Guerra, desastre climàtic, opressió nacional, inflació i pobresa...

El capitalisme afronta una crisi sense precedents. Al desastre climàtic, que ha fet un nou salt aquest estiu amb incendis i sequeres extremes, s'uneixen la barbàrie i la destrucció de la guerra imperialista i una inflació desbocada que està enfonsant milions de famílies treballadores en la misèria i la precarietat. El mateix Wall Street Journal així ho reconeixia: “Poques vegades el món ha vist una confluència tan gran de desastres, que amenacen la capacitat de les nacions per alimentar els qui passen fam”.

Al mateix temps que aquesta catàstrofe plana sobre la classe obrera, els grans monopolis capitalistes no deixen d'obtenir beneficis multimilionaris gràcies a l'especulació, la inflació i la guerra imperialista. Les tres principals elèctriques de l'Estat espanyol –Iberdrola, Endesa i Naturgy–, han incrementat els seus beneficis el primer semestre de l'any un 24%, i grans petrolieres –com Total o Shell–, ho han fet més d'un 50%. I igual passa a tots els sectors: bancs, multinacionals de l'alimentació, farmacèutiques, etc. Al mateix temps, la classe treballadora veu com els seus salaris i condicions de vida s'enfonsen fruit d'una espiral inflacionista que no sembla que tingui fi.

La burgesia es prepara per a una lluita de classes aferrissada

En aquest context, comencen a proliferar els discursos de cara a tornar a exigir sacrificis. Així ho ha plantejat el President de la Reserva Federal, Jerome Powell, assenyalant que frenar la inflació requereix provocar “una mica de dolor”, o de Macron, indicant que ens trobem davant de la “fi de l'abundància”. Però com ja va passar amb la crisi del 2008, aquests sacrificis tenen un únic destinatari: la classe treballadora i els oprimits. Aquesta abundància que assenyala Macron ha existit i continuarà existint, però sota el capitalisme només al servei d'una minoria ínfima de plutòcrates capitalistes que viuen a costa del patiment de la immensa majoria de la societat.

Foto1
"L'opressió i desigualtat lacerant és cada cop més evident per a àmplies masses de la classe treballadora. D'aquí el temor creixent dels capitalistes i els seus governs"

Una realitat d'opressió i desigualtat lacerant que resulta cada cop més evident per a àmplies masses de la classe treballadora a tot el món. D’aquí el temor creixent dels capitalistes i els seus governs respecte a les conseqüències socials de la crisi.

Davant la perspectiva de lluites cada cop més radicalitzades, de potents onades vaguístiques, com està passant ara mateix al Regne Unit, i d'aixecaments populars, insurreccions i revolucions, com la que hem vist aquest estiu a Sri Lanka, els governs capitalistes, de diferent signe, recorren cada cop més a mesures autoritàries. La burgesia es prepara per a xocs decisius. Retalla drets democràtics irrenunciables i recorre a la repressió policial i militar oberta, recolzant-se quan és necessari en la demagògia de la ultradreta i el feixisme.

Necessitem una esquerra revolucionària que converteixi les paraules en fets

Enfront d'aquesta situació, assistim a una completa fallida de l'esquerra reformista, tant de la socialdemocràcia tradicional com de les noves formacions d'esquerra nascudes o que es van enfortir arran de la crisi del 2008, com ara Unides Podem, Syriza o Die Linke.

Així passa a l'Estat espanyol amb el govern de Pedro Sánchez, que no ha dubtat a quadrar-se amb l'imperialisme nord-americà incrementant dràsticament els pressupostos militars, reprimir i justificar l'assassinat dels nostres germans immigrants a la tanca de Ceuta i Melilla, o garantir la impunitat de l'aparell de l'Estat quan espia o organitza muntatges judicials contra els moviments socials o l'independentisme. Una política criticada de vegades verbalment pels ministres d'UP, però que s’aplica dia a dia en el Consell de Ministres.

Foto1
"Assistim a una completa fallida de l'esquerra reformista, tant de la socialdemocràcia tradicional com de les noves formacions d'esquerra"

I el mateix podem dir respecte dels socis parlamentaris del govern central, ERC i EH Bildu. Els discursos de Rufián al Congrés, dient veritats com a punys, contrasten dia rere dia amb l’acció del Govern de la Generalitat dirigit per ERC. Amb l'excusa de la correlació de forces, de la necessitat de frenar l'extrema dreta, o d'implementar un suposat “escut social”, acaben avalant fonamentalment les polítiques capitalistes del govern de Pedro Sánchez i els abusos antidemocràtics d'un aparell de l'Estat ple de franquistes.

El que necessitem és una esquerra combativa que faci el que diu, i sobretot que es basi en l'única eina que tenim els treballadors i els oprimits i oprimides: la lluita als carrers, la mobilització de masses, la vaga i l'acció directa. Com hem vist amb els treballadors del metall de Cadis o Cantàbria, amb els professors i professores catalanes en lluita contra el Govern, amb els obrers de la Mercedes Benz de Vitòria, o ara amb les treballadores del SAD asturià. Prou discursos parlamentaris buits i bones paraules!

