Després de gairebé dos mesos de protestes, vagues generals i manifestacions massives, el moviment als carrers contra el cop militar no cessa. L'heroica resistència de les masses birmanes està sent resposta salvatgement pels colpistes i la repressió selectiva de les primeres setmanes ha desembocat en repressió oberta per tal d'assentar el cop d'una vegada per totes.
Foc real contra els manifestants, detencions nocturnes de casa en casa, morts sota custòdia policial, extensió de la Llei Marcial, tancament de tots els mitjans de comunicació no partidaris del règim i talls de les telecomunicacions.
L'Associació per a l'Assistència de Presos Polítics comptabilitza fins al moment al menys 280 morts i 2.800 persones detingudes. No obstant això el cop no ha aconseguit imposar-se definitivament, l'acció directa de les masses birmanes ho ha impedit i manté en suspens els règims despòtics del sud-est asiàtic que, juntament amb les grans potències imperialistes, maniobren per buscar una sortida a la situació en benefici propi.
La contundència de l'aixecament desbarata els plans de la reacció
El passat 1 de febrer la reacció duia a terme el cop amb plans obertament definits. Sota falses acusacions de frau electoral van decretar l'estat d'emergència per un any (ampliable a dos) i van anunciar la celebració d'eleccions al final d’aquest. L'objectiu era recuperar el control directe del país després del pírric 5,9% dels vots obtingut en les últimes eleccions pel partit pro-militar Partit de la Solidaritat i el Desenvolupament de la Unió (USPD), enfront del 83% de la Lliga Nacional per a la Democràcia (LND) d'Aung San Suu Kyi.
Tot i la suau oposició del LND amb qui han conviscut harmoniosament al Parlament; tot i que la Constitució reserva als militars el 25% dels escons al Parlament així com els ministeris d'Interior, Defensa i Fronteres; malgrat que el seu domini absolut de les riqueses del país està fora de control parlamentari... malgrat tot, l'ascens de vagues de la cada vegada més poderosa classe obrera birmana i els aixecaments en les veïnes Tailàndia i Indonèsia, van acabar de convèncer els militars de passar a l'acció.
Es tractava de guanyar temps, utilitzar la repressió per enfrontar una eventual resistència, estabilitzar la situació i recompondre el seu poder sota formes democràtiques en un context més favorable.
Però la resposta de les masses birmanes ha superat qualsevol expectativa fent saltar pels aires els càlculs de la Junta Militar. El moviment de desobediència civil que va emergir en els primers dies en el sector públic, especialment els sanitaris, es va transformar ràpidament en vagues i manifestacions diàries. L'entrada en escena de la classe obrera, amb un pes determinant del proletariat del sector tèxtil, va unificar el moviment en línies de classe, superant les divisions sectàries atiades durant dècades per la classe dominant, també per la LND, convertint-lo en una resposta massiva que s'ha estès a tots els racons del país. A dia d'avui els militars no han aconseguit restablir el funcionament de l'economia del país que continua afectada per aturades i vagues.
La classe obrera birmana en el focus de la repressió
A cada pas en la repressió el moviment ha respost amb noves jornades de protesta. El passat 22 de febrer, dos dies després dels primers assassinats per foc real, una gran vaga general convocada per vint sindicats de treballadors, estudiants, pagesos i forces opositores, paralitzava el país i dotze milions de persones sortien als carrers.
Amb cinquanta morts a sobre de la taula, el 8 de març una altra jornada de vaga general suposava el tret de sortida de la crida d'organitzacions sindicals i estudiantils a una vaga indefinida fins desallotjar els colpistes. El 14 de març ha estat fins ara la jornada més sagnant, amb 44 assassinats per l'exèrcit, 22 d'ells concentrats en el districte industrial de Hlaing Thaya a Yangon, el parc industrial del país, on es concentren la classe obrera del tèxtil i la població del qual –700.000 habitants– ha jugat un paper clau.
El passat dimecres 24, una "vaga de silenci" en la que es cridava a la gent a quedar-se a casa per evitar més assassinats, donava continuïtat a la protesta buidant els carrers.
La Junta Militar enfoca la seva repressió als sectors més combatius; amenaces d'acomiadament massives als professors que no es reincorporen a la feina, ocupacions per la força d'hospitals i universitats, batudes nocturnes de vaguistes casa a casa. La Junta ha recuperat mesures de l'anterior dictadura com obligar la gent a registrar a les oficines de districte dels noms de les persones que pernocten a casa seva per així evitar les pernoctacions de sindicalistes i altres opositors que fugen cada nit de casa seva per evitar les detencions.
Segons reporten mitjans locals no pròxims als militars, aquestes mesures estarien provocant ja la fugida massiva de població, especialment en els districtes industrials de Yangon, epicentre de l'aixecament, en els quals s'ha declarat la llei marcial "absoluta" que implica que qualsevol que sigui detingut sigui jutjat en tribunals militars amb sentències que anirien des dels tres anys de presó a la pena capital.
