En l’anterior capítol d’aquesta sèrie es tancava en ple període de reacció després de la derrota de la revolució de 1905. Una etapa difícil, però d’incalculable valor en l’acumulació d’experiències que van forjar al bolxevisme com un referent per a les masses. Això hauria estat un objectiu impensable sense un prolongat i pacient treball en les organitzacions que agrupaven a les àmplies capes de treballadors.
Els bolxevics havien de combinar l’activitat clandestina amb la tasca en les organitzacions tolerades pel règim. A més de formar cercles sindicals clandestins, van treballar en els sindicats oficials, fermentant-los amb les seves idees. Formaven sindicats donant-los noms de societats que els permetessin salvar la repressió, "Font de la Il·lustració i Coneixement", "Il·lustració"... Una feina que no es va limitar als sindicats. Participaven en qualsevol conferència legal que agrupés a sectors de treballadors o altres capes permeables a les seves idees.
En el desenvolupament d’aquest treball, aprofitaven qualsevol oportunitat, intervenint en la conferència d’universitats populars de tot Rússia, en el Congrés de Societats Cooperatives, en el de directors mèdics de fàbrica i representants de la indústria manufacturera i en altres esdeveniments similars com una conferència contra l’alcoholisme. En ells explicaven obertament el seu programa i continuaven sembrant la llavor que més endavant fructificaria. Especialment destacable va ser la feina entre les organitzacions legals de dones. En el primer congrés de dones de tot Rússia, van presentar una resolució pel sufragi igual, directe i universal, la qual cosa va provocar un fort debat amb els representants de l’estat i l’abandonament majoritari de la conferència per les assistents.
Era una etapa tremendament dura, el moviment es trobava en ple reflux. Si el 1907 uns 740.000 treballadors havien anat a la vaga, el 1910 eren només 46.000. Progressivament la classe obrera va anar recomponent les seves forces. El boom econòmic de 1910-1913 va ajudar aquesta recuperació en la mesura que la por de la desocupació massiva anava passant a un segon pla i els beneficis de les empreses empenyien els treballadors a passar a l’ofensiva en la lluita per millores salarials.
La Conferència de Praga
En aquest període es va arribar a un acord entre els diferents sectors que conformaven el POSDR. Tanmateix, aquest acord basat en una imprecisa idea d’unitat i no en principis clars estava condemnat a saltar pels aires. La por de la pròpia debilitat per justificar la unitat per la unitat era una recepta acabada per al desastre. "El problema amb el conciliacionisme és que la política no es pot reduir a aritmètica simple. No sempre dos i dos són quatre. Dos homes en un vaixell, cada un remant en diferents direccions, no són millors que un sol remer que sap exactament cap a on es dirigeix" (Alan Woods, Bolxevisme, el camí de la revolució. Fundació Federico Engels, 2003).
Les tensions entre menxevics i bolxevics augmentaven contínuament. L’ambient entre els revolucionaris exiliats es feia irrespirable i com a conseqüència la paràlisi es planava sobre el conjunt de l’organització.
Lenin ho entenia clarament, no era el moment d’arranjaments, era el moment de donar la batalla per les idees marxistes i separar-se definitivament dels reformistes i liquidadors. Si els marxistes volien jugar algun paper en el futur moviment, només apareixent com una tendència amb principis i organització clars i diferenciats ho podrien fer. Altrament la nova onada revolucionària que començava a entreveure’s i que es desenvoluparia des de 1912 els agafaria febles i desorganitzats.
L’any 1912 començava amb la convocatòria d’una conferència del POSDR a Praga. Lenin la va concebre com el renéixer de tots els elements genuïnament revolucionaris. Els socialistes letons, el Bund, els polonesos, lituans, caucàsics, Plejànov, el Pravda de Trotsky i el grup Vperiod van ser convidats però es van negar a assistir. Cap no veia clara la necessitat de trencar amb els menxevics liquidadors.
