Les eleccions veneçolanes del passat 28 de juliol han obert un important debat a les files de l'esquerra militant i combativa de tot el món i de la pròpia Veneçuela.
Formacions com el Partit Comunista de Veneçuela (PCV) i altres organitzacions de l'esquerra s'han posicionat públicament qüestionant el triomf de Maduro. En la declaració emesa per la direcció del PCV es pot llegir que “el govern de Nicolás Maduro ha despullat al poble veneçolà dels seus drets socials i econòmics; avui (després de les eleccions) pretén privar-lo dels seus drets democràtics”, i exigeix “al CNE la publicació de la totalitat de les actes de votació ─tal com ho estableix el reglament electoral─ així com la màxima transparència en l'escrutini dels resultats”. El PCV ha estat blanc d'una dura persecució política per part del Govern del PSUV, després d'haver integrat el bloc del chavisme des dels seus inicis.
En altres coordenades més a la dreta, el president xilè Boric, el colombià Petro, el brasiler Lula, l’ex mandatari mexicà Andrés Manuel López Obrador i la plana major de la socialdemocràcia internacional, han carregat en major o menor mesura contra Maduro exigint la publicació de les actes completes del recompte electoral.
En una línia molt més agressiva, els portaveus de l'imperialisme estatunidenc s'han fet eco de les denúncies de l'oposició de dretes a Veneçuela. Per exemple, els observadors del Centre Carter parlen sense ambigüitat de frau i eleccions il·legítimes, i nombrosos polítics d'alt nivell dels EUA han exigit la renúncia immediata de Maduro i el reconeixement de la victòria d’Edmundo González Urrutia. No oblidem que aquestes forces són les mateixes que han sostingut l'ofensiva colpista contra la revolució bolivariana des del principi i van proclamar president a Juan Guaidó sense cap elecció popular. Per a què votar quan a un president el poden col·locar a dit? Però ara parlen de frau, com no.
D'altra banda, des de partits estalinistes i altres organitzacions com el PCE o Sumar a l'Estat espanyol –que governen amb el PSOE i miren cap a un altre costat davant el genocidi sionista a Gaza o donen el seu vistiplau als pressupostos més militaristes de la història–, han sortit a defensar Maduro i rebutgen qualsevol acusació de frau electoral. El mateix ha ocorregut amb el règim de Putin, de Xi Jinping o amb el dels mul·làs a Teheran, que han reconegut amb entusiasme el triomf madurista.
Lògicament hi ha gran confusió entre milers d'activistes i lluitadors sobre el que està ocorrent a Veneçuela, fet que té molt a veure amb la degeneració de la revolució bolivariana després de la mort de Chávez i amb altres elements que escapen a la conjuntura interna del país.
Per a un sector, la lluita contra l'imperialisme nord-americà, que sens dubte és la major força contrarevolucionària de la història, ho justifica tot. Tant se val els mètodes que s'emprin i les polítiques que es defensin en aquesta batalla. L'enemic del meu enemic és el meu amic i qualsevol anàlisi es redueix a una operació geoestratègica. Òbviament aquesta aproximació, per senzilla i benintencionada que sembli, oblida els ensenyaments de Lenin i de Marx, i la necessitat de mantenir un enfocament comunista, d'independència de classe i internacionalista davant fenòmens de gran importància política. Sense aquest marc d'interpretació és molt difícil orientar-se correctament en aquests esdeveniments i preparar les forces per a lluitar contra l'agressió imperialista i el bloqueig, contra l'oligarquia capitalista i terratinent, i per una Veneçuela genuïnament socialista alliberada de la burocràcia privilegiada, la desigualtat, la corrupció i l'empobriment.
Els resultats
Poc després de les 12 de la nit del 28 de Juliol, Elvis Amoroso, president del Consell Nacional Electoral (CNE) proclamava a Nicolás Maduro guanyador de les eleccions a la presidència de Veneçuela.
