El passat 1 de gener va entrar en vigor un nou paquet de mesures del Govern cubà amb el qual pretén combatre els problemes endèmics que pateix l'economia de l'illa, agreujats pel manteniment del bloqueig, l'esclat de la crisi capitalista mundial i els efectes de la Covid-19.
És important l'anàlisi d'aquestes mesures i el seu calat estratègic, en un moment en què el debat sobre l'igualitarisme, i el seu suposat caràcter "antisocialista", poblen moltes de les publicacions oficials cubanes. Un debat de primer ordre per a totes les forces que defensem les conquestes de la revolució cubana, que lluitem contra el setge imperialista, i que ens oposem a totes aquelles accions que puguin accelerar la restauració capitalista.
Alça de preus, reducció de subsidis socials per a les majoria de cubans...
L'any 2021 va començar amb l'entrada en vigor d'un nou Pes Cubà. Aquesta és ara l'única moneda en circulació substituint el Pes Cubà Convertible (CUC) i el Pes Cubà tradicional. El canvi fixat és de 24 pesos cubans per un dòlar, quelcom que ha suposat una significativa devaluació de la moneda cubana i una notable alça dels preus dels productes bàsics. En poques setmanes el preu de l'arròs es va multiplicar per 11, els fesols per 12 i el pa per 20.
L'Executiu també ha decretat una retallada dràstica de les subvencions als serveis essencials inclosos en l'anomenada cistella bàsica, el cost de la qual per a les famílies ja s’ha anat incrementant de forma important en els últims anys. Després d'aquesta nova reducció de l'aportació estatal, l'electricitat i la telefonia s'han encarit un 300% i un 600% respectivament i el preu dels aliments inclosos en aquesta cistella augmentarà un 12%. Igualment puja el cost del menú en el Sistema d'Atenció a la Família (SAF) dirigit als més necessitats (sobretot gent gran). [1]
Per intentar esmorteir aquesta pujada de preus, les autoritats van aprovar un préstec per als treballadors públics de 1.000 pesos i una pujada del salari mínim de 400 pesos (17 dòlars) a 2.100 (87 dòlars), un 520%. També les pensions s'han incrementat quedant entre els 1.500 i els 1.700. [2]
Però els mateixos responsables econòmics del Govern reconeixen que aquests últims pal·liatius no seran suficients per a contrarestar l'increment de la carestia de la vida. De fet, la previsió més optimista és que els preus dels productes de consum general creixin un 1.200% en les pròximes setmanes i no són pocs els que adverteixen el perill que es produeixi un esclat inflacionari encara més gran. [3]
Per empitjorar els efectes d'aquest nou paquet de reformes econòmiques, els treballadors i treballadores empleats en el sector privat (al voltant de dos milions) estan exclosos d'aquestes "compensacions estatals" i han de negociar pel seu compte la quantia dels seus salaris amb les empreses.
...facilitats per a les empreses privades, tant cubanes com estrangeres
Al mateix temps, els passats 8 i 9 de desembre, en el marc del Fòrum Empresarial Cubà 2020 celebrat a l'Havana, el ministre de Comerç Exterior i Inversió Estrangera, Rodrigo Malmierca, va anunciar (encara que sense especificar la data d'entrada en vigor) un decisió de gran importància: la fi de l'obligació de la participació majoritària de l'Estat cubà en la inversions en turisme, biotecnologia i comerç majorista, quedant fora, de moment, els sectors de l'extracció de recursos naturals i la prestació de serveis públics.
A més l'Executiu ha autoritzat el treball autònom en prop de 2.000 activitats (fins ara eren 127). La nova normativa encara manté l'Estat com l'únic que pot accedir a àrees com la medicina, l'educació, la defensa o l'explotació de recursos naturals.
Encara que des del Govern s'insisteix que aquest conjunt de mesures estimularan la productivitat, permetran alliberar més recursos per a la inversió propiciant una dinàmica de creixement, la realitat ja ha demostrat que aquest esquema no funciona així. Les conseqüències d'aquest tipus de mesures procapitalistes fa temps que es manifesten amb claredat: increment de la desigualtat, gradual desmantellament dels serveis públics i un retrocés significatiu en les condicions de vida de la majoria de la població.
