Del 20 de novembre al 18 de desembre el mundial de futbol de Qatar captarà l'atenció de milions de persones. Com cada quatre anys, els grans mitjans de comunicació ens bombardejaran amb imatges i notícies de la cita mundialista. Aquesta vegada, juntament amb els suculents beneficis de sempre, esperen que el gran desplegament mediàtic faci oblidar el tsunami de denúncies aixecat per aquest mundial.
I és que Qatar 2022 ja ha entrat en la història com l'escàndol més gran de corrupció, especulació i blanquejament d'una brutal dictadura associat a un esdeveniment esportiu, i pel qual milers de treballadors immigrants han mort. Un espectacle de sang i explotació menyspreable que mostra la hipocresia del gran negoci del futbol professional.
“El mundial de la vergonya”
Així titulava Amnistia Internacional el seu informe sobre violacions de drets humans del règim qatarià[1]. Un règim que prohibeix els partits polítics, manté en condicions de semiesclavitud 1,7 milions de treballadors immigrants (el 90% de la massa laboral), castiga amb elevades penes de presó l'homosexualitat i relacions extramatrimonials i condemna les dones a una opressió i tutela intolerables.
Només l'obra faraònica dels estadis, aixecats en ple desert amb inversions milmilionàries[2] per mantenir-los a 22 graus mentre que la temperatura exterior supera els 40ºC, ha costat la vida a 6.500 treballadors. Les brutals condicions laborals, sense seguretat, amb temperatures extremes, l’amuntegament en infrahabitatges, retards i impagament de salaris… està darrere d'aquesta matança i dels beneficis de les grans constructores i consorcis occidentals, entre ells molts espanyols.
Unes condicions que possibilita el sistema Kafala, la legislació que Qatar comparteix amb altres règims dictatorials amb què també fan bons negocis les empreses europees. Aquestes lleis permeten al patró requisar el passaport del treballador, sotmetent-lo a condicions inhumanes que, si rebutja, el deixaran en un llimbs legal que pot acabar en la deportació o la presó. Molts treballadors vénen de Bangladesh, Nepal, Índia o Pakistan pagant a màfies o a les mateixes empreses contractants entre 400 i 3.500 dòlars, contraient deutes que, de morir, “hereten” les seves famílies. A la sagnia de morts per accidents laborals, se sumen les causades per estrès i els suïcidis.
Segons l'informe d'Human Rights Watch titulat “Tot el que haig de fer està lligat a un home. Les dones i les normes de tutela masculina a Qatar[3]”, les lleis qatarianes exigeixen a les dones permís de tutors masculins per casar-se, estudiar a l'estranger amb beques governamentals, accedir a molts llocs de treball públics, viatjar a l'estranger fins a certa edat o rebre atenció a la salut reproductiva. També els impedeixen ser tutores principals, no podent decidir sobre documents, finances, viatges i fins i tot l'escolaritat i la salut de fills i filles. És l'home qui decideix si la dona es pot divorciar.
Desenes de milers són obligades a suportar durant anys situacions de violència de gènere i abús per no perdre els seus fills. Com que les relacions fora del matrimoni poden ser castigades amb fins a 7 anys de presó i 100 fuetades, si un violador addueix ser amant de la dona violada és ella qui pot ser empresonada[4]. Per a relacions no heterosexuals les penes de presó són fins i tot superiors.
Llàgrimes de cocodril i beneficis multimilionaris
A mesura que tota aquesta barbàrie sortia a la llum, organitzacions de drets humans, sindicats, col·lectius feministes i LGTBI van exigir que es retirés a Qatar l'organització del Mundial. La resposta dels governs, empreses i institucions capitalistes ha brillat pel seu cinisme i hipocresia. La FIFA, organitzadora de la competició, i les multinacionals associades, han anunciat un fons de 440 milions de dòlars per indemnitzar les famílies dels treballadors morts. Una gota a l'oceà dels ingressos multimilionaris que tindran.
Qatar ha gastat en aquest mundial... 200.000 milions de dòlars! Per fer-nos una idea, fins ara la despesa més gran vinculada a esdeveniments esportius eren els Jocs Olímpics de Tòquio 2020, amb 15.400 milions, i una altra cita futbolística: Brasil 2014, amb 15.000. No sabem qui aixecarà la Copa el 18 de desembre, però el mundial ja té guanyador: els grans bancs i empreses multinacionals, que han vist a l'explotació a la carta del règim qatarià un filó per multiplicar els beneficis ja obscens.
Només els bancs i les empreses occidentals, amb la UE liderant la llista (inclosos els espanyols BBVA, Santander, Caixabank, OHL, Sacyr...) han invertit 86.000 milions d'euros en projectes i préstecs tant al règim com a empresaris qatarians[5]. Amb aquesta pluja de milions, a qui sorprèn que les crides al boicot hagin caigut en sac trencat? Això sí, mentre fan caixa, les empreses, la FIFA, els Governs dels 32 països participants i institucions internacionals, ploren llàgrimes de cocodril i preparen campanyes mediàtiques pels drets humans.
Especialment vergonyós és el cas dels Governs que es declaren d'esquerres o progressistes com els de l'Estat espanyol, Portugal, Mèxic o Argentina, que no s'han diferenciat gens a l'hora de participar en aquest “circ” aixecat sobre la sang de milers de treballadors i l'opressió de milions. Per no parlar de l'escandalós comunicat de suport al règim qatarià del Govern veneçolà de Maduro.
