Si els sindicats no fan un pas al capdavant, Macron pot acabar imposant la seva reforma
Després de més de quatre mesos d'intensa lluita, la classe treballadora i el jovent a França van tornar a omplir massivament els carrers el passat 1 de maig, mostrant de nou el seu complet rebuig a la reforma de les pensions imposada per decret pel Govern francès i a tota la política econòmica i social del president Macron.
Però després d'aquell dia, una calma aparent regna al país. Tot i que les vagues per reivindicacions salarials continuen en un gran nombre d'empreses, les grans manifestacions, on totes aquestes lluites convergien i s'unificaven amb l'objectiu comú de fer retrocedir el Govern, han desaparegut dels carrers. Les ocupacions de centres d'estudi es mantenen, però la proximitat del final de curs, unida a accions de repressió selectives que apunten a les i els estudiants més actius, indiquen que el moment de més força comença a quedar-se enrere.
El motiu d'aquesta calma social cal buscar-lo en la decisió de les organitzacions sindicals d'ajornar la propera mobilització general, la tretzena des que va començar aquesta lluita, fins al 6 de juny, establint així, a efectes pràctics, una treva social de cinc setmanes.
Quin motiu hi pot haver per a una decisió així? Quin sentit pot tenir paralitzar la lluita en el seu moment més àlgid, quan la classe obrera estava demostrant tota la seva força, i quan el pas següent per guanyar la batalla hagués estat la convocatòria d'una vaga general indefinida militant, en tots els sectors i empreses, amb assemblees massives i ocupacions, fins forçar la caiguda de Macron?
Aquesta treva respon a un canvi d'ànim en el moviment de la classe treballadora o, per contra, estem davant d'una decisió unilateral d'uns dirigents sindicals i de l'esquerra que han renunciat a continuar la confrontació amb l'Estat i la burgesia fins a les últimes conseqüències?
L'aixecament obrer francès marca un abans i un després a l'onada de mobilitzacions nascudes arran de la gran crisi financera del 2008 i el seu desenllaç serà de màxima importància per a la classe treballadora de tot el món. Per això de la resposta a les preguntes plantejades podrem extreure lliçons d'un valor enorme per a tots els que lluitem per acabar amb el capitalisme.
La còlera de la classe treballadora continua viva
Com es va poder comprovar l'1 de maig, la voluntat de lluita de les treballadores i treballadors i del jovent no ha disminuït gens ni mica. Les darreres enquestes sobre la reforma de les pensions així ho demostren: el 93% de la població activa i el 70% del total de la població la rebutgen.
La classe dominant és plenament conscient d’aquesta realitat. Han estat testimonis de com la mobilització als carrers ha desbordat la protesta per les pensions fins a convertir-se en un desafiament obert al poder del seu Estat i de les seves institucions. Ni els decrets governamentals, ni les exhortacions presidencials i ni tan sols les decisions del Consell Constitucional van frenar la ira de les masses. Un desafiament a les institucions de l'Estat burgès en aquest context de crisi financera i d'agudització de les tensions interimperialistes –de les quals la guerra d'Ucraïna és només una mostra– és intolerable per a la classe dominant, afecta els seus interessos més vitals, i per això s'ha decidit a donar una batalla decisiva per sortir-se’n amb la seva i derrotar el moviment obrer.
La repressió policial, amb mostres de brutalitat i salvatgisme sense precedents des de feia temps, es va revelar inútil per frenar el moviment. Per contra, com més repressió més es deslegitimaven les institucions republicanes als ulls de capes immenses de la població. De manera que a la burgesia francesa no li ha quedat més remei que intentar una altra via per ofegar la mobilització: la del mal anomenat diàleg social i l'acord per dalt amb les cúpules sindicals.
La direcció de la CGT opta per retrocedir
Davant d'una batalla d'aquest tipus, en què estan en joc interessos vitals, l'únic camí perquè la classe treballadora triomfi és utilitzar totes les forces: paralitzar el país i la vida econòmica, organitzar comitès d'acció a fàbriques, empreses, barris, universitats i liceus, i coordinar aquests organismes per substituir les institucions de l'Estat capitalista, que han tornat a demostrar que són un simple instrument de l'oligarquia financera. En definitiva, lluitar pel poder obrer i una nova organització de la societat sobre bases socialistes, igualitàries i democràtiques.