Finalment va ser una conferència exclusivament bolxevic. De fet va ser la consumació de la ruptura definitiva entre bolxevics i menxevics. En la conferència es va dedicar especial atenció a l’elaboració d’un programa concret d’acció per a la construcció del partit, com seria el treball en la Duma, etc.
La divisió entre menxevics i bolxevics era ja una realitat reconeguda per tothom. Al febrer de 1912, menxevics i altres grups van realitzar la seva pròpia conferència en resposta a la de Praga. Malgrat tot, a l’interior de Rússia les diferències no es veien tan clares i al propi si del bolxevisme eren molt nombrosos els partidaris de tornar a arribar a algun acord amb el menxevisme, en nom de la unitat.
El propi Trotsky es va veure imbuït d’aquest ambient. L’agost va formar un bloc amb algun dissident bolxevic i els menxevics. Més d’una dècada després, la burocràcia estalinista va utilitzar aquest error brutalment. No van dubtar de treure de context tot el debat sobre la ruptura per a, amb els mètodes mafiosos habituals de Stalin, tractar d’oferir una imatge falsa d’un Trotsky enfrontat al leninisme. En realitat va ser un error d’un genuí revolucionari que creia realment en la possibilitat de conciliar, en aquell moment, l’irreconciliable: menxevisme i bolxevisme, reformisme i revolució. El propi Trotsky el va reconèixer: "Estava malalt de la malaltia del conciliacionisme cap al menxevisme i d’una actitud desconfiada cap al centralisme leninista. Immediatament després de la conferència d’agost, el bloc va començar a desintegrar-se en les seves parts components. Als pocs mesos, jo estava fora del bloc, no només en matèria de principis, sinó organitzativament" (Trotsky, En defensa del Marxisme. Ed. Fontamara, 1977, pàg. 178-9).
La naturalesa d’ambdós bàndols anava apareixent clara als ulls de les masses obreres amb l’esdevenir dels fets. Una vegada més, com tantes en la història, una provocació reaccionària convertiria en el tret de sortida per a un auge en la lluita de classes que commouria Rússia durant 1912 i 1913.
La matança de Lena
A finals de febrer de 1912 va esclatar una vaga per millores en les condicions de treball de les mines d’or de Lena (Sibèria). El president del comitè de vaga era bolxevic. El govern va enviar l’exèrcit i el 4 d’abril van assassinar 270 miners i en van ferir uns altres 250.
Les notícies de l’atrocitat van commocionar el país. Va ser la gota que va fer vessar el vas i va donar origen a una gegantina onada de vagues. Entre el 14 i 22 d’abril 140.000 obrers van anar a la vaga a Sant Petersburg, 70.000 a Moscou. El moviment es va estendre per tot l’imperi. El 1905 el moviment havia començat amb crides i súpliques al tsar ; ara la consigna era a baix el govern tsarista!
L’onada de vagues anava en augment. El 1912 hi va haver més de 3.000 vagues amb la participació de 1.463.000 treballadors, dels quals 1.100.000 ho feien en vagues polítiques. El 1913 eren 2.000.000, el 65% de les mateixes per reivindicacions polítiques. El moviment va penetrar, fins i tot, en els mariners de la flota del Bàltic.
Amb el desenvolupament de les lluites, la perspectiva amb què treballaven els bolxevics era la de la reedició de 1905 a un nivell superior i, per tant, van treure les conclusions pràctiques, intervenint audaçment per donar una orientació ferma al moviment. Aquesta feina va donar els seus fruits i van començar a créixer ràpidament. Ara, en un moment d’efervescència política, s’apreciava el correcte de la postura de Lenin de trencar amb els menxevics: "Si haguessin continuat embolicats amb els menxevics en un moment com aquest, hauria significat la paràlisi" (Bolxevisme, el camí de la revolució).
El naixement de ‘Pravda’
Per lluitar contra la influència de la burgesia liberal en el moviment de masses es feia necessari un diari bolxevic. A finals d’abril s’havien aconseguit els diners. El nom elegit va ser Pravda (La Veritat) apropiant-se el nom del diari de Trotsky.