Entre la immensa majoria de jugadors participants –començant per les grans estrelles– també s'ha imposat el morrió d'or. Alguns, molt pocs, pressionats pel moviment internacional de rebuig, han fet declaracions crítiques i han plantejat gestos simbòlics com portar braçalets en suport a la comunitat LGTBI però sense atrevir-se a anar més enllà. Fins i tot molts ja ho han incomplert a l'hora de la veritat.
No són “coses del futbol”, és el capitalisme
La versió més estesa del perquè, malgrat totes les denúncies, Qatar 2022 s'ha acabat celebrant és que els corruptes directius de la FIFA van ser subornats i, com que aquesta és “independent” i “falten proves concloents”, era impossible evitar-ho. Aquesta “explicació” és tan falsa com cínica.
La corrupció de la FIFA, que guanyarà 5.600 milions de dòlars amb aquest mundial, és un secret de domini públic fa dècades. L'escàndol de les comissions qatarianes va esclatar el 2012. Dels 22 responsables de designar la seu del mundial, 16 van ser processats o empresonats el 2015 per diferents casos de corrupció. Però Qatar 2022 va seguir endavant. Cap dels bancs i les multinacionals que dominen l'economia mundial (i amb ella el negoci esportiu) estava disposat a renunciar al tros del pastís.
A l'interès econòmic s'hi unia el geopolític. En plena pugna entre les grans potències imperialistes per les primeres matèries, mercats i àrees d'influència, Qatar –un dels principals productors petroliers i segon exportador mundial de gas– representa un soci cobejat. La classe dominant qatariana va apostar pel mundial no només pels beneficis econòmics a curt termini, també com a mitjà per augmentar la seva influència regional en la seva rivalitat amb l'Aràbia Saudita. Quan la FIFA va adjudicar aquest mundial (2010), l'imperialisme francès i altres potències van pressionar a favor de Qatar davant la principal candidatura rival, els EUA, a canvi de concessions per a les seves multinacionals energètiques i armamentístiques[6].
La detenció de desenes de directius de la FIFA, després de la investigació de l'FBI i fortes pressions nord-americanes, va ser presentada com un cop decisiu a la corrupció al futbol. Però Washington només buscava venjar-se i deixar clar que aquell que s’atreveixi a desafiar-lo pot sortit perdent (i de pas assegurar a les seves multinacionals una posició dominant al següent mundial). La Copa del Món 2026 ja ha estat adjudicada a la candidatura conjunta Canadà-Mèxic-EUA.
La transformació dels mundials, Olimpíades i altres competicions esportives nacionals i internacionals en negocis cada cop més tèrbols i lucratius, que mouen quantitats obscenes de capital, on els clubs –transformats en societats anònimes– són trampolins polítics i econòmics per a aventurers vinculats a la dreta i ultradreta, booms especulatius, blanqueig de capitals… enfonsa les seves arrels en el funcionament del capitalisme.
Un esport corromput per un sistema en decadència
La classe dominant sempre ha fet servir l'esport com a arma econòmica i política. Els règims feixistes de Hitler, Mussolini o Franco i les dictadures militars llatinoamericanes dels 70 i 80 del segle XX van protagonitzar alguns dels casos més escandalosos, fent servir èxits esportius per legitimar la seva brutal repressió i intentar desviar l'atenció de sectors de les masses.
Aquesta utilització acaba trobant límits. El principal, la pròpia crisi i decadència capitalista i els seus efectes sobre la lluita de classes. Moments d'ascens de la lluita i gir a l'esquerra, processos revolucionaris i prerrevolucionaris han tingut el seu reflex fins i tot en un món tan allunyat de les condicions de vida dels oprimits com l'esport d'elit. El moviment pels drets civils i contra la guerra del Vietnam als Estats Units, la revolució algeriana o l'ascens revolucionari llatinoamericà dels 70 i els 80 van ser exemples destacats. Una capa d’esportistes, influïts per les masses, va girar a l’esquerra.
Però generalment, i més en èpoques “normals”, les condicions privilegiades de l'esport d'elit fan que les veus crítiques siguin excepcionals, limitades a gestos simbòlics o presentades com a excentricitats. Mentrestant, els mitjans donen tot el suport a aquells esportistes que recolzen la dreta i ultradreta, que són promocionats i tendeixen a ser majoria. Això s'ha intensificat durant els darrers anys.
Des dels anys 70, quan les multinacionals van entrar massivament al negoci esportiu, participant directament en l'organització de mundials, olimpíades i campionats de lliga, aquest ha esdevingut un camp d'inversió cada cop més atractiu i rendible per als capitals especulatius. Des del 2010 nombrosos experts i fins i tot directius adverteixen de la bombolla de l'esport[7], les contradiccions generades per l'entrada de fons d'inversió, cases d'apostes, etc., o les quantitats escandaloses, i insostenibles, gastades anualment en fitxatges, traspassos i drets televisius[8]. Però l'orgia especulativa continua.
Qatar 2022 no n'és l'excepció sinó la regla. L’esport acaba reflectint al seu si tota la corrupció, especulació i barbàrie d'aquest sistema podrit.
Notes:
[1] Qatar, la copa mundial de la vergüenza - Amnistía Internacional
[2] Mundial Fútbol 2022 | Las escandalosas cifras del mundial de Qatar: estadios, telespectadores…
[3] Everything I Have to Do is Tied to a Man’: Women and Qatar’s Male Guardianship Rules
[4] No es solo Paola Schietekat; en Qatar, la vida de las mujeres depende de un hombre
[5] Fútbol | BBVA y Santander, primeros ganadores del Mundial de Qatar
[6] La venganza de Estados Unidos por el Mundial de Qatar
[7] “El fútbol vive en una burbuja especulativa que está por estallar”
[8] El informe de la FIFA que quiere acabar con la burbuja especulativa del fútbol
