La classe treballadora britànica està protagonitzant un aixecament vaguístic i social. Anys de precarietat i salaris de misèria, de retallades i privatitzacions dels serveis públics, de degradació i abandó de les ciutats i barris obrers, d'aventures imperialistes, com a l'Iraq o aquests mesos a Ucraïna, que acaben pagant en vides i en retallades les famílies treballadores, han generat un profund descontent que amenaça de convertir-se en una rebel·lió social generalitzada.
Crisi i decadència del capitalisme britànic
El Regne Unit s'enfronta a una crisi econòmica, social i ecològica sense precedents. Onades de calor que han paralitzat l'economia i han causat milers de morts; una sequera sense precedents que es preveu continuï fins a l'octubre; una inflació que ja ha arribat al 10,1%, i que podria arribar fins al 18% al gener, condemnant a la misèria milers de famílies obreres que hauran d'escollir entre menjar o escalfar-se; uns serveis públics, especialment l'NHS [1], a la vora del col·lapse, i una gravíssima recessió a l'horitzó.
I tot enmig del caos als mitjans polítics de la classe dominant generat després de la caiguda de Boris Johnson, que amb el seu furibund nacionalisme no ha sigut capaç d'amagar el complet fracàs del Brexit i la profunda i irreversible decadència de la que va ser una de les principals potències imperialistes del planeta. Una situació que suposa un cop dur també per a l'imperialisme nord-americà, que veu com al seu principal aliat a la guerra d'Ucraïna li creixen els problemes amb conseqüències cada vegada més imprevisibles.
Una crisi que, de nou, com el 2008, suposa sang, suor i llàgrimes per a les i els treballadors britànics però beneficis estratosfèrics per a la City de Londres, els bancs i els grans monopolis capitalistes. Només els directius de les 100 empreses britàniques més grans que cotitzen a la Borsa de Londres han vist incrementats els seus ingressos el 2021 en un 39%!! Des del Govern conservador s'afirma que no hi ha recursos per a l'NHS i altres serveis públics, però alhora es destinen milers de milions d'euros per a la guerra d'Ucraïna omplint les butxaques de la indústria militar.
Una onada de vagues que amenaça convertir-se en una rebel·lió social
En aquest context, la classe obrera britànica ha dit “enough is enough” (prou és prou!), estenent-se els conflictes obrers i les vagues, legals i il·legals, de punta a punta de tot el país. La negativa de la patronal a oferir pujades salarials d'acord amb la inflació, i el seu oferiment d’increments ridículs del 4,5 o 6% en el millor dels casos, que suposen un empobriment salvatge, està provocant la ira de la classe treballadora.
Aquest mes d'agost, de nou, les i els treballadors dels ferrocarrils britànics, liderats pel sindicat RMT, han tornat a paralitzar el país amb una vaga de 3 dies que s'ha estès al Metro de Londres, i a la qual també s’hi han sumat els treballadors dels autobusos de Londres. Una vaga que ha paralitzat el Regne Unit i ha provocat una campanya de calúmnies i criminalització per part dels tories i els mitjans de comunicació del gran capital.
La favorita a les primàries del Partit Conservador, Liz Truss, una reaccionària que intenta emular Thatcher, no ha dubtat a acusar els treballadors britànics de ganduls, qüestionant obertament el seu dret de vaga, i amenaçant d'endurir encara més la legislació antisindical elevant del 40 al 50% el marge d'aprovació per poder convocar legalment una vaga i permetent que es puguin contractar esquirols. És a dir, suprimir a la pràctica el dret de vaga, tornant, tal com ha assenyalat el Secretari General del RTM, Mick Lynch, a l'“època victoriana”.
Però totes aquestes amenaces estan caient en sac foradat. Cada cop més sectors aproven majoritàriament convocatòries de vaga per a les properes setmanes: els estibadors del port de Felixstowe, pel qual surten i entren un terç de les mercaderies al Regne Unit, de correus, d'universitats, bombers, treballadors dels serveis de recollida d'escombraries i fins i tot els advocats, que aniran a la vaga indefinida, i els periodistes. El secretari general del sindicat ferroviari RTM ha plantejat, després de les darreres aturades, que si no s'atenen les seves reivindicacions podrien anar a una vaga indefinida.
L’onada vaguística s’està contagiant a sectors desorganitzats sindicalment, com els treballadors d’Amazon, o a empreses on els sindicats van signar acords salarials ridículs, del 2 o 2,5%, i les plantilles desborden les direccions sindicals. Vagues espontànies, “salvatges”, segons els mitjans de propaganda burgesos, que desafien sense contemplacions la legislació antisindical aprovada per Margaret Thatcher.
Una situació a què se suma el temor de milions de famílies britàniques de no poder escalfar-se aquest hivern davant la pujada desaforada dels preus de l'energia, del 110% en el cas dels combustibles líquids, del 95% en el cas del gas i del 54% en el cas de l’electricitat. S'espera que per al mes de gener dos terços de les famílies britàniques, 45 milions de persones, caiguin a la pobresa energètica. Una situació que ha portat diferents col·lectius a impulsar una campanya de desobediència civil per no pagar les factures energètiques, inspirada en la campanya contra la Poll Tax [2] que va acabar amb Thatcher.
Keir Starmer i la direcció laborista contra els treballadors
Els tories, sense líder, es troben sumits en una profunda crisi, potser la més gran de la seva història. Una crisi que ja hauria tombat el Govern en funcions forçant noves eleccions, si no fos per la política de col·laboració de classes i pau social de la direcció del Partit Laborista i el seu actual líder, Keith Starmer, i de la burocràcia sindical de les TUC.
