Des de finals de setembre, els carrers de Lima i de tot el territori peruà han estat testimoni d'una creixent onada de protestes protagonitzades per l'anomenada "Generació Z". Els joves, farts de la corrupció, la repressió policial, la precarització laboral i la total inacció del Govern davant la criminalitat, han sortit als carrers amb pancartes amb la "Z" i imatges de la popular sèrie One Piece, reivindicant el seu dret a un futur digne.
Aquesta mobilització, que s'ha estès des del centre de Lima cap a les universitats i barris obrers, expressa la descomposició del Govern peruà liderat per Dina Boluarte, sorgit del cop d'Estat organitzat el 7 de desembre de 2022 per l'oligarquia peruana i l'Ambaixada dels Estats Units contra el Govern democràticament elegit de Pedro Castillo.
El 10 d'octubre, el Congrés va destituir de manera exprés Boluarte, que amb prou feines comptava amb un 2% d'aprovació popular. Va assumir el seu càrrec el dretà José Jerí, convertint-se en el setè president de Perú en amb prou feines nou anys. Lluny de calmar els ànims, aquesta destitució només ha confirmat el que les protestes venen denunciant des del principi: que tot el sistema polític peruà està podrit fins al moll de l’os. De fet l'aprovació popular del Parlament que ha nomenat president Jerí és de l'1,8%.
L'espurna que va encendre la flama
El detonant immediat d'aquesta nova onada de mobilitzacions va ser l'aprovació de la Llei N°32123, que estableix l'afiliació obligatòria al sistema de pensions des dels 18 anys. Per a milers d'estudiants, treballadors i joves que comencen la seva vida laboral, aquesta mesura és un atac directe. No és casualitat que el jovent peruà la percebi com un robatori legitimat per l'Estat: les AFP [1], privatitzades des de la dictadura fujimorista dels anys 90, són un dels instruments més odiats per la classe treballadora peruana.
Tanmateix, no podem reduir aquestes protestes a un rebuig puntual. La llei de pensions va ser simplement la gota que va vessar el vas. Les arrels del descontentament són molt més profundes i es connecten amb dècades de saqueig capitalista, precarització sistemàtica de l’ocupació i degradació de les condicions de vida de la majoria de la població peruana.
Els joves ho van deixar clar en les seves convocatòries: "Aquest Govern i aquest Congrés no ens representen". El jovent peruà viu en un país on el 27,6% de la població és pobre, on l'atur és altíssim i la informalitat laboral supera el 90% de la Població Econòmicament Activa. És un jovent que ha crescut veient com la promesa de l'educació superior no es tradueix en treballs dignes, sinó en precarització i migració forçada.
Un jovent precaritzat
Els mitjans de comunicació de la dreta han intentat presentar les protestes de la "Generació Z" com una qüestió purament generacional, desconnectada dels sentiments i demandes de la resta de la classe treballadora peruana. Res més lluny de la realitat.
El jovent peruà que surt als carrers no és una massa homogènia d'estudiants de classe mitjana amb inquietuds abstractes, com intenten presentar-los. La gran majoria de manifestants pertany al jovent obrer i entre els sectors procedents de les capes mitjanes predominen els més proletaritzats i colpejats per les polítiques capitalistes. Són joves que treballen en plataformes digitals sense drets laborals, que estudien mentre fan malabarismes amb dues o tres feines precàries, que viuen majoritàriament als barris obrers del nord i sud de Lima on la inseguretat i l'abandonament estatal són el pa de cada dia. Són fills i filles de treballadors també precaris.
Aquesta qüestió material és la que explica la radicalitat de les seves consignes i la combativitat de les seves accions. Quan els i les joves diuen "estem cansats d'haver de suportar interessos propis d'un Parlament fastigós", no estan fent una crítica abstracta. Estan expressant, amb les seves pròpies paraules la contradicció fonamental entre una burgesia parasitària que legisla en el seu propi benefici i una classe treballadora que veu com cada reforma, cada llei, cada mesura econòmica no fa sinó empitjorar les seves condicions de vida.
Del rebuig a Boluarte al rebuig de tot el règim
Les protestes no van començar el setembre del 2025. Tenen el seu antecedent directe en l'aixecament massiu que es va prolongar diversos mesos després de la destitució i detenció de Pedro Castillo el desembre del 2022, quan Boluarte, la seva vicepresidenta, va assumir la presidència. La repressió brutal d'aquelles protestes va deixar més de 50 morts, en la seva majoria joves de les regions més empobrides del país.
Dina Boluarte era una d'aquests elements burgesos i petit-burgesos "de centre" amb els quals els dirigents de Perú Libre (el partit d'esquerra que impulsava la candidatura de Castillo) i molts assessors d'aquest defensaven que calia aliar-se per guanyar la confiança de sectors de la classe dominant i evitar un cop d'Estat. Aquesta buròcrata sense principis i altres "aliats", després de reunir-se amb l'ambaixadora estatunidenca a Perú i amb destacats empresaris i terratinents, no van dubtar a pactar el derrocament de Castillo juntament amb l'extrema dreta de Fuerza Popular (fujimorisme), Renovació Popular (una altra formació d'extrema dreta liderada per l'alcalde de Lima, López Aliaga, que llavors s'autodenominava "el Bolsonaro peruà" i que ara no oculta la seva fascinació per Donald Trump) i altres partits burgesos.
