És realment independent el Poder Judicial? És possible una justícia despolititzada? Es troben els jutges al marge de la realitat social i política? Existeix una Justícia per sobre dels interessos de classe?
Al calor del debat que s'ha originat com a conseqüència dels processos judicials oberts contra el jutge Baltasar Garzón, és necessari entrar en detall sobre què és i a quins interessos respon el Poder Judicial. Aquests processos són, en si mateixos, una demostració palpable de l'estreta vinculació existent entre la dreta i la ultradreta i l'aparell judicial.Una de les querelles presentades contra el magistrat està vinculada directament amb la trama de corrupció del cas Gürtel, actuant com acusadors els propis imputats per corrupció. Sobra dir l'interès que té el PP que prosperi aquest procés i a tractar, a través de determinades argúcies de procediment, d'anul·lar el mateix. De fet, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha anul·lat recentment les escoltes que vinculen als advocats dels corruptes amb la trama Gürtel, havent plantejat Esperanza Aguirre que el dret de defensa només pot vulnerar-se (autoritzant-se escoltes entre advocats i clients) en casos de terrorisme. Mentre es garanteix amb zel el seu dret de defensa a imputats per corrupció, no es reconeix aquest dret a qualsevol que sigui acusat de terrorisme, terme cada vegada més ampli i flexible, com demostra el procés seguit contra el diari Egunkaria, criticat fins i tot per una ONG com Reporters Sense Fronteres per no haver-se pogut provar en 7 anys cap connexió entre el diari i ETA, mantenint-se a dia d'avui tancat.
Un altre procés al que s'enfronta Garzón està relacionat amb la "memòria històrica", per haver-se declarat competent per a investigar les desaparicions ocorregudes durant el règim franquista. En aquest cas les querelles han estat presentades per organitzacions ultradretanes com Manos Limpias i Falange Española, havent estat admeses a tràmit pel tribunal Suprem.
El Poder Judicial, coto de la dreta i el franquisme
"En qualsevol cas, els catòlics, obeint al Papa, mai ens equivoquem". Aquesta declaració, que podria atribuir-se al cardenal arquebisbe de Madrid, Rouco Varela, és una de les joies escrites per l'actual president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem (TS), Carlos Dívar, en les revista Hermandad del Valle de los Caidos, amb la qual col·labora assíduament. Aquest és només un exemple de fins a quin punt el Poder Judicial està sota el control de la dreta més reaccionària, i com s'ha mantingut una continuïtat en aquest estament des de l'època del franquisme.
Un altre exemple il·lustratiu d'aquesta realitat el trobem en José Luis Requero, antic membre del CGPJ, ex portaveu de l'Associació Professional de la Magistratura (APM, associació majoritària de jutges amb 1.200 membres dels 4.500 en actiu) i membre del Opus Dei, que declarava l'any 2006 en una entrevista que "entre el PP i la APM existeix una conjunció d'interessos" i que "el PP crida a la porta de la APM perquè li donem idees". Aquest magistrat s'ha oposat a la llei de Matrimonis Homosexuals perquè podria obrir la porta a "la unió d'un home i un animal" i militant activament en contra de l'avortament. També ha atacat a les nacionalitats històriques demostrant el predomini de l’espanyolisme franquista més ranci en el si de la" justícia independent", arribant a declarar que "els bascos es caracteritzen per partir troncs i pedres", recordant aquestes declaracions a les quals l'any 2003 va pronunciar el llavors president del Tribunal Constitucional (TC), Jiménez de Parga, sobre bascos i catalans que fa mil anys "ni tan sols sabien el que era netejar-se els caps de setmana" mentre que a Andalusia gaudien de "diverses dotzenes de sortidors d'aigua de sabors distints i olors diverses".
Són nombrosos els exemples de la relació entre la dreta, el franquisme i el poder judicial, però entre els més escandalosos podríem citar els següents:
Adolfo Prego, va ser vocal del CGPJ i magistrat del TS, i és membre del Patronato de Honor de la Fundación por la Defensa de la Nación Española (DENAES), vinculada amb organitzacions ultradretanes com Manos Limpias. Ha defensat el cop d'estat de Franco en diverses ocasions, a més de col·laborar amb la revista Hermandad del Valle de los Caidos.
Roberto García Calvo va ser membre del Tribunal Constitucional i Governador Civil d’Almeria l'any 1976, quan es va produir l'assassinat per la policia de l'activista Javier Verdejo per realitzar una pintada. Va ordenar la repressió contra la vaga de pescadors d'aquest mateix any voltant una de les assemblees que celebraven els treballadors, que va acabar amb nombrosos ferits així com amb la detenció dels principals dirigents sindicals de la lluita.
Antonio Hernández-Gil va ser president del CGPJ i del TS des de 1985 a 1990, i anteriorment l'últim president de les Corts franquistes i del Consejo del Reino.
Fernando de la Rosa, actual vicepresident del CGPJ, i fins a l'any 2008 Conseller de Justícia de la Generalitat Valenciana i amic personal de Camps. Ha manifestat la necessitat de suspendre immediatament a Garzón, cosa comprensible si tenim en compte que una de les querelles afecta al cas Gürtel.
Eloy Velasco, jutge de l'Audiència Nacional, ha iniciat un procés acusant a Veneçuela de col·laborar amb el terrorisme internacional, i concretament amb ETA i les FARC. Va ser director general de Justícia de la Generalitat Valenciana durant el mandat de Zaplana, i paradoxalment va rebre a una de les majors delegacions de les FARC que ha rebut govern algun, trobant-se entre el mateix Raúl Reyes.
