Les eleccions municipals del 27 de maig a Catalunya han vingut marcades principalment per una gran abstenció. L'abstenció a Catalunya ha estat del 46%, deu punts més que la mitjana estatal (del 36%). Que reflecteix aquesta abstenció? Conformitat, indiferència o crítica?
Els elements d'anàlisis que aporten uns resultats electorals sempre cal valorar-los al costat d'altres aspectes que també influeixen en la situació política, com les lluites recents, les tradicions de la classe obrera, la situació social de la masses,… A més unes eleccions ens aporta una visió estàtica d'un procés en constant canvi.
Per aquesta raó, les recents eleccions municipals hem de contemplar-les en el marc de la lluita de classes en els últims anys. L'any 2000 l'abstenció va permetre a la dreta obtenir la majoria absoluta. Però el PP no va tenir la legislatura que pensava, i es va enfrontar a una onada de lluites (Vaga General, guerra, estudiants,…) sense precedents en molts anys. A Catalunya, CIU va aparèixer ja clarament com l'aliat del PP, aplicant en el fonamental la mateixa política i servint-se de la seu recolzament en el Parlament de Catalunya. En les eleccions autonòmiques de novembre de 2003 vam veure el que posteriorment va succeir en les eleccions de març de 2004, la classe obrera i la joventut va anar a votar per a fer fora a la dreta del govern.
En els anys següents i fins a la data, el govern del PSOE i el tripartit han aplicat una política continuista, en els aspectes centrals, a la política de la dreta, amb l'excepció de la retirada de les tropes de l’Iraq fruit de la lluita o d'algunes mesures democràtiques.
Però a Catalunya, des que es formà el tripartit no existeix cap element clar de ruptura, no s'aplica cap mesura que pugui ser percebuda per les masses com un canvi a millor. Des del principi la política és totalment continuista, i així és percebut per àmplies capes de treballadors i joves: més diners a l'educació privada, privatització de la sanitat, passivitat o participació activa en els tancaments d'empreses i acomiadaments,… L'instrument que pretenien que fos l’element aglutinant, la mesura del tripartit més important de la legislatura, l’Estatut, després de mesos d'avorrides negociacions i maniobres, s'aprova amb una abstenció rècord de més de la meitat, amb el tripartit trencat, CIU traient pit i la convocatòria d'eleccions anticipades.
En les eleccions catalanes de novembre de 2006 veiem com l'abstenció torna a ser protagonista. Les il·lusions i esperances dipositades en les eleccions, després de les grans lluites contra la dreta, es transformen ràpidament en decepció. L'abstenció arriba 51.15%, a pesar de la qual cosa la dreta no aconsegueix sumar suficient com per a impedir la reedició del tripartit.
Veiem com la tendència que marca l'abstenció és creixent des de les eleccions de 2004, i s’accentua en les dues ultimes eleccions.
Municipals 2003 a Catalunya: 38.53%
Eleccions al Parlament de Catalunya 2003: 37,46%
Eleccions generals 2004: 24,04%
Referèndum Estatut: 51,15%
Eleccions al Parlament de Catalunya 2006: 43,96%
En les recents eleccions municipals, les dades indiquen clarament que a qui més ha perjudicat l'abstenció ha estat a les esquerres. En els barris i ciutats obreres, on les esquerres guanyen amb un ampli marge, l'abstenció és molt més elevada que la mitjana (del 46%). En Barcelona l'abstenció va ser del 50,40%, va votar menys de la meitat de la població, i en els districtes obrers la participació va ser encara menor, com a Nou Barris. En el cinturó industrial de Barcelona l'abstenció també va ser superior a la mitjana: Cornellà – 49.25%, L’Hospitalet – 53.31%, Santa Coloma de Gramenet – 54.39%, Badalona – 53.92%. I en el Vallés Occidental, Sabadell 51.98% i Terrassa – 55.71%.
