La nit electoral del 26J ha deixat un gust amarg a desenes de milers d'activistes de l'esquerra. Quan totes les enquestes auguraven un creixement important del vot a Units Podem -donant com segur el sorpasso al PSOE- i una aferrissada lluita per la primera plaça amb el PP, la sorpresa ha estat majúscula. Sorpresa que es va fer encara més dura després que els sondejos a peu d'urna confirmessin aquestes previsions, ja que el sorpasso s’havia percebut com una possibilitat més que real per l'entusiasme que es palpava entre centenars de milers de treballadors i joves, i en l'assistència dels mítings d’Units Podem, molt més concorreguts que els de cap altra força política.

I, no obstant això, els pronòstics globals, i els que també realitzem els marxistes, han errat el tir clarament: el PP s'enforteix; el PSOE, encara recull el pitjor resultat de la seva història, encara que resisteix l'envit per la seva esquerra, i la confluència Units Podem perd un milió de vots. Com s'expliquen aquestes dades? Quines tendències estan reflectint? Què fer a partir d'ara? Necessitem respondre a aquestes preguntes de la manera més honesta, i més correcta possible, per reagrupar les nostres forces i preparar-nos davant una nova etapa de la lluita de classes.

L’esquerra que lluita obté un gran resultat allà on va unida!

 Les eleccions del 20D han obert en canal a l’antic règim del bipartidisme, amb un parlament fragmentat que tindrà grans dificultats per proporcionar una majoria de govern estable. Si al 2008 els vots del PSOE i el PP arribaven al 84%, o al 2011 al 73%, al 2015 superen tímidament el 50%. Però sobretot hi ha dues conclusions immediates a treure d’aquests resultats. Per una banda, la forta patacada del Partit Popular: aconsegueix 7.212.390 vots (28,72%) i 123 escons, perdent més de 3.650.000, el 34% del seu electorat, i 63 escons dels 186 que va obtenir al 2011. Aquest desplomament no es compensa amb els resultats de Ciudadanos (C’s). El meteòric “ascens” de la formació d’Albert Rivera que pronosticava el CIS i la majoria de les enquestes, ha quedat molt per sota de les expectatives: la seva quarta posició, amb 3.498.392 vots (13,93%) i 40 escons, és un fort revés per la classe dominant que es queda molt lluny de comptar amb un bloc de dretes majoritari al parlament.

La Unitat Popular que necessitem

A falta de tres mesos per les eleccions generals, i més enllà dels triomfalismes als quals ens té acostumats Rajoy, el balanç de la seva gestió és clar: la desigualtat social a l’Estat espanyol augmenta en la mateixa mesura que disminueixen els drets democràtics.

Les recents informacions publicades per la premsa sobre l'anomenat “cas Bárcenas” tornen a apuntalar una realitat que ja era evident: el govern de Rajoy i el partit que el sustenta, el PP, estan corromputs fins a la medul•la i són l'agent directe del gran capital i la banca. El 2 de febrer, després de la revelació pública de documents en els quals es reflectien quantioses i continuades donacions de grans empresaris al PP i el seu repartiment entre alts càrrecs del partit, Rajoy va declarar solemnement que mai havia rebut diner negre i que el que els anomenats “papers de Bárcenas” publicats per la premsa eren “apòcrifs”, és a dir falsos. El dilluns 8 de juliol Bárcenas va fer arribar al jutge Ruz part dels paperls originals, deixant en evidència que el president del PP mentia descaradament. Una setmana més tard, Bárcenas ha declarat davant el mateix jutge que va pagar 50.000 euros el 2010 a Mariano Rajoy i a María Dolores de Cospedal, a més d'afirmar que el sistema de finançament il•legal del PP ja estava muntat quan ell va ocupar el càrrec de tresorer, i ratificar-se en l'existència d'una comptabilitat ”B” que ell manejava.

El passat 26 maig, en una entrevista al programa "Salvados", el jutge Javier Gómez Bermúdez admetia que "calia ser molt innocent per no sospitar que hi havia pressions al poder judicial". Més il·lús encara cal ser per creure que aquestes pressions no tenen cap efecte, especialment si qui pot acabar en els tribunals és la filla del cap de l'Estat.

