Tot i el gran rebuig demostrat per part de la comunitat educativa des del moment en què es coneix l’avantprojecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i les quatre vagues massives esdevingudes com a conseqüència, el Departament d’Educació (en mans del PSC, partit que ‘se suposava’ que havia de dur endavant una política d’esquerres i en el qual van dipositar les esperances tants treballadors per expulsar a CiU del govern) ha preferit no escoltar als treballadors de l’educació però, en canvi, sí s’ha permès atorgar totes les concessions necessàries per guanyar-se el suport de la dreta catalana, ja que gràcies al vot de CiU, la LEC s’aprova durant el curs passat.
El sorprenent és que les conseqüències de la LEC es comencen a materialitzar ja abans de ser aprovada pel Parlament, és a dir, es comencen a notar ja a partir dels avantprojectes (amb retallades a l’educació pública, com ho és la supressió del batxillerat nocturn) veient-se més clarament les incidències durant el present curs 2009-2010: retall de plantilles de l’escola pública en un 5% (i augment en canvi, de les plantilles a les escoles privades i concertades en un 3%), reducció de l’horari d’interins i substituts (els substituts són enviats només a partir del quart dia d’una baixa) i supressió d’algunes línies de batxillerat diürn en alguns centres, preveient-se a més, importants retallades de la plantilla dels instituts de cara al curs vinent i la supressió del batxillerat públic de diferents districtes de Barcelona.
Els mitjans de comunicació i per posar un exemple, a ‘Els Matins’ de TV3, es qüestionaven si ara és el moment de manifestar-se, en un moment de crisi. La resposta dels sindicats va ser aquí ‘que els dol molt convocar una vaga pel sacrifici que han de fer les escoles i els mestres i els diners que els mestres perden per cada dia de vaga’. La resposta hauria d’haver anat més enllà, plantejant quan és doncs el ‘moment’ si ara és quan l’educació pública està patint els majors atacs dels darrers anys? Quan és doncs el moment si no hi ha diners per a l’educació pública perquè estem en crisi però en canvi sí que hi ha diners per a la banca i per a l’educació privada? Per a qui és ara el ‘moment’ aleshores?
És una llei que ‘ven’ els seus articles grandiloqüències sobre l’equitat, l’excel·lència i la gratuïtat de l’educació però tot queda en paraules. Un exemple és l’anomenat ‘Servei d’Educació de Catalunya’ mitjançant el qual s’equipararà en drets l’educació concertada i l’educació pública (facilitant l’augment de les subvencions a la concertada, més 316 milions addicionals a l’any) però no en deures (no s’obliga a la concertada a acollir als alumnes immigrants, per exemple). Això comportarà, als centres públics, la degradació per la falta d’inversió i la formació de ‘guetos’.
Un altre punt, l’Autonomia de Centres. Ens ho venen com que cada centre serà autònom, amb llibertat, però, què és tot això? Doncs, resumint molt breument, el que pretén és marginar al claustre de professors atorgant màxim poder al director, el que s’anomena ‘director-gerent’ que a més podrà avaluar als mestres en funció de les seves preferències, crearà o retallarà llocs de treball al centre i càrrecs directius (la qual cosa afavorirà a unes clares polítiques de privatització per a l’ensenyament públic). A més a més, cada centre s’autofinançarà, el que vol dir que cada centre podrà optar a incrementar els seus ingressos a través d’activitats comercials i es contempla la possibilitat a més que els centres puguin contractar operacions de tresoreria per finançar el dèficit temporal transitori de recursos financers (endeutar-se). Les evidents conseqüències endeutaran l’educació pública de sobretot els centres dels barris i ciutats obreres més degradades socialment on el que cal és encara més recursos i inversió. L’autofinançament serà a partir d’objectius aconseguits (resultats dels alumnes), per tant, els centres dels barris obrers, amb moltes dificultats socials i una taxa major de “fracàs escolar”, no assoliran els objectius i això farà que rebran que rebin cada vegada menys recursos. Total, que aquests centres es degradaran any rere any, i acabaran convertint-se en guetos.