Estem parlant de xifres record d'abstenció. És el màxim percentatge d'abstenció a Catalunya des de la Transició, amb l'excepció de les eleccions europees i el recent referèndum de l’Estatut.
Les dades globals
Les esquerres, contant els vots del tripartit, obté 1.518.024 vots.
- PSC: 924.275 vots (32.23%)
- ICV-EUiA: 258.978 (9.03%)
- ERC: 334.771 (11.67%)
I la dreta obté 1.073.376 vots, mig milió de vots menys.
- CIU: 722.653 vots (25.20%)
- PP: 283.408 (9.88%)
- Ciutadans: 67.315 (2.35%)
Tots els partits perden vots en relació a les eleccions municipals de 2003, fruit de l'augment de l'abstenció, però qui més clarament pateix la davallada és l'esquerra, que perd 337.000 vots (PSC perd 180.000 vots, ICV 77.000 vots i ERC 80.000) i la dreta perd 144.000 vots (CIU 67.000 encara que augmenta en el percentatge de vot i PP 77.000). En relació a les eleccions autonòmiques de l'any passat, l'esquerra perd en nombre de vots de manera molt semblat en relació a 2003, però el més significatiu és que CIU, que en les eleccions de novembre de 2006 va treure 935.000 vots, en aquestes perd més de 200.000 vots.
A pesar d'això, és molt indicatiu que en aquesta situació, clarament desfavorable a l'esquerra, el comptant total de vots guanya l'esquerra enfront de la dreta, i a més la dreta no recupera posicions sinó que les perd.
Aquests resultats electorals no han fet altra cosa que confirmar i apuntalar la inestabilitat que ja hi ha instal·lada a Catalunya. La polarització política extrema que es viu en l'Estat espanyol, els dirigents del tripartit, i en part també CIU, estan pretenent que es quedi en la Franja d’Aragó. Volen preservar el que es denomina “l’oasi català”, una manera de fer política amb “seny”. El problema és que la polarització té unes bases socials reals tant a la resta de l'Estat com a la pròpia Catalunya, i són el resultat de la radicalització de la dreta, de les mobilitzacions històriques dels últims anys i en última instància, de la polarització social entre els grans banquers i empresaris i la immensa majoria de la població, la joventut i la classe obrera.
Commoció pels resultats de la dreta
La commoció que aquests comicis han traslladat a les executives dels diferents partits és pública i manifesta. A la dreta, CIU pretenia agrupar el desgast de quatre anys de tripartit esquitxats de polèmiques permanents, i per a això han desempolsat el llenguatge i els temes més clàssics de la dreta: la inseguretat, la immigració, postulant-se com el partit de l'ordre enfront del caos del tripartit,… Fins i tot van arribar a plantejar que Catalunya s'ha convertit per culpa del departament d’Interior, regentat per Saura, en un centre de reclutament europeu de terroristes islamistes.
El resultat ha estat, segons va dir Trias la nit electoral, una “derrota amb sabor a victòria” (?!). En realitat ha estat una derrota a seques. Han perdut Tarragona, la ultima capital de província que els quedava, i a Barcelona han crescut en percentatge i en regidors gràcies a l'abstenció encara que perden 8.000 vots. Durant dues dècades CIU ha tingut el monopoli del poder local i, encara que segueixen tenint més regidors que la resta de partits, han sortit molt minvats. La ciutat més important governada per la dreta catalana és Sant Cugat, amb 70.000 habitants.
Ara desesperadament estan tractant de vèncer el seu aïllament pactant “amb qui faci falta” per a governar, atès que per a un partit burgès, el poder és un molt bona cola per a evitar fractures i crisis. El dirigent d’Unió, Duran Lleida, ha insistit públicament que volen entrar en el govern central (ja sigui amb Zapatero… o amb el PP si fa falta, oblidant la signatura davant notari d'Artur Mas mesos enrere). I encara que volen preservar les aparences de normalitat, torna a apuntar per sobre dels caps dels seus dirigents l'espectre de la descomposició i les crisis internes en CIU.
