L’imperialisme nord-americà i la UE còmplices. Fora l'Estat capitalista sionista!
El passat 10 de maig avions israelians van començar una operació de bombardeig a la Franja de Gaza. Des de llavors, als centenars de missions de l'aviació s'han sumat l'artilleria i els carros de combat, donant lloc a una autèntica pluja de foc. L'ofensiva militar ha causat al menys 126 morts, entre ells 31 nens i 20 dones, centenars de ferits i gravíssims danys a infraestructures i blocs d'habitatges. És el major atac contra la població palestina des del 2014 i està sobre la taula la possibilitat d'una intervenció terrestre a la franja.
Aquest nou embat de l'Estat sionista és part de la política de càstig aplicada als territoris ocupats, especialment a Gaza, que s'ha traduït en el col·lapse de les condicions de vida de la població. A l'escassetat d'electricitat, aigua potable o sistema sanitari s'ha sumat en els últims mesos la negativa de subministrar vacunes a la població palestina per part del Govern israelià.
L'imperialisme occidental, encapçalat pel Govern de Joe Biden, ha justificat el dret d'Israel a perpetrar aquesta nova massacre després del llançament de coets per part de Hamàs. Quina hipocresia criminal! Tots ells oculten el que ha passat durant les setmanes anteriors i la responsabilitat de Netanyahu.
Durant el Ramadà s'han succeït les provocacions a la Jerusalem ocupada: tancament d'espais on se celebren cerimònies religioses, increment dels desallotjaments de famílies palestines a favor de colons israelians al barri de Sheikh Yarrah i una presència constant de manifestants d'extrema dreta fustigant i atacant als palestins. Tot això ha estat la gota que ha fet vessar el got de la indignació i el cansament de la població àrab-israelià, el 20% dels habitants del país, que viu en un règim de semisegregació, amb menys drets que els jueus.
Les protestes contra aquestes provocacions van créixer fins convertir-se en les majors mobilitzacions de la població palestina a les ciutats israelianes que enfronta l'Estat sionista en anys, amb el jovent jugant un paper molt destacat en elles. A les ciutats del nord, desenes de milers de palestins s'han manifestat durant setmanes contra la inacció de la policia davant de les bandes d'extrema dreta. A tot arreu ressorgeixen la bandera i les consignes nacionals palestines, però no parlem dels territoris ocupats, sinó de l'interior de les fronteres de 1948 d'Israel.
En els dies anteriors a l'inici dels bombardejos, les forces antiavalots van aplanar en repetides ocasions la Mesquita d'Al-Aqsa a Jerusalem, convertida en l'epicentre de les protestes, i van carregar amb brutalitat al seu interior. Utilitzant bales recobertes de cautxú, gas i granades atordidores, van causar 200 ferits el divendres 7 de maig i altres 300 el dilluns 10.
Netanyahu i la crisi política a Israel
L'operació de càstig a Gaza es produeix enmig de la crisi política més profunda de la història d'Israel. Després de quatre eleccions en només dos anys es manté la inestabilitat al Govern i Netanyahu afronta processos judicials que poden significar la seva entrada a la presó. Ha perdut la seva oportunitat de formar un nou Executiu i el torn és ara per al conglomerat de partits que se li oposen.
Durant les setmanes prèvies a l'ofensiva sobre Gaza va donar ales a l'actuació policial i a les marxes de colons per generar una situació d'excepcionalitat, dificultant així la formació d'un Govern en contra seu. Això ja li ha donat els seus primers fruits, la coalició Yamina de Naftali Bennett, d'extrema dreta i molt basada en els colons, s'ha separat del bloc anti-Netanyahu i ja està conversant amb ell. El factor de la política interior israeliana, la crisi del règim i del capitalisme sionista, torna a cobrar el seu preu en vides palestines.
Netanyahu s'ha basat durant dues dècades en els sectors més reaccionaris de la població: ultraortodoxos, colons, l'extrema dreta religiosa... Els ha regat amb diners i sobrerepresentació parlamentària i ministerial. Ara, aquestes forces s'han deslligat i no està del tot clar que sigui capaç de governar-les per aconseguir el seu objectiu de presidir un nou Govern. En la situació està molt present la possibilitat d'una crisi política encara més gran i de conseqüències imprevisibles.
Als carrers de les ciutats de població mixta s'estan donant veritables matances de bandes d'extrema dreta sionista contra els palestins. Al crit de "mort als àrabs" estan atacant mesquites, habitatges i linxant a palestins als carrers, moltes vegades davant les càmeres de televisió. La població àrab s'està organitzant per fer front a les agressions i manifestant-se contra la inacció escandalosa de la policia. I cada nit els detinguts palestins es compten per centenars.
Els xocs s'estenen a Acre, Um el Fahm, Tamra, Natzaret, Jaffa o Haifa, però és Lod, una població propera a Tel Aviv, la que s'ha convertit en la imatge d'aquesta situació. Dilluns van ser detinguts en aquesta zona tres israelians per l'assassinat a trets d'un palestí. Dijous van ser alliberats després que destacats polítics israelians critiquessin les seves detencions. Dimarts es va decretar l'estat d'emergència i el toc de queda a la localitat.
