes més altes. El que no ens podem permetre és un estat del benestar tan poc redistributiu i que ens manté a la cua d’Europa en la despesa per estudiant en beques i ajuts a l’estudi, per exemple. El que no ens podem permetre és deixar-nos prendre una conquesta com una universitat pública de qualitat.