CCOO i UGT han de convocar una vaga general contra tots els atacs del govern PSOE
Al llarg de les últimes setmanes el govern ha anunciat una sèrie de mesures, el fons comú de les quals és el seu caràcter lesiu cap a les condicions de vida de la classe treballadora. Suposen un clar gir a la dreta en la política econòmica i social del govern i un punt d'inflexió en la situació política a l'estat espanyol.
Els atacs que hi ha sobre la taula
En altres articles analitzem les mesures esmentades, però la següent relació dóna una idea força clara de l'amplitud i la importància de les mateixes:
· Retard de la jubilació dels 65 als 67 anys i l'ampliació dels anys de vida laboral per al còmput de les pensions (encara que aquest últim punt després es "va esborrar" de la proposta inicial del govern, aquesta mesura no està en absolut descartada).
· Reforma laboral que implica, entre altres coses, un canvi dels criteris de les causes objectives d'acomiadament i de la negociació col·lectiva; sens dubte, en ambdós casos els canvis són a pitjor per als treballadors.
· Retall salvatge de la despesa pública, de 50.000 milions d'euros, a fi de reduir el dèficit públic de l'11,8% actual al 3% el 2011. Entre les mesures vinculades a aquest retall s'ha anunciat la privatització de les poques empreses públiques que encara existeixen i la congelació de la contractació en l'administració pública, amb les evidents conseqüències negatives que això tindrà en serveis socials elementals.
· Pacte educatiu amb el PP, que implica la instauració d'itineraris escombraries per als sectors socials més desafavorits, un nou impuls a la privada concertada perquè un dret tan elemental com l'educació continuï sent una font suculenta de beneficis i més mesures repressives contra els drets democràtics dels estudiants.
· Pujada generalitzada de l'IVA, que grava sobre el consum i a tots per igual (independentment de la renda) i per tant, en major proporció a la classe treballadora.
· Acord de congelació salarial a 3 anys, tant per al sector públic com el privat. En aquest cas amb l'aval dels sindicats i la patronal.
Altres mesures redunden, malgrat l'"austeritat pressupostària", en posar a disposició de banquers i empresaris més fons públics:
· Nova injecció de diners públics als empresaris, amb la concessió d'una partida especial de 200.000 milions d'euros per a crèdits a través de l'ICO. Encara que les arques públiques assumiran tot el risc dels préstecs, aquests seran gestionats per entitats bancàries que obtindran suculents guanys en comissions.
· Pla per a la rehabilitació d'edificis públics, que beneficiarà una altra vegada a les constructores, la sort de les quals està lligada a la de la banca, que ha absorbit una part important del seu deute. L'esmentat pla té com a incentiu fonamental per a emprendre les obres les rebaixes fiscals.
A més d'injustos, els sacrificis no serveixen per sortir de la crisi
Fins ara el govern del PSOE havia dit per activa i per passiva, que no "consentiria" que fossin els treballadors els que paguessin els plats trencats de la crisi. Això ni tan sols no ha estat veritat abans que s'anunciessin els atacs que ara estan sobre la taula. Les dades són clares: des de l'inici de la crisi (portem set trimestres de creixement negatiu) hi ha 2,28 milions d'aturats més, superant-se ja els 4 milions; el 30% porta més d'un any sense treballar; en 1,13 milions de llars familiars cap dels seus membres treballa; cada vegada són més els treballadors que entren en el camp del mileurisme, que afecta ja la meitat de la població assalariada; molts joves i immigrants han vist reduïts els seus salaris i no arriben ni als mil euros al mes. Dades publicades recentment per l'INE, l'any 2009, el pitjor de la crisi fins al moment, indiquen que les rendes salarials han caigut el triple que les empresarials. Segons un article d'El País (22-02-10) els beneficis empresarials han fet la major mossegada a la riquesa nacional des que es va iniciar la sèrie estadística, el 1980.