Va ser un èxit immediat. Del primer número es van posar al carrer 60.000 exemplars. A les seves pàgines hi havia molta informació sobre les vagues i la vida quotidiana de la classe obrera (durant el primer any, Pravda va rebre unes 5.000 cartes) però, sens dubte, també incloïa teoria. Era la millor manera d’elevar el nivell de consciència dels seus lectors. Lenin va dedicar especial atenció al desenvolupament del diari. Aquest era finançat per les aportacions obreres. El 1912, hi havia 620 grups que organitzaven col·lectes per al seu manteniment; el 1913 eren ja 2.181.
Pravda ocupa un lloc central en la construcció del partit. Es formen grups de simpatitzants a tot el país i es comença a penetrar als pobles. Aquest desenvolupament té un reflex en les xifres de militància del partit que el setembre de 1913 passen a ser entre 30 i 50.000 militants. Com explica el llibre es fa necessari introduir noves fórmules per absorbir un creixement tan ràpid: "Aquí veiem una vegada més la flexibilitat de Lenin davant de les qüestions organitzatives. El partit és, al cap i a la fi, un organisme viu que canvia i s’adapta a unes condicions en constant canvi. D’aquesta forma, el mateix Lenin que en 1903 argüia contra l’intent de Màrtov de diluir el partit en intentar eliminar la distinció entre un militant i un simpatitzant, ara defensava una visió completament diferent, ara un lector regular del Pravda era considerat un militant ( si pagava diners regularment a Pravda, aquest s’havia de considerar l’equivalent a les quotes de militància del partit). En realitat, no hi ha contradicció entre les dues posicions. Simplement reflecteixen el canvi de la situació objectiva, el canvi d’un partit relativament petit i embrionari, que, per necessitat havia de tenir el caràcter d’un partit de quadres, a un partit de masses" (Ibíd., pàg. 482).
Malgrat, i malgrat tot, la tendència cap a la conciliació amb els reformistes continuava existint en el bolxevisme. El propi comitè de redacció de Pravda va censurar molts articles de Lenin en els quals polemitzava i contestava les tesis menxevics. Finalment a finals de 1913 les tesis de Lenin es van imposar.
La feina en la Duma
Aquestes tensions també van aparèixer en la feina de la fracció bolxevic de la Quarta Duma. Les eleccions havien reflectit clarament l’augment de la influència dels revolucionaris. Celebrades a octubre de 1912 amb una llei electoral dirigida contra la classe obrera mitjançant tot tipus de condicions i votacions indirectes. Malgrat tot van suposar un extraordinari èxit per als bolxevics. En la Tercera Duma el POSDR tenia 19 diputats, 9 eren bolxevics i 10 menxevics. Aquests eren els que portaven la veu cantant del treball parlamentari. En la Quarta la proporció era 6 bolxevics contra 8 menxevics. Darrere d’aquest aparent retrocés, la clau era que els bolxevics havien obtingut la majoria en els col·legis obrers de les regions industrials més grans, mentre que els menxevics eren elegits en districtes de base petitburgesa. Així doncs els bolxevics representaven el 88% dels electors obrers, davant el 12% dels menxevics.
La feina en el Parlament es va veure sotmesa a una enorme pressió. El llibre assenyala: "Les lleis que regeixen l’activitat parlamentària es poden observar, en totes les èpoques, en les fraccions parlamentàries dels partits reformistes. Les pressions de la classe dominant, la seva ideologia i institucions, enlloc no són tan intenses com a l’hivernacle parlamentari. Llevat que aquests últims estiguin imbuïts amb la consciència de classe i la comprensió teòrica necessària per permetre’ls veure a través dels trucs i maniobres de l’enemic, inevitablement sucumbiran a la pressió i seran absorbits al pantà parlamentari dels comitès, la burocràcia i les qüestions de procediment. (...) Fins i tot els treballadors de fàbrica consagrats i forjats en anys de lluita, poden caure ràpidament en l’atmosfera enrarida d’aquest món artificial, i poden allunyar-se de la realitat de la lluita de classes" (Ibíd., pàg. 486).
