La crisi del parlamentarisme burgès que s'observa a nivell mundial i el gir creixent de sectors de la burgesia cap a l'extrema dreta i cap a l'autoritarisme, també està a l'ordre del dia a Alemanya. El desmantellament de la xarxa feixista "Reichsbürger" a principis de desembre -dirigida per nobles reaccionaris, expolítics d'extrema dreta i representants de l'Exèrcit alemany (Bundeswehr)- per planificar un cop d'Estat ho posa encara més en evidència. Tot i això, no és una novetat. Des de fa temps, els successius governs i l'aparell de l'Estat han anat intensificant aquestes tendències autoritàries davant una polarització més gran en la lluita de classes.

L'expressió més recent d'aquest desenvolupament és convertir en delicte per "incitació a l'odi" la negació de l'Holodomor, interpretat com un genocidi ocorregut a la Ucraïna soviètica a principis de la dècada de 1930. En només unes setmanes, el Govern i el Parlament alemany han impulsat els atacs més anticomunistes en dècades. Els marxistes hem de denunciar amb claredat aquest intent de criminalització del comunisme i oposar-nos contundentment a aquesta política.

Enduriment de l’article 130 de Codi Penal. Noves oportunitats per criminalitzar les idees comunistes

Ja a l'octubre el Bundestag va decidir, mitjançant una actuació fugaç sense marge per a la seva discussió pública als mitjans, endurir l'article 130 del Codi Penal, concretament el paràgraf referit a la “incitació a l'odi”. Originalment dirigit contra la “incitació a l'odi de classe”, aquest paràgraf ha estat molt lluny de ser un instrument eficaç contra els discursos d'odi racista o xenòfob. Amb la reformulació del text, que ara inclou, entre altres coses, que es tipifiqui com a delicte "minusvalorar significativament o aprovar el genocidi, els crims de lesa humanitat i els crims de guerra", aquest paràgraf servirà com a base legal en el futur , per exemple, per enjudiciar tots aquells que qüestionin els suposats "crims del comunisme". 

Foto1
Enduriment de l’article 130 de Codi Penal servirà com a base legal en el futur per enjudiciar tots aquells que qüestionin els suposats "crims del comunisme".

El punt central és que allò que eactament es classifica com a genocidi o crims de guerra no està legalment definit i està subjecte a la completa arbitrarietat de com ho interpreti el mateix aparell de l'Estat.

Una bona prova això ho hem viscut aquesta primavera. Els mítings i manifestacions previstos a l'abril a Frankfurt i el 8 i 9 de maig a Berlín (símbols de Rússia i les "Repúbliques Populars" de Donbass, però també de la Unió Soviètica) van ser prohibits al·legant que la seva utilització resta importància a la "guerra d'agressió russa a Ucraïna". D'altra banda, a les manifestacions pro-ucraïneses, on es mostraven regularment símbols de bandes criminals de guerra feixistes, com l'escut d'armes del regiment neonazi Azov o la bandera vermella i negra del partit feixista Sector Dret, no es va plantejar cap problema. La conclusió òbvia és que “la incitació a l'odi” serà en el futur allò que contradigui la propaganda bèl·lica dels propis governs, en aquest cas del Govern alemany. Qualsevol que estigui del costat que ells consideren l’encertat té poc a témer.

Si atenem aquesta qüestió de manera aïllada, prohibir el simbolisme nacionalista rus o “negar els crims de guerra” per part de Rússia no seria motiu de preocupació per a l'esquerra i el moviment obrer. Al cap i a la fi, la invasió russa d'Ucraïna és una guerra reaccionària per tots dos bàndols des de la perspectiva de la classe obrera. Però el punt crucial és que aquestes lleis i mesures no només serveixen per a la lluita ideològica del capital alemany contra els seus actuals rivals imperialistes de Rússia i la Xina, sinó que també són instruments per desacreditar i criminalitzar qualsevol alternativa política d'esquerres davant del nostre propi Govern.