Totes aquestes dades revelen que els treballadors ja estan pagant, i amb escreix, la part principal de la crisi i, tanmateix, com les dades també revelen, aquests "sacrificis", no són una solució a la crisi. La crisi de l'economia espanyola és, com la de la resta del món, producte de la naturalesa del capitalisme, un sistema caòtic que "funciona" únicament per la set de beneficis d'una minoria. Si en el cas de l'estat espanyol la crisi és particularment aguda es deu al caràcter especialment parasitari dels banquers i capitalistes espanyols, i no a la "rigidesa del mercat laboral". El "miracle" del boom de l'economia espanyola que va precedir l'actual crisi va estar alimentat per la mà d'obra barata, l'increment exponencial del crèdit (que va impulsar el consum) i la bombolla immobiliària. En tot just una dècada, el deute acumulat per famílies, empreses no financeres, bancs i el conjunt de l'administració es va duplicar, assolint l'actual xifra de 3,9 bilions d'euros, equivalent al 390% del PIB. Evidentment els grans beneficiaris d'aquella voràgine de creixement basada en l'endeutament, l'especulació i la sobreexplotació de la classe obrera van ser les 100 famílies que dominen l'economia del país. Per a milions de famílies obreres que van tenir la "sort" de poder-se endeutar, la hipoteca ha estat un llast pesadíssim que han hagut d'arrossegar en període de boom i que ara amb la crisi amenaça amb arruïnar-los completament.
Tots els factors que van portar al "miracle" del creixement actuen en el sentit contrari, formant una espiral descendent. El pes del deute llastrarà l'economia durant molts anys. Els baixos salaris i la desocupació massiva redundaran encara més a reduir el consum i la inversió. La majoria dels economistes reconeixen que s'obre a l'economia espanyola un llarg període d'estancament i alta desocupació.
De la crisi econòmica a l'enfrontament social
Tots els governs es troben atrapats en un dilema: si continuen injectant diners a l'economia l'endeutament públic pot arribar a un límit crític en el qual es converteix en un greu problema (el cas de Grècia i el comportament dels "mercats" amb el deute espanyol és un indicatiu d'on són els límits); si, en canvi, tallen la despesa per afrontar el deute poden agreujar la situació per la via d'un col·lapse encara major del consum encoratjant una nova recaiguda encara més dura. El que és veritablement important per a la burgesia, en tot cas, és que la seva part proporcional del pastís de la riquesa social es mantingui o augmenti a costa dels treballadors. Així, la solució a la crisi econòmica capitalista des del punt de vista de la burgesia exigeix atacar fins al moll de l'os les condicions de vida de la classe obrera, els seus salaris i els seus drets laborals. Una recepta que buscant el reequilibri econòmic capitalista provocarà una escalada de la lluita de classes. Grècia és una advertència clara del que pot ocórrer a l'estat espanyol.
Aquest enfrontament, obert o soterrat, és en darrer terme la font principal de les tensions de fons que condiciona tota la situació política, i també determina la conducta del govern. En realitat és com si el govern del PSOE estigués assentat sobre una gran falla entre dues plaques tectòniques socials en col·lisió. Ara comença a sentir les primeres tremolors. El PSOE va ser afavorit per un intens i profund moviment dels treballadors i de la joventut contra el PP, i ara, empès per la lògica que els dirigents del PSOE assumeixen, que el capitalisme és l'únic sistema possible, es disposa a abordar el major atac contra la classe treballadora de les últimes dècades.
Als dirigents del PSOE, i també a la burgesia, els agradaria compatibilitzar l'aplicació de profundes contrareformes i el manteniment de la pau social. Amb aquesta finalitat s'han basat en els dirigents sindicals, que durant mesos s'han agafat al clau ardent d'una hipotètica recuperació econòmica, i a l'argument que, suposadament, el govern no havia emprès "atacs". Tanmateix, la perspectiva de recuperació, almenys d'una recuperació mínimament significativa, s'ha ajornat indefinidament i pel que respecta als atacs, a falta d'un, ara n'hi ha clarament situats sobre la taula almenys cinc.
Les mobilitzacions contra les pensions
La convocatòria de les manifestacions contra la reforma de la pensions al llarg de les últimes setmanes, per part de CCOO i UGT, han estat un pas endavant en el sentit que, per primera vegada, els dirigents sindicals han apel·lat a la mobilització per fer front a la política antisocial del govern. Tanmateix, el fet que la majoria d'elles s'hagin convocat entre setmana, i amb la tímida finalitat que el govern reconsideri la seva posició en el punt de les pensions, indica que els canvis necessaris en la política sindical per fer front a les agressions de la burgesia i del govern, encara són necessaris i fonamentals. La política sindical dels dirigents de CCOO i UGT és extremadament contradictòria. Si els treballadors no hem de pagar la crisi capitalista, com s'assumeix de paraula, per què s'accepta la congelació salarial per als funcionaris i per als treballadors del sector privat?, per què s'està negociant una reforma laboral que indubtablement implica retrocessos per als treballadors?, per què s'ha recolzat plans de rescat milionaris a la Banca que ara tenen la seva contrapartida en el retall de les despeses socials?, quin sentit té mobilitzar per les pensions i silenciar o directament acceptar altres atacs? Aquestes contradiccions, afavoreixen l'estratègia del govern. En primer lloc perquè resten la credibilitat dels dirigents sindicals davant dels treballadors. Les manifestacions contra les pensions, sens dubte, van ser molt significatives, però evidentment estaven dissenyades per no sobrepassar un determinat límit. Això era una cosa perceptible per a tothom.