Amb l’objectiu de combatre aquestes pressions i redreçar el rumb del grup parlamentari bolxevic, que va donar bastants mostres d’abandonament dels principis es van arribar a aliar als menxevics per condemnar l’intent de molts activistes de convocar una vaga el dia de l’obertura de la Duma va caldre donar una batalla per deixar clar que el treball parlamentari era una part més de la feina del partit i que, per tant, havia d’estar sotmès al control i la disciplina d’aquest.
Per guanyar aquesta batalla era imprescindible vincular els diputats amb el moviment real dels treballadors. A fi de pressionar en aquesta línia els seus diputats i empènyer-los a trencar amb els menxevics, deixant clar els motius polítics d’aquesta ruptura, es va organitzar una campanya de recollida de firmes en suport dels diputats bolxevics. Amb prou feines un mes es van obtenir 2,5 vegades més firmes per als bolxevics que per als menxevics.
Finalment es va aconseguir redreçar aquest treball i "malgrat totes les dificultats, els bolxevics van aconseguir dominar aquest escenari de lluita que els era tan poc familiar i el van utilitzar d’una forma efectiva per a la causa obrera. La clau de l’ús revolucionari del Parlament era vincular en cada moment la feina de la fracció parlamentària amb la feina fora del parlament" (Ibíd., pàg. 474).
La qüestió nacional
El període previ de reacció havia afectat tots els nivells de les relacions socials. Rússia era un imperi habitat per desenes de nacionalitats diferents sotmeses sota el règim tsarista, en el qual el 43% de la població era russa que oprimia els drets democràtics i nacionals de la resta de nacions, que suposaven el 57% de la població. Durant l’etapa 1907-1911 els reaccionaris governs nomenats per Nicolau II, van generar més antagonismes nacionals com a forma de dividir els oprimits. El xovinisme gran-rus ho envaïa tot.
Es van orquestrar verinoses campanyes contra la minoria jueva. Bandes de lúmpens armats per la policia tsarista van organitzar pogroms. A Kíev es va acusar la minoria jueva de l’assassinat ritual d’un cristià. El judici contra un jueu per aquests suposats fets va ser usat pel bolxevisme per organitzar una campanya contra els racistes. Hi va haver vagues a Rússia i Ucraïna en defensa del poble jueu i l’acusat va ser declarat innocent. Es demostrava així que la millor forma de frenar el racisme, avui com llavors, és la unitat de tots els treballadors en la lluita.
Tenir una posició correcta respecte a la qüestió nacional era decisiu per al futur dels revolucionaris. Sempre aquest tema va ocupar un lloc central en els debats del POSDR des de 1903.
Una de les aportacions més importants de Lenin al moviment revolucionari mundial va ser la seva actitud cap a aquesta qüestió. El llibre ho explica perfectament. "Lenin defensava la demanda del dret a l’autodeterminació. Aquesta és una reivindicació democràtica que parteix de la suposició que cap nació no pot ser obligada a romandre, en contra de la seva voluntat, dins de les fronteres d’una altra nació. El dret de cada poble a decidir els seus propis assumptes, lliure de la coerció d’un poble més poderós, és un dret elemental que ha de ser defensat. . Però això no significa que els marxistes tinguin l’obligació de defensar el separatisme" (...) "Lenin va explicar en milers d’ocasions que els marxistes russos, com a membres d’una nació opressora (els gran russos), havien de lluitar contra les polítiques i conductes opressores de la seva pròpia burgesia, i defensar els drets d’aquelles nacions oprimides pels gran russos (...) Lenin va insistir que el partit rus inscrigués en la seva bandera el dret de les nacions a l’autodeterminació. En realitat, els treballadors russos estaven dient-los als polonesos, finlandesos, georgians, ucraïnesos i a la resta: No tenim interès en mantenir les vostres cadenes. Hem d’unir-nos per enderrocar els explotadors i després us donarem la llibertat de decidir quines relacions voleu tenir amb nosaltres" (Ibíd., pàg. 489-490).