La socialdemocràcia i la suposada independència de la Justícia
Teòricament, un govern que es diu d'esquerres, com el del PSOE, en comptes de combatre aquesta estreta i oberta relació entre la reacció i l'aparell judicial, l'ha apuntalat, i ho ha fet en nom d'enfortir la "independència" i "neutralitat" de la Justícia. Una de les decisions més criticades per part dels sectors progressistes de la judicatura va ser la renovació del CGPJ portada a terme pel PSOE amb l'acord del PP. Que es nomenés a Dívar, ultraconservador, com president del Poder Judicial ja resultava escandalós, però que es nomenés com vicepresident al conseller de Justícia de la Generalitat Valenciana, Fernando de la Rosa, era, directament, cedir la cúpula del poder judicial al PP.
Enfront d'aquestes crítiques, el llavors ministre de Justícia, Fernández Bermejo, va destacar que Dívar havia estat un exemple de "neutralitat permanent" i que la seva elecció seria un "factor compensatori" enfront de la percepció generalitzada que el CGPJ està polititzat. Des del govern es va manifestar que Dívar "no està vinculat als principis ideològics del Govern [encara que si als del PP] i pot afavorir els consensos necessaris en l'organisme". La resultant final de “l’equilibri" i "equidistància" del PSOE és que avui l'aparell judicial s'ha reforçat com un instrument de l'estratègia política de la dreta, amb l'agreujant que aquest procés ha estat avalat des d'una posició suposadament progressista. A cada cessió per part del govern per a "calmar" a la dreta aquesta ho ha pres com un signe de debilitat i està sent profusament utilitzat en la seva contra.
Més enllà d'un error tàctic en com plantar cara a la dreta el problema dels dirigents del PSOE és que, a l'assumir el capitalisme en el terreny econòmic i polític, han renunciat a donar la batalla per depurar l'aparell estatal heretat del franquisme i s'han fet partícips de la política de la burgesia de atacar els drets democràtics. Un exemple clarificador referent a això és el de la jutgessa Margarita Robles, Secretària d'Estat d'Interior en l'últim govern de Felipe González i actualment vocal del CGPJ per Jutges per a la Democràcia. Durant la seva estada en el ministeri de l'Interior, havent sortit a la llum els escàndols de la guerra bruta dels GAL, es va ascendir a Galindo, un dels principals implicats, a general de la Guàrdia Civil. Galindo va seguir participant en actes oficials a pesar d'estar ja imputat per actes de terrorisme d'Estat.
El cas de Garzón
Des de determinats sectors de l'esquerra es presenta la figura de Garzón com l'exemple d'un jutge progressista, que defensa els drets humans i capaç d'enfrontar-se a dictadors i poderosos. La realitat, no obstant això, no és exactament així. Garzón ha estat un dels jutges que amb més tenacitat ha perseguit i criminalitzat a l'esquerra aberzale, aplicant fins a les seves últimes conseqüències la Llei de Partits, prohibint manifestacions i detenint a periodistes i activistes al considerar que tota l'esquerra aberzale és igual a ETA, seguint els millors raonaments de la AVT i del PP.
D'altra banda les seves iniciatives judicials contra Pinochet han acabat quedant en no-res, morint finalment el dictador casa seva sense haver respost per un sol dels seus crims. Quant a la memòria històrica, la iniciació de processos contra els responsables de tortures, assassinats i desaparicions durant el franquisme, afectaria, com ja s'ha pogut deduir, a una part considerable dels membres del Poder Judicial, així com a altres figures de la política i dels empresaris espanyols, com Fraga o Martín Vila (responsables de la matança i repressió a Vitòria el 3 de març de 1976). Ara Garzón és acusat de prevaricació per investigar crims contra la humanitat comesos pel franquisme, i això és possible ja que, entre altres coses, la Llei d'Amnistia de 1979 impedeix investigar aquests crims.
El fet que aquests processos hagin acabat en via morta demostra els límits de la iniciativa individual d'un jutge dintre d'un engranatge judicial (i legal) com el que hem descrit. A més, no podem oblidar que Garzón, a l'abordar temes tan sentits per l'esquerra, pretén utilitzar aquesta autoritat moral per a justificar mesures complement reaccionàries en el terreny dels drets democràtics avui, com és el cas esmentat de la Llei de Partits, una espasa de Dàmocles que penja sobre qualsevol organització de l'esquerra que qüestioni el sistema capitalista.
L'aparell judicial no pot ser independent ja que és un dels principals engranatges per a defensar a la classe dominant i mai actuarà de manera que pugui dinamitar al propi Estat burgès i al propi sistema capitalista. Pensar això és com pensar que un bon dia els capitalistes, que tenen el poder econòmic, cedeixin aquest poder voluntàriament a la classe treballadora. Això no vol dir que no apreciem l'enorme importància política que tenen els enfrontaments que es produeixen en el seu si. De fet, els enfrontaments dels últims anys en tots els àmbits de l'aparell estatal reflecteixen la polarització política i les tensions que es produeixen en la mateixa societat. Tampoc significa que no defensem amb tota rotunditat reivindicacions transicionals com la depuració d'elements feixistes en l'aparell estatal o la més àmplia llibertat d'organització sindical i política en el seu si, aplanant així el camí per a la destrucció de l'Estat burgès. No fer-ho, en benefici de la "neutralitat" i la "independència" de l'Estat només significa, en la pràctica, deixar el monopoli de l'organització a la dreta i que aquest se segueixi perfeccionant per a ser usat contra els treballadors.