L'aixecament obrer a França ha tornat a posar a l'ordre del dia la qüestió del poder. Només els cecs, voluntaris o involuntaris, i els cínics es resisteixen a veure-ho. Però la classe dominant en absolut està afectada per aquesta ceguesa. L'auge dels grups feixistes violents que, amb la protecció de la policia, cada vegada són més actius, i l'arsenal de legislació repressiva del que s'estan dotant els Estats haurien de ser un senyal molt clar d'alarma. La lluita de classes ha entrat en una fase decisiva.
En el moment clau, quan és més important la qualitat política de la direcció que està al capdavant de la batalla, la cúpula de la CGT ha optat per retrocedir cap al terreny fracassat del pacte social. El 10 de maig la nova secretària general de la CGT, Sophie Binet, va decidir participar a la reunió del Consell Econòmic, Social i Mediambiental, on, davant del més selecte de l'empresariat francès, va evitar tractar el tema de les pensions per, mentrestant, denunciar l'obsessió de rendibilitat de les empreses que “tracten les polítiques de prevenció com si fossin costos”.
El següent pas va ser acceptar una reunió amb la presidenta del Govern, Elisabeth Borne, una decisió que va alegrar Bruno le Maire, ministre de Finances, que hi va veure un “senyal molt positiu”. A aquesta reunió la CGT va portar la demanda que els ajuts públics a les empreses franceses (més de 200.000 milions anuals) es condicionin a “criteris socials precisos”. Eren necessaris quatre mesos de mobilització històrica per arribar a aquesta conclusió?
Com calia esperar, la reunió, que va tenir lloc el 17 de maig, va concloure sense cap resultat i amb Binet queixant-se que no hi havia hagut un veritable “diàleg social”. És clar! Si rebaixes la pressió de la mobilització sense haver aconseguit els objectius proposats només aconseguiràs que el Govern endureixi la seva posició.
Els delegats i militants de la CGT han estat al capdavant de les lluites, obligant els seus dirigents a arribar molt més lluny del que desitjaven. Aquesta immensa pressió de les seves bases es va reflectir al seu congrés, que va tenir lloc els últims dies de març. Tot i que el congrés es va iniciar amb una derrota de la direcció sortint, la burocràcia del sindicat va recuperar el control i va poder minimitzar el pes de l'ala esquerra a la nova direcció.
I un cop assentats a les seves posicions, els actuals dirigents han decidit tornar a la seva estratègia del 2016 contra la reforma laboral d'Hollande. En aquell moment, davant la immensa onada de descontentament que aquesta llei va generar, la direcció de la CGT va esperar que el cansament i el desgast per les vagues es comencessin a sentir, i aleshores, gradualment i sense deixar de llançar proclames radicals i de convocar mobilitzacions cada vegada més distanciades en el temps, "deixant llibertat" a cada sector de cara a evitar la unificació de les vagues (com estan fent ara) va posar la classe treballadora davant el fet consumat que la reforma ja estava aprovada i que calia continuar la batalla als tribunals. La lluita es va difuminar, i la reforma va entrar en vigor sense més obstacles.
La política de la cúpula de la CGT debilita la jornada de mobilització del 6 de juny
La classe treballadora i el jovent estan convocats per la CGT i la resta dels sindicats agrupats a la Intersindical a una nova jornada de mobilitzacions el proper 6 de juny.
Però, què podem esperar d'aquesta jornada quan aquests mateixos dirigents sindicals anuncien que “la lluita segueix almenys fins al 8 de juny”? Què pot passar aquell dia que faci innecessari continuar aquesta batalla?
