Quines coses més rares passen. Tota la vida veient els reis en desfilades, dies de la bandereta, inaugurant edificis amb els seus noms, observant com van i vénen de les seves vacances d'estiu a preparar les d'hivern, llegint i veient fins a la sacietat com ens fabriquen la imatge de “campechanía”, senzillesa i simpatia amb la que han modelat la nostra opinió des de fa mes de 30 anys. Però mira tu per on, arran del llibre de la molt catòlica i reaccionària periodista Pilar Urbano descobrim que la reina té algunes idees sota de la corona, per exemple: que no li agrada que els homosexuals es casin ni tallin els carrers el dia de l'orgull gai, que a Aznar li sentava malament el bigoti i que Zapatero és un bon noi. Els assessors d'imatge de la real parella han d'estar a punt de l'acomiadament. Cada dia està més clar que sota de la màscara pública s'amaga una parelleta amb uns interessos concrets i una actitud superba respecte als altres. Els crits del rei a Chávez, el no-divorci de la seva catòlica infanta i ara les declaracions de la reina, demostrant que, com sospitàvem, és una dona bastant reaccionària, no fan sinó desmuntar una mica la imatge tan acuradament preservada els últims anys. Podem comprendre que viure a Espanya des de 1962, quan es va casar amb el Rei, en plena dictadura, i haver d’estar al costat de Franco tots aquells anys, acabés per pegar-se-li alguna cosa, encara que mai no sentim que apostessin per la democràcia ni s'oposessin a cap dels crims del règim franquista.
L'abolició de la monarquia grega
L'experiència de les famílies del rei i la reina és molt similar encara que amb resultats diferents. El germà de la reina va ser rei de Grècia durant la dictadura dels Coronels (1967-1974) i, si bé és cert que es va exiliar, els Coronels no van abolir la monarquia. El rei grec, des de l'exili, mai no es va preocupar dels torturats o empresonats, simplement va esperar a veure què passava. Finalment, l'impuls irresistible de les masses va enderrocar la dictadura, i malgrat tots els intents de la burgesia grega perquè tornés el rei, la monarquia va ser abolida per referèndum un any després. A l'Estat espanyol la situació va ser similar, les mobilitzacions massives en contra de la dictadura franquista englobaven a la monarquia, que es veia com un titella de Franco, fins i tot se li cridava Juan Carlos "El breu" perquè tothom creia que cauria junt amb la dictadura, però en defensa de la real parella van sortir els dirigents polítics que tenien més autoritat: els del PSOE i PCE que, van obligar els seus militants a l'acceptació que si volien democràcia no es podia canviar ni als jutges, ni als policies, ni als militars, ni als funcionaris mes acèrrims del franquisme... ni al Rei. Aquests dirigents són els responsables últims que existeixi aquest grupet familiar privilegiat, l'únic mèrit del qual és haver nascut amb un determinat cognom o haver-se casat amb un d'ells. Els seus serveis a la democràcia són pagats amb 8 milions d'euros de l'arques públiques i amb altres negocis que han fet del rei un dels homes més rics d'Europa, i ja se sap que als rics els molesta que es posi mà als seus negocis a Veneçuela o en qualsevol part i que els homosexuals caminin pel carrer. Igual com amb qüestions com la memòria històrica o el desenterrament dels represalitas pel franquisme, la nostra "modèlica" transició va deixar el problema de la monarquia com un fet consumat, però que avui, més de 30 anys després continua completament qüestionada malgrat tots els intents d'embolicar-nos-la en paper de colorets.