Alhora, la LEC, parla també de diversificació curricular fet que conduirà a una major diferenciació entre centres i, alhora, la competència entre centres; atorga al director caràcter d’autoritat pública i presumpció de veracitat en la seva relació amb les famílies, alumnes, professors, sindicats...; la privada-concertada augmentarà les seves subvencions mentre que ‘no hi ha diners per a la pública’ i per això la retallada de plantilles és el primer que els mestres hem notat aquest any; es modifica el calendari escolar de cara al curs vinent (sense cap motiu pedagògic) dificultant, d’entre moltes altres, la preparació del nou curs a canvi de donar una setmana de festa al febrer, l’anomenada ‘setmana de la neu’ (com va dir el Conseller), de la qual disfrutaran de ‘neu’ aquells que els seus pares tinguin festa i diners (que per suposat no ho seran els infants de la majoria de barris de Catalunya) i els que així no ho facin, hauran d’acontentar-se pagant activitats extraescolars... Aquests són només alguns exemples.
Si parlem de fracàs escolar ho hem de relacionar amb la falta de professors, mestres, instal·lacions, inversió. Se’ns demana una ‘educació més individualitzada’ però no tenim personal fix per reforços. Aquest any, per poder quadrar els horaris (amb dues persones i mitja menys que ens han retallat al centre on treballo) ens ho hem hagut de muntar com hem pogut: els reforços només es fan ‘si es pot’.
Una novetat introduïda com a importantíssima amb la LEC són les anomenades TIC (Tecnologies de l’Informació i la Comunicació) que se suposa que han d’estar integrades en el dia a dia de l’escola en el màxim pes possible. I sí, a la meva escola s’han instal·lat tres kits informàtics (projectors) i una pissarra digital. Però si volem fer informàtica (això és sempre una incògnita. Només podem fer-ho si la persona que fa el desdoblament no ha de substituir (perquè aquesta es contempla com un reforç). Però com que és molt normal que sempre passi alguna cosa i com que els substituts no són enviats fins al quart dia de baixa, i, a més, tenint en compte que només hi ha una aula d’informàtica amb 13 ordinadors per tota l’escola, partint d’això, el dia que fem informàtica és una festa!
Els reforços (i la informàtica inclosa) han passat a ser esporàdics i no pas fixos. I això entra en incongruències per una banda en el que diu la mateixa LEC amb tot allò ‘d‘una atenció més individualitzada per poder assolir bé les competències i alhora les TIC integrades en el dia a dia’. I com aquest exemple, el de les sortides o colònies. Per la mateixa falta de personal qualsevol sortida és coberta amb el número mínim de personal docent que obliga el departament i la resta de personal acompanyant, són monitors (que hem de pagar amb els diners dels pares i mares). I les colònies, molts centres les comencen a suprimir, per la mateixa raó.
És evident que l’educació pública no interessa i que està deixant de ser un dret fonamental per convertir-se en negoci. El descontent entre mestres i professors és molt gran: a l’última vaga del 17 de març es va observar un fet molt particular.
A la reunió de zona del dia abans a Cornellà de Llobregat es va posar de manifest que tots els claustres estaven en desacord amb aquesta nova llei però que malgrat això, els centres que havien decidit no secundar la vaga era simplement perquè creien que un dia no serviria de res, no perquè estiguessin a favor i que per tant fins que no es concretés un calendari de mobilitzacions, pressionant els sindicats presents, tenint en compte que és la quarta vaga en dos anys i que com a tots els sectors, aquí també es descompten més diners dels que pertocarien a un dia treballat.
Pel moment, les escoles s’estan organitzant. Des de les escoles més avançades en sentit de coordinació i clarificació dels passos a seguir, s’està començant a expandir el moviment. Ara fa un mes que el tema va començar a estar calent, tot començant-se a plantejar un calendari de mobilitzacions que en un primer moment els sindicats provaven de calmar però que el seu recolzament posterior i actual ha estat segurament un punt d’inflexió en l’avanç del moviment.
Ara cal per tant expandir el moviment tot implicant el màxim de centres i personal de l’educació però alhora pares i mares (ampes) ja que són els beneficiats directes d’aquesta lluita i els més repercutits si la lluita és perd. I en aquesta expansió, fer ressò que la protesta no és precisament per un augment salarial dels treballadors de l’educació sinó per la defensa d’un dret fonamental com és l’educació pública.
