Estat espanyol
Aquesta setmana la figura de Joan Carles de Borbó va tornar a ocupar un lloc destacat en els mitjans de comunicació per un doble motiu. El primer, perquè el seu hereu Felip VI va aprofitar la commemoració oficial del 23-F per a entonar una lloa als mèrits del seu progenitor com a “salvador de la democràcia”, quan Tejero i un grup de Guàrdies Civils, dirigits pel general Alfonso Armada, home de l’absolta confiança de Joan Carles, van ocupar a trets l’hemicicle del Congrés.
Es van a complir sis mesos de govern de Mariano Rajoy i els atacs als drets democràtics i a les nostres condicions laborals i salarials s’intensifiquen. Per descomptat, no parlem d’un govern fort amb una base social entusiasta. L’executiu del PP és precari i sobreviu gràcies a dos punts de suport: un parlamentari, com el recolzament dels diputats de Ciudadanos i els de la bancada socialista plegats a una gestora colpista; i un altre sindical, el que proporcionen les actuals direccions de CCOO i UGT entregades per complet al joc de la desmobilització i el pacte social.
Després de la sentència del cas Noos ha esclatat una onada d’indignació popular. Existeix un sentiment generalitzat que hi ha una justícia pels rics i una altra pels humils. És suficient qualsevol conversació per adonar-se’n d’això, a l’ascensor, al supermercat, al vestuari de la feina, a la fruiteria, a l’hora del cafè, al gimnàs... tots tenim alguna anècdota curiosa en aquest sentit.
El 12 de març, mes i mig després que Pedro Sánchez fes pública la seva candidatura a la Secretaria General del PSOE, Susana Díaz, presidenta de la Junta d’Andalusia, va anunciar que també aspira a aquest càrrec. Immediatament, l’aparell del PSOE, amb la seva gestora colpista al capdavant i amb el recolzament incondicional de El País i altres mitjans de comunicació, va iniciar una campanya de promoció i alçament de la seva figura i dels suposats èxits de la seva gestió al capdavant del govern autònom andalús.
El divendres 18 de febrer coneixíem per fi la sentència del Cas Noos. Després de sis anys d'instrucció l'Audiència Provincial de Palma presidida per Samantha Romero tanca el procés amb la condemna a Iñaki Urdangarín a sis anys i tres mesos de presó i una multa de 512.553 euros pels delictes de prevaricació, malversació de cabals públics, frau a l' administració, tràfic d'influències i dos delictes fiscals. El seu ex-soci Diego Torres és condemnat així mateix a vuit anys i cinc mesos de presó perquè se li atribueix a més un delicte de blanqueig de capitals. També se li imposa una multa de 1.724.000 euros. A l'expresident balear Jaume Matas se li condemna a 3 anys i 8 mesos de presó.
Des que l'opció de lliurar el govern al PP es va imposar definitivament al PSOE, amb la seva vergonyosa abstenció el passat 29 d'octubre, destacats diputats i alts càrrecs de la formació s'han esforçat per justificar l'injustificable al·ludint a la necessitat de "desbloquejar" el país, com si el simple fet de tenir un govern, independentment de les polítiques que apliqui, fos en si mateix quelcom tremendament positiu.
No obstant això, el "desbloqueig" que han fet possible els dirigents socialistes, traint les aspiracions de la gran majoria de la seva base social, té poc a veure amb la possibilitat de "fer avançar l'agenda reformista" com patèticament han repetit en els últims dies. Com ja ha anticipat Rajoy, el seu govern està disposat a fer canvis "raonables" però de cap manera a "demolir allò construït" durant la passada legislatura.
Per descomptat, la dreta no ha engegat tot un seguit de contrareformes per retrocedir ara davant la "brillant" acció parlamentària d'un PSOE fragmentat, feble i en el pitjor moment de la seva història. Tot el contrari, si fem balanç de com ha estat govern de la dreta en aquests anys, no és difícil comprendre què podem esperar per a la propera legislatura.
