La clau d’aquesta victòria ha estat que les masses explotades dels barris populars de les ciutats i el cap s’han mobilitzat un cop més massivament en suport de Chávez i del procés revolucionari, com ja ho va fer a les eleccions presidencials anteriors, a l’agost de 2004 per evitar la revocació del President o quan va derrotar al carrer el cop d’estat i l’aturada dels empresaris el 2002 i 2003.
En aquest cas, a més a més, el perill d’una victòria de la reacció era molt real. La dreta contrarevolucionària venia fomentant un discurs d’eufòria entre les seves bases i centrant la seva campanya en les contradiccions internes i mancances de la revolució, prometent demagògicament “el oro y el moro” als sectors més desmoralitzats de les masses amb l’objectiu que sectors que altres cops van donar suport a Chávez no votessin o ho fessin per Capriles. Aquest, membre d’una de les principals famílies burgeses i procedent de la ultradreta (va militar a la seva joventut en la secta feixista Família, Tradició i Propietat i va dirigir com Alcalde del municipi Baruta l’assalt a l’ambaixada cubana durant el cop de 2002) i líder de Primer Justícia (PJ), partit germà del PP, no va dubtar en presentar-se com “admirador de Lula”, “progressista” i prometre mantenir i ampliar els programes socials de Chávez.
Però l’instint de classe de les masses, la seva consciència i voluntat de continuar empenyent cap endavant la revolució s’han imposat. La presa impressionant de Caracas el 4 d’octubre, la marxa més massiva feta al llarg d’aquest procés revolucionari, ja va demostrar que les bases revolucionàries estaven alerta i mobilitzades. Més que una marxa va ser una presa total de la capital que va desbordar les set avingudes inicialment previstes i va paralitzar tot Caracas. Res a veure amb la mobilització opositora del diumenge 30 de setembre, que els mitjans de comunicació burgesos van presentar com “la major de la història de Veneçuela” i que, tot i que va mobilitzar un nombre significatiu d’opositors, només va omplir parcialment una de les set avingudes.
Les masses obreres i populars van comprendre clarament que el que hi havia en joc era la possibilitat que la contrarevolució arribés al poder i llancés un atac decisiu contra els avenços aconseguits durant aquests tretze anys de revolució i contra molts altres drets i reivindicacions obreres i populars que encara estan pendents.
El descontentament de les bases i la lluita per defensar i completar la revolució
Un dels problemes que enfrontava la revolució bolivariana des de la derrota al referèndum de la reforma constitucional de desembre de 2007 és que entre 2 i 3 milions de votants que van donar suport a Chávez a les presidencials de 2006 s’han abstingut en els processos electorals següents. A barris obrers i populars on històricament Chávez guanyava amb 65, 70 o fins i tot 80% dels vots, aquests percentatges havien disminuït a les últimes convocatòries al 60% i fins i tot el 55%. El 7 d’octubre la classe mitjana i una part dels sectors més endarrerits de les masses es va mobilitzar seguint la demagògia de Radonski però els barris populars van tornar a mobilitzar-se massivament, arribant a percentatges prou propers als de 2006 i 2004.
Aquests resultats no són cap xec en blanc ni una tornada a les eleccions del 2006. En aquests sis anys les masses, i especialment els centenars de milers d’activistes obrers i populars que composen la seva avantguarda, han viscut experiències decisives que els estan fent treure conclusions cada cop més avançades.
Les contradiccions s’acumulen a les empreses nacionalitzades, on, després de lluitar durant anys contra els capitalistes, els treballadors s’estan enfrontant al sabotatge contrarevolucionari i als atacs als seus drets per part dels buròcrates de l’estat (l’anomenada “cinquena columna”). En el debat sobre el control obrer, el que s’ha fet (nomenar treballadors com a directius sense posar el control i la direcció de l’empresa realment en mans dels treballadors) no serveix per aconseguir els objectius de controlar realment l’empresa, acabar amb el burocratisme i les corrupteles i desenvolupar la producció garantint i millorant els salaris i els drets dels treballadors.
En molts actes electorals, la gent va aprofitar la mobilització de suport a Chávez per dur pancartes i llençar consignes contra molts governadors i alcaldes bolivarians. Durant les últimes setmanes de campanya els treballadors de diferents empreses clau nacionalitzades durant els últims anys (SIDOR, Abastos Bicentenario i les empreses del ciment o Petrocasa) van protagonitzar mobilitzacions massives en les quals, alhora que manifestaven el seu suport a la revolució i a Chávez, exigien solució als seus problemes i denunciaven la burocràcia.
Si analitzem amb cura els resultats del 7 d’octubre veiem també aquest descontentament. Amb un cens incrementat en gairebé quatre milions de votants respecte el 2006, l’oposició augmenta els seus vots, comparant amb aquell any, en més de 2 milions, i la revolució, en prop de 800.000, difícilment arribarà al milió. Per estats, el descontentament existent als rengles revolucionaris es manifesta clarament. Mentre que a estats on governa l’oposició la revolució millora els seus resultats (a Zulia, que a més és l’estat més poblat del país, és el cas més clar, amb un 55-
Organitzar-nos per completar la revolució acabant amb els capitalistes i buròcrates
El President Chávez ha vist aquestes mostres de descontentament i a l’entrevista que li feien diferents periodistes la nit de tancament de campanya plantejava la idea de reconvertir el Ministeri de la Presidència en una espècie d’unitat de seguiment i control per garantir l’eficiència en l’acompliment dels plans. Això reflecteix un intent de voler donar resposta als problemes, però cal obrir un debat a fons sobre quines són les mesures que garanteixen realment que la revolució arribi fins al final i resolgui els problemes existents i quins no.
