Una anàlisi marxista per entendre les maniobres imperialistes a un país clau de l’Àsia

2022 s'ha estrenat amb una insurrecció popular al Kazakhstan de tals dimensions que ha obligat l’Executiu a dimitir i ha forçat el president rus, Vladimir Putin, a enviar un enorme contingent militar per ajudar a les forces del Govern kazakh en la seva salvatge repressió.

En el moment d'escriure aquest article el president Kassim-Jomart Tokayev ha donat ordres a les forces de seguretat que es dispari a matar sense avís previ i tot indica que aquestes ordres s'estan complint. Hi ha ja desenes de morts i centenars de ferits, mentre que entre els manifestants han sorgit grups armats que fustiguen la policia i l'exèrcit, i que han causat un nombre indeterminat de baixes entre les seves files.

Com ja va passar en ocasions anteriors, les protestes socials han aguditzat els conflictes interns de la camarilla capitalista que exerceix la seva dictadura al Kazakhstan. Tot indica que la dimissió del Govern va ser una imposició del president Tokayev, que també va aprofitar les circumstàncies per cessar al totpoderós Nursultan Nazarbàiev com a president vitalici del Consell Nacional de Seguretat.

Natzarbaiev va ser el president-dictador del Kazakhstan des del 1990, quan el país encara formava part de la Unió Soviètica, fins al 2019, any en què es va veure empès pel seu entorn més proper a abandonar la presidència, encara que va conservar a les seves mans les regnes de l'aparell de seguretat i la prefectura del partit governant Nur Otan.

El cessament i la detenció sota acusació d'alta traïció del cap del Consell Nacional de Seguretat, Karim Masimov, antic primer ministre i estret col·laborador de Natzarbaiev, units al cessament de familiars d'aquest últim que ocupaven posicions claus a l'aparell de seguretat, semblen indicar que estava forjant-se un cop palatí que el president Tokayev, amb l'ajuda de les tropes russes, està intentant desarticular.

Aprofitant el caos, també han tornat a l'escena alguns integrants del reduït cercle d'antics alts càrrecs estalinistes que van aprofitar la restauració del capitalisme per saquejar el país i esdevenir multimilionaris homes de negocis. Com ja va passar abans a Rússia o Ucraïna, elements d'aquesta elit criminal caiguts en desgràcia a causa de la disputa del botí intenten aprofitar-se de la situació presentant-se com a apòstols de la “democràcia” o, com fa el banquer corrupte Mukhtar Ablyazov, exercir de portaveus d’una “revolució” que ells no han provocat.

Les protestes obreres no són una novetat al Kazakhstan, i la seva brutal repressió tampoc. El motiu immediat d'aquest aixecament va ser la decisió del Govern de duplicar el preu del gas liquat del petroli, àmpliament utilitzat com a combustible per als vehicles. Va ser la gota que va fer vessar el got de l'ampli malestar de la classe treballadora i els sectors més empobrits de la població davant les seves dures condicions de vida.

L’incendi de la casa presidencial i el saqueig als comerços de luxe treuen a la llum la ràbia acumulada durant més d’una dècada. No és la primera vegada que els treballadors kazakhs fan dures accions de protesta. Les il·lusions provocades per la declaració de la independència de l'URSS el 1991 es van dissipar a poc a poc, a mesura que una reduïdíssima elit, agrupada al voltant del clan familiar de l'ara expresident Natzarbaiev, s'apropiava de manera escandalosa d'una gran part de les abundants riqueses del país.

La classe obrera kazakh és relativament nova. La immensa majoria de la població del país van ser pastors nòmades fins que arran de la Segona Guerra Mundial es va iniciar la industrialització, que va rebre un fort avenç a partir del programa “Terres Verges” impulsat pel Govern de l'URSS des del 1954, que va desenvolupar una agricultura a gran escala i va establir les bases per accelerar la industrialització i la urbanització.

Després de la dissolució de la Unió Soviètica fa trenta anys i la declaració d'independència, el Govern kazakh va promoure una àmplia explotació dels recursos minerals i va desenvolupar un ambiciós programa de modernització de la indústria, en col·laboració principalment amb empreses capitalistes occidentals. Aquests projectes van ser un èxit i van permetre que Kazakhstan visqués una notable prosperitat econòmica i una important transformació social.