El 18 de juliol de 1977 es va iniciar la Batalla de Carabanchel. Aquest dia (no escollit aleatòriament) va eclosionar una acció que portava mesos preparant-se. Els presos de Carabanchel es van amotinar i van pujar a la teulada, i els espanyols vam descobrir què era la COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita) i que després de la mort de Franco a les presons se seguia torturant. Aquella "revolta dels miserables" va aconseguir millorar substancialment l'horrorosa situació dels presos, però va ser ofegada en sang i heroïna amb la complaença i complicitat de les direccions de l'esquerra més preocupada a fer empassar els Pactes de la Moncloa la classe treballadora que en garantir que en la naixent democràcia espanyola es respectessin mínimament els drets humans. El penal d'Herrera de la Manxa es va construir expressament per acabar amb la resistència dels presos. Excepte certes organitzacions de l'entorn llibertari i els col·lectius de familiars i advocats i honroses excepcions individuals, ningú va donar suport als presos en lluita.
La crisi que pateix el PSOE no és sols política, burocràtica, caïnita i demés denominacions que li atribueixen tants plumífers mercenaris al servei del capital, sinó ideològica i, per conseqüència, també econòmica. Recentment s’han fet públics informes que afirmen que el deute del Partit amb la Banca, malgrat haver-se negociat una rebaixa del tipus d’interès, ascendeix a quasi 75 milions d’euros.
Els informes que existeixen al Tribunal de Comptes indiquen que el PSOE està operant a l’actualitat amb un 60% menys d’ingressos que a l’etapa de Zapatero i incrementant el seu deute. El descens d’ingressos no sols és causat per la caiguda de subvencions pels profunds retrocessos electorals, sinó que també hi ha una alarmant minva d’ingressos derivats de la des-afiliació de la militància i de les donacions dels càrrecs institucionals que, segons un informe aparegut a la premsa burgesa, “tan sols cobreixen el 20% de les despeses del partit”.
La traïció ha estat consumada. De res ha servit que una immensa majoria de militants socialistes s’hagin pronunciat a centenars d’assemblees pel NO al PP; que Ferraz s’hagi omplert de centenars de manifestants al crit de “No és No” o que les enquestes assenyalin que més del 70% dels votants socialistes rebutgen abstenir-se a la investidura de Rajoy. Fent-se els sords davant el clamor de la seva base i a l’oposició majoritària de la classe treballadora i la joventut, el Comitè Federal del PSOE ha decidit entregar el govern a Mariano Rajoy i obrir de bat a bat les portes a les noves retallades i més austeritat. La data del 23 d’Octubre passarà a la història com una de les majors capitulacions de la socialdemocràcia espanyola.
La direcció colpista del PSOE, encapçalada pels “barons territorials” i Felipe González –però dirigida per la burgesia, l’IBEX 35 i l’esquadra mediàtica a les seves ordres– ha decidit cordar-se de peus i mans al PP. Els colpistes s’han resistit amb ungles i dents a que la militància votés una decisió de transcendència històrica, sabent que aconseguirien una derrota estrepitosa. Aquest aspecte no és secundari. Demostra la podridura del règim intern del PSOE, la completa emancipació de l’aparell dirigent de qualsevol tipus de control real per part de la base militant, i la seva assimilació a les regles de joc de la política burgesa.
La crisi del PSOE s’aguditza
El passat 1 d’Octubre un caòtic Comitè Federal va desautoritzar, per pocs vots de diferència, a Pedro Sánchez forçant-lo a dimitir de la secretaria general. Dies després, lluny d’assistir a un ambient d’eufòria i de confiança pel suposat “triomf” dels colpistes, la incertesa és la nota dominant. Cap de les qüestions essencials en disputa s’ha resolt i la ruptura interna del Partit s’aguditza, marcant una altra fita a la sacsejada que pateix el règim capitalista espanyol.
La pírrica victòria aconseguida pels colpistes, agrupats rere Felipe González, Susana Díaz i els barons territorials, no deixa de reflectir el canvi que ha patit la correlació de forces entre les classes. Aquesta brutal maniobra per imposar l’abstenció del grup parlamentari del PSOE i investir a Rajoy, planificada i decidida des de l’oligarquia financera i les grans empreses, ha collit el rebuig rotund de la immensa majoria de la base i els votants socialistes.
Els resultats electorals a Astúries coincideixen amb la tònica general de la resta de l'Estat. És a dir: certa recuperació del vot del PP respecte al 20D (entorn del 10%), en bona mesura a costa de Ciutadans; el declivi del PSOE, que, encara que aquí deté el seu sangria, no recupera suports substancials i; finalment, la brutal pèrdua de vots de la coalició Units Podem. La participació ha estat del 68,19%, 3 punts percentuals menys que en el 20D, i gairebé dos punts per sota de la mitjana nacional (69,8%).
PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA
