Des de fa dies els carrers de València han viscut moments que ens recorden a la dictadura franquista. Centenars de policies antidisturbis, seguint les ordres de la Delegada del Govern del PP, han carregat brutalment contra estudiants de secundària llur únic delicte era manifestar-se pacíficament en defensa de l'ensenyament públic i contra les retallades aprovades pel govern de la Generalitat valenciana. Els estudiants de l'IES Lluis Vives i d'altres centres, han estat víctimes d'una brutalitat policial que recorda l'actuació de la policia franquista en els anys setanta. Estudiants pacífics que es manifesten pacíficament han estat copejats violentament, a cops de porra, puntades i agressions, tancats i tractats com a delinqüents perillosos, i desenes detinguts injustament. En aquesta brutal actuació policial, els insults i vexacions han estat la norma. A ningú se li escapa que la decisió del PP d'utilitzar aquesta violència contra els estudiants no és casual: pretenen atemorir als joves que lluitem pels nostres drets, però no ho aconseguiran.

La successió d'esdeveniments de les últimes setmanes en relació a l'enjudiciament del jutge Garzón ha tornat a posar de manifest una realitat que es vol mantenir oculta: sectors de l'aparell de l'Estat, i concretament la judicatura en les seves més altes instàncies, segueixen sota el control d'elements reaccionaris i feixistes que defensen al franquisme.

En les últimes setmanes el govern del PP està posant el peu en l'accelerador dels atacs a la classe obrera. Com va dir clarament la pròpia portaveu del govern, les primeres mesures anunciades al desembre, com la retallada pressupostària de 8.900 milions d'euros pels tres primers mesos de l'any, la congelació del Salari Mínim (641 euros, un dels més baixos de la UE), dels sous públics (acompanyada d'increment de la jornada laboral), la forta pujada de l'IRPF (impost que descansa fonamentalment sobre les rendes salarials), la restricció a la incorporació de més beneficiaris de la Llei de Dependència o la pujada de l'IBI, eren només “l’inici de l'inici”.

La polèmica aerolínia Spanair va col·lapsar el passat 27 de gener. L'empresa deixa a 2.604 treballadors directes  i a altres 2.000 indirectes (de l'empresa Newco) sense cap tipus de perspectiva de futur, 474 milions d'euros de deute  i més de 80.000 viatgers sense vol. És un gran fracàs de l'empresariat català que, amb els diners de la Generalitat, pretenia crear una aerolínia que els permetés, a més, controlar l'aeroport del Prat.

Dissabte passat dia 21 de gener els carrers de les ciutats de València i Alacant es van tornar a omplir de professors, pares, mares, estudiants i altres treballadors del sector públic, per protestar contra la sagnia de retallades que des que va començar l'any la Generalitat ha vingut executant.

Fa uns dies, el nou president del Govern avançava, amb ambigüitat calculada, les mesures del govern del PP contra l’educació pública. El resultat de les quals no serà cap altre que una major segregació i augment de l’abandonament escolar, alhora que obrirà noves vies amb les que lucrar-se per a aquells que veuen en l’educació un negoci sucós.Després de l’anunci fet el 19 de desembre sobre la creació d’un batxillerat de 3 anys, s’amaga una vella aspiració de la dreta: acabar amb l’obligatorietat de l’ensenyament fins als 16 anys. A l’igual que amb l’edat de jubilació o amb la protecció per als treballadors que són acomiadats, tenim a sobre la taula l’intent d’imposar una nova retallada en drets fonamentals dels joves i els treballadors.

El desenvolupament en els últims mesos del cas Palma Arena ha posat al descobert els sucosos negocis que, durant anys, Iñaqui Urdangarín ha estat fent utilitzant les influències que li atorga la seva posició de Duc de Palma i membre de la Casa Reial. Més enllà de si Urdangarín resulta finalment imputat, alguna cosa que els mitjans donen ja per fet, o si la Infanta Cristina aconsegueix salvar-se o s'enfonsa en les aigües d'aquesta claveguera, la qual cosa revela l'anomenat Cas Babel és, entre altres coses, l'embull d'interessos econòmics i comercials que emboliquen a la Corona espanyola.

Ara, preparar les forces per respondre al PP al carrer

La jornada electoral del 20 de novembre ha suposat una derrota sense pal·liatius del PSOE. La socialdemocràcia a l'Estat espanyol ha cedit en tots els aspectes decisius a les pretensions dels grans capitalistes, aplicant de forma clara i decidida la política i mesures dictades per ells, i les conseqüències han estat brutals: 4,3 milions de vots menys i 59 diputats perduts, han estat els pitjors resultats del Partit Socialista des de les primeres eleccions de l'era “democràtica” el 1977.

Les eleccions del 20 de novembre se celebren en un moment d'inflexió de la lluita de classes en l'Estat espanyol i a escala internacional. Uns comicis convocats al moment més crític de la crisi del capitalisme dels últims seixanta anys, en un context de descrèdit generalitzat de la política oficial, i condicionats per un auge de la lluita de masses contra les retallades socials i les polítiques d'austeritat posades en pràctica pel govern del PSOE. Unes eleccions en les quals existeixen poques expectatives per part de la classe obrera i de la joventut que es pugui frenar, per la via electoral, el devessall d'atacs que està caient sobre els seus caps.