Des d'aleshores, aquestes forces de dreta i ultradreta li han permès sobreviure políticament durant gairebé tres anys, a Boluarte, amb una minoria parlamentària precària. El seu pla era que seguís fins a les eleccions presidencials i legislatives d'abril de 2026, aprofitant la seva impopularitat i desgast per presentar-se com a alternativa. Però l'esclat de la Generació Z i la participació de sectors de la classe obrera com els transportistes (convocant aturades i unint-se a les manifestacions) els va obligar a aprovar la seva destitució exprés el 10 d'octubre i formar un Govern d'unitat amb representants de diversos partits.
Va ser un intent desesperat d'aquests partits de dreta de deixar anar llast i intentar calmar els carrers de cara a les eleccions del 2026, per a les quals només falten sis mesos. Però les i els joves no es deixen enganyar. El nomenament com a president de José Jerí, un element menyspreable tacat per denúncies de violació, ha estat rebuda amb un increment de les mobilitzacions.
El 15 d'octubre, en el marc d'una aturada nacional convocada per la Generació Z i el Bloc Universitari, milers de joves van tornar als carrers exigint no només la renúncia de Jerí, sinó una transformació profunda del sistema polític peruà.
Una repressió salvatge
La resposta de l'Estat peruà a les mobilitzacions juvenils ha estat la repressió més brutal. El cas de Luis Reyes Rodríguez, rapper de 28 anys conegut com a Flipown, és un reflex de la violència estatal desfermada contra els manifestants.
El 15 d'octubre, durant les protestes a la plaça de San Martín, Luis va rebre l'impacte d'una bomba lacrimògena disparada a curta distància per la policia. Les imatges i testimonis recollits per periodistes mostren clarament com la Policia Nacional disparava aquestes bales directament al cos de manifestants que ja s'estaven retirant pacíficament de la plaça. Dies després no hi ha responsables identificats. El mòbil de Luis ha desaparegut i l'Estat es nega a entregar les gravacions de seguretat.
Aquest cas no és un fet aïllat. El mateix dia es van comunicar desenes de detencions arbitràries, ús indiscriminat de gasos lacrimògens en espais tancats i atacs directes contra els qui intentaven auxiliar els ferits.
La classe dominant tem, amb raó, que les protestes de la Generació Z siguin el preludi d'una explosió social molt més àmplia que connecti les lluites juvenils amb les dels treballadors del transport, del sector públic, de les mines i de tots els sectors explotats del país.
La lluita és l'únic camí
L'aturada del transport del 2 d'octubre, va mostrar l'enorme potencial d'unificació entre les lluites juvenils i les del moviment obrer. Milers de treballadors del transport, juntament amb estudiants i delegats sindicals, van caminar fins al Congrés denunciant Boluarte com a "assassina" i exigint millores en les condicions laborals.
La vaga del transport va aturar gran part de l'activitat econòmica de Lima i del port del Callao. Els enfrontaments amb la policia van ser generalitzats, amb bloquejos en vies clau com la Panamericana Nord i avingudes al cor de Lima.
El jovent ha perdut la por i està disposat a combatre al règim corrupte. Això és fonamental. Però per a paralitzar la repressió de l'Estat i també qualsevol maniobra intentant desviar i desactivar la mobilització, cal construir urgentment una direcció revolucionària que doti el moviment d'un programa polític clar: nacionalització dels recursos naturals sota control obrer, expropiació de la banca i les grans empreses. Cal construir comitès d'estudiants i treballadors a cada centre educatiu, a cada fàbrica, a cada barri obrer, que coordinin la lluita i preparin una vaga general de 48 hores que paralitzi completament el país fins a derrocar tot el règim corrupte.
La rebel·lió de la Generació Z a Perú es produeix després d'aixecaments en què el jovent també ha exercit un paper clau com els de Nepal o Indonèsia. A la mateixa Llatinoamèrica estem veient lluites massives i vagues generals contra altres Governs de dreta i extrema dreta lacais dels EUA com els de Milei a Argentina o Noboa a Equador.
L'aixecament global de masses contra el sionisme, el feixisme i el capitalisme que recorre el món també mostren l'enorme ràbia, força i disposició a lluitar que existeixen. Cal construir una Esquerra Revolucionària Internacional per fer la revolució socialista i acabar amb tota la corrupció, violència i barbàrie d'aquest sistema.
Fora Jerí i tot el règim corrupte!
Per una vaga general de 48 hores!
Notes:
[1] Les Associacions de fons de pensions (AFP) són entitats financeres encarregades de gestionar els fons de pensions individuals. Operen sota el sistema de capitalització individual.