Segons les dades oficials, amb una participació del 59% i pendents de comptabilitzar 2 milions de vots (20%), Nicolás Maduro aconseguí 5.120.000 sufragis, el 51,20%, mentre que el candidat secundat per la dreta, la ultradreta i l'imperialisme estatunidenc i europeu, Edmundo González Urrutia, n’obtenia 4.400.000, el 44,20%. Es tractava d'un marge suficient per a considerar el resultat irreversible.
Immediatament coneguda la posició governamental, González Urrutia i María Corina Machado (MCM), veritable líder de l'oposició reaccionària, van cridar els seus votants a prendre els carrers i van emplaçar l'oficialitat de l'exèrcit a intervenir. Afirmen posseir el 73% de les actes de votació i haver guanyat amb un 70% de suport.
A diferència d'anteriors ocasions en què l'oposició de dretes va incendiar els carrers, aquesta vegada les protestes, encara que se succeeixen per tot el país i ja han registrat segons fonts d'organismes de drets humans 20 morts, no es concentren a les urbanitzacions de la pròspera classe mitjana, sinó en molts barris populars que van ser bastions del procés revolucionari liderat per Hugo Chávez entre 1998 i 2013. En les protestes destaca la presència de milers de joves de les capes més empobrides i desesperades.
Com hem arribat a aquesta situació?
Durant la campanya electoral, María Corina Machado i Edmundo González Urrutia van celebrar mítings massius en llocs on fa pocs anys haurien estat esbroncats i expulsats a pedrades, és a dir, en el que abans eren bastions chavistes i que avui s'han convertit en llocs on bull el descontentament amb les polítiques del govern.
Com explicàvem en la declaració que vam publicar fa unes setmanes: “Estem davant les eleccions més difícils que ha enfrontat l'esquerra combativa veneçolana en dècades (…) no només les capes mitjanes, també sectors de treballadors desesperats i desmoralitzats, fins i tot activistes frustrats i colpejats per la repressió, poden caure en el parany de votar a la dreta creient que res és pitjor que seguir sota aquest govern. Uns altres, encara que molt desencantats i crítics (…) faran el contrari: votaran pel PSUV i Maduro, precisament per a evitar l'arribada de la dreta controlada pels EUA al Palau de Miraflores [seu governamental]. En absència d'una alternativa creïble al govern i a la dreta, també hi haurà milions de treballadores i treballadors que s'abstindran”.
Amb un càlcul cínic, la “Milei veneçolana” va amagar la motoserra, ocultant el seu veritable programa: retallades socials, privatitzacions (començant per la petroliera PDVSA), acomiadaments massius i venjança política amb empresonaments i persecució a l'esquerra militant… Era la millor manera d'arribar als sectors més depauperats i colpejats del poble, prometent a més que la victòria del seu candidat titella portaria la fi de les sancions dels EUA, l'arribada d'inversions, lloc de treball, millors salaris i el retorn dels vuit milions d'emigrants sortits del país durant l'última dècada.
El greu error de fer el joc a ultradretans com Machado i Urrutia en nom de la “democràcia”
Com assenyalem al principi d'aquesta declaració, l'actitud de sectors populars denunciant frau i prenent els carrers està provocant una enorme perplexitat i desorientació entre activistes i organitzacions de l'esquerra. El Partit Comunista de Veneçuela (PCV), els militants del qual han participat durant anys en la lluita contra la ultradreta i l'imperialisme, i que ha estat durament colpejat per la burocràcia, ha realitzat una crida “a les forces genuïnament democràtiques, populars i patriòtiques a unir forces per a defensar la voluntat del poble veneçolà que es va expressar aquest diumenge 28 de juliol amb una clara intenció de canvi polític al país” i “construir espais d'àmplia unitat per a enfortir la lluita per la recuperació de la Constitució i l'Estat de dret”.
Amb molt de desgrat hem d'assenyalar que aquestes afirmacions dels dirigents del PCV confonen aspectes que són molt importants per als comunistes. És difícil de creure que una ultradretana admiradora de Trump i Netanyahu, participant en tots els cops d'estat contra Chávez i guarimbes [accions violentes organitzades per l’oposició de dretes] que van causar desenes de morts, que va demanar als EUA una intervenció militar com les que van arrasar l'Iraq, Líbia, l'Afganistan o Síria per a ofegar en sang la revolució veneçolana, representi la voluntat del poble. I més xocant encara és que la direcció del PCV saludi, de manera positiva, que el poble hagi expressat una clara intenció de canvi polític. De ser això últim cert els comunistes hem de congratular-nos del triomf de l'extrema dreta?