La base material de les conquestes de la revolució resideix en la planificació econòmica, impossible sense la propietat estatal dels mitjans de producció. Amb la política impulsada per les autoritats cubanes, aquests pilars fonamentals s'estan debilitant cada vegada a major velocitat.
En realitat, com va passar en el seu moment a l'URSS i a la Xina, les relacions capitalistes estan guanyant força i penetrant en cada vegada més àrees de l'economia de l'illa, a l'empara de l'Estat i del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba (PCC ).
Una campanya a favor del "mercat" i contra l'igualitarisme
Aquesta política consolida la línia adoptada en el "Projecte de Línies directrius de la Política Econòmica i Social" aprovada pel VI Congrés del PCC celebrat a l'abril de 2011 i ratificada al VII Congrés del mateix mes del 2016.
En aquell moment, el Govern va apostar decididament per incentivar l'activitat econòmica privada fomentant el treball per compte propi, legalitzant la creació de petites empreses i la contractació privada de treball assalariat, per primera vegada des del triomf de la revolució. També facilitant la participació de la inversió estrangera a l'illa i ampliant els sectors econòmics en què aquesta podia intervenir.
Si bé és cert que la implantació d'aquestes mesures ha anat a un ritme més lent que el previst per les autoritats cubanes, no hi ha cap dubte que els elements d'economia de mercat han anat guanyant pes en detriment del sector estatal i planificat de la economia.
Aquestes "Directrius" van venir precedides per la posada en marxa d'un pla per a dur a terme una profunda reestructuració del sector públic, que ha tingut com a resultat que entre 2010 i 2018, 1’2 milions de treballadors hagin deixat de ser empleats públics. És molt significatiu que avui els treballadors no estatals (cooperativistes, "cuentrapropistas" i obrers d'empreses privades) suposen ja el 33% del total i que el sector privat aporta ja al PIB el 20%.
Com passa cada vegada que el Govern aprova retallades socials i mesures per al mercat, s'ha posat en marxa una sorollosa campanya oficial contra el que despectivament s'anomena el "paternalisme" estatal, les despeses socials "irracionals", les excessives gratuïtats, etc. Tot per combatre l'igualitarisme, que constitueix un eix fonamental del socialisme, i justificar així la creixent diferenciació social, els privilegis de determinats sectors i l'acumulació capitalista.
El passat 15 de desembre podíem llegir a Joventut Rebel, el diari de les Joventuts Comunistes de Cuba, el següent raonament: "El pare Estat es va convèncer definitivament que la família Cuba no pot prosperar amb tanta sobreprotecció igualitarista, a l'extrem que els seus fills laboriosos i esforçats es desgastin treballant i no progressin com desitgen, perquè els seus germans ganduls i extraviats visquin moltes vegades millor, de l'invent i l'engany prosperant amb les dificultats". [4]
Arguments d'aquest tipus, similars als utilitzats pels economistes burgesos en qualsevol país capitalista per a defensar les retallades socials, abunden des de fa anys en els mitjans de comunicació, defensats per multitud de periodistes i pels més alts dirigents de l'Estat i del Partit Comunista.
Posen el focus en la culpabilització de la població, que es veu abocada a dependre del mercat informal per poder completar la cistella bàsica i arribar a final de mes, a culpar dels mals endèmics a la despesa social i els subsidis, mentre defensen i camuflen cínicament el quantiós consum de plusvàlua, i de recursos públics, que suposen els privilegis de què gaudeixen els que es troben al comandament de les institucions de l'Estat i del PCC.
Amb aquest ensordidor soroll mediàtic corren una cortina de fum per amagar els autèntics factors que realment frenen el desenvolupament de l'economia: l'absència de democràcia obrera, és a dir, la manca de participació i control democràtic, real i no formal, de les masses cubanes en l'administració i gestió de l'economia, de la política i de la vida social a l'illa. Aquest és el gran factor absent en l'equació que sí permetria combatre amb eficàcia el malbaratament, la ineficiència, la corrupció, i el burocratisme que domina totes les àrees de l'activitat econòmica i social cubana.
