Per la depuració de l'aparell de l'Estat de feixistes
La successió d'esdeveniments de les últimes setmanes en relació a l'enjudiciament del jutge Garzón ha tornat a posar de manifest una realitat que es vol mantenir oculta: sectors de l'aparell de l'Estat, i concretament la judicatura en les seves més altes instàncies, segueixen sota el control d'elements reaccionaris i feixistes que defensen al franquisme.
Feixistes incrustats en l'aparell de l'Estat
Quan el jutge Baltasar Garzón va decidir declarar-se competent en el cas de la localització i exhumació per una banda dels aproximadament 150.000 assassinats en la repressió que va seguir a l'aixecament feixista de 1936, es va deslligar una ofensiva política i judicial brutal per a impedir que el cas es desenvolupés. Lamentablement, aquesta campanya organitzada des de la dreta va acabar assolint el seu objectiu amb el beneplàcit del fiscal de l'Estat i del propi govern del PSOE.
Els responsables del govern van sostenir que no era el moment d'investigar delictes que havien estat amnistiats el 1977, i amb aquesta mostra de debilitat van donar força a tota la reacció enquistada en l'aparell de l'Estat. Ara, el Tribunal Suprem fa asseure en la banqueta al jutge Garzón després d'acceptar a tràmit una querella presentada per tres organitzacions feixistes: Falange Española, el sindicat Manos Limpias i l'associació Libertad y Identidad.
En aquests dies s'ha parlat molt de la "venjança contra un jutge" i l'actuació de la "dreta judicial" que busca tapar les vergonyes del PP com la trama Gürtel. No hi ha dubte que existeix un punt important de veritat en aquestes valoracions; però aquestes no expliquen, ni de bon tros, la qüestió de fons, és a dir , per què a l'Estat espanyol, després de 32 anys de" llibertats democràtiques", segueixen sense poder investigar-se els crims del franquisme; segueixen existint desenes de milers de víctimes, no només enterrades en fosses comunes, sinó considerades delinqüents a ulls d'aquesta llei que es nega a investigar els seus assassinats; i perquè els noms dels feixistes que van practicar aquesta política d'extermini segueixen guarnint carrers, places, esglésies i monuments.
Independència judicial?
La justícia en qualsevol Estat capitalista és una justícia de classe. La tan parlada "independència" de la justícia no és més que una façana que realment serveix per a amagar la realitat: que l'aparell judicial en general, i en les seves altes instàncies molt en particular, té vincles directes, econòmics i polítics, amb els capitalistes de cada país i sempre empara i defensa la legislació i la propietat de la burgesia. En el cas concret de l'Estat espanyol, a més de l'anterior, l'aparell judicial també és un autèntic vedat franquista, que es va mantenir intacte després de la caiguda de la dictadura pels pactes de la "transició".
Per aquest mateix motiu és necessari diferenciar entre el que aquest cas ha revelat, i la idea de presentar a Garzón com el gran campió de les llibertats democràtiques. En aquest punt, deixant clar que estem absolutament en contra d'aquest enjudiciament, cal ser rigorosos i honests.
Garzón té una aurèola de lluitar per la justícia universal i alguns mitjans de comunicació li han atorgat molts elogis com un jutge progressista. Però també hi ha altra cara, un costat molt negatiu, com les seves actuacions judicials protegint una llei completament antidemocràtica com és la Llei de Partits que, amb l'excusa de lluitar contra ETA, retalla llibertats polítiques i serà utilitzada contra el moviment obrer si posa en qüestió el capitalisme. Com és públic i notori, el jutge Garzón també ha estat un dels principals valedors de la teoria que a Euskal Herria, tot el que faci olor a euskera, independentisme, etc., "és ETA".
Sobre la base d'aquesta política s'han portat a terme molts empresonaments fraudulents i fins i tot tancaments de periòdics; accions que suposen una greu vulneració de les llibertats democràtiques, tal com ha quedat demostrat amb la recent sentència sobre el cas Egunkaria. Lluitar contra els franquistes, contra la reacció, per la depuració d'aquests elements de l'aparell de l'Estat no ens obliga a alabar a un jutge que també ha contribuït, en diferents ocasions, a limitar els drets democràtics.
La transició, la primera oportunitat perduda...
Per a admetre la querella dels feixistes contra Garzón, el jutge Varela s'ha basat en dues lleis que suposadament ha vulnerat: la llei de la memòria de 2007 i la Llei d'Amnistia de 1977. Vegem de que es tracta.