Alhora que defensaven aquesta postura, és important destacar que no feien la més mínima concessió al nacionalisme, incloent el nacionalisme dels oprimits. Precisament el propòsit principal de la utilització de la consigna del dret a l’autodeterminació era garantir la unitat de la classe obrera. Així mateix els bolxevics s’oposaven a formar partits o sindicats específics de les nacionalitats oprimides. Defensaven la unitat del partit revolucionari, educant els seus militants en un esperit internacionalista.
La correcció d’aquesta posició es va poder comprovar el 1917 quan, amb aquest programa, els bolxevics van poder unir els treballadors de tot l’imperi en la lluita comuna contra el tsarisme i el capitalisme. El que podia haver estat un obstacle per al desenvolupament de la revolució les diferències nacionals es va convertir en un poderós aliat de la mateixa.
En aquest període el món s’encaminava cap a la guerra. Les contradiccions entre les diferents potències eren cada vegada més fortes. La lluita pels mercats s’aguditzava. En la lluita entre els diferents imperialismes la qüestió nacional s’anava a convertir en moneda de canvi. Les guerres als Balcans van ser l’avançament de la Primera Guerra Mundial. En aquesta zona confluïen interessos enfrontats d’Anglaterra, Rússia, Àustria-Hongria i Turquia. Com a forma de debilitar a l’imperi turc, Rússia, a través de Sèrbia i en nom d’una presumpta fraternitat eslava, recolzava els moviments de les nacionalitats oprimides com Macedònia.
Aquest suport era relatiu i sempre evitava la creació d’un estat o confederació d’estats massa poderós. D’aquesta manera, el presumpte alliberament nacional en el marc del capitalisme i de la mà d’una o una altra potència imperialista, es convertia immediatament en el seu contrari. Així havia passat amb països com Sèrbia, Grècia o Bulgària, que ràpidament van passar de ser nacionalitats oprimides pels turcs a ser nacionalitats opressores sobre altres pobles i barallar-se entre elles, instigades per les diferents potències europees, en noms de la gran Sèrbia, la gran Bulgària, etc. arribant-se a tragèdies com el cas de Macedònia, que va ser finalment dividida entre Grècia i Sèrbia. Aquest fenomen s’ha reproduït 80 anys després a l’ex Iugoslàvia. No hi ha alliberament nacional possible sobre bases capitalistes.
Conclusió
L’any 1914 s’obria amb aires de guerra en l’ambient. L’etapa 1912-14 havia suposat un enfortiment polític, organitzatiu i numèric dels marxistes russos. Després de la seva ruptura definitiva amb el menxevisme, el Partit Bolxevic estava més fort que mai; en zones com Moscou i Petrograd havien guanyat per primera vegada una majoria clara en els sindicats; Pravda tenia una tirada diària de 40.000 exemplars... Partint de diferents dades que desenvolupa el llibre es pot afirmar que en aquell moment els bolxevics tenien el suport de tres quartes parts de la classe obrera organitzada. El Primer de Maig mig milió de treballadors es van declarar en vaga i van sortir en manifestacions. Rússia estava en vigílies de la revolució. La carnisseria imperialista que anava a esclatar dos mesos després tallaria aquest procés.
Els bolxevics russos els honra haver votat contra el pressupost de guerra en la Duma. A diferència de la majoria dels dirigents socialistes europeus de la Segona Internacional com el SPD alemany, amb l’excepció de Karl Liebcknek i Rosa Luxemburg, que es van passar al camp de les seves respectives burgesies recolzant els crèdits de guerra traint així els treballadors, els bolxevics van defensar conseqüentment els principis de l’internacionalisme proletari, presentant resolucions a les fàbriques i convocant manifestacions contra les guerres balcàniques, desemmascarant les vertaderes ambicions imperialistes del tsarisme a la zona, contra l’imminent perill de guerra mundial.