Acabar amb aquests mals endèmics que corquen l'economia cubana implica, en primer lloc, eliminar els privilegis dels milers de funcionaris que governen, lliures de qualsevol tipus de control efectiu per part de les masses cubanes, les institucions de l'Estat i els organismes del PCC . Però per als dirigents estatals i del partit, això no és una opció. El criteri fonamental per implementar un programa econòmic determinat és, en primer lloc, que es mantinguin intactes aquests privilegis.
Per això des de fa anys s’està defensant el model xinès del "socialisme de mercat", insistint que aquest és el camí a seguir per a resoldre els problemes de l'economia cubana. Sota l’excusa de “l’enfortiment del socialisme”, les altes institucions estatals de l'illa apliquen mesures procapitalistes, amb els mateixos arguments i de la mateixa manera que en el seu moment les va emprar la burocràcia xinesa.
Avui el gegant asiàtic és un país capitalista en què la vella nomenclatura el PPCh, s'ha convertit en una nova burgesia imperialista, permet l'acumulació de capital, ha minat completament l'igualitarisme afavorint l'enriquiment obscè d'una minoria, i sotmès a centenars de milions de treballadors a una explotació despietada. Evidentment l'arribada massiva de capital exterior, i l'absència de qualsevol llibertat per a l'acció política i sindical independent de la classe obrera, van crear les condicions per a un auge extraordinari de les forces productives. Però la Xina no es dirigeix cap al socialisme. Aquest camí l'ha abandonat per esdevenir una potència imperialista. El mateix succeeix amb la Rússia de Putin en aquest moment.
En la pugna pel mercat mundial, el bloc occidental i els EUA al capdavant d'ell, estan patint un fort revés en molts escenaris a mans de la Xina i també de Rússia. Però deduir d'aquest fet que el model de Beijing i del Moscou capitalista és el que ha de seguir Cuba, només acontentarà als que volen fer una carrera com a nous milionaris però no als revolucionaris que pensen i lluiten honestament pel socialisme.
El potencial real d'una economia planificada socialista. L'experiència de la Covid-19
Amb el triomf de la revolució al gener de 1959, Fidel Castro i el Che al front de l'exèrcit rebel, i després de comprovar el sabotatge de l'imperialisme nord-americà i de l'oligarquia postrada als seus peus, van impulsar l'expropiació del capital nacional i estranger i van asseure les bases d'una economia nacionalitzada. Això va permetre que durant tot un període històric, les masses cubanes hagin gaudit d'unes condicions de vida impensables a l’Amèrica Llatina. I això ha estat possible fins i tot malgrat les profundes distorsions provocades per la direcció burocràtica de l'economia.
És precisament en la regeneració d'aquesta economia planificada cap a on cal mirar, just a més quan la crisi sanitària mundial desencadenada per la Covid-19 i la seva repercussió a Cuba tornen a demostrar la seva superioritat enfront de la llei de la selva de la barbàrie capitalista.
A finals de febrer els casos confirmats des de l'inici de la pandèmia eren de 49.779, dels quals s'havien recuperat 45.242 malalts, es mantenien actius 4.159 i el nombre de morts ascendia a 322. Amb una incidència d'entorn de 36 casos per cada 100.000 habitants, Cuba té unes taxes mínimes.
Les dades comparatives són molt eloqüents. Aquells mateixos dies hi havia als EUA 310,71 casos per cada 100.000 habitants, a Alemanya 127, a França 331, a l'Estat espanyol 225, i el nombre de morts havia arribat en aquests mateixos països més de 508.000, més de 70.000, prop de 90.000 i al voltant de 100.000 respectivament.
Avui, la part del lleó de les fonts de riquesa a Cuba encara segueix controlada per l'Estat, cosa que ha permès mobilitzar recursos per a mantenir a ratlla l'extensió del virus prestant assistència sanitària digna als malalts. Gràcies a això, mentre la Covid-19 està provocant una autèntica massacre a Llatinoamèrica i a tot el món, inclosos els països capitalistes més desenvolupats, a Cuba la pandèmia està molt més continguda, els casos són notablement menys nombrosos i la quantitat de morts registrades a causa del virus és extraordinàriament menor.
