Com defensar i completar la revolució?
L'agreujament de la malaltia del president Chávez posa sobre la taula una vegada més el tema de com fer avançar la revolució davant aquest nou obstacle. El comandant Chávez és una figura central en el procés revolucionari veneçolà. La intensa i permanent campanya d'odi orquestrada per l'imperialisme a escala mundial contra ell en l'última dècada no és casualitat. Chávez representa les profundes aspiracions de canvi de les masses veneçolanes. La immensa majoria de la població el va votar al 1998, i en totes les ocasions posteriors, per propiciar una ruptura amb la política de privatitzacions i submissió al capital financer practicada pels governs anteriors, i per una transformació social profunda. Tots els intents de l'imperialisme d'acabar amb Chávez, com el cop d'estat del 2002, el sabotatge petrolier i una infinitat de maniobres, van ser respostes amb l'acció de les masses que, basant-se de la seva pròpia experiència en tots aquests esdeveniments, han tret conclusions polítiques cada vegada més avançades i revolucionàries. El propi president ha reconegut en nombroses ocasions que el seu poder resideix en el suport i la mobilització dels treballadors i oprimits veneçolans. A més, Hugo Chávez va tenir l'enorme mèrit d'haver assenyalat anys enrere - i va ser el primer dirigent de l'esquerra que ho va fer després de la caiguda de l'estalinisme- que el socialisme és l'única sortida per a la humanitat i per a Veneçuela. Solament per això, s'ha guanyat el reconeixement del poble i els revolucionaris.
És obvi que tant l'imperialisme com l'oligarquia veneçolana tracten d'explotar de forma contrarevolucionària la malaltia de Chávez i la seva possible sortida de la presidència. En tot cas, aquest escenari obre una etapa en la revolució en la qual les forces de classe antagòniques es veuran d'una manera més clara i oberta. La lluita entre la classe obrera i la burgesia s’evidenciarà d'una manera més forta que mai i, com a reflex d'això, el combat entre els sectors de la burocràcia reformista, que volen mantenir a Veneçuela en els límits del sistema capitalista, i els que aspiren a completar la revolució dins del moviment bolivarià. Durant els últims dies ja hem vist com els capitalistes intenten desestabilitzar i pressionar al govern provocant el desproveïment de diferents productes bàsics i exigint la flexibilització o eliminació del que ells anomenen “intervencionisme” i “dirigisme” de les polítiques del govern (controls de canvi i preus, inamobilitat laboral, etc).
L'única sortida per enderrocar qualsevol pla contrarevolucionari passa per portar la revolució socialista fins al final. Això només pot fer-ho la classe obrera, pel paper que juga al procés productiu, agrupant als sectors populars, aturats i pobres del país.
La reacció de dretes tractarà d'utilitzar a favor seu la incertesa cap al futur i els dubtes sobre la viabilitat de la revolució per desmoralitzar a un sector de les masses i crear les condicions per propiciar un canvi contrarevolucionari al país. La millor garantia per contrarestar aquesta ofensiva i garantir la fortalesa i l'acció unitària de les masses, que han estat decisives en tots els moments clau de la revolució, és basar-se en aquest moviment i impulsar mesures clares, urgents i concretes des del govern que empenyin la revolució cap a davant: expropiant als capitalistes, nacionals i estrangers, i desenvolupant l'estat comunal, la democràcia obrera, per acabar amb l'Estat burgès. És a dir, complint les expectatives que la revolució ha despertat en les masses i que fins al moment no s'han realitzat en el fonamental.
Tampoc cal oblidar que la principal amenaça per a la unitat del moviment revolucionari, i per soscavar el llegat del Comandant Chávez, prové dels atropellaments que la burocràcia “bolivariana” comet cada dia contra els treballadors, del seu intent de buscar pactes amb la dreta, fer-li concessions a aquesta, desviar la revolució en línies socialdemòcrates i plegar-se a un sector de l'imperialisme.
Les recents eleccions regionals del 16 de desembre, produïdes poc després de la nova operació de Chávez, confirmen -una vegada més, i com ja ho van fer les presidencials del 7 d'octubre- que les masses a Veneçuela segueixen disposades a defensar i completar la revolució. Amb una participació molt menor, la diferència entre el chavisme i l'oposició es manté i fins i tot augmenta: de 23 governacions en disputa, el PSUV guanya 20, destacant les victòries en els estats fronterers on durant els últims vuit anys ha governat l'oposició de dretes (Zulia i Táchira), i que aquesta considerava feus segurs des dels quals poder organitzar l'assalt al poder.
Aquesta mateixa voluntat de lluita de les masses s'ha evidenciat en les desenes de milers d'actes massius (homenatges, misses i oracions espontànies a places i carrers) expressant el suport del poble treballador al President, així com en el rebuig massiu que han suscitat les maniobres de l'oposició contrarevolucionària que, amb el menyspreu per la vida humana que la caracteritza, i en una situació com la qual s'està vivint, es dedica a insistir una vegada i una altra en que si Chávez no està recuperat el 10 de gener per prendre possessió ha d'abandonar la presidència.
La classe obrera té la tasca de prendre el testimoni del comandant Chávez per encapçalar la revolució. En mans de Nicolás Madur, si al final és triat candidat i posteriorment president, estarà la responsabilitat de defensar la revolució enfront d'una més que probable ofensiva de la contrarevolució. Per a això és imprescindible una política revolucionària que dugui a terme la nacionalització de la banca i les principals empreses sota control obrer, i que substitueixi l'actual estat -que segueix sent, en essència, capitalista- per un estat socialista basat en el poder democràtic dels treballadors i el poble. Els treballadors hem d'organitzar-nos dins del PSUV i a la base del moviment revolucionari per portar aquest programa a la pràctica.