El recent gest del govern de trencar amb l'acord de pujada salarial dels funcionaris a tres anys, un acord firmat fa a penes uns mesos o la recent petició de la CEOE d'un nou contracte per a joves de fins a 30 anys sense dret a l’atur, sense indemnització per acomiadament i sense cotització patronal a la Seguretat Social són senyals clars de que, esperonada per la crisi, la burgesia pressionarà cada vegada més, sense que sigui possible oposar una altra cosa més que la mobilització. La política del mal menor, basada en acords sempre a pitjor per als treballadors, però que donaven una certa estabilitat i tranquil·litat a uns dirigents sindicals acomodats en la política del pacte social, ha quedat reduïda a l'absurd.
L'única manera de llançar enrere tots aquests atacs és en primer lloc denunciant-los com a tals, anomenant-los pel seu nom, i en segon lloc, demostrant que s'està disposat a arribar fins al final en la lluita, que ha de començar per una àmplia campanya d'informació i d'assemblees i la convocatòria d'una vaga general. L'ambient per a una vaga general existeix, i de fet, l'ombra de la vaga general que planeja en els consells de ministres és el que explica totes les precaucions que el govern està prenent per aplicar les mesures anunciades. Tanmateix, si la vaga general no es concreta, el que acabarà pesant decisivament són les intenses pressions de la burgesia.
Les apel·lacions del rei Juan Carlos a un gran pacte polític contra la crisi en les diferents reunions que aquest ha mantingut amb els "interlocutors socials" i partits, també revelen la preocupació de la burgesia davant de la perspectiva que s'obri l'aixeta de la confrontació social. Volen conjurar-la mitjançant la formalització d'un gran acord, involucrant els sindicats i tots els partits, amb l'esperança d'enlluernar i paralitzar la classe obrera. Les dificultats per aplicar aquesta opció, un escenari que no podem descartar, és la gran polarització política arrelada en la societat espanyola i, en aquests moments, l'oportunitat que veu en aquesta conjuntura la dreta per continuar desgastant el govern del PSOE. Un sector de la burgesia també és conscient que un gran pacte, i fins i tot un govern d'unitat nacional protegit pel rei, és una carta que no es pot descobrir precipitadament, i ha de reservar-se per a quan el conflicte social i polític estigui encara més avançat. La tàctica que ara predomina a la burgesia és l'implicar al màxim al PSOE en les mesures antiobreres i preparar el terreny per a un govern del PP dins de dos anys. És la clàssica tàctica d'usar i tirar. I dins d'aquesta tàctica, com més aviat millor i més dur sigui l'ajust, millor.
Enfortir una alternativa marxista als sindicats
Els pròxims dos mesos seran molt importants per al moviment obrer. És el termini que el govern s'ha donat per arribar a un "gran acord" sobre les mesures proposades. La naturalesa antiobrera de les mesures és clara i d'una manera o una altra el govern intentarà posar-les en marxa. El punt més important a l'equació serà l'actitud dels dirigents sindicals. Si cedeixen i finalment s'impliquen en aquests atacs podran retardar durant un temps més la resposta social, encara que a costa d'incrementar encara més el seu descrèdit entre els treballadors i possiblement l'aflorament de tensions internes. Si decideixen enfrontar-se als atacs, la via de la vaga general seria la més conseqüent. En tot cas, l'alternativa que defensem els marxistes, la convocatòria d'una vaga general, unida a la lluita per un programa socialista, amb demandes concretes com un subsidi de desocupació indefinida per a tots els aturats, la rebaixa de l'edat de jubilació als 60 anys amb contractes de relleu per pal·liar l'atur juvenil, la defensa dels serveis públics i els salaris, i la nacionalització de la banca sota control dels treballadors i les seves organitzacions, entre altres, trobarà un eco cada cop més gran entre tots els treballadors i joves que busquen una alternativa a la crisi capitalista. Aquesta és l'única alternativa que correspon a les necessitats objectives de la classe obrera i de la majoria de la població. La perspectiva inevitable és d'agudització de la lluita de classes i en aquest context, crear un fort corrent marxista en els sindicats que guanyi el suport de cada vegada més delegats i activistes sindicals ha de ser una tasca prioritària.
