La reforma fiscal del govern ha estat precedida per un discurs esquerrà per part de Zapatero i d'altres membres de la direcció del PSOE. S'assegurava que la pujada d'impostos afectaria a les rendes més altes, però finalment això no ha estat així. El govern parla de solidaritat i de la necessitat que es faci un esforç "per part de tots" però cal dir clarament que els únics sacrificis reals són els que s'està imposant als treballadors. Les grans fortunes, la Banca i els empresaris surten intactes de la major reforma fiscal dels últims anys.
Les mesures fiscals
Un alt percentatge dels 11.000 milions d'euros extres que el govern pretén recaptar els pròxims dos anys amb les modificacions en l'IRPF recauran sobre els que guanyen entre 1.000 i 2.000 euros al mes. Per exemple, dels 5.000 milions extres que l'Estat té previst ingressar per la supressió de la deducció dels 400 euros, més de 3.000 milions recauran sobre aquesta franja de renda que hem assenyalat. Dels 6.000 milions estimats per la pujada de l'IRPF pels trams (A+B), més de 3.000 recaurà sobre els mileuristes o dosmileuristes. En contrast, l'estimació de l'impacte sobre les rendes del capital és d'un increment de poc més de 1.000 milions.
Per altra banda, el govern vol recaptar uns altres 5.000 milions amb l'increment de l'IVA. És veritat que els anomenats "productes de primera necessitat" seguiran gravats amb el 4%, però en aquest capítol estan inclosos només una part del que realment són productes consumits per les famílies treballadores. La pujada del tipus general del 16% al 18% implicarà un augment de preus que afectarà proporcionalment molt més als assalariats que als que viuen de les rendes del capital. A tot això cal sumar més impostos de tipus indirecte que s’han aprovat recentment, com la pujada al tabac o la llum.
Les empreses tindran el seu premi amb una reducció del 25% al 20% en l'Impost de Societats. I les SICAV, entitats utilitzades profusament per les grans fortunes per a evadir el fisc, seguiran sent tractades amb un ofensiu 1%. El govern argumenta que quan els inversors retirin els seus beneficis particulars de les SICAV, aquests seran gravats amb la pujada dels tipus sobre les rendes del capital en l'IRPF. No obstant això, és un truc generalitzat dels rics no retirar els seus diners d'aquests fons com beneficis sinó com "reducció del capital", pel que al final aquesta operació segueix sent gravada amb un percentatge ridícul.
Quant a les prestacions socials, és important analitzar l'impacte real que estan tenint mesures com els 420 euros per als desocupats que s'han quedat sense prestació. A principis d'octubre tan sols 52.000 persones havien sol·licitat aquesta prestació. Existeixen rigorosos requisits per a poder accedir a aquests 420 euros: no ho percebran desocupats que s'hagin quedat sense prestació abans de l’1 de gener; no s'està protegint als aturats en general sinó només a aquells que estiguessin gaudint de la prestació d'atur contributiva, amb la qual cosa aquells que no hagin cotitzat més de 360 dies queden fora automàticament; el terme mitjà de la unitat familiar no pot superar unes rendes inferiors al 75% del SMI; es priva del subsidi als majors de 52 anys així com als treballadors fixos discontinus en períodes d'inactivitat.
Alguna cosa més que una crisi cíclica
D'altra banda, les mesures fiscals del govern i altres relacionades amb els pressupostos del 2010, han suscitat un debat sobre la seva incidència general en l'economia i els efectes que puguin tenir en relació a la crisi. De fet, en la mesura que la pressió fiscal recau fonamentalment sobre els assalariats, els efectes negatius d'aquestes mesures sobre el consum seran inevitables. El 60% de l'economia espanyola depèn del consum familiar i aquest segueix lliscant per un pendent des de fa un any, esperonat pel creixent atur, l'excessiu endeutament i la incertesa sobre el futur.
També està prevista una reducció significativa dels fons d'inversió municipal i estatal, que passen de més de 10.000 milions d'euros el 2009, a 5.000 milions el 2010. Si bé aquestes mesures han demostrat una eficàcia extremadament limitada com pal·liatiu dels efectes socials de la crisi i nul·les en quan a la seva capacitat per a revertir la dinàmica depressiva de l'economia, una retallada incidirà en tot cas de forma negativa.
Mentre que en la majoria dels països capitalistes desenvolupats es preveu mantenir els "estímuls" a l'economia el 2010, pel temor que una retirada precipitada d'aquest tipus de mesures provoqui un aprofundiment encara major de la crisi, en el cas de l'Estat espanyol, el govern reduirà en dos terços els incentius fiscals "anticrisis"(1). Tractant-se d'una de les economies més profundament afectada per la crisi aquesta reducció té una gran importància simptomàtica. L'explicació resideix precisament que l'economia espanyola és un de les baules febles de l'economia mundial. Té per tant un menor marge de maniobra per a perllongar aquest tipus de mesures. Aquest menor marge de maniobra accelera, precipita, la confrontació d'interessos entre les classes.
L'Estat pot gastar només recorrent a un major endeutament, però existeix el perill que un excessiu endeutament públic impliqui un encariment descontrolat del cost del deute en un mig termini i, potser, no tan mig termini. En la crisi de 1994 els tipus d'interès estaven a un nivell molt alt però van tendir a baixar, permetent que la càrrega pressupostària dels interessos del deute anés baixant. La crisi actual, en canvi, es produeix en un context de baixíssims tipus, el que vol dir que la tendència futura, en tot cas, serà a l'alça. Molts analistes parlen d'una possible "bombolla especulativa del deute" a causa de la necessitat dels Estats de finançar un deute desbocat. El deute públic espanyol en relació al PIB ha sofert un acceleració històrica: de 37% el 2008 al 53,4% el 2009, amb una previsió del 62,5% el 2010. El deute es duplicarà en tres anys. En la mesura que l'economia espanyola és més feble, el cost financer del deute pot ser relativament més alt, llastrant la competitivitat. La via de l'endeutament desbocat no els agrada als capitalistes.
Equilibrisme impossible
Com assenyalàvem en l'anterior editorial, el govern de Zapatero està intentant equilibrar-se entre dos pols contraposats: la classe obrera, que és la seva base electoral i és la que sofreix les conseqüències de la crisi, i la burgesia, que exigeix evidentment mesures favorables als seus interessos. Però aquest equilibri no és possible mantenir-lo durant un temps perllongat. Els límits d'aquest equilibri s'expressa en l'abisme creixent que separa el llenguatge que utilitza Zapatero i la seva política econòmica real, que té com criteri central preservar l'estabilitat del sistema capitalista.
Però fins i tot aquesta política econòmica està entrant en un cul de sac. En la mesura que ha quedat clar que la crisi no ha estat un simple canvi de cicle conjuntural sinó un canvi de tendència molt més profund i perllongat en el temps aquesta política està sent qüestionada pels propis capitalistes, que necessiten amb urgència mesures de tipus "estructural", per a preservar els seus beneficis i les seves posicions a mitjan i llarg termini en el mercat mundial. Per aquest motiu totes les crítiques al govern per part de la dreta i de la burgesia es centren en la necessitat, no només d'una reforma laboral, sinó de contenir el que ells anomenen "despesa improductiva". Si el pastís de l'Estat es redueix dràsticament per la crisi, és necessari, segons el seu punt de vista, que l'Estat trenqui amb els compromisos adquirits històricament, producte de les lluites de les anteriors generacions de la classe obrera. En concret: retallar en sanitat pública, en educació pública, en subsidi d'atur, en pensions i altres "despeses automàtiques" que no van a parar a les butxaques dels capitalistes i que pressionen sobre la seva part del pastís: exempcions fiscals, fons per a la Banca, inversió en sectors necessaris per al seu negoci encara que no rendibles a curt termini, etc. Els capitalistes no accepten l'alternativa d'un endeutament descontrolat ni, per descomptat, que les despeses es mantinguin a través d'un increment dels impostos sobre el capital. Evidentment, el problema econòmic es trasllada al polític: Està en condicions el PSOE d'afrontar "mesures estructurals" contra la seva pròpia base social sense que això tingui un greu cost polític i el que fins i tot temen encara més, sense deslligar un moviment ampli de mobilitzacions dels treballadors? Quins efectes tindria una situació de confrontació social oberta en el si dels sindicats i en el si del propi PSOE?
Temor a l'enfrontament social
Evidentment, fins i tot aquests temors no impedeixen que finalment la dinàmica central de la política del govern tendeixi cap a la dreta, ja que està determinada per les necessitats del sistema capitalista, enfront del qual el govern no té, ni pretén, una alternativa. Però per als treballadors i joves les dificultats i contradiccions del govern té una lectura molt important: la classe obrera, la seva capacitat de resposta, el seu estat d'ànim, és el principal escull perquè els capitalistes apliquin el seu programa en el ritme i en la direcció exacta que ells necessiten en aquests moments de crisis. La força de la classe obrera: aquest és el factor principal que gravita en totes les vacil·lacions, maniobres i discursos del govern, que al seu torn provoquen un creixent nerviosisme en la classe dominant. La burgesia necessita tornar a les condicions d'explotació del segle XIX, però s'enfronta a la classe obrera del segle XXI. La guerra està servida, encara que tot just està en els seus primers actes. La qüestió decisiva està en la direcció del moviment. Si els dirigents de CCOO i UGT adoptessin una línia dura contra els capitalistes, posant sobre la taula reivindicacions concretes per a garantir unes condicions de vida dignes per a tots, assenyalant el malbaratament de forces humanes i de coneixement que implica aquest sistema així com les escandaloses diferències socials que la crisi no ha fet més que accentuar, trobarien una adhesió immediata de la classe obrera. Trobarien una força poderosa per a obligar al govern a un gir total de la seva política. Si estan evitant un gir d'aquest tipus no és pel temor al fracàs, és perquè tindrien èxit, perquè deslligarien forces innecessàries des del punt de vista de la seva estratègia actual, que és arribar a l'harmonia entre capital i treball. Però aquesta harmonia és objectivament impossible i tard o d'hora, o els dirigents sindicals i polítics de la classe obrera canvien o seran canviats per la força dels durs esdeveniments futurs. Si acompanyant l'experiència de la nostra classe, aconseguirem en els pròxims anys que les idees i el programa del marxisme incideixin de forma decisiva en les seves accions, la lluita per una societat socialista serà victoriosa. Aquest és el nostre propòsit.
Uneix-te al Corrent Marxista-Militant!
(1). Per descomptat, en aquestes xifres no es conta les ingents quantitats de diners reservats a possibles desfalcs en el negoci dels banquers que, en cas que es produeixin fallides importants en el sector, acabarien amb les ja optimistes previsions del govern quant a despeses i ingressos.
