A baix el Govern ultradretà de Netanyahu i l'Estat sionista capitalista!
El 5 de juliol el Govern sionista d'ultradreta de Netanyahu donava per finalitzada l'operació militar ‘Casa i jardí’, llançada dos dies abans contra el camp de refugiats de Jenin, situat als territoris palestins de Cisjordània ocupats per Israel. Després de 48 hores de criminals incursions terrestres i bombardejos contra la població civil indefensa, incloent atacs a hospitals i infraestructures com l’aigua i la llum, el saldo de mort i destrucció deixat per les tropes israelianes ascendeix a 12 morts (quatre d'ells menors de edat), diversos centenars de ferits i detinguts, 4.000 dels 18.000 habitants del camp de refugiats obligats a fugir de casa seva i centenars d'aquestes totalment arrasades. Periodistes presents i associacions de drets humans només trobaven una comparació possible amb el paisatge devastat de Jenin: els efectes d'un terratrèmol a gran escala.
Aquesta operació militar, que ha mobilitzat més de 1.000 soldats, amb participació directa tant de tropes terrestres com de l'aviació per primera vegada des de la segona Intifada (2000-2005), és la més àmplia i brutal llançada per Israel a Cisjordània en els darrers 20 anys. Aquest atac marca un punt d'inflexió a la nova ofensiva contra els palestins desencadenada després de la formació el desembre del 2022 del Govern de coalició del partit Likud de Netanyahu amb diversos grups de la ultradreta sionista més xenòfoba, inclosos elements obertament feixistes. Diversos d'aquests elements, com el ministre de Seguretat Ben-Gvir, o el de Finances, Bezalel Smotrich, han justificat la massacre de 29 musulmans el 1994 a Hebron pel fonamentalista Baruch Goldstein o l'atac el febrer d'aquest any per una torba de colons feixistes armats contra la localitat palestina de Huwara. Smotrich va arribar a defensar públicament que aquest poblet fos “aniquilat”.
Complicitat de l'imperialisme nord-americà i els governs europeus
Des del gener d'aquest any ja han estat assassinats 156 palestins. Alguns en xocs entre les tropes d'ocupació israelianes i milicians, però la majoria aclaparadora de víctimes són civils indefensos, inclosos 27 menors. Joves abatuts per les incursions cada cop més freqüents d'ordres de l'exèrcit sionista i grups paramilitars feixistes que col·laboren amb ells, violant una vegada i una altra amb total impunitat les resolucions de l'ONU i altres organismes internacionals, en bombardejos o per l'acció de franctiradors contra manifestacions de protesta. I una vegada més tot això passa amb la complicitat de les potències imperialistes occidentals, començant pels Estats Units, principal valedor de l'ocupació dels territoris palestins per Israel i el Govern del qual va ser informat per Netanyahu hores abans de deslligar el bany de sang a Jenin. Però també són còmplices els Governs dels països de l'OTAN i la UE, inclòs el de Pedro Sánchez, que no tenen cap problema a mirar cap a una altra banda mentre la matança contra el poble palestí continua.
Els mateixos que justifiquen i abracen el feixista Zelenski i participen de la política d'armar fins a les dents els nazis ucraïnesos per continuar la guerra, escudant-se en la criminal invasió i bombardejos de Putin i les seves “violacions del dret internacional”, fan gala de la més cínica hipocresia quan es tracta de l'ocupació i mortíferes incursions de l'Estat sionista israelià a Cisjordània o els bombardejos sistemàtics, bloquejos i atacs contra la població de Gaza.
Al tauler del gran joc imperialista, Ucraïna és un peó decisiu en l'estratègia de Washington per intentar fer front el seu desplaçament com a potència hegemònica per la Xina i intentar colpejar aquesta i Rússia. En canvi, la lluita de pobles com el palestí contra l'ocupació i l'opressió és un problema per a tots els defensors del capitalisme i l'imperialisme. En primer lloc, òbviament per a la pròpia oligarquia sionista i els seus aliats tradicionals: l'imperialisme nord-americà i els seus aliats de la UE i l'OTAN. Però també per als règims àrabs de la regió. Tots ells han vist el potencial revolucionari de les dues Intifades (aixecaments revolucionaris de la població palestina que, especialment en el cas de la primera, entre 1987 i 1993, van despertar un suport massiu al món àrab i internacionalment, contagiant també amplis sectors de la societat israeliana). O, més recentment, en l'aixecament contra l'ocupació israeliana i els bombardejos a Gaza del maig del 2021 que es va estendre des de Jerusalem i els territoris ocupats a totes les ciutats israelianes amb població àrab i va mobilitzar centenars de milers a tot el món.
