Aquest Onze de Setembre del 2022 ha significat un autèntic terratrèmol polític a Catalunya. La massivitat i combativitat de la manifestació central encapçalada per l'ANC ha evidenciat l'enorme força i reserves del moviment d'alliberament nacional en lluita per la república catalana, però també el malestar profund amb l'estratègia i les polítiques de pau social i acords amb el règim del 78 del Govern ERC-Junts.

Més de 700.000 persones vam omplir les principals avingudes barcelonines al llarg de varis quilòmetres entre el Paral·lel i l’Estació de França, en una manifestació que fins i tot mitjans capitalistes com La Vanguardia han hagut de reconèixer com la més massiva viscuda a Europa des que va esclatar la pandèmia.

Un missatge contundent contra el putrefacte règim del 78, la seva judicatura, i un aparell estatal infestat de franquistes; contra Feijóo, el PP, Vox i la dreta espanyolista; i també contra Pedro Sánchez, que després de fer pinya amb les clavegueres de l'Estat en el cas Pegasus, s'enorgullia, dies abans de la Diada, pel seu suport a la repressió i al 155.

Crisi al moviment independentista. L'ANC exigeix ​​fets al Govern

Al clam contra el règim del 78, s'han unit pancartes, crits i consignes mostrant un rebuig massiu cap a les polítiques del Govern ERC-Junts, completament impotents davant de l'aparell de l'Estat, i que han abandonat en els fets la lluita per l'amnistia, l'autodeterminació i la república catalana.

Així ho evidencia la negativa del president de la Generalitat, Pere Aragonès, els consellers i els principals dirigents d'ERC a acudir a la manifestació de l'ANC. Un pols que ha tingut l'efecte contrari al que buscaven: ha aprofundit les crítiques contra ERC i Junts, i provocat una crisi encara més gran al si del Govern que amenaça la seva continuïtat.

La mateixa ANC, reflectint aquesta indignació creixent i l'aspiració de milions de catalans de continuar la lluita per la república catalana, ha exigit que si el Govern, ERC i Junts no són capaços d'avançar cap a la independència, convoquin eleccions ja. I ha plantejat fins i tot la possibilitat d'elaborar una llista pròpia per a continuar aquesta batalla. Alhora, han exigit que el segon semestre de l'any 2023 es presenti una nova DUI aprofitant que la Presidència de la UE correspondrà a l'Estat espanyol.

Una crisi que respon a una realitat objectiva molt clara. L'abandonament complet per part d'ERC i Junts d'una lluita conseqüent per la república refugiant-se en una retòrica completament buida; l'aplicació de polítiques capitalistes en benefici de les burgesies catalana i espanyola; i el restabliment de tots els ponts amb el règim del 78 i les seves institucions, assumint plenament una legalitat capitalista dins la qual és impossible assolir l'autodeterminació.

De fet, la situació no només no millora, sinó que és cada cop pitjor. No només no avancem cap a la república, sinó que la repressió de la reacció espanyolista i de l'aparell de l'Estat no deixa d'incrementar-se i amenaça drets històrics. Així ho hem vist amb la sentència contra el català, que cerca posar fi al model d'immersió lingüística, amb els centenars de processos oberts contra activistes independentistes, amb les inhabilitacions a càrrecs públics, etc.

Ara fins i tot, un Tribunal Suprem encoratjat amenaça revisar els indults. Una ofensiva contra els drets democràtics que no és exclusiva de Catalunya i que reflecteix la tendència a l'Estat espanyol –però també a Europa i la resta del món– cap a règims cada cop més autoritaris i l'ascens d'una extrema dreta cada cop més propera al feixisme.

Repressió de la qual també està participant sense complexos el mateix Govern actuant com a acusació particular en nombrosos processos. Com els creurem quan parlen d'amnistia i critiquen la repressió si en són partícips? Com els creurem quan ens parlen de l'autodeterminació i la independència?

La lluita per la república catalana és una lluita contra el capitalisme

La Diada s'ha celebrat en el context d'una crisi econòmica i social cada vegada més profunda, a Catalunya, l'Estat espanyol i el continent europeu. Una hecatombe social que és una expressió més de la decadència capitalista, cosa que ha alimentat i continua alimentant el moviment d'alliberament nacional a Catalunya.