La lluita per l'alliberament nacional de Catalunya és una lluita contra el capitalisme

I podem dir el mateix respecte a la lluita pel dret d'autodeterminació, l'amnistia i la República catalana. Tal com hem explicat sempre, l'alçament que vam protagonitzar els treballadors i treballadores i joves catalanes, un autèntic aixecament de masses que va aterrir la burgesia catalana i espanyola i l'aparell de l'Estat, va tenir un caràcter revolucionari demostrant quins mètodes serveixen i quins no.

Tot i les prohibicions i la brutal repressió desfermada, el referèndum es va dur a terme, es va proclamar la República i es va paralitzar el país amb una vaga general històrica el dia 3-O. Intentar substituir tota aquesta força d'un moviment de masses amb iniciatives legislatives en el marc del règim del 78 o amb argúcies parlamentàries i legals per esquivar la repressió creixent de l'aparell de l'Estat, suposa donar-se contra una paret. I així ha estat. Tots els intents i les estratègies d'ERC, Junts i la Generalitat en aquest sentit, com amb l'ofensiva contra la immersió lingüística, s'han demostrat completament impotents.

Foto1
"Cinc anys després de l'1-O, les tesis dels marxistes han estat confirmades. La lluita contra l'opressió nacional a Catalunya està lligada a la lluita contra el capitalisme"

Cinc anys després de l'1 d'octubre, totes les tesis defensades pels marxistes han estat confirmades. L'esperança de comptar amb sectors de la burgesia catalana es va frustrar els mateixos dies del referèndum i la vaga general, quan el gran capital català va fer front únic amb la monarquia borbònica i l'aparell de l'Estat per a combatre la crisi revolucionària desencadenada a Catalunya.

D'altra banda, l'esperança que la “democràtica” UE, que reprimeix amb acarnissament els immigrants que intenten creuar les seves fronteres o els deixa ofegar-se a la Mediterrània, pogués alliçonar l'Estat espanyol per la seva actuació a Catalunya, ha quedat en un no res. El mateix Parlament europeu no va dubtar a destituir Puigdemont i Comín, elegits democràticament, i ara la justícia europea ha ratificat aquesta decisió obrint la porta de nou a la seva extradició.

La realitat és que la lluita contra l'opressió nacional a Catalunya, a Euskal Herria i a qualsevol racó del planeta està inevitablement lligada a la lluita contra el capitalisme. L'imperialisme, la fase superior del capitalisme, tal com va assenyalar Lenin, suposa opressió sense fi per als pobles amb aspiracions nacionals. Si volem alliberar Catalunya hem d'aixecar la bandera de la revolució socialista.

Construir una esquerra revolucionària que defensi un programa socialista

Els revolucionaris i revolucionàries i totes aquelles que advoquem per una transformació radical, com les companyes de la CUP, hem d'aixecar aquesta bandera al llarg del proper període. Una bandera que requereix mantenir una política d'independència de classe, que no se subordini a les polítiques i els governs capitalistes, ja siguin de dretes, socialdemòcrates o “independentistes”. Una política que es basi en la mobilització de la classe treballadora i del jovent, que impulsi les vagues i conflictes obrers unificant-los, donant-los una orientació política revolucionària, socialista, i que utilitzi el Parlament com un altaveu de la lluita i la revolució.

Una alternativa revolucionària que plantegi l'expropiació i la nacionalització sota control obrer i social de les elèctriques, dels bancs, de les empreses constructores i fons que especulen amb els preus de l'habitatge, de les multinacionals de l'alimentació o de les farmacèutiques, començant per l'expropiació de la burgesia catalana, que està completament fosa amb la burgesia de la resta de l'Estat espanyol i amb el gran capital internacional. Quin efecte tindria, per exemple, la nacionalització de les elèctriques a Catalunya? El rebuig histèric dels capitalistes catalans i espanyols i el suport entusiasta de la classe treballadora catalana i de la resta de l'Estat!

Foto1
"Necessitem construir una esquerra revolucionària que es basi en la mobilització de masses als carrers, les vagues, l'acció directa i un programa socialista"

Només amb aquesta estratègia, des de baix, en la lluita, podrem acumular i agrupar les forces que necessitem per a fer realitat el dret d'autodeterminació i una genuïna República catalana dels treballadors i el jovent. Una estratègia que enllaça, i enllaçarà encara més, amb l'experiència de lluita de la classe treballadora a la resta de l'Estat, a Europa i al món contra totes les opressions sobre les quals s'assenta el capitalisme: nacional, racisme, masclisme, LGTBI-fòbia, etc.

Aquest és el programa que defensem els comunistes d'Esquerra Revolucionaria per a l'alliberament nacional de Catalunya i per a l'emancipació de la classe treballadora i de tots els oprimits i oprimides.

Uneix-te a ER per a lluitar per aquestes idees!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01