El nomenament d’un grup d’activistes com a funcionaris, per molt revolucionaris que siguin, ja s’ha assajat en altres revolucions. Malauradament això per si sol no ha resolt els problemes de burocratisme, ineficiència, sabotatge o corrupció. Al contrari, en alguns casos aquests mateixos cossos o institucions destinades a controlar les desviacions han acabat burocratitzant-se, desviant-se i corrompent-se. La clau és substituir la vella estructura de l’estat, que segueix sent burgesa, per un estat revolucionari verdader. El poder ha d’estar en mans de Consells de treballadors, camperols i veïns elegibles i revocables democràticament en tot moment. Cada un d’aquests consells ha de designar els seus portaveus, insistim: elegibles i revocables en tot moment, a Consells centrals a nivell local, estatal i nacional, culminant en una Assemblea de Consells Obrers i Populars i comunes socialistes que exerceixi el poder. Els càrrecs i responsables electes han de cobrar el salari d’un treballador qualificat.
Un altre aspecte clau és que la revolució no podrà continuar mantenint-se sobre la base d’emprar els ingressos del petroli (que, a més a més, es veuran afectats per la crisi capitalista mundial tard o d’hora) per construir habitatges, oferir pensions, millorar la salut i l’educació, etc., sense tocar la propietat privada dels mitjans de producció. La gran majoria dels bancs i fàbriques segueix controlada per la burgesia veneçolana i les multinacionals imperialistes, que fan servir aquest control per sabotejar l’economia i omplir-se les butxaques mentre els treballadors i el poble seguim patint xacres socials com la pobresa, l’atur, dèficit de vivenda, inseguretat... Els empresaris privats segueixen emprant una mínima part de la capacitat productiva de les seves empreses (entre un 42 i un 52%, segons ells mateixos). I això malgrat les crides constants i les facilitats que els ha donat el govern: Fons Bicentenari i altres, dòlars preferencials... Les dades oficials parlen d’un 6 o 7% d’atur, però un 65% de la població activa segueix treballant en l’economia informal. Els empresaris –i malauradament també molts gerents d’empreses públiques- incompleixen la Llei del Treball i apliquen polítiques antiobreres i antisindicals.
En aquest sentit, les crides fetes per part de diferents dirigents bolivarians a sectors de l’alta burgesia perquè ells també haurien de votar a Chávez i que els seus ingressos i propietats no seran qüestionats, dificulten l’objectiu de comprendre quines són les fites immediates per a la revolució. Aquestes idees són defensades en aquests moments per molts dirigents del PSUV i la JPSUV. El mateix President Chávez, al mateix temps que insistia en que el socialisme és innegociable i es comprometia amb el poble a reduir la pobresa a zero i a garantir vivenda per a tots els veneçolans el 2019, es feia ressò d’aquesta petició en diferents discursos i entrevistes, fent una crida a la unitat nacional i prometent respectar les propietats dels grans grups empresarials.
Però els objectius de pobresa zero, plena ocupació i una vida digna per als gairebé trenta milions de veneçolans són incompatibles amb el manteniment de la propietat dels principals bancs i empreses en mans dels oligarques. El President Chávez haurà d’escollir entre nacionalitzar els mitjans de producció, posant l’estat i l’economia sota la gestió directa de la classe obrera i els oprimits (l’única manera de garantir la planificació democràtica de l’economia i resoldre els problemes) o, si no es fa aquest pas, incomplir les seves promeses, no resoldre els problemes existents i que el descontentament segueixi pujant.
El perill d’una victòria contrarevolucionària no ha desaparegut. L’oposició seguirà amb la seva estratègia d’aprofitar les mancances, els incompliments i el burocratisme que hi ha dins de l’estat veneçolà per mirar de minar la moral de les masses. Dins dels rengles bolivarians hi ha sectors burocràtics i reformistes que des de fa anys aposten per la reconciliació i la negociació. Durant la campanya alguns dirigents opositors, olorant la derrota, van trencar amb Capriles i van demanar el vot per Chávez. Ara aquests oportunistes es podrien postular com a candidats a construir aquella dreta dialogant, una espècie de partit-pont per assajar algun tipus de negociació i pacte per frenar la revolució amb els sectors més a la dreta del moviment bolivarià.
Les bases del PSUV i de la JPSUV i del conjunt del moviment bolivarià (UNETE, CSBT) ens hem d’organitzar al voltant d’un programa genuïnament socialista i construir una corrent marxista revolucionària que lluiti per acabar amb el poder dels capitalistes i buròcrates i fer les passes decisives que permetin construir i fer realitat el socialisme.