Keir Starmer s'està oposant públicament a les vagues, prohibint als dirigents i militants del partit participar als piquets: “El Partit Laborista a l'oposició ha de ser el Partit Laborista al poder… I un govern no participa en piquets, un govern tracta de resoldre els conflictes”. Tota una declaració d´intencions per si guanyen les eleccions el dia de demà: Si governem, ho farem per a la patronal i els capitalistes.
Tot i això, varis diputats i militants laboristes, fruit de l'enorme pressió de la lluita de classes, s'han rebel·lat contra aquesta posició obertament propatronal i esquirola. Fins i tot un dels principals portaveus de l'equip de Starmer, Sam Tarry, responsable de Transports del Partit Laborista, ha estat cessat perquè va anar a un piquet del RTM a Londres a la vaga de juny.
Aquesta és, després de la caça de bruixes contra Corbyn que va acabar amb la seva expulsió del partit, una nova confirmació de la impossibilitat de conciliar els interessos de la classe treballadora amb una direcció laborista completament lliurada a la gestió dels interessos dels capitalistes britànics. O amb la classe obrera o amb la patronal!
La posició de Starmer està obrint un conflicte seriós amb els sindicats, i especialment amb aquells encara afiliats al Partit laborista. La mateixa Secretària General del sindicat United, el segon major de Gran Bretanya i el que més finançament aporta al Partit Laborista, ha amenaçat d'abandonar el Partit laborista ja que s'està tornant “irrellevant per als treballadors” i sota la direcció de Keir Starmer es dedica “a ficar els dits a l'ull” als treballadors quan decideixen anar a la vaga.
D'altra banda, Starmer i l'actual direcció laborista, com a bons lloctinents del gran capital en el moviment obrer, han eliminat del programa qualsevol referència a les nacionalitzacions, que va reintroduir Corbyn, quan més del 65% de la població recolza la nacionalització de les empreses energètiques, d'aigua [3], de transport o correus [4].
Les condicions estan madures per a una Vaga General
Malgrat els atacs del Partit Conservador i de l'actual direcció laborista, i de la campanya de calúmnies dels mitjans de comunicació burgesos, els treballadors en lluita estàn demostrant una força extraordinària, i compten a més amb la simpatia de la majoria de la població que pateix en carns pròpies l'empobriment imparable.
En comptes d'escriure cartes de súplica a la patronal i el Govern tory perquè s'avinguin a negociar, com van fer al juliol, o de llançar campanyes impotents per demanar un salari mínim de 15 lliures alhora que per la via dels fets rebutgen generalitzar les vagues, la direcció de les TUC i dels principals sindicats al seu si han de convocar ja una vaga general. Milions de persones als carrers paralitzant l'economia i l'activitat del país seria un cop demolidor contra la patronal i acabaria definitivament amb un govern conservador moribund.
Una vaga general que unifiqui els conflictes que dia rere dia s'estenen i multipliquen. Una vaga general que es construeixi des de baix conformant Comitès de Vaga a tots els sectors i centres de treball, que conflueixi amb els moviments de desobediència civil que ja s'estan organitzant, i que es doti d'un programa revolucionari, socialista, que plantegi l’expropiació de la banca i els grans monopolis britànics per dedicar recursos a garantir salaris dignes, habitatge, sanitat i educació públiques, i que ningú hagi d'escollir entre menjar i escalfar-se.
Els sindicats combatius, com el RTM, l'esquerra laborista, Corbyn i Momentum, han d'impulsar ja una campanya per a la convocatòria d'aquesta Vaga General i convertir-la en una realitat. El desenvolupament de la nova Plataforma Enough is enough, que es va presentar a Londres en un acte multitudinari i que ja ha recollit l'adhesió de mig milió de persones, és un pas endavant. Però cal convertir les paraules en fets, i aprendre dels errors que es van cometre durant l'experiència Corbyn, confiant-ho tot a la via institucional i parlamentària i renunciant a la batalla militant als carrers.
Hi ha força per tombar el Partit Conservador i per expulsar dels sindicats tots aquells dirigents corromputs que han renunciat a defensar la classe treballadora i els oprimits. Però per això cal construir una esquerra revolucionària de masses, marxista i internacionalista, que defensi el programa del socialisme.
La classe obrera britànica no està sola, compta amb la simpatia, la solidaritat i el suport de la resta de la classe obrera europea, que enfronta una situació igual de catastròfica. No és possible un capitalisme de rostre humà. Cal aixecar la bandera del socialisme internacionalista i revolucionari!És l'únic camí!
Notes:
[1] Sistema nacional de salut.
[2] El Community Charge –literalment «impost a la comunitat»– també conegut com a “Poll Tax” va ser un impost que obligava a pagar un import igual a cada ciutadà amb independència de la seva renda o qualsevol altra circumstància personal o social, afectant especialment la classe treballadora i els sectors més empobrits. Des de Militant es va impulsar una campanya de desobediència civil per no pagar-ho a la qual es van sumar milions de persones, que no van pagar. Finalment, la campanya de desobediència civil i centenars de manifestacions massives i combatives van portar a la retirada de la Poll Tax i a la caiguda de Margaret Thatcher.
[3] En el cas de l'aigua, per exemple, privatitzada per Thatcher l’any 1989, a la gravetat de la sequera s'hi han sumat unes infraestructures obsoletes, fruit de la nul·la inversió per part de les empreses concessionàries, que suposa que es perdi una cinquena part de l'aigua fruit de fuites i ruptures, i que no s'hagin construït nous embassaments des de fa dècades. I el mateix podríem dir respecte als ferrocarrils, privatitzats per Thatcher i el seu successor John Major. Privatitzacions mai revertides pel Partit Laborista sota Tony Blair i Gordon Brown.