La ràbia i el profund malestar palpable entre la població no s'expressen només en la lluita pel dret a decidir. Les manifestacions i vagues feministes i LGTBI, les protestes contra els desnonaments o nombroses vagues obreres cada cop més radicalitzades són altres expressions. Així ha passat, per exemple, amb la lluita del professorat contra el Govern i el conseller Cambray.

Tots els discursos d'ERC i Junts, i tots els retrets de què ara s'acusen, no són res més que una cortina de fum per desviar l'atenció de l'aspecte central. Com es pot continuar la lluita contra l'Estat espanyol i el règim del 78? Com fer realitat la república catalana per la qual vam lluitar als carrers el 2017 i el 2019? Per què vam torçar el braç de l'Estat i la reacció el 2017, i ara estem com estem? Aquest és el debat que hi ha a sobre de la taula i que explica les crítiques dures de l'ANC.

Si alguna cosa ha tornat a demostrar aquesta Diada, és l'enorme potencial de la lluita del poble de Catalunya. Però també que l'experiència d'aquests anys posa sobre la taula que no podrem avançar per meres vies institucionals o mitjançant taules de diàleg en el marc del règim del 78. Qualsevol apel·lació a la Unió Europea, a la defensa dels drets humans i dels drets democràtics per part d'Europa, avui resulta una burla. La UE ha donat completament l'esquena a la nostra lluita i ha justificat a la pràctica l'actuació autoritària de l'Estat espanyol!

La CUP davant d'una oportunitat històrica. Cal aixecar una alternativa revolucionària!

Després del dur cop que ha suposat l'11S, els dirigents d'ERC i de Junts estan recorrent al mateix discurs de sempre: passar-se la pilota els uns als altres, cridar a recuperar la “unitat estratègica” de l'independentisme i intentar per tots els mitjans que el malestar no se segueixi expressant als carrers. I sobretot: que el profund gir a l'esquerra no trobi una expressió política organitzada que amenaci d'anar més enllà de la retòrica i els gestos.

En aquest context, l'esquerra independentista que es reivindica anticapitalista, la CUP, té una oportunitat històrica per eixamplar la base social i disputar la direcció del moviment a ERC i Junts. Sí, l'experiència de milers de joves i activistes, les conclusions després d'anys de paraules i de discursos buits, va en aquesta direcció.

La CUP ha resistit les pressions per integrar-se al Govern i donar suport als pressupostos. També ha rebutjat l'acord signat per ERC-Junts-Comuns-PSC, que intenta evitar la sentència del 25% respecte al català obre la porta perquè es desmantelli el model d'immersió lingüística. D'altra banda, ha mantingut una posició conseqüent respecte a la guerra imperialista a Ucraïna, oposant-se tant a la invasió de Putin com a la intervenció imperialista dels Estats Units i l'OTAN, i denunciant el Govern titella ultrareaccionari de Zelenski.

Tant en manifestacions com la Diada del 2021 i d'aquest mateix any, i moltes altres mobilitzacions i lluites socials, la CUP està agrupant una part significativa dels sectors més combatius del jovent estudiantil i obrer, que busquen una alternativa clarament anticapitalista per lluitar per una república del poble i no de l'oligarquia, sense retallades ni opressió de cap mena, sota un programa genuïnament socialista. Per això cal aixecar un programa que plantegi l'expropiació dels capitalistes, començant per la paràsita burgesia catalana, i que plantegi ja la nacionalització de les elèctriques i els bancs.

Si la lluita per la república s'identifica amb aquest programa, aleshores sí: molts treballadors catalans encara reticents se sumarien a la nostra lluita, i milions de treballadors i joves de la resta de l'Estat veurien amb claredat com la lluita per la república és una lluita per transformar condicions de vida, per acabar amb el capitalisme. És així com es podran acumular les forces necessàries per portar la lluita fins a la victòria.

Les condicions per al triomf d'una alternativa revolucionària, internacionalista i comunista són presents, però necessitem una direcció decidida que converteixi les paraules en fets, i la desobediència en poder. En aquesta tasca estem els militants d'Esquerra Revolucionària!