Per una Esquerra Unida de masses amb un programa socialista!

La crisi del capitalisme espanyol s'està transformant en la descomposició del règim polític nascut després de la caiguda de la dictadura. La deslegitimació de les institucions burgeses, des de la Corona fins al Parlament, des de la banca fins a la justícia, dels mitjans de comunicació, de la policia... és el senyal de l'avanç que sacseja la consciència de milions de treballadors i joves. Aquesta erosió dels pilars en els quals es recolza la democràcia burgesa espanyola i el seu Estat, s'està traduint també en una perspectiva fins fa poc inversemblant: la possibilitat que el PP i el PSOE obtinguin els pitjors resultats electorals de la seva història, incapaces d'aconseguir el 50% dels vots entre les dues formacions.

En aquests dies hem assistit a l'explosió del cas Bárcenas, la trama de corrupció desvetllada des de les pàgines d'El Mundo i El País, en la qual es recolzava el suposat finançament il·legal del PP en els últims vint anys, així com el cobrament de sobresous de diner negre procedent d'empresaris, especialment contractistes, per part de membres de la més alta direcció del partit, inclòs el president del govern Mariano Rajoy. Tot això es desprèn dels ja famosos papers de Luis Bárcenas (el que fou tresorer del PP durant 18 anys fins a la seva implicació en el cas Gürtel) filtrats a la premsa, en els quals es recull la suposada comptabilitat “B” del PP. La veracitat d'aquests documents agafa major força quan alguns dirigents del PP, com García Escudero, Jaime Ignacio del Burgo o Santiago Abascal Escuza han reconegut com a certs les anotacions comptables en els quals apareix el seu nom. Però, és el cas Bárcenas un fet aïllat, o reflecteix una solament una mica el que la corrupció  representa dins del funcionament habitual del sistema capitalista?

Els sindicats i l'esquerra han de convocar una vaga general per fer caure el govern corrupte del PP!

La publicació en El País de les anotacions manuscrites de l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, en la qual es reflecteixen les donacions privades procedents de grans constructores i empreses de l'alimentació, entre altres, i el repartiment d'aquests diners entre els membres de la cúpula del partit és una confirmació rotunda que el govern de Rajoy és el govern dels capitalistes, dels poderosos, dels privilegiats, dels corruptes, d'aquesta minoria social que domina les destinacions de milions de persones sense haver estat triats per ningú.

El govern de l’Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa

Marx i Engels, El Manifest Comunista

 El govern de Mariano Rajoy fa un any. Dotze mesos d’infàmia, mentides i corrupció, d’arrogància insultant i enyorança del franquisme. Dotze mesos en què el PP ha soscavat una part fonamental de les conquestes obtingudes dècades enrere gràcies a dures lluites, vagues i manifestacions massives. Però aquesta reacció extrema, que s’endurirà el 2013 com a conseqüència de la depressió que viu l’economia capitalista a l’estat espanyol, amenaça amb desfermar alhora, en un lapse de temps difícil de determinar per endavant, una crisi política d’un calat revolucionari. En l’any que ha passat, la classe obrera ha fet front a aquest temporal amb vagues generals, mobilitzacions i manifestacions d’una dimensió formidable: mes rere mes, milions hem abarrotat el carrer de tot l’Estat, hem paralitzat la vida econòmica i hem posat al descobert el gran frau de la societat en què vivim. Li diuen democràcia però, en realitat, no és més que la dictadura del capital financer coberta amb un vel parlamentari.

Sí es pot vèncer al PP!

Unificar les lluites amb una vaga general de 48 hores!

 La crisi que travessa el capitalisme espanyol s’accelera a tots els fronts. En el polític, amb una desafecció creixent, quan no hostilitat, a les anomenades institucions de l’Estat (parlament, jutges, monarquia, policia...) i una contestació al carrer tan massiva que només es pot comparar a les grans lluites contra la dictadura franquista. En el social, amb un creixement de la desigualtat i l’empobriment a nivells desconeguts en les últimes quatre dècades, conseqüència directa de les retallades socials i el desmantellament dels serveis públics. En l’econòmic, amb una caiguda lliure de tots els indicadors, que les mesures d’austeritat no fan sinó aguditzar.