Doncs que el 8 de juny es discuteix a l'Assemblea Nacional una proposta del grup parlamentari LIOT (diputats de dreta despenjats dels grans partits, diputats corsos i diputats dels territoris d'Ultramar), que ja ha rebut el suport de Nupes, per derogar la reforma de les pensions i d'aquesta manera “evitar que el país se segueixi esquinçant i assolir la pau”.
Davant d'aquesta iniciativa, la Intersindical s'ha afanyat, en el comunicat de convocatòria de la mobilització del dia 6, a donar suport a aquesta proposta i “criden solemnement als diputats a la responsabilitat votant-la favorablement”. Reconverteixen així la mobilització del 6 de juny en una jornada de suport a una iniciativa parlamentària d'un grup de dreta.
En conclusió, la direcció de la CGT i de la resta dels sindicats han decidit posar tota la seva confiança en un grup de diputats liberals i en els republicans (antics gaullistes), que representen la dreta conservadora i reaccionària, amb múltiples punts de contacte amb Le Pen. Com reconeix clarament la secretària general de CGT, Sophie Binet, “tenim l'ocasió de tenir una sortida a la crisi per dalt”. Quina menyspreable confessió de desconfiança cap a la classe treballadora i a la seva pròpia base sindical! Prefereix una sortida “per dalt” que una sortida “per baix”, recolzant-se en la lluita als carrers i als centres de treball i estudi.
Davant aquest gir cal organitzar les bases de la CGT, que recolzen majoritàriament continuar la batalla, i traçar un pla de lluita combatiu contundent. UnitéCGT, el corrent que agrupa l'ala d’esquerres del sindicat, està en les millors condicions per fer-ho. En el comunicat del 16 de maig passat, UnitéCGT reconeix que “el que ha faltat fins ara és l'impuls confederal de la CGT”.
Doncs si aquest impuls des de la direcció manca, la tasca urgent és suplir-lo mitjançant la coordinació per la base de totes les seccions, delegats i militants de la CGT que no estan disposats a renunciar a continuar la lluita. Criticar la direcció de la CGT no és suficient; ara és imprescindible construir des de baix la direcció sindical combativa sense la qual el moviment no podrà fer front al desafiament de Macron i assolir la victòria.
Els dirigents de la França Insubmisa recolzen aquest gir cap a la desmobilització
L'actiu paper que Jean-Luc Mélenchon i els diputats de la FI van jugar en les primeres setmanes de l'aixecament obrer francès i la seva iniciativa d'organitzar una caixa de resistència per recolzar els vaguistes van ser rebuts amb oberta hostilitat per la direcció de la CGT, acostumats a comptar amb el suport incondicional de l’esquerra parlamentària.
Sens dubte, l'enorme pressió social també va afectar la direcció i els militants de la FI i això, unit a la clara possibilitat d'incrementar el seu suport electoral, va empènyer Mélenchon a jugar un paper destacat com a impulsor de la mobilització i a llançar proclames en una línia molt radical, cridant a estendre la lluita entre el jovent i sectors no sindicalitzats, i rebutjant les maniobres parlamentàries dels partits tradicionals.
Tot i això, el gir de la direcció de la CGT cap a la moderació ha estat respost amb una “normalització de relacions” amb la FI, que ha suposat el seu abandonament d'una estratègia de confrontació. El punt central d'aquesta “normalització” és una clara divisió de tasques, com explicava molt bé la dirigent de la CGT, Binet: “De la mateixa manera que crec que els partits de l’esquerra no han de comentar l'estratègia triada per les organitzacions sindicals per dirigir la lluita, no ens correspon a nosaltres comentar l'estratègia triada per dirigir la lluita a l'hemicicle”. Un plantejament assumit sense matisos per Mélenchon: “Que normalitzem les nostres relacions, òbviament, hi estic d'acord, i crec que és una resposta molt bona. El punt central és: cadascun en el seu rol”.
Aquesta divisió del treball entre la burocràcia sindical i els polítics de l'esquerra reformista no és una cosa nova, sinó que ha estat la norma a totes les èpoques de normalitat capitalista i pau social. Només en situacions de greu crisi social, amb característiques pre-revolucionàries, com la que està travessant França, les fronteres artificials entre la lluita sindical i la lluita política s'esquerden i la lluita per millors condicions laborals es converteix en una lluita política que pot acabar desembocant en la lluita pel poder.