A l'octubre de 1977 es va aprovar la Llei d'Amnistia, que en el seu article primer deixava amnistiats "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com delictes i faltes realitzats amb anterioritat al dia 15 de desembre de 1976". És a dir, a canvi de "perdonar" als empresonats, torturats i perseguits per lluitar contra la dictadura, deixava absolutament impunes 40 anys de repressió franquista, com deixa clar en el seu article segon, amnistiant entre uns altres: “los delitos de rebelión y sedición"; "los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta ley" o "los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas".
Mai més va haver en la història recent una llei de punt final semblant. A l'Alemanya de la postguerra, amb totes les manques que es van produir, es va condemnar a molts responsables de les atrocitats nazis, i la simbologia del hitlerianisme va ser eliminada per complet de places públiques i institucions.
A l’Argentina es va revisar la Llei de Punt Final i s'han reobert casos contra coneguts torturadors i responsables de la dictadura militar. Òbviament, les reparacions en tots els casos esmentats han estat molt limitades, doncs els capitalistes que van recolzar aquests règims repressius i cruels que van exterminar a milions de persones, no podien
consentir que es jutgés al conjunt del seu sistema. Però el que ha passat a l'Estat espanyol ha estat sorprenent.
La llei de punt final de 1977, que ha estat fins i tot denunciada pel comitè de Drets Humans de l'ONU, no hauria pogut mantenir-se fins a avui dia sense el recolzament que li han donat els dirigents de l'esquerra.
En lloc de recolzar-se en l'enorme fortalesa del moviment obrer i juvenil de l'època, autèntica protagonista de la lluita contra la dictadura, per a haver dut endavant la transformació socialista de la societat, els dirigents reformistes de l'esquerra -Carrillo i Felipe González en la transició i els que els han succeït després-, en nom del consens, de la política "realista" del possible, del "no provocar a la reacció" -arguments que avui tornen a posar-se sobre la taula-, van acceptar la lògica del capitalisme, la monarquia, la bandera, i la seva conseqüència òbvia: que avui dia les altes instàncies de la judicatura està farcides dels mateixos jutges que ja exercien en el franquisme.
... La llei de memòria històrica, la segona
Després de la victòria electoral de Zapatero el 2004 semblava que per fi la reivindicació de "veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme" s'anava a abordar. Però les esperances van ser de nou frustrades. Cap punt fonamental de les reivindicacions de les víctimes ha estat satisfet en la llei que es va aprovar el 2007. De fet, queda explícitament restringida la participació dels poders públics en el procés d'exhumació de cadàvers, una cosa bàsic si es vol realment investigar els crims.
En aquest moment hagués estat possible impulsar, des del PSOE, IU, CCOO i UGT, un fort moviment a favor d'una llei justa, tal com reclamaven a les associacions en defensa
de la memòria històrica. Existia un sentir majoritari entre la població contra la dreta, el major des de la transició. Però en lloc d'això els dirigents de l'esquerra van tornar a caure en el vell error de "no provocar a la reacció".
Per una llei de la memòria històrica justa, que jutgi i castigui els crims del franquisme
Ara la dreta torna a treure tota la seva artilleria, però els senyals que arriben del govern del PSOE són les mateixes: "A Espanya comptem amb un Estat de dret sòlid i molt consolidat, tenim una Constitució molt avançada, hi ha una clara separació de poders, i la llei es compleix i s'aplica". Per aquest camí està descartat investigar cap crim del franquisme ni depurar la justícia d'elements feixistes.
Cal aprendre del passat recent, de la transició i dels trenta anys següents. Les manifestacions convocades el dissabte 24 d'abril són un pas endavant, però cal anar més enllà. El fonamental és que les direccions sindicals i polítiques de l'esquerra passin de les paraules als fets i prenguin en les seves mans la tasca d'aixecar un moviment seriós, fort, que tingui com objectiu acabar amb el que no es va acabar fa tres dècades: amb les abundants restes del franquisme que segueixen gaudint de la seva posició i privilegis del passat, és a dir depurar l'aparell de l'Estat de feixistes, i donar per fi reparació als que es van deixar tant fa més de setanta anys en el seu intent de construir un món millor.
* Veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme. Per una Llei de la Memòria Històrica justa. Judici i càstig als responsables, indemnització a les víctimes. Anul·lació de tots els judicis sumaríssims del franquisme.
* Depuració d'elements feixistes: fora de la judicatura, l'administració, l'exèrcit i la policia els implicats en la repressió franquista. Derogació de la Llei d'Amnistia de 1977.
* Plens drets polítics i sindicals per a policies, guàrdies civils i soldat
