El 7 d'octubre es trencava el Govern ERC-Junts després de la decisió de la formació postconvergent.
Una ruptura conseqüència del terratrèmol polític de la Diada. La massiva manifestació convocada per l’ANC, a més de mostrar les enormes reserves i força del moviment d'alliberament nacional, es va convertir en un clam contra els partits del Govern. Els dirigents d'ERC i Junts van escoltar com més de 700.000 mil persones, bona part votants seus, cridaven “Govern dimissió”, fartes de les seves polítiques per a restaurar ponts amb el règim del 78, plegar-se a les exigències de la burgesia catalana i espanyola, i enterrar la lluita per la república catalana i l'amnistia.
Una crisi al Govern i a la cúpula del moviment d’alliberament nacional que representa una oportunitat històrica per a l'esquerra independentista. Les condicions perquè la CUP pugui disputar la direcció del moviment a ERC i Junts, amb un programa revolucionari, són cada cop més favorables. Aquesta crisi posa en evidència la impossibilitat d'avançar cap a la república i la independència sense basar-se en la mobilització de masses i un programa de ruptura amb el règim del 78 i el capitalisme.
Fracàs del Govern. La lluita per la república catalana i la col·laboració de classes
Malgrat la repressió i la criminalització, la força del moviment independentista als carrers i a les urnes ha estat aclaparadora.
Però el Govern ERC-Junts ha anat en la direcció contrària a la que volien els seus votants, reduint la lluita independentista a mers discursos i escenificacions. Una renúncia que també aplica a totes les reivindicacions: negativa a confrontar amb la justícia franquista i la dreta espanyolista pels seus atacs al català, a defensar els serveis públics, a posar fi a la precarietat laboral de milers d'interines, etc. Al mateix temps s'han garantit els interessos i beneficis d'elèctriques, bancs i fons immobiliaris.
Fins i tot s'han implicat en la repressió, actuant com a acusació particular en processos judicials contra activistes independentistes i usant els Mossos per a reprimir els sectors més combatius de l'independentisme i els moviments socials. D’això només es beneficia l'espanyolisme i la reacció.
ERC i Junts estan en sintonia amb aquestes polítiques i estratègia. No obstant, la creixent crítica entre les bases del moviment independentista ha fet esclatar el Govern.
Un sector de Junts ha apostat per passar a l'oposició, intentant recuperar crèdit entre la base independentista i a la vegada defensar el seu programa més dretà. Com va dir Miquel Sàmper, ex conseller d’Interior de Junts: “almenys no ens haurem de menjar el gripau de pujar l'impost de patrimoni encara que no volem, o la protecció de les okupacions encara que no creiem en això, o que no puguem ampliar l'aeroport quan estem a favor”. Una nova crisi de l'espai postconvergent, de la dreta catalanista tradicional, que reflecteix el profund gir a l'esquerra produït en el moviment d'alliberament nacional de Catalunya.
Per part seva, els dirigents d'ERC estan fent el mateix paper que el govern de Pedro Sánchez a nivell estatal. Tot i que s'aprovin algunes tímides mesures socials, en allò fonamental tant el govern PSOE-UP com el Govern s'estan plegant als interessos de l’Ibex35 i la patronal. L'esgarrifós 26% de pobresa a Catalunya així ho demostra. A més, accepten les regles d'un aparell de l'Estat plagat de reaccionaris.
Les tasques de la CUP i la lluita per l'hegemonia en el moviment d'alliberament nacional
Durant els últims anys s'ha produït un intens debat dins l'esquerra independentista. Enfront dels qui defensen una política de col·laboració de classes, supeditant-se a Junts i ERC, la majoria de les seves militants ha optat per combatre aquesta política. La CUP ha rebutjat l'entrada al Govern i els seus pressupostos procapitalistes –que mantenen les retallades i privatitzacions–, s'ha pronunciat contra la guerra imperialista a Ucraïna i contra l'OTAN, i han prioritzat la lluita als carrers de l'independentisme de classe i combatiu i dels moviments socials.
Ara la pressió sobre la CUP ha tornat a intensificar-se, qualificant-los Aragonès com a “soci prioritari”. Una maniobra que ha estat rebutjada per la CUP, assenyalant els lamentables acords del Govern amb el PSC. De fet, l'acord d'investidura ERC-CUP ha estat incomplert en tots els seus punts, tal com han denunciat activament.
Malgrat aquesta oposició contundent, molt positiva, la CUP ha de treure totes les conclusions del que va significar la crisi revolucionària del 2017. Recentment Anna Gabriel deia: "Crec que sentit de la realitat ens ha faltat en un moment o altre a tots els agents de l'independentisme". Molts altres dirigents s'han expressat en el mateix sentit.
Però no va faltar cap sentit de la realitat. Tant l’1-O com el 3-O, el moviment de masses, mitjançant l'acció directa, impulsant l'organització molt més enllà dels seus propis dirigents, de la Generalitat, d'ERC i del que avui és Junts, van posar contra les cordes l'aparell de l'Estat, van frustrar l'acció repressiva dels antidisturbis i la Guàrdia Civil, i van materialitzar el dret a l'autodeterminació i la independència en els fets. És un error infravalorar aquells esdeveniments, que van tenir un caràcter revolucionari, i dir que no teníem força.
Sí que en teníem de força, però no va existir una direcció revolucionària. Construir-la, aquesta és la tasca de tots i totes les que ens reclamem revolucionàries a Catalunya, i per descomptat de la CUP i les seves militants. Recentment la diputada al Congrés de la CUP Mireia Vehí assenyalava que "hi ha una lluita per l'hegemonia de l'independentisme entre ERC i Junts" i que “necessitem canviar la correlació de forces". Coincidim plenament, però per a fer això la CUP ha de plantejar-se disputar directament aquesta hegemonia. Només així es podrà canviar la correlació de forces.
Per a fer-ho és necessari exercir un paper de direcció en la lluita de masses, no només impulsant-la, sinó encapçalant-la i orientant-la, i intervenint de forma organitzada. És necessari construir posicions sòlides en el moviment sindical, intervenir directament en les lluites i vagues de treballadors i treballadores, i evitar qualsevol cessió davant la política sindical del “mal menor”, en la qual també cauen en moltes ocasions els sindicats alternatius. És necessari realitzar una tasca parlamentària d'agitació, exigint mesures directes contra els capitalistes, com l'expropiació i nacionalització de les elèctriques, i acompanyar aquestes accions de campanyes militants massives i combatives. I és necessari abandonar qualsevol il·lusió de què els dirigents d'ERC o Junts puguin impulsar la lluita per la independència i la república.
El moviment d'alliberament nacional a Catalunya ha protagonitzat les mobilitzacions més grans de tota Europa en els últims anys. En les condicions actuals, amb una política genuïnament anticapitalista i revolucionària, recorrent a l'acció directa de masses, tard o d'hora hi haurà grans oportunitats. Des d'Esquerra Revolucionària ens preparem per a això. Perquè aquesta vegada sí, quan les masses ocupin els carrers i demostrin novament la seva força revolucionària, com van fer l’1-O, poder culminar el procés i conquerir la República socialista catalana dels treballadors i treballadores i el jovent.
