Quan falta poc per fer els vuit mesos des que ETA declarà un alto el foc permanent, el anomenat “procés de pau”, o “procés democràtic de resolució del conflicte”, no passa pel seu millor moment. La imatge de les herriko tabernes ocupades per la Guardia Civil i la Ertzaintza, i els sumaris contra 37 dirigents abertzales han estat el contrapunt a un polaritzat debat al Parlament europeu, on es va aprovar la proposta del PSOE per deu vots de diferència, a penes 24 hores després que a França es portés a terme una acció per a fer-se amb una partida de 350 pistoles que apunta a ETA.

Durant molt de temps els dirigents del PP van obtenir importants rèdits electorals de les accions armades d’ETA. A més, un sector de l’aparell de l’Estat vinculat al PP obté substanciosos privilegis a costa de la suposada “lluita contra el terrorisme”. Això sense contar amb que totes les lleis repressives aprovades amb el recolzament de la direcció del PSOE (Llei de Partits, etc.) ofereixen a la classe dominant armes d’excepció per a enfrontar-se als sectors més combatius del moviment obrer i la joventut. Ara, el PP, que controla a un sector de judicatura, ha convertit el “procés de pau” en el principal argument d’oposició al govern de Zapatero i intenta fer fracassar un procés que si madurés positivament, segurament tindria resultats electorals positius tant per al PSOE, com per a l’esquerra abertzale. Estan a l’ofensiva i no dubten en utilitzar els mitjans de comunicació, l’església, el carrer, les víctimes i als jutges que els són afins. I, si això no fos suficient, Rajoy, Acebes i Zaplana ja han anunciat que qualsevol acord que es pogués arribar en les meses que estan per formar-se té data de caducitat quan ells arribin al govern. Mentre, un cop més, la polarització al voltant a la qüestió nacional basca està servint al govern per ocultar els atacs en el terreny social a la classe treballadora.

La repressió no és la solució a un problema polític

El PP afirma que l’acció policíaca i repressiva és la que ha portat a l’organització armada basca contra la paret. Es tracta d’una afirmació tan falsa com atribuir a ETA la responsabilitat dels atemptats de l’11-M. ETA sorgí en plena dictadura i es va alimentar de la repressió de l’Estat contra les llibertats, la llengua i els drets democràtics. Posteriorment, els governs d’UCD, PSOE i PP van utilitzar tots els mecanismes de la guerra bruta, repressió i terrorisme d’estat possibles sense aconseguir altra cosa que prolongar l’espiral acció-repressió. La repressió no és la solució a un problema polític com és la qüestió nacional basca. El robatori de 350 pistoles o les prop de 4 tones de productes químics per a fabricar explosius, junt a mils de matrícules i elements per a crear documentació falsa els mesos anteriors a l’alto el foc permanent, posen sobre la taula una realitat evident: ni ETA pot aconseguir ni un dels seus objectius pel camí del terrorisme individual, ni l’Estat pot acabar amb ETA per la via repressiva. El terrorisme és l’expressió d’una societat malalta: el capitalisme. Deixant de banda les diferències amb el problema basc, la crema de centenars de cotxes l’últim any en els suburbis francesos manifesten aquest fenomen.

L’estratègia dels qui recolzen el procés de pau al parlament espanyol i europeu és dilatar el procés en el temps mentre, a través de la repressió, proven la determinació d’ETA d’abandonar les armes i la seva solidesa interna. L’objectiu, lluny de ser el reconeixement dels drets democràtics, és portar a l’esquerra abertzale a la calma de la lluita institucional.

El govern del PSOE hauria de trencar definitivament amb aquesta política i defensar els drets democràtics de forma conseqüent. En primer lloc, desmilitaritzar definitivament la Guàrdia Civil, permetent que la democràcia entri en els quarters netejant-los d’assassins, torturadors i feixistes que segueixen des de l’època de Franco sense ser depurats. Derogar les lleis regressives com la Llei de Partits i la Llei Parot, que estableixen de fet la cadena perpètua, i apropar els presos bascos a Euskal Herria. L’esquerra ha de sortir al carrer per defensar un programa autènticament socialista, junt a la defensa del drets d’autodeterminació de les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol. Això tan sols ho pot portar a terme la classe obrera i la joventut unida per sobre de fronteres nacionals, però és evident que aquesta no és la política que porta a terme el govern de Zapatero, que està girant cap a la dreta cada cop més, recolzant-se amb CIU i el PNB.

Trencar amb la burgesia basca

La política d’aliances és un tema clau per a donar una solució real a la qüestió nacional. El PNB i la direcció del PSOE tenen les seves raons per apostar per l’anomenat procés de pau, entre elles no està la defensa genuïna dels drets democràtics del poble basc. La direcció de l’esquerra abertzale ha basat la seva política en crear un front nacional amb el PNB, mentre mostren una actitut sectària cap a la classe treballadora espanyola i francesa, la qual cosa ha portat el moviment cap a un carreró sense sortida. Parlen d’un moment històric i una solució al conflicte en termes democràtics quan realment no existeix.

En el document de la Mesa Nacional de Batasuna es pregunta, quin és el camí a seguir?, i la conclusió és que s’ha d’unir forces i sortir al carrer. Però, amb qui?, amb PNB-EA?, amb la mateixa burgesia basca que fa fora als treballadors, que es nega a negociar convenis col•lectius i envia l’Ertzaintza a tancar les seus i prohibir manifestacions o amb la classe obrera espanyola, francesa i de la resta d’Europa per lluitar pel socialisme?

En la mobilització juvenil del 26 d’octubre convocada pel Sindicat d’Estudiants en defensa d’un futur digne, denunciant la situació actual de la joventut en aspectes com la falta d’habitatge, la precarietat laboral, els retalls socials en sanitat i educació, la repressió, etc., amb una plataforma que incloïa la defensa del dret a l’autodeterminació i una crida directa a Ikasle Abertzaleak (IA) per unir forces, la resposta de IA fou la de negar-se a recolzar, mentre no dubten en aproximar-se a les joventuts de EA i el PNB. Aquesta defensa estreta del nacionalisme ha portat a milers de joves i treballadors bascos a un cul-de-sac, lligats de peus i mans a la seva burgesia pels seus dirigents actuals, mentre la repressió es fa cada cop més dura.

Solament la classe obrera unida per sobre de fronteres nacionals i lluitant pel socialisme pot donar una sortida plenament satisfactòria a la qüestió nacional a l’Estat espanyol.