A més, els comunistes revolucionaris no hem d'emprar el llenguatge de la classe dominant i parlar d’“Estat de dret” en abstracte. La paraula “democràcia” no és un terme absolut, cal discernir els interessos de classe que s'hi oculten darrere. Lenin va explicar que la democràcia dels capitalistes, que ells mateixos s'encarreguen de cobrir amb el terme pompós d’“Estat de dret”, és en realitat la dictadura parlamentària del capital financer. Existeix aquest tipus de democràcia, i també una altra: la democràcia obrera.
La Constitució bolivariana continua sent una constitució burgesa malgrat tots els aspectes progressistes que té i que, com la resta de constitucions burgeses del món que contenen elements avançats com a resultat de la lluita de classes, excepcionalment es compleixen molt parcialment o són calcigats i relegats per la classe dominant per a no executar-se mai.
Per a ser concrets. Als EUA les “eleccions lliures” i l’“Estat de dret” no impedeix que l'oligarquia financera controli amb puny de ferro tant la Cambra de Representants com el Senat i manegi al seu antull a Republicans i Demòcrates. És el mateix que vam viure en la IV República amb el bipartidisme entre COPEI i Acció Democràtica i ho veiem cada dia en cada país capitalista: una grup de polítics burgesos, jutges, policies i militars al servei dels rics, que legislen per a salvaguardar el seu poder i beneficis col·lectius, i quan no és possible fer-ho mitjançant la xerrameca parlamentària s'empra la repressió fins on faci falta.
Com milers de militants honestos i lluitadors del PCV, també hi ha altres sectors de l'esquerra que, proposant aixecar un tercer camp alternatiu al govern i la dreta, donen suport a la consigna que es revisin totes les actes de votació. Com dèiem anteriorment dirigents com Lula, Petro, AMLO o Boric estan en aquesta línia en major o menor grau. Però és curiós que siguin els mateixos que han renunciat a aplicar mesures revolucionàries als seus països, confrontar enèrgicament contra les polítiques capitalistes, i cedeixen a la pressió de la burgesia arribant a diferents acords sota la taula amb l'imperialisme estatunidenc. Ara fan el mateix respecte a Veneçuela, apel·lant a l'estabilitat regional, és a dir, l'estabilitat del sistema capitalista.
Posicionar-se en política en funció dels paràmetres de la democràcia capitalista, o en el cas veneçolà cridant a la recuperació de la constitució i l’“Estat de dret”, porta inevitablement a supeditar-se a la dreta. Fins i tot en cas de frau, l'alternativa no és un govern imperialista al servei de l'amo de Washington, que el primer que faria seria llançar una ofensiva brutal contra la classe obrera i els drets democràtics. Amb l'exemple de Milei a l'Argentina n’hi ha prou per a resoldre qualsevol dubte sobre aquest tema.
No obstant, cal preguntar-se: defensar aquesta posició marxista implica fer costat acríticament a Maduro i a la cúpula del PSUV que, mentre parlen de “socialisme” i citen a Chávez, han portat endavant una autèntica contrarevolució burocràtica que ha liquidat els avenços conquistats per les masses? De cap manera!
De la revolució bolivariana a la contrarevolució burocràtica
Sectors de l'esquerra militant internacional amb els quals coincidim en les vagues obreres i les lluites socials, contra la guerra imperialista i el sionisme genocida, impulsant un feminisme anticapitalista i combatent el racisme i l’LGTBI-fòbia, entenen que per a impedir la tornada de la reacció i les forces pro imperialistes a Miraflores no queda més remei que posicionar-se amb Maduro, tot lliurant-li un xec en blanc.
Des d'Esquerra Revolucionària compartim al cent per cent l'objectiu d'evitar el retorn de la ultradreta i l'imperialisme. Però dissentim dels mitjans. Nosaltres creiem que per a evitar-ho cal reorganitzar l'esquerra i lluitar per a rescatar les conquestes de la revolució bolivariana i aprofundir-les fins a convertir-les en una revolució socialista genuïna i triomfant. Això passa per arrabassar el poder a la burocràcia, que s'ha convertit en una força social parasitària i reaccionària, als seus aliats burgesos i als seus patrocinadors, els capitalistes russos i xinesos. Nosaltres defensem que el poder ha d'estar en mans de la classe treballadora i els seus organismes de democràcia directa, i que l'oligarquia financera i terratinent veneçolana ha de ser expropiada.
Les nacionalitzacions que Chávez va impulsar de manera audaç li van donar un suport social aclaparador, arrasant en 18 de les 19 convocatòries electorals que va promoure. La mobilització massiva dels oprimits en les urnes i els carrers va derrotar els plans colpistes de l'imperialisme estatunidenc.
Les victòries a Veneçuela van estimular processos revolucionaris en altres països i un gir a l'esquerra a tota Llatinoamèrica, convertint a la revolució bolivariana en punt de referència per a milions de tot el planeta.
Però Chávez, que va resistir heroicament els embats de l'imperialisme, que va mostrar una audàcia i un compromís amb els oprimits indestructible, va cometre l'error de no aprofitar tota aquesta força per a anar fins al final, completar la revolució enderrocant el capitalisme, i establir una genuïna democràcia obrera. Va confiar en la possibilitat d'avançar gradualment al socialisme arribant a acords amb una suposada “burgesia patriòtica”, i sobretot recolzant-se en l'aparell militar i la col·laboració amb els imperialistes xinesos i russos.
Finalment, i estant ja absent, les pressions de classes alienes van interferir cada vegada més en el si del procés bolivarià: l'aïllament de la revolució i la falta de mesures enèrgiques per a enderrocar la burgesia, va permetre que tota una legió d'arribistes i carreristes prenguessin el control del PSUV i de l'administració de l'Estat i de l'Exèrcit, i que aquesta capa desenvolupés nous privilegis materials, salarials i gaudís d'un poder que els va elevar molt per sobre dels oprimits. Aquesta capa burocràtica s'ha consolidat i no vol renunciar sota cap concepte a la seva nova posició dirigent.
Fenòmens de contrarevolució política i de reacció com el que encapçala Maduro no són excepcionals en la història. Ho hem vist també a Nicaragua: sobre les cendres de l'heroica revolució sandinista s'aixeca avui el règim bonapartista, empresarial, ultracatòlic i violentament masclista de Daniel Ortega. Alguns pensen que en onejar la bandera roja i negra del FSLN, Ortega representa a les forces de la revolució. Però no, no és així.
El Govern de Maduro ha laminat el llegat chavista. Ho ha destruït pactant amb els capitalistes el tancament o la privatització de nombroses empreses expropiades, acomiadant milers de treballadors, reprimint amb extrema duresa les reivindicacions i lluites obreres, perseguint els activistes d'esquerra més compromesos i creant una xarxa d'espietes i delators provinents del lumpen, als quals paga bé, perquè actuïn rebentant vagues i mobilitzacions de la classe treballadora.
El seu govern ha enfonsat el salari mínim, que va arribar a ser el més alt de Llatinoamèrica i ara és el més baix. No ha tingut la menor objecció en dolaritzar l'economia, fent que les desigualtats socials es disparin, i que en moltes ciutats la petita burgesia gaudeixi d'una vida plena de festes, whisky i cotxes d'alta gamma, mentre milions de famílies treballadores estan al límit per a aconseguir l'imprescindible.
Com a comunistes hem de passar per alt aquests fets, blanquejar-los o ocultar-los? Així és com es defensa la causa del socialisme a Veneçuela i internacionalment? La fusió de la burocràcia amb els capitalistes ha alimentat una corrupció galopant. Tot això ha acumulat una indignació massiva que l'imperialisme estatunidenc i els seus peons intenten utilitzar ara en el seu benefici.
Veneçuela, clau en la lluita per la supremacia mundial entre els blocs imperialistes
Veneçuela és una peça molt preada en la pugna per l'hegemonia mundial entre els EUA i la Xina. Posseeix les majors reserves comprovades de petroli del planeta i altres recursos minerals i naturals. Va ser el primer aliat estratègic de la Xina en la seva expansió cap a Llatinoamèrica, amenaçant el control ianqui d'una regió que considera seva.
Els EUA han vist en aquestes eleccions una oportunitat d'or. Situar a MCM o Urrutia a Miraflores, a més de donar barra lliure a les multinacionals estatunidenques per a saquejar PDVSA i els recursos del país més fàcilment, significaria un cop a la taula després d'anys acumulant derrotes enfront de la Xina i Rússia.
Però no està gens clar que ho aconsegueixin. Com ha demostrat la guerra d'Ucraïna, la capacitat de Washington per a imposar els seus designis està molt tocada, amb divisions internes en la seva classe dominant que s'estan expressant amb virulència en la campanya per a les presidencials del novembre.
La burocràcia madurista ho sap i pretén resistir amb el suport de la Xina, Rússia i l'Iran. És una aposta arriscada però podria sortir-se’n, almenys a curt termini, com va ocórrer amb Ortega a Nicaragua. Una altra cosa és quin tipus de govern i quines polítiques es desenvolupin, com ja hem comentat.
Alguns d'aquests sectors de l'esquerra combativa que criden a tancar files amb Maduro creuen que la Xina, Rússia i l'Iran poden, almenys, garantir que Veneçuela no caigui en les urpes estatunidenques. És completament evident que ni la Xina ni Rússia tenen l'historial de crims, cops militars, intervencions i sagnants massacres com el dels EUA. Però són potències imperialistes en ascens l'objectiu de les quals és conquistar mercats i fonts de matèries primeres, garantint el màxim benefici per a les seves empreses, explotant brutalment els treballadors, tant als seus països com allà on inverteixen.
Ni Xi Jinping ni Putin, que ha declarat a Veneçuela “aliada estratègica”, són defensors dels pobles oprimits, ni de la seva classe obrera, ni representen un avanç cap al socialisme. Què dir dels mul·làs iranians, que han aixafat sagnantment vagues, protestes socials i aixecaments revolucionaris, empresonen i assassinen els activistes de l’esquerra, i mantenen les dones i la comunitat LGTBI en una condicions d'opressió menyspreables. Tots els acords amb la Xina, Rússia i l'Iran no han significat cap millora per als oprimits a Veneçuela, beneficiant únicament a la burgesia, la burocràcia i les capes superiors de la classe mitjana.
Construir una esquerra revolucionària amb un programa comunista
Sobre el reflux i la ruïna de la revolució bolivariana, la burocràcia madurista utilitza el discurs antiimperialista, chavista i “socialista” no per a defensar un programa de classe i internacionalista, sinó per a consolidar la seva posició social i els seus privilegis, intentant donar un vernís esquerrà a les seves polítiques capitalistes.
Maduro encapçala un règim bonapartista burgès, és a dir, una forma de govern que no es recolza en les masses mobilitzades ni en la seva consciència revolucionària, sinó en la cúpula militar i l'aparell estatal per a emprar la repressió sistemàtica contra l'esquerra, el moviment obrer i les lluites socials. Fins i tot si aconsegueix sostenir-se eludint la pressió de la protesta, a mitjà termini suscitarà més rebuig, noves crisis i oportunitats per a la dreta i l'imperialisme ianqui.
Des d'Esquerra Revolucionària lluitem per una Veneçuela socialista i estem en primera línia del combat contra l'imperialisme estatunidenc, la major amenaça per als pobles oprimits del món, i contra els seus peons de dreta i ultradreta com MCM. I ho fem defensant el programa del comunisme internacionalista contra el bonapartisme burgès de Maduro i les seves polítiques capitalistes. Només així oferirem una sortida revolucionària i socialista a les masses treballadores que sofreixen la crisi agònica del capitalisme veneçolà.