El suport fonamental de l'imperialisme
La brutalitat dels bombardejos a Gaza i el que s'està vivint a les ciutats israelianes destapa també la farsa del Govern de Biden, un president al servei de Wall Street que ha continuat la política exterior de Trump respecte a Israel. Encara que a l'inici de l'ofensiva militar va intentar mantenir certa distància amb Netanyahu –quelcom que va quedar en evidència en els titubejos de les primeres rodes de premsa de diferents portaveus del Govern nord-americà–, en poques hores va mostrar la seva veritable naturalesa donant suport sense fissures a Israel.
El paper de la Unió Europea ha estat exactament el mateix, donant cobertura a aquesta nova matança. Causa estupor que Washington o Brussel·les demanin "contenció" quan tenen tanta responsabilitat en el que passa a Jerusalem o en la política d'assentaments il·legals per colonitzar més terres palestines.
Israel és el soci més fiable de l'imperialisme a l'Orient Mitjà. Els EUA i la UE han deixat clar al llarg de dècades que no posaran en perill aquesta aliança sota cap concepte. El poble palestí no pot esperar cap ajuda de cap fòrum de l'anomenada "comunitat internacional".
Pel que fa al govern espanyol, autodenominat el "més progressista de la història", s'ha limitat a fer una crida a una "desescalada" i a posar l'èmfasi en que s'aturi el llançament de coets des de Gaza. Quina submissió als interessos de l'Estat sionista israelià i als seus socis imperialistes!
El paper de Hamàs i Fatah
L'actual situació és una confessió de la impotència més absoluta i de la derrota de la política de Fatah i de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). A finals d'abril, el president palestí Mahmud Abbas va posposar les eleccions previstes per al 21 de maig, les primeres en 15 anys. El pretext va ser la negativa d'Israel a permetre el vot als habitants de Jerusalem. La realitat darrere d'aquest retard indefinit és el cop que rebrà Abbas a les urnes. Fatah s'ha dividit en tres llistes i ell encapçala la menys popular.
Per la seva banda, Hamàs intenta capitalitzar aquesta situació. En les protestes de les setmanes anteriors s'han escoltat consignes a favor de Hamàs. La naturalesa avorreix el buit i és evident que per al jovent que protagonitza aquestes protestes Hamàs apareix com algú que s'enfronta a l'ocupació, en contrast amb Fatah, que es limita a obeir les ordres d'Israel amb tímids retrets de tant en tant. No obstant això, aquestes protestes han estat espontànies, ni Hamàs ni Fatah les han organitzat.
L'autoritat de les dues organitzacions s'ha vist cada vegada més soscavada en els últims anys. Han estat les encarregades de reprimir les vagues obreres, les protestes del jovent o les lluites per les cada vegada pitjors condicions de vida en els territoris ocupats. Alhora, deixaven cada vegada més en evidència el caràcter burocràtic de la seva disputa pel control de l'ANP i el pes cada vegada més gran dels seus patrocinadors estrangers: l'imperialisme occidental en el cas de Fatah i Qatar i Turquia en el cas de Hamàs .
L'experiència de les últimes dècades és molt concreta, ni Fatah ni Hamàs han contribuït a l'avanç de la causa del poble palestí. La política col·laboracionista de Fatah és senzillament una rendició i els coets de Hamàs aconsegueixen el contrari del que persegueixen: enforteixen temporalment a Netanyahu i contribueixen a eliminar la lluita de masses de l'escena.
Un programa socialista i internacionalista en suport a la causa palestina
Les setmanes prèvies a l'ofensiva militar han ofert valuoses lliçons sobre els mètodes de lluita. Les accions de masses, amb la joventut palestina a primera línia resistint la repressió policial, van aconseguir una sèrie de victòries que contribuïen a impulsar i eixamplar la base del moviment. Van aconseguir que la policia reobrís la Porta de Damasc i permetés el pas als palestins, i al barri de Sheij Yarrah van aconseguir del Tribunal Suprem un ajornament d'un mes als desallotjaments previstos.
La mobilització de masses és la que ha mostrat la debilitat de Netanyahu, per sobre de la caterva de reaccionaris i ultrareaccionaris que pugnen per succeir-lo en el podrit parlament israelià. Ha despullat els anomenats Acords d'Abraham i la hipocresia de les oligarquies àrabs, des d'Aràbia Saudita fins a la monarquia marroquina, molt més que els laments impotents d'Abbas i Fatah. I ha tornat a posar damunt de la taula la qüestió de l'alliberament de Palestina, quan molts volien simplement certificar la derrota.
Enfront de l'ocupació, i ara la guerra, cal aixecar un moviment revolucionari palestí de resistència i autodefensa, armat amb el programa de l'internacionalisme proletari i la unitat de classe obrera, i basat en l'organització i la lluita de masses.
Això no és una utopia, a Israel s'han estat celebrant manifestacions contra Netanyahu ininterrompudament des de juliol de l'any passat. En elles, jueus i àrabs israelians han compartit els carrers i han patit la repressió dels mateixos antiavalots i policia militaritzada de fronteres que ara ataca als palestins i permet les accions de l'extrema dreta.
L'esquerra i el moviment obrer en la resta del món hem d'ajudar a impulsar-lo, i aturar aquesta massacre acabant amb les seves causes: l'opressió imperialista i l'existència de governs titelles que salvaguarden els interessos de les oligarquies capitalistes en tot l’Orient Mitjà.
Visca la lluita del poble palestí per la seva llibertat! Per una federació socialista de l'Orient Mitjà
