És més propi d’un règim dictatorial que d’una “policia democràtica” que s’obligui a un detingut a despullar-se i fer flexions, com va passar en una comissaria a Barcelona, o que estudiants que participaven en una manifestació siguin retinguts, posats de genolls i amb els braços al clatell i exposats al mig del carrer durant llarga estona. Especialment greus són els casos denunciats de tortures i l’absència de condemnes per aquest tipus de fets. L’agost del 1998, 16 mossos d’esquadra van esbatussar un immigrant magribí a la comissaria de Roses. La sentència judicial va reconèixer que s’havia produït un cas de tortures, però no hi va haver ni una sola condemna.
És ben clar que no estem, simplement, davant d’una sèrie de casos aïllats. CiU, la dreta nacionalista, li va imprimir un clar caràcter repressiu i autoritari a la policia autonòmica. La classe dominant vol una policia per reprimir amb contundència les mobilitzacions i les lluites i té pocs miraments pel que fa als drets dels detinguts, siguin aquests delinqüents o, senzillament, participants d’una protesta o manifestació. Aquesta posició l’han corroborat aquests dies amb les seves declaracions els dirigents del PP i CiU. En primer lloc, el candidat del PP a Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha criticat que el govern del tripartit posi càmeres a les comissaries (per evitar nous casos de mal tractaments) enlloc de “posar-les al carrer per caçar els delinqüents”, demostrant la seva catadura política i les “seves profundes conviccions democràtiques”. La veritat és que la campanya del PP a Barcelona no té res que envejar a la dels partits ultres, racistes i xenòfobs d’Holanda, Àustria o Alemanya, lligant de forma completament demagògica la immigració amb la delinqüència, etc. En un sentit semblant, els candidats de CiU, amb Artur Mas i Jordi Pujol al capdavant, han criticat al govern de Catalunya per “fer mal bé” la imatge dels Mossos al permetre que transcendissin les imatges dels mals tractaments a la comissaria de les Corts, per exemple. Tot això diu molt del que entén la dreta per defensar els drets democràtics. Per ells es tracta que el “treball brut” de la repressió no s’ha de ventilar públicament, no d’impedir que aquests casos es tornin a produir.
La realpolitik de Saura
D’altra banda, els dirigents del tripartit, Montilla, Saura i Carod-Rovira, han sortit en defensa d’actuacions polèmiques dels Mossos, com la de l’ús del kubotan contra manifestants, encara que després des del mateix govern han hagut de rectificar davant l’evidència de que es tracta d’una arma no reglamentada i, per tant, il·legal. És ben clar que en el repartiment de carteres del tripartit a Saura (ICV-EUiA) li van col·locar la conselleria d’Interior amb la intenció de desgastar-lo en una àrea difícil. Els continus xocs entre un model policial escorat a la repressió i els moviments socials sobre els que en principi ICV-EUiA vol basar-se són la manifestació d’una contradicció sense solució possible. El conseller d’Interior i principal dirigent d’ICV, Joan Saura, pretén demostrar ser un bon gestor, com en el seu moment va intentar-ho el dirigent dels Verds, Fischer, en el govern de coalició amb l’SPD a Alemanya, ocupant la cartera d’exteriors amb pragmatisme, és a dir, plegat als interessos de la burgesia i l’imperalisme. La seva realpolitik el va dur a defensar les intervencions imperialistes als Balcans i a l’Afganistan, per exemple. En el cas de Saura, el pragmatisme el pot dur a que les seves pretensions no han d’anar més enllà de gestionar un model (encara que sigui repressiu) i no de reformar-lo de dalt a baix. De res serveix parlar repetidament de “policia de proximitat” si la realitat segueix sent la mateixa de sempre.
Depuració dels cossos repressius
La policia forma part de l’aparell repressiu de l’Estat, i com a tal la seva funció és la defensa de la propietat privada dels mitjans de producció. En el cas de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, la no depuració de l’aparell feixista en els setanta va comportar la continuïtat d’una capa de feixistes. Durant anys han tractat de presentar els Mossos d’Esquadra com un model diferent de l’espanyol per haver nascut en democràcia. Ara veiem la falsedat d’això en la forma de tortures i abusos policials. En el fons, una policia democràtica sota el capitalisme és impossible.Els dirigents dels partits d’esquerres han de fixar-se com a meta el desmantellament de la policia repressiva i antidemocràtica que va crear la dreta. Per començar, el conseller Saura hauria de renovar tota la cúpula política d’Interior. És impensable que encara continuï en el seu càrrec el mateix secretari d’Interior de l’època dels últims governs de Pujol. L’Escola de Policia, per la seva part, que va portar en el seu moment instructors d’Israel per formar a les noves promocions de policia en tècniques repressives, ha de posar-se sota control dels sindicats obrers per garantir una formació escrupolosament democràtica i respectuosa amb els drets dels ciutadans. Cal també la depuració dels policies implicats en actes de brutalitat policial o d’excessos. D’altra banda, hauria de defensar a ultrança els drets democràtics, sindicals i polítics dels Mossos d’Esquadra, com el dret a vaga. No pot quedar impune ni un sol cas d’excés policial. I aquest hauria de ser el motiu únic pel qual Saura romangués al capdavant de la Conselleria d’Interior: canviar de dalt a baix el model policial, enfrontant-se a la dreta i als elements reaccionaris de l’aparell de l’Estat.