La inestabilitat en el sud-est asiàtic i les maniobres de l'imperialisme
Des de l'inici de les protestes les diferents potències imperialistes han estat maniobrant per tal de sortir afavorides d’aquest nou escenari. Les interessades crides a favor de la "democràcia", contra el cop i pel restabliment del govern de Suu Kyi per part dels EUA i la UE i les sancions econòmiques aplicades per aquests als interessos militars no han tingut cap efecte. El seu pes en l'economia birmana, molt inferior al de la Xina, els limita.
Per la seva banda la Xina, primer soci comercial del país i que no ha condemnat el cop, manté una actitud formal de "no ingerència" alhora que utilitza la Junta Militar per reprimir salvatgement i defensar els seus interessos econòmics.
Correctament el poble birmà identifica la Xina com una aliada ferma dels colpistes, independentment de les bones relacions que també ha conreat amb la LND per seguir fent negocis governi qui governi.
Al mateix temps que en el Consell de Seguretat de l'ONU la Xina acceptava "condemnar enèrgicament l'ús de la violència contra manifestants pacífics", el Global Times –diari xinès del Partit Comunista– afirmava en un editorial que "aquells que maliciosament difamen la Xina i instiguen atacs contra fàbriques xineses han de ser severament castigats". Davant els incendis de diverses fàbriques xineses –l'autoria dels quals ha estat negada pels propis manifestants–, des de Pequín van apel·lar directament a la Junta perquè “prengués mesures per a protegir la seguretat de les seves inversions i ciutadans a Myanmar”. La resposta dels militars no es va fer esperar: setges a aquests districtes, morts, detencions i la imposició de la Llei Marcial absoluta.
Però és un fet que, al menys fins ara, la repressió no ha aconseguit frenar la protesta que amenaça amb estendre la inestabilitat a nous països, com ja és el cas de Tailàndia, i desembocar a Myanmar en una situació obertament revolucionària.
Cròniques de mitjans independents relaten les fissures dins de les forces repressives i la fugida de centenars de policies i les seves famílies a l'Índia, després de negar-se a obeir les ordres de l'exèrcit de disparar als manifestants. El triomf del cop encara no és un fet, per aquesta raó s'està preparant un eventual pla B que conjuri la revolució.
Només la classe obrera i els oprimits de Myanmar poden tombar la reacció
"Ara és el moment de la desescalada. És el moment de la diplomàcia. És el moment del diàleg. La política d'amistat de la Xina cap a Myanmar és per a tot el poble de Myanmar. La Xina està a punt per a participar i comunicar-se amb les parts rellevants i tenir un paper constructiu per a alleujar la situació actual", afirmava el 10 de març Zhang Jun, ambaixador xinès davant les Nacions Unides.
En aquesta mateixa línia es pronuncia l'ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic, integrada per Indonèsia, Malàisia, Singapur, Filipines, Tailàndia, Cambotja, Vietnam, Myanmar, Laos i Brunei; aquesta aliança representa prop del 40% del PIB mundial), oferint-se a "ajudar" per trobar una solució a la crisi, mediant entre la Junta i els manifestants.
Aquest organisme a través del qual s'estructura un dels més importants tractats de lliure comerç del món, manté acords comercials amb la Xina, Japó, Austràlia, Nova Zelanda, l’Índia o Corea de Sud, i en el seu si s'expressa la guerra comercial entre la Xina i els EUA.
L'assessor de seguretat nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan, ja s'ha dirigit als ambaixadors de l'ASEAN instant-los donar suport a la "restauració immediata" de la democràcia a Myanmar en una oberta confessió de la debilitat dels EUA a la zona i la recerca d'aliances amb altres potències regionals.
Per la seva banda la LND, que en tot aquest temps i malgrat les detencions dels seus dirigents i assassinats als seus funcionaris, només ha fet crides abstractes a resistir la repressió i defensar la legalitat, ha constituït en la clandestinitat el "Comitè per a la Representació de la Unió Parlamentària” (CPRH), amb diputats no detinguts i l'aspiració del qual és ser reconeguts per l'ONU i la comunitat internacional com a representant legítim del Govern interí.
Els mateixos que van defensar públicament la massacre del poble Rohingya han llançat una crida a incorporar a altres col·lectius a la seva causa i formar una "democràcia federal que reculli els interessos de tots els grups ètnics i guerrilles”, iniciativa que ha estat ben rebuda per l'ASEAN.
El complot a esquena de les masses per poder obrir el camí cap a un acord d'unitat nacional, incloent fins i tot als militars, que freni les protestes si el cop no ho aconsegueix, sembla estar en marxa.
En aquest camí l'oposició "democràtica" de la LND ha estat sempre un ferm aliat per a mantenir l'status quo i ni ofereix ni representa cap alternativa per a les masses birmanes. Per sobre de les maniobres diplomàtiques i les crides abstractes de la LND, l'únic que manté en dubte el triomf definitiu del cop és l'acció directa de les masses.
Aquesta energia revolucionària és l'única que, armada amb el programa de la revolució socialista, pot acabar amb l'opressió de segles i obrir la porta a la transformació socialista al sud-est asiàtic.
