“És evident que ha crescut la distància abismal entre la ciutadania i els seus representants. La política, com nosaltres l'entenem, és una altra cosa: és diàleg, empatia, resoldre problemes i millorar la vida de la gent. (…) Som moltes les que ens neguem a deixar-nos vèncer pel pessimisme o el ‘campi qui pugui’ que determinats discursos de la dreta pretenen instal·lar.” Així es pronunciava Ada Colau en la trobada Altres Polítiques celebrat a València.

El “municipalisme” al servei del poder empresarial

Partint de les seves paraules preguntem: realment ha “empatitzat” Ada Colau amb els problemes de la gent? Per què actualment predomina el pessimisme i el ‘campi que pugui’? Quina responsabilitat té en tot això l'alcaldessa de la segona ciutat més gran de l'Estat?

Desgraciadament en té molta. L'Ada Colau que va liderar la lluita contra els desnonaments i que cridava a desobeir i mobilitzar-se per a canviar les lleis i sentències injustes del règim del 78, apareix avui com una ferma defensora de la mateixa Realpolitik que obliga a “empassar-se gripaus” a UP, justificant els pactes podrits que sempre han caracteritzat la política burgesa.

La justificació d’UP del seu vot favorable a dos jutges corruptes i ultradretans com Arnaldo i Espejel per al Tribunal Constitucional són un clar exemple: “Governar té contradiccions perquè has de fer acords en coses en les quals claríssimament no estàs d'acord”. D'això tractava la nova política? D'abandonar els principis per a arribar a acords amb la dreta en nom d'una suposada raó d'Estat de la qual sempre surten guanyant els poders fàctics?

L’experiència a l’alcaldia de Barcelona

Malgrat les declaracions més o menys grandiloqüents sobre justícia social, feminisme, ecologisme, etc., el cert és que la seva coalició amb el PSC a l’alcaldia de Barcelona ha enviat al bagul dels records les seves principals promeses. Ada Colau ens parla del “municipalisme”, d'una política propera a la gent, però tot queda en un lema buit, mentre els problemes que patim continuen.

Sota la seva gestió, Barcelona continua sent la ciutat de l'Estat on més desnonaments s'executen: 1028 en 2020, un 17,9% del total de Catalunya. Entre 2014 i 2019 els preus dels lloguers s'han incrementat en un 42% i les famílies vulnerables han de dedicar el 42% del seu sou al lloguer. Un de cada quatre habitants de la ciutat és pobre, i la pobresa extrema colpeja el 12% de la població. La pobresa infantil és del 34,4%, superior a la mitjana de Catalunya (32,8%), de l'Estat espanyol (30,3%) i d'Europa (23,4%).

Justificar els escassos èxits de la política d'habitatge, 2.000 nous pisos “públics” en 6 anys, culpant a la Generalitat i al govern central de falta de competències, demostra la seva renúncia a la mobilització social i a enfrontar els grans especuladors urbanístics que posseeixen la ciutat.

Un altre aspecte han estat les polítiques laborals i socials de l’Ajuntament, al servei dels interessos patronals. Ha rebutjat la municipalització de diferents serveis públics exigida per col·lectius de treballadors i sindicats, mantenint i fins i tot ampliant la privatització i externalització de serveis. Les conseqüències: precaritzar el servei, els salaris i condicions laborals, i omplir les butxaques dels empresaris. El cas més recent ha estat la concessió del Servei d'Ajuda a Domicili (SAD) a DomusVi, un fons d'inversió denunciat per negligència i maltractament laboral durant la pandèmia en centres de gent gran sota la seva gestió.

Però els abandonaments no només afecten la política municipal. La negativa d'Ada Colau a defensar el dret a decidir, i el seu discurs equidistant entre els qui lluitem per la República catalana i els defensors del règim del 78, a qui ha beneficiat? Ada Colau assenyalava recentment que el procés independentista havia fet “molt de mal”, que calia deixar-se de “ximpleries” i que “no hi ha cap condició per a plantejar un referèndum a curt termini”. ¿És millor baixar el cap i seguir dominats pels mateixos poders estatals que han demostrat el seu caràcter franquista i l'única recepta del qual és la repressió?

Per a milions de treballadores i treballadors no hi ha alternativa. Les paraules que no es corresponen amb fets ni ens donen de menjar, ni ens permeten accedir a un habitatge, ni ens garanteixen llocs de treball de qualitat, ni tampoc frenen a la dreta. Per això només ens queda lluitar als carrers i aixecar una alternativa d'esquerres conseqüent.