Tot i això, justament ara, en un moment crític de la lluita, no sembla que els dirigents de la FI estiguin disposats a posar en marxa una estratègia que els enfronti a la burocràcia sindical i que plantegi la batalla pel socialisme de manera conseqüent. En les darreres declaracions han aixecat la consigna d'una Assemblea Constituent per la VI República. Però no parlen de la República Socialista, sinó d'un simple Parlament burgès, això sí, "més democràtic" i amb més "control del poble".
Realment companys, aquest és el programa de combat que avui necessitem per batre Macron i l'oligarquia? Una "democràcia millor", però respectant l'ordre capitalista? Un Parlament que sigui més àgil i representatiu, i a canvi no tocar la propietat privada dels mitjans de producció, no defensar la nacionalització de la banca i els monopolis? I aquest Parlament ideal depurarà l’aparell de l’Estat, acabant amb la violència de les forces policials i la impunitat de les bandes feixistes?
Sona a xerrameca buida aquesta demanda d'una nova Assemblea Constituent, sona a coartada per renunciar a la lluita pel socialisme, i a tripijoc per seguir el camí de la desmobilització i fer la feina més fàcil a la burocràcia sindical. Amb aquest plantejament, els dirigents de la FI cometen un greu error en el moment clau de la batalla contra la reforma de les pensions.
L'amenaça de l'extrema dreta i el feixisme
La principal justificació que Mélenchon al·lega per a aquesta reconciliació amb la burocràcia de la CGT és l'amenaça del feixisme. Per descomptat, la unitat de la classe treballadora i les seves forces polítiques i sindicals per lluitar contra el feixisme és imprescindible i molt positiva, però sempre que el programa i la seva estratègia de lluita siguin efectius per combatre'l.
L'experiència ensenya que el combat contra el feixisme s'ha de basar en la lluita de classes, en la mobilització més massiva i contundent de la classe obrera, aixecant organitzacions d'autodefensa que donin la batalla als feixistes amb l'acció política més militant, i que al feixisme només se'l derrota definitivament quan s'expulsa l'escombriaire de la Història el sistema social que l'engendra i la classe dominant que l'utilitza per assegurar els seus interessos.
El perill que suposa Le Pen i el seu Reagrupament Nacional per a la classe treballadora i el jovent a França augmenta perquè, amb la hipocresia més gran, afirmen defensar els interessos de les classes populars i s'han oposat a la pujada de l'edat de jubilació. Alguns portaveus de RN ja han anunciat que a la votació del 8 de juny el RN votarà a favor de derogar la reforma de Macron. Le Pen, com sempre ha fet el feixisme, es recobreix amb un llenguatge demagògic i contra les “elits globals” i ara intenta aprofitar la còlera popular per reforçar les seves posicions, guanyar militants i avançar electoralment.
Si després de mesos de mobilització, després de patir la repressió, després de patir els durs descomptes salarials per la participació a les vagues, la mobilització es para conscientment per les direccions sindicals i la reforma de les pensions segueix el seu curs, és probable que la desmoralització, a curt termini, faci efecte entre sectors de la classe treballadora francesa. Aquest és precisament el terreny que Le Pen es prepara per aprofitar.
Per desmuntar aquesta demagògia feixista l'únic camí viable és endurir la mobilització, trencar el pacte social i llançar una crida enèrgica a una vaga general indefinida amb ocupació dels llocs de treball i estudi, reforçada amb la constitució a tot el territori francès de comitès de acció que agrupin tota la classe treballadora i que comencin a fer els passos necessaris per conquerir el control del país dia a dia.
La burgesia francesa és plenament conscient que s'enfronta a un desafiament frontal i actua en conseqüència. Davant té una classe treballadora i un jovent que han donat una resposta exemplar i a l'alçada de les circumstàncies. Però una direcció revolucionària no s'improvisa, i això és el que cal a França i a tot el món.