També el sector de la biotecnologia a Cuba, dels més avançats a escala mundial –quelcom impensable sense l'existència de l'economia planificada– està desenvolupant quatre vacunes. La que es troba en fase més avançada, l'anomenada Soberana 02, amb una eficàcia del 84%, està a punt d'entrar en la tercera fase de proves. Els responsables de salut cubans consideren que estarà disponible a l'agost i esperen haver vacunat a tota la població per cap d'any.
Les mesures procapitalistes posaran en perill aquestes colossals conquestes.
El moment actual
La dècada dels noranta del segle passat van ser anys de durs ajustaments. Posteriorment els acords comercials amb la Veneçuela d'Hugo Chávez van suposar un respir i el PIB de Cuba va créixer significativament durant alguns anys. De fet va seguir incrementant-se, encara que de forma molt modesta, des de l'esclat de la crisi mundial el 2008 fins ara. [5]
L'impacte de la pandèmia ha estat un dels factors més importants que expliquen el greu retrocés patit l'any passat. El Govern va dur a terme un tancament gairebé total de l'activitat entre abril i juny. A això cal sumar l'impacte demolidor de l'aturada en el turisme, en un país en què el sector serveis és el principal component del PIB, aportant un 68% del total. Mentre el 2019 l'illa caribenya va rebre a 4,3 milions de turistes, el 2020 van ser 1,1 milions concentrats tots en el primer trimestre.
Igualment, la crisi capitalista mundial també ha provocat una dràstica disminució de l'entrada de remeses, un altre dels pilars bàsics per a l'economia cubana i una font important d'ingressos per a moltes famílies. Però el principal factor desestabilitzador durant els darrers anys ha estat la depressió de l'economia veneçolana i els seus efectes profundament negatius a Cuba, als quals cal sumar l'embargament criminal dels EUA, agreujat per les més de 200 mesures imposades per Donald Trump.
Així, el PIB cubà va patir el 2020 una caiguda de l’11%, una contracció tan severa que només és comparable a la que es va arrossegar en els anys noranta, durant l'anomenat "període especial" després de la dissolució de la URSS.
Control obrer i extensió de la revolució, l'única sortida
En aquesta situació les autoritats cubanes esperen que el nou inquilí de la Casa Blanca suavitzi l'embargament i elimini les sancions de Trump, tot i que encara ni tan sols està clar si Biden està disposat a recuperar la limitada política d'obertura cap a Cuba iniciada per Obama.
Però més enllà de l'esperança de què l'imperialisme redueixi la pressió, el que és indubtable és que la introducció de mesures capitalistes, seguint el model que al seu dia va aplicar la burocràcia xinesa, només conduiran a la liquidació de les conquestes revolucionàries.
Aquest camí no serveix per a resoldre els problemes de fons de l'economia i es transformarà en un malson per als treballadors i treballadores cubanes. Tot i que els dirigents del PCC i de l'Estat cubà insisteixen que apliquen aquestes mesures amb l'objectiu "d’avançar cap al socialisme", això no es correspon amb la realitat. El resultat inexorable d'aquesta política, com va passar a la Xina, serà la restauració capitalista.
Per resoldre els problemes de l'economia cubana i avançar cap al socialisme cal enfortir l'economia planificada, i que aquesta estigui dirigida i controlada per la classe obrera; només així podrà combatre l'atròfia, el malbaratament, la mala gestió i la corrupció que deterioren tots i cada un dels compartiments de la planificació.
Però fins i tot aquestes mesures serien insuficients. Dins de les fronteres d'un sol país els avenços socialistes tenen un límit i més si es tracta d'una petita illa al Carib amb recursos limitats. Per a la construcció del socialisme és necessari l'extensió de la revolució i l'enderrocament del capitalisme en altres països, començant per l’Amèrica Llatina.
Avui, quan la crisi capitalista es manifesta en tota la seva cruