Que la crisi la paguin els capitalistes! Fa falta ja una vaga general
Si considerarem que cada nou desocupat significa una disminució del consum, el que deprimeix encara més l'activitat econòmica i acaba per generar més atur, i que l’EPA també va revelar que en 827.200 llars espanyoles no treballa ningú (un augment del 87% respecte al 2007) i que un milió de desocupats no tenen cap ajuda econòmica -ni prestació ni subsidi-, la situació només pot qualificar-se de dramàtica. De cop i volta, centenars de milers de famílies treballadores estan sofrint un deteriorament salvatge dels seus nivells de vida.
Tota aquesta situació està tenint profundes repercussions en el moviment obrer, començant perquè els treballadors de diferents empreses que s'enfronten a atacs (Nissan, Renault, Opel, Cegasa, Avicu...) estan donant una resposta de lluita. Al seu torn, aquest augment de la combativitat dels treballadors exerceix una pressió sobre els sindicats, que es veuen obligats a fer alguna cosa per a connectar amb el nou ambient. Ja hem vist exemples d'això en les mobilitzacions convocades per CCOO i UGT a l’Aragó, al País Valencià i a Cantàbria. A més, també les mobilitzacions obreres a altres països, com la vaga general francesa, tenen un efecte.
Però aquest deteriorament de la situació econòmica no origina solament pressions dels treballadors, també del govern i els empresaris. El primer necessita per força la pau social, i intentarà lligar als sindicats al carro del consens en nom de l’"esforç de tots" per a treure a l'Estat espanyol de la crisi.
La patronal a l'ofensiva
Per la seva banda, la patronal és cada vegada més agressiva perquè sap que l'única manera de mantenir els seus beneficis és atacant les condicions laborals, per a així augmentar la plusvàlua. A part de contínues crides a "flexibilitzar" l'entrada i la sortida del mercat laboral, hi ha empreses que, al·legant la baixa inflació, estan incomplint les pujades salarials pactades per al 2009 en els convenis col·lectius. A més, la CEOE diu que la referència per als convenis que toca negociar aquest any no pot ser el 2% dels últims temps. Aquesta actitud de la patronal, totalment lògica des del seu punt de vista de classe, deixa en evidència als dirigents sindicals, que durant els anys de bonança van signar pujades salarials inferiors a la inflació i que ara que aquesta és tan baixa veuen com la patronal s'oposa que els salaris recuperin una petita part del poder adquisitiu (que en realitat no seria recuperar, sinó perdre menys, ja que és obvi que la pujada del cost de la vida és molt superior a l'IPC).
Ramón Górriz, el nou secretari d'Acció Sindical de CCOO, s'ha queixat que la patronal "està anant contra la fe contractual". Argumenta Górriz que "quan les empreses obtenien milions i milions de beneficis, els sindicats van respectar els pactes, sense plantejar pujades salarials a l'alça ni canvis en el model de determinació salarial signat amb CEOE i CEPYME en els acords de negociació col·lectiva (ANC)" i que "els pactes és llei i les lleis es compleixen".
L'única resposta que aquests laments obtindran dels empresaris és una sonora riallada. Recolzant-se en les claudicacions sindicals dels últims anys, ara intentaran desprestigiar la idea mateixa del moviment obrer organitzat, per a així afeblir a la classe obrera. És la "tàctica klínex" tantes vegades vista: usar i llençar. Quanta més debilitat demostrin els dirigents sindicals, quants més precs li facin a la patronal, més estimularan les agressions d'aquesta. Al final, els dirigents sindicals acabaran per veure's obligats a donar un cop de puny a la taula per a defensar el seu prestigi als ulls de milions de treballadors, una situació similar a la qual va viure Fidalgo amb el cop decret del PP a l'any 2002, amb la diferència que ara no es tracta d'un tema concret que, després de la rectificació, permet tornar a les còmodes negociacions de moqueta, sinó d'una crisi econòmica greu i duradora que provocarà una radicalització de la lluita de classes també gran i perllongada. Per això els marxistes diem que una vaga general aquest any està implícita en la situació.
Els canvis en les direccions sindicals estan sent lents en principi perquè van actuant segons les circumstàncies. Així, els greus problemes de l'automòbil van ser determinants perquè CCOO i UGT convoquessin les manifestacions de l'Aragó i el País Valencià. Ara, les dades de l'atur els han dut a ampliar aquestes mobilitzacions a tot l'Estat, encara que no en forma d'una jornada de lluita que unifiqui tota la força del moviment obrer, sinó de manera descoordinada entre les diferents comunitats autònomes (i fins i tot dintre de la mateixa comunitat, com a Castella-la Manxa: mentre a Ciudad Real, Cuenca, Guadalajara i Toledo les manifestacions seran el 19 de febrer, a Albacete serà el 22). Això és un greu error. Si el problema és el mateix, la força del moviment es multiplica amb mobilitzacions unitàries i coordinades. És molt difícil salvar els llocs de treball o evitar els expedients empresa a empresa. I la via de fer-li concessions a la patronal no resoldrà res.
Per un gir en la política sindical
Els dirigents de CCOO i UGT tenen una gran responsabilitat. Després d'anys de desmobilització i pactes socials, de concessions, d'acceptar pèrdues de poder adquisitiu, és necessari un gir de 180 graus. Els sindicats han de reivindicar un programa de lluita contra l'atur i de defensa de l'ocupació i els serveis públics:
· No als EREs. Nacionalització de les empreses en crisi, sense indemnització i sota el control dels treballadors i les seves organitzacions. Els diners públics no es poden regalar als banquers, o destinar a subvencions empresarials o rebaixes fiscals, sinó que s’han d'usar per a mantenir tots els llocs de treball i resoldre les necessitats de la majoria de la població.
· Nacionalització de la banca, els monopolis i els latifundis, perquè els ingents recursos que ara es dediquen a satisfer el compte de resultats d'una minoria privilegiada serveixin per a engegar grans programes d'inversió pública en infraestructures socials, habitatge, educació i sanitat públiques.
· Renacionalització de les empreses privatitzades i parar tots els plans de privatització que hi ha en marxa. Defensa de l'educació i la sanitat públiques a través d'un increment substancial de l'ocupació en aquests sectors i dels recursos econòmics necessaris per a garantir la seva qualitat.
Zapatero no es cansa de dir que el govern estarà al costat dels febles, però ha de convertir les seves paraules en fets i aprovar les següents mesures: subsidi d'atur indefinit per a tots els desocupats fins a trobar una ocupació, jornada laboral de 35 hores setmanals sense reducció salarial, per a repartir l'ocupació existent entre tots els treballadors; jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu.
Aquesta és l'única alternativa realista per a plantar cara a la crisi del capitalisme i defensar els interessos dels treballadors. Assolir-la depèn de la mobilització més extensa, contundent i unitària possible. Els sindicats de classe, començant per CCOO i UGT, han d'organitzar immediatament una Vaga General de 24 hores a tot l'Estat per a lluitar per aquest programa, vaga general que, estem segurs, obtindria el suport unànime de la classe obrera i la joventut. Però la vaga general no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per a obligar al govern del PSOE a rectificar la seva política i dedicar els diners (que sí hi són, i molts) a defensar els interessos de la majoria.
Uneix-te als marxistes de Militant per a defensar aquesta alternativa a les empreses i als sindicats de classe.