Víctima expiatòria
Aquesta nova ofensiva sagnant de l'Estat sionista contra el poble palestí respon a l'intent del Govern ultradretà israelià de transmetre una imatge de força tant dins del país com internacionalment, però no fa més que reflectir la profunda crisi, contradiccions i divisions que sacsegen l'economia i la societat israelians.
Una de les primeres conseqüències de la formació del Govern de coalició entre la dreta i la ultradreta sionistes –el més racista i violent de la història del país– va ser l'aprovació d'una reforma judicial i altres mesures reaccionàries que, a més de garantir la impunitat d'un corrupte i criminal com Netanyahu, buscaven fer un cop d'Estat parlamentari, consagrant el control del poder pels sectors més reaccionaris i racistes de la classe dominant. El resultat va ser provocar una explosió social i les mobilitzacions de masses més grans contra el Govern des de la creació de l'Estat d'Israel, fa 75 anys.
Les onze jornades de lluita, batejades per les masses com a “dies de resistència a la dictadura” van posar contra les cordes Netanyahu i el seu Govern. Sectors de la burgesia parlaven d'escenaris de guerra civil. Si s'hagués convocat una vaga general, cridant a formar comitès d'acció des de la base per impedir que el moviment pogués ser controlat i descarrilat per sectors de la burgesia sionista enfrontats a Netanyahu, hauria estat possible enderrocar-lo. Una victòria producte de l'acció directa de les masses hauria unit totes les oprimides i oprimits, israelians i àrabs, en la lluita, posant moltes altres qüestions i reivindicacions sobre la taula, obrint la porta a la possibilitat de transformar la societat i acabar amb el règim sionista.
Però el fre dels dirigents sindicals de l'Histraduth i del laborisme israelià (completament integrat dins del règim sionista), la inoperància de l'esquerra pacifista i reformista del Meretz i l'absència d'una esquerra revolucionària amb un programa marxista i internacionalista capaç de lluitar per la direcció del moviment de masses va permetre al règim superar la crisi i el manteniment del Govern ultradretà. Conscient de l'àmplia contestació social i rebuig que evidenciaven les protestes, el règim sionista ha optat una vegada més per convertir el poble palestí en boc expiatori, intentant desviar l'atenció i apel·lant a la unitat nacional contra l'amenaça externa i la lluita “contra el terrorisme” per aïllar i criminalitzar la protesta i agrupar els sectors més reaccionaris i endarrerits de la societat en el seu suport.
En un escenari internacional marcat per la pugna entre el bloc imperialista format per la Xina i Rússia i el liderat per un EUA que mostra cada cop de manera més clara la seva debilitat i decadència, i la necessitat de punts de suport, Netanyahu i el sector de la classe dominant que ha fet pinya al seu darrere veuen una oportunitat per actuar amb més independència que en altres moments i avançar tant en la seva agenda reaccionària davant del poble palestí i la dissidència interna com en la seva estratègia imperialista davant dels seus competidors regionals: els règims de l'Iran , Turquia, Aràbia Saudita, Qatar,... Per això combina l'amenaça militar i atacs com el de Jenin amb diferents acords i compromisos entre bandits imperialistes pel repartiment de la regió, mentre els pobles en pateixen les conseqüències.
Un cop més, el criminal atac contra Jenin, la nova ofensiva sionista a Cisjordània i els bombardejos dels últims dies a Gaza, després que activistes palestins responguessin a aquests atacs amb un atemptat a Tel Aviv, demostren que l'única manera d'acabar amb la brutal opressió de l'Estat sionista és aixecar un moviment palestí de resistència i autodefensa basat en l'organització i la lluita de masses i armat amb un programa internacionalista i d'unitat de la classe obrera. Un programa en aquestes línies permetria guanyar els sectors de la classe obrera, el jovent i la resta d'oprimides i oprimits d'Israel, àrabs i jueus, per lluitar per la transformació socialista de la societat i posar fi a l'Estat sionista i capitalista, garantint el dret del poble palestí a formar el seu Estat propi independent. També seria una inspiració per a la lluita de la població de la resta de països de l'Orient Mitjà per acabar amb l'opressió dels governs i les oligarquies i lluitar pel socialisme.