El PP ha perdut una quarta part dels vots que van obtenir fa quatre anys. La campanya de la por, amb la qual han agitat un llenguatge racista i xenòfob, com en el video a Badalona, ha tingut escassos resultats. És cert que en algunes, poques, ciutats del cinturó industrial barceloní han augmentat en percentatge, especialment en els barris més degradats i amb major marginalitat. Però aquesta dada és enganyosa, perquè es dóna amb una alta abstenció, en realitat han augmentat una misèria o han descendit en nombre de vots. En el cas de Badalona, el PP passa del 17.52% en 2003 al 22%, però en realitat augmenta en menys de mil vots, de 15.637 a 16.304, mentre el PSC perd 14.000 (de 35.000 en 2003 a 21.000 vots).
La política d'immigració de la socialdemocràcia, que tracta d’encarar els conflictes de caràcter racista i els problemes de convivència en els barris més degradats (que en alguns casos tenen alts índexs d'immigració) amb lliçons de moralitat i ètica, no aconsegueixen més que beneficiar la demagògia racista de la dreta, a la qual només se la pot combatre amb una política genuïnament d'esquerres. Fins i tot, no sent així, el PP conta amb un sostre bastant baix a Catalunya, i més en els barris obrers, accentuat per la seva campanya espanyolista i la seva ofensiva permanent contra les nacionalitats històriques.
La fi de l'ascens permanent d’ERC
A ERC, la commoció és on ha adquirit majors proporcions. Els seus dirigents creien que creixerien indefinidament, però no ha estat així. Han perdut 80.000 vots. A Barcelona ciutat on eren la quarta força en vots i volien passar a ser la tercera s'han quedat en el cinquè lloc, l'últim, perdent 43.000 vots. Al cinturó industrial també han perdut regidors a Cornellà o Badalona i han desaparegut de L’Hospitalet. A certs dirigents els ha agafat vertigen davant aquesta situació, a pesar d'haver obtingut més regidors, fonamentalment a l'interior de Catalunya, en part a costa de CIU.
L'ascens en les eleccions de 2003 - 2004, i especialment en les generals de 2004 quan obtenen el seu màxim històric (640.000 vots), va tenir molt a veure amb les mobilitzacions contra la dreta. Els dirigents d’ERC no van jugar cap paper actiu rellevant a impulsar la mobilització contra la dreta més enllà del que van jugar altres dirigents del PSOE-PSC o IU-ICV. No obstant això, en aquell context van aparèixer davant milers de joves com una opció electoral més a l'esquerra que el PSOE-PSC, sentiment que era alimentat per l'ofensiva del PP contra l'esquerra, les nacionalitats oprimides i en concret contra els radicals d’ERC. Però ara, després de diversos anys al govern, han pagat la seva política de conciliació de classes i de claudicació als interessos de la dreta i la patronal catalana, tant en el vessant social com en la nacional.
És molt simptomàtic el creixement de les CUP (Candidatura d’Unitat Popular), de l'entorn independentista català d'esquerres, que han passat de 5.000 a 18.000 vots, obtenint en diverses localitats un total de 32 regidors. En tots els municipis on les CUP obtenen regidors, ERC baixa significativament, quedant per sobre d'aquesta en ciutats com Berga o Vilafranca del Penedès, i quedant a les portes d'obtenir un regidor a Girona ciutat.
ERC va recollir en el seu moment àlgid tant de CIU a la Catalunya interior, com un vot a l'esquerra del PSC (i també d’ICV), però això no podia continuar indefinidament, com hem vist en aquestes eleccions. És curiós que qui més ha destacat “els bons resultats en augment de regidors d’ERC” són els dirigents del PSC, temerosos que ara aflorin tensions internes entorn a la política d'aliances que puguin trencar el tripartit. De fet l'alcalde de Puigcerdà i exconseller Joan Carretero, ha muntat una fracció interna que obertament planteja la necessitat de cobrir la frontera sobiranista, plantejant que ERC es reorienti en aquest sentit donant la presidència de la Generalitat a CIU. I no és l'únic que ho pensa en les altes esferes d’ERC.
Les esquerres guanyen però perdent vots
El PSC, encara que recupera o augmenta diverses majories absolutes en ciutats obreres com Cornellà, Santa Coloma o L’Hospitalet, i de llevar l'ajuntament de Tarragona a CIU, tampoc es pot dir que hagin sortit molt bé parats. Respecte a les eleccions catalanes de 2006, el PSC recupera 130.000 vots, una part dels quals van anar llavors a ERC i ICV-EUiA. Però respecte a les eleccions municipals de 2003 perden 180.000 vots i respecte les eleccions generals de 2004 (amb una alta participació) la quantitat astronòmica de 660.000 vots menys.
En el cas dels dirigents de ICV-EUiA els resultats electorals, segons les seves pròpies paraules “els han sorprès perquè les seves anàlisis anaven en un altre sentit”. Els dirigents de ICV-EUiA culpen sorpresivamente de la reculada a Clos. Sens dubte, la reculada experimentada, encara que ho neguin, està directament relacionat amb la seva participació en el tripartit i en els governs municipals sense diferenciar-se en res del PSC, i a més amb els recents casos de repressió i abusos policials que en alguns casos (com el del kubotan) han estat avalats i defensats pel propi Joan Saura. Igual que a ERC, el vot a l'esquerra del PSC que van recollir en altres comicis, els ha abandonat.
Conclusió
La situació de polarització esquerra–dreta de l'Estat espanyol no és aliena a Catalunya. El Partit Popular, amb la seva ofensiva ultrarreaccionària està acumulant un descontentament i una ràbia entre la classe obrera i la joventut que, encara que no s'hagi posat de manifest clarament en aquestes eleccions en un vot a l'esquerra, per la pròpia política indecisa dels seus dirigents, existeix i s’accentua. També CIU entén això, i no vol que el PP li mengi el terreny.
L'elevada abstenció, concentrada en la classe obrera i la joventut, la mateixa que en el carrer va fer fora al PP i a CIU del govern, marca una tendència creixent des de fa ja diverses eleccions. Els canvis en la Generalitat i en La Moncloa no han significat cap canvi fonamental en les condicions de vida de la classe obrera. El tema de l'habitatge és molt indicatiu de la incapacitat de la socialdemocràcia de resoldre els problemes fonamentals de les masses, i com a conseqüència d'això, d'il·lusionar a la seva base social.
El mateix succeeix en relació a la situació en el món laboral. La sagnia de tancaments d'empreses i acomiadaments és constant a Catalunya. Els més recents són els 1.600 nous acomiadaments a SEAT (amb l'acord dels dirigents de CCOO, UGT i CGT, però al cap i a la fi, destrucció d'ocupació), els acomiadaments a Nissan (en forma de no renovació de 800 treballadors temporals que en teoria l'empresa estava obligada a fer fixos), i el tancament de GDX Automotive, un altre proveïdor de SEAT, igual que SAS Abrera. Però no només en el sector de l'automoció, com veiem amb els acomiadaments a Inoxcrom i el tancament d'empreses d'altres sectors. Aquesta destrucció d'ocupació està sent esmorteïda en les xifres globals per l'ocupació escombraria i precària, però això no pot durar indefinidament. Aquí la qüestió nacional, la defensa dels drets democràtics nacionals i el rebuig a l’espanyolisme ranci de la dreta, les qüestions polítiques estatals i internacionals, la falta de perspectives de futur de la joventut i la situació general de descontentament de la classe obrera, estan preparant el terreny per a nous i grans esdeveniments en la lluita de classes. Sobre aquestes perspectives els joves i treballadors hem de preparar-nos amb les idees del marxisme revolucionari i el programa de la revolució socialista.