Per exemple, seria molt fàcil per al govern i els tribunals declarar les polítiques dels bolxevics o la Unió Soviètica com a “genocidi” o “crims contra la humanitat” i després, sobre la base de l'article 130, prohibir i condemnar qualsevol desplegament públic de banderes comunistes, símbols d l’esquerra, etc. castigant qui ho faci com a "aprovació, negació i banalització" del genocidi. Una situació que ja és una realitat a països com Ucraïna, Polònia i Hongria, amb prohibicions anticomunistes en vigor durant anys, inclosa la il·legalització de partits, i que demostren que no ens trobem davant d'una distòpia futurista. Amb aquesta nova legislació respecte al “Holodomor”, Alemanya és, almenys potencialment, més a prop de la legislació autoritària i repressiva dels països esmentats.

L’Holodomor ucraïnès: va planificar la Unió Soviètica les fams?

El 30 de novembre, el Bundestag, per iniciativa dels partits del Govern de coalició (SPD, Verds i Liberals) i de la CDU, va aprovar una moció en què l'anomenat "Holodomor" tenia com a objectiu "matances massives per gana" i , per tant, tirar endavant un genocidi per "enfortir el domini soviètic i el seu model econòmic" i per "reprimir el mode de vida, l'idioma i la cultura ucraïnesos". D'aquesta manera, un mite conspiratiu anticomunista molt controvertit fins i tot entre els historiadors burgesos, i molt difós pels nacionalistes ucraïnesos d'extrema dreta durant dècades, ha esdevingut raó d'Estat a Alemanya.

Darrere de la tesi de l’Holodomor ("assassinat per gana" en ucraïnès) hi ha la suposició que la fam devastadora que va colpejar el sud-oest de la Unió Soviètica el 1932-1933, i que va matar diversos milions de persones, va ser un genocidi deliberat dirigit pels dirigents soviètics des de Moscou, planejat i dut a terme per assassinar tants ucraïnesos com fos possible i per acabar amb la nació ucraïnesa. Així es narra des de les pàgines del diari burgès Der Spiegel.

És cert que a principis de la dècada de 1930 hi va haver una fam catastròfica a zones de l’URSS (a la Ucraïna central i oriental, regions del Volga i Kuban, Kazakhstan) que va matar 9 milions de persones. Tot i això, la tesi burgesa de l’Holodomor no se sosté des d'un punt de vista històric.

Foto1
A principis de la dècada de 1930 hi va haver una fam catastròfica a zones de l’URSS que va matar 9 milions de persones. Tot i això, la tesi burgesa de l’Holodomor no se sosté des d'un punt de vista històric.

En primer lloc, perquè no van ser només els ucraïnesos els afectats per aquesta fam (només a la República Soviètica del Kazakhstan van morir 1,3 milions de persones, aproximadament el 40% de la població), ni s'ha pogut provar que els líders soviètics es congratulessin d'aquesta situació o que fins i tot la provoquessin deliberadament per raons polítiques. De fet, totes les dades posen en evidència que aquestes fams van ser el resultat d'una combinació de condicions mediambientals desfavorables (una sequera el 1931-1932 que va ser seguida per fortes pluges i inundacions, afavorint que malalties de les plantes es propagessin i perjudiquessin notablement les collites) i una política agrícola caòtica per part de l'estalinisme. De fet, els buròcrates estalinistes es van mostrar alarmats després de l'esclat de la crisi i van tractar de reaccionar per evitar-la reduint les exportacions de grans a les àrees afectades i lliurant ajudes contra les fams.

Fracàs de la política agrícola de la burocràcia estalinista

Una de les principals causes de la gran fam va ser la desastrosa política estalinista de col·lectivització forçosa a partir de 1929. Al llarg de la dècada de 1920, s'havia desencadenat dins del Partit Bolxevic un dur conflicte sobre aquest tema. En la lluita contra l'esquerra proletària del partit (contra l'Oposició d'Esquerres encapçalada per Trotski), la fracció estalinista es va recolzar en aquelles capes socials que més es beneficiaven de les polítiques pro capitalistes de la nova NEP vigents en aquell moment, i entre ells, els camperols rics (kulaks). El bloc polític al si del partit al voltant de Nikolai Bukharin, sota la direcció de Stalin, va impulsar la liberalització creixent de l'agricultura legalitzant l'adquisició privada de mà d'obra i l'arrendament privat de terres, impulsant el debat sobre la possibilitat d'aprofundir la privatització de tota la propietat estatal de la terra i popularitzant el famós eslògan de Bukharin dirigit als kulaks, llançat al Teatre Bolxoi de Moscou el 1925: Enriquiu-vos!

Les forces de l'Oposició d'Esquerres al voltant de Trotski van criticar durament aquest nou curs, i van plantejar la necessitat d'una col·lectivització de l'agricultura racional, ben pensada i a llarg termini, una atenció més gran al procés d'industrialització i de planificació econòmica, i una acció més decisiva contra l'enfortiment dels elements petitburgès capitalistes que estaven sorgint tant a la ciutat com al camp. Tot i això, van ser derrotats per la facció Stalin-Bukharin que els van acusar durant aquest període de "superindustrialitzadors ultraesquerrans i "enemics de la pagesia" (un mite antitrotskista que persisteix fins al dia d'avui, particularment en els cercles maoistes).

A finals de la dècada de 1920, aquestes polítiques liberalitzadores del bloc Stalin-Bukharin havien enriquit els kulaks i altres estrats a les ciutats, els NEPman [1], de manera que la seva influència econòmica i la seva creixent influència política en les estructures soviètiques, a l'aparell de l'Estat, van portar el perill real de la restauració capitalista i la fi dels privilegis de gran part de l'emergent burocràcia soviètica. Fruit d'això, a partir del 1928-1929, la direcció estalinista va aplicar un gir de 180 graus. Es va desfer dels seus antics aliats de dretes (Bukharin i els seus camarades d'armes van perdre els seus llocs al Politburó i al govern) i va procedir a una immediata col·lectivització forçosa de l'agricultura i a la “liquidació dels kulaks com a classe”. Totes les polèmiques dels anys precedents contra els “enemics trotskistes de la pagesia” van ser oblidades de la nit al dia.

En lloc d'una col·lectivització gradual tal com va plantejar l'Oposició d'Esquerres, “amb un sol gest, la burocràcia va intentar substituir 25 milions de llars pageses aïllades i egoistes… pel comandament de 200.000 consells d'administració de kolkhozs, desproveïts de mitjans tècnics, de coneixements agrònoms i de suport per part dels camperols.” [2] El resultat van ser fams i una situació de guerra civil al camp: des de la destrucció pels camperols dels seus propis cultius i bestiar per evitar requises forçoses fins a aixecaments armats que van posar en perill l’existència local del poder soviètic. “La responsabilitat de tot això no incumbeix a la col·lectivització sinó als mètodes cecs, aventurers i violents amb què es va aplicar. La burocràcia no havia previst res.” [3]

Foto1
Les fams del 1932-1933 van ser el resultat d'una combinació de condicions mediambientals desfavorables i una política agrícola caòtica per part de l'estalinisme. / A la imatge: Ióssif Stalin i Nikolai Bukharin

Revisionisme històric anticomunista

El desastre polític també va estar darrere de la catastròfica fam de principis de la dècada de 1930 a l'URSS, però no va ser conseqüència d'un pèrfid pla genocida dels diabòlics bolxevics com el nacionalisme ucraïnès ha propagat amb la seva tesi de l’Holodomor durant dècades.

De fet, la narrativa de les “fams genocides soviètiques” està estretament vinculada als interessos de l'extrema dreta ucraïnesa. Ja a la dècada de 1930, elements feixistes, especialment a la part occidental d'Ucraïna, que no formava part de l'URSS abans de 1939, van utilitzar en línies ultrareaccionàries el ressentiment que estava creixent entre sectors de la població ucraïnesa contra la política estalinista de col·lectivització forçosa i contra el creixent abandonament de les polítiques progressistes en defensa de la nacionalitat ucraïnesa heretades del període revolucionari (la llengua i la cultura ucraïneses es promovien explícitament en aquell moment).

Durant la Segona Guerra Mundial, aquestes forces van formar un ampli moviment de col·laboració amb els ocupants nazis, que van participar en els assassinats feixistes massius de jueus, comunistes i altres minories nacionals presents a Ucraïna. El seu rostre més conegut va ser el del líder feixista Stepan Bandera (1909-1959), avui homenatjat a la Ucraïna de Zelenski, que va dirigir l'Exèrcit Insurgent d'Ucraïna (UPA), una força paramilitar de xoc anticomunista que en nombroses ocasions va actuar com policia auxiliar del règim nazi a Ucraïna. Després del final de la guerra, la tesi de l'Holodomor va ser una eina utilitzada per aquests elements feixistes per intentar desviar l'atenció respecte als seus propis crims durant el període de col·laboració amb el règim de Hitler i intentar presentar-los com una resistència legítima contra un “règim comunista” que havia comès genocidi.

Amb la restauració capitalista de la dècada de 1990, la narrativa de l'Holodomor es va convertir en un instrument polític per part d'un sector de la nova burgesia ucraïnesa: una mena de mite històric victimista que pretén contribuir a la formació d'una consciència nacional ucraïnesa que trenqui definitivament amb qualsevol aspecte del passat soviètic creant una nova identitat nacional sobre aquestes bases. No és cap casualitat que aquesta apropiació política de la fam experimentés el seu gran avenç després de l'anomenada “Revolució Taronja” de 2004, en què els sectors pro-occidentals de la burgesia ucraïnesa es van fer violentament amb el poder. Des de llavors s'han erigit dotzenes de monuments commemoratius de l'Holodomor, s'han canviat els plans d'estudis per reinterpretar aquests esdeveniments, i la fam ha estat reconeguda com a genocidi per més de 20 països, inclosa ara Alemanya.

Els actuals governants d'Ucraïna utilitzen aquesta qüestió com una arma de propaganda política, no com un mitjà per conèixer la història. Quelcom que ara es pot veure amb la utilització del terme Choldomor ("Assassinat fred") per referir-se a l'estratègia militar russa d'atacs amb coets contra la infraestructura energètica d'Ucraïna, que s'està duent a terme des de principis d'octubre. Un terme plantejat per l'assessor de Zelenski, Andriy Yermak, i l'objectiu del qual és vincular aquesta estratègia militar russa amb l’Holodomor i construir la idea d'un “segon genocidi per part de Rússia”, aquesta vegada mitjançant el fred en lloc de la fam.

Foto1
La narrativa de l'Holodomor s'ha convertit en un instrument i en una arma de propaganda política per part d'un sector de la burgesia i els Governs ucraïnesos.

Les greus acusacions de genocidi esdevenen així un instrument de propaganda política diària. Una eina força allunyada de qualsevol tipus de criteri científic seriós a l'hora d'examinar tant els fets històrics com els esdeveniments actuals. Si els atacs militars que tenen per objectiu infraestructures -les conseqüències de les quals pateix inevitablement la població civil- constitueixen un genocidi, llavors gairebé tots els estats en guerra cometen genocidis permanents, perdent així aquest terme qualsevol significat específic.

La decisió del Parlament alemany (Bundestag) de reconèixer l'Holodomor com a genocidi és un escàndol complet ja que interpreta una terrible fam des del punt de vista d'un mite nacionalista conspiratiu de l'extrema dreta i converteix oficialment aquest mite en una raó d'Estat per a Alemanya. Amb l'enduriment de l'article 130, tant els partits del Govern com l'oposició han creat els instruments legals per declarar aquesta interpretació com la única admissible, amb conseqüències penals per a aquells que n’opinin diferent. Per descomptat, res d'això té res a veure amb una crítica marxista legítima de l'estalinisme. Els Verds, la CDU i companyia només estan preocupats per establir un gran acord general anticomunista al voltant de què va ser la Unió Soviètica i respecte al llegat del moviment obrer revolucionari, fent una nova interpretació ideològica de la nostra història i establint potencialment nous mitjans de repressió contra l'esquerra revolucionària actual.

Nosaltres, els marxistes revolucionaris, sempre hem criticat les polítiques desastroses de l'estalinisme i no assumim cap responsabilitat dels seus crims. Però entenem que aquest tipus d'atacs no busquen condemnar les accions criminals de la casta burocràtica estalinista, sinó el llegat de la Revolució Russa, de l'URSS i els seus èxits històrics. El que es busca és condemnar la legitimitat d'un sistema alternatiu al capitalisme per mitjà de grolleres calúmnies anticomunistes. Les darreres setmanes demostren que aquesta lluita ideològica és una tasca urgent i decisiva.

Notes 

[1] Sectors de la classe mitjana urbana i la burocràcia estatal emergent que van aprofitar les oportunitats per al comerç privat i la fabricació a petita escala proporcionades per la Nova Política Econòmica (NEP, 1921-1928) per esdevenir petits empresaris.

[2] i [3] La revolución traicionada, Lev Trotski, Fundación Federico Engels, pp. 49-50 i 50, respectivament.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01