La major part de la població es va instal·lar a les ciutats i el pes de les activitats agrícoles i ramaderes es va reduir fins a proveir només el 10% del PIB. Però la prosperitat econòmica no va beneficiar tothom igual, sinó que es va concentrar en una petita minoria de capitalistes vinculats a la camarilla política que controlava, i controla, l'aparell de l'Estat. El descontentament entre la classe obrera va anar creixent a poc a poc i les mobilitzacions van començar a multiplicar-se.

El 2011 una vaga de set mesos dels treballadors del petroli a la regió occidental del Kazakhstan va ser ofegada en sang per la policia, amb un saldo de 12 treballadors morts i centenars de ferits. A partir d'aquell moment, la repressió contra la classe obrera organitzada va anar augmentant. El govern i els tribunals van iniciar una campanya de fustigació contra els sindicats de classe, que va culminar amb la seva completa il·legalització el 2017 i amb la detenció i condemna a llargues penes de presó per als seus principals dirigents i activistes.

Divisions a la camarilla dirigent

Però les mesures repressives, malgrat la duresa, no van aconseguir aixafar completament el moviment obrer. El malestar social va continuar estenent-se i aguditzant-se, i des del desembre del 2020 s'ha desenvolupat una onada de vagues. Aquell mes, els treballadors de la construcció de Nursultan, la capital del país, van iniciar una vaga contra la falta de mesures de seguretat a la seva feina. Al març, els treballadors dels camps petrolífers van començar les seves mobilitzacions, i poc després els riders de les diferents apps de menjar a domicili també es van posar en vaga demanant millores salarials i estabilitat.

L'absència de fortes organitzacions sindicals de classe, capaces d'unir tota la classe treballadora en la lluita pels seus drets, ha tingut conseqüències molt negatives. En diverses ocasions les protestes obreres han derivat cap a conflictes ètnics, pel fet que els salaris i, en general, les condicions de treball (allotjament, menjar, assistència mèdica…) dels treballadors immigrants als sectors miner i petrolier són considerablement millors que els de la població nativa.

Malgrat el brutal esclafament de les vagues dels treballadors del petroli, un sector de l'elit kazakh es mostrava intranquil davant del volcà adormit que sentien sota els peus. Com ja va passar en altres ocasions al llarg de la Història, una línia divisòria va sorgir entre la classe dominant: un sector confiava cegament en la repressió, mentre un altre sector veia la necessitat de fer concessions que apaivaguessin la classe obrera i evitessin un esclat revolucionari.

El president Natzarbaiev es va alinear amb el sector conciliador i va intentar reforçar les posicions del seu clan familiar a l'aparell estatal. El matí del 21 de febrer del 2019 va anunciar oficialment la necessitat del cessament del Govern a causa del seu fracàs en la consecució dels objectius de millora dels nivells de vida de la població i a la tarda d'aquell mateix dia va nomenar un nou Executiu i va anunciar un colossal programa social de despesa de milers de milions de tengues (moneda del país).

Però la majoria de la classe dominant no estaven disposats a permetre ni la més mínima reducció dels seus beneficis en nom del programa de “reformes socials” del president Natzarbaiev, ni veien amb bons ulls el reforçament de la seva camarilla familiar. El conflicte intern entre la classe dominant va transcórrer entre bastidors i el 19 de març del 2019 Natzarbaiev va anunciar per sorpresa la seva renúncia a la prefectura de l'Estat sent substituït per l'actual president Tokayev.

Tot i el seu cessament com a president, Natzarbaiev va aconseguir mantenir a les mans les regnes de l'aparell de seguretat de l'Estat. Tot indica que els últims esdeveniments serviran per despullar-lo de les restes de poder que mantenia.

Un país al cor dels conflictes interimperialistes

Kazakhstan no és un país qualsevol. Per la seva posició estratègica al cor de l'Àsia Central juga un paper clau en les comunicacions i el transport de mercaderies i energia, i per això la Xina el considera clau per a la nova Ruta de la Seda. Precisament va ser a la capital kazakh on Xi Jingping va anunciar aquest gran projecte el 2013.

Les seves riqueses minerals són immenses: és el primer productor mundial d'urani, el tercer productor de crom i ocupa llocs capdavanters en la producció de plata, or, coure, alumini, zinc, antimoni, ferro, titani, manganès i molts altres minerals bàsics per a la indústria. A més, és el dotzè productor mundial de petroli, i també produeix i exporta gas natural i carbó.

Aquest desenvolupament a la mineria i el sector de l'energia es deu en gran part a inversions massives d'empreses occidentals. A diferència d'altres països de l'extinta URSS, el Kazakhstan es va obrir des dels seus primers mesos de vida independent a les inversions europees i nord-americanes, de manera que Holanda, els Estats Units i Suïssa són els principals inversors al país, seguits de lluny per Rússia i la Xina.

És significatiu que ja el 1993 Nazarbàiev escollís la multinacional nord-americana Chevron per al desenvolupament de l'explotació del petroli, i ben aviat seguissin acords amb Exxon Mobil, Texaco (totes dues també nord-americanes) i la britànica British Petroleum. La russa Lukoil i la Xina National Petroleum Corporation també han obtingut concessions, però el seu pes és considerablement menor. Al terreny industrial, les companyies occidentals també juguen un paper fonamental. General Electric ha aconseguit importants contractes als ferrocarrils ia les energies alternatives. Fluor Corporation, el gegant nord-americà de l'enginyeria i la construcció, és dominant en els projectes d'infraestructura, i en béns de consum les també nord-americanes PepsiCo i Procter & Gamble ocupen posicions capdavanteres.

Continuant en aquesta línia d'obertura al capital occidental, el 3 de desembre passat el president Tokayev va mantenir una reunió amb els representants d'alguns dels gegants de les finances mundials, entre ells BlackRock (la gestora de capitals més gran del món), Capital Group i Aberdeen Asset Management. En aquesta reunió es van traçar plans per incrementar significativament els fluxos d'inversió d'aquestes firmes al Kazakhstan, i el president Tokayev va assumir compromisos per facilitar encara més la inversió estrangera.

Per compensar la penetració econòmica i financera europea i nord-americana, la dictadura del Kazakhstan s'ha tingut cura de mantenir bones relacions amb Rússia, malgrat que les demandes d'un sector del nacionalisme rus d'annexionar-se la regió nord del Kazakhstan -que el 2014 van ser recolzades públicament per Putin- han creat certa tensió latent entre els dos països.

Kazakhstan va formar part des de la seva fundació de l'Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva, l'organisme de col·laboració militar i política promogut per Rússia el 1992, i del que també formen part Armènia, Kirguizistan, Tadjikistan i Uzbekistan. Ha estat precisament la integració en aquest tractat el què ha permès donar legalitat formal a l'entrada de tropes russes al país. Les relacions amb la Xina, malgrat el gran interès del Govern de Pequín, travessen algunes dificultats en els darrers temps.

La necessitat de quantitats massives d'aigua per al desenvolupament intensiu de la república autònoma de Xinjiang, que Beijing considera imprescindible per a neutralitzar el separatisme uigur, han provocat una greu dessecació del llac Balkash, la reserva d'aigua dolça més gran del Kazakhstan. Probablement com a mesura de pressió, les exportacions d'aliments de Kazakhstan a la Xina van caure en un 78% entre gener i setembre de 2021. La resposta xinesa ha estat un bloqueig de facto de l'entrada de la resta de mercaderies kazakhes, causant seriosos perjudicis als exportadors d'aquell país.

A tot això s'uneix que, després de la prohibició recent de la mineria de bitcoins a la Xina a causa del seu consum d'energia elèctrica desmesurat, les empreses que realitzaven aquesta activitat s'han traslladat en massa al Kazakhstan, provocant greus problemes de subministrament elèctric a la indústria i a la població. L'última peça en el delicat equilibri en què es mou el Govern kazakh és l'aliança amb Turquia, país amb què el Kazakhstan comparteix origen ètnic i grup lingüístic.

Aprofitant les arrels comunes de diversos països de l'Àsia Central i Turquia, el 2006 el llavors president Nazabàiev va proposar la creació d'una aliança de tots els països d'origen túrquic. El Govern de Turquia, ansiós per enfortir el seu paper com a potència imperialista regional més enllà de l'Orient Mitjà, va recollir encantat aquesta proposta i finalment l'Organització d'Estats Túrquics es va fundar tres anys més tard amb la participació, a més de Kazakhstan i Turquia, d'Azerbaidjan, Kirguizistan i Uzbekistan, i amb Hongria i Turkmenistan com a estats observadors.

És revelador del paper que aquest Consell intenta jugar a l'equilibri interimperialista, que el 2020 el Govern d'Ucraïna, en ple conflicte amb Rússia, sol·licités la seva entrada com a observador, al·legant l'origen túrquic de la població tàrtara de Crimea.

Cap confiança en els imperialistes! Només un programa socialista pot donar la victòria al poble kazakh

El caràcter de genuïna protesta popular de les manifestacions del Kazakhstan està fora de tot dubte. La campanya de la diplomàcia russa i del Govern kazakh al·legant que “provocadors estrangers” o “terroristes infiltrats” són els responsables d'aquest aixecament, no és més que propaganda interessada i respon a finalitats molt concretes.

Els precedents de lluites obreres al Kazakhstan són, com hem explicat, una explicació més que suficient de la fúria que s'ha expressat aquests dies als carrers d'Almaty i altres urbs de Kazakhstan, sense necessitat de recórrer a cap mena “d'agent estranger” . Precisament l'acumulació de ràbia davant el constant empitjorament de les condicions de vida després d'anys de creixement, i davant la duríssima repressió exercida de forma constant contra la classe obrera per la dictadura, unides a la frustració davant les maniobres d'una elit extremadament corrupta, han fet inútils els intents del Govern de fer callar la protesta revertint la pujada del gas, i fins i tot baixant-ho respecte al seu preu previ.

Però la delicada posició que ocupa el Kazakhstan en el joc de les potències imperialistes no ens permet ignorar que tota mena d'ingerències s'han produït i continuaran produint-se en el transcurs de la lluita dels treballadors kazakhs. Rússia ha actuat obertament enviant tropes per sostenir el Govern i enfortir la seva posició, i és completament segur que ni els Estats Units i altres països occidentals amb grans inversions al país, ni la Xina amb la seva necessitat de comptar amb el Kazakhstan per a la seva Nova Ruta de la Seda, assistiran passius al desenvolupament dels esdeveniments.

A més, els complicats equilibris interns i els conflictes d'interessos entre diferents sectors de la classe dominant també jugaran un paper decisiu en el desenllaç d'aquesta crisi. Per aquests motius, la classe obrera kazakha ha de mantenir costi el que costi la seva independència política, sense fer cas als cants de sirena llançats des de qualsevol de les potències imperialistes o des de sectors de la classe dominant, inclosos els que ara viuen exiliats a Occident i es proclamen “amics del poble” i “defensors de la democràcia i la revolució”.

Hi ha un risc real que els brots xenòfobs i els enfrontaments entre comunitats que es van produir en el passat recent siguin reactivats i utilitzats en benefici propi per qualsevol dels sectors que es disputen les grans riqueses minerals del Kazakhstan.

Per neutralitzar aquest risc, per evitar que el poble insurrecte sigui utilitzat en la lluita de les diferents potències imperialistes, l'únic camí és que la classe obrera del Kazakhstan es basi en un programa socialista per enderrocar el règim dictatorial, prengui el poder, i aixequi com a eix central la nacionalització dels recursos minerals, la indústria i el sistema financer, per posar-los al servei de les necessitats de la majoria de la població.

Combatent pel socialisme i l'autèntica democràcia obrera, la classe obrera serà capaç de construir els seus òrgans d'autodefensa i armar-se davant d'aquesta repressió salvatge, i unir tots els oprimits per sobre de barreres ètniques, lingüístiques o religioses, despertant la solidaritat activa dels treballadors i treballadores dels països imperialistes amb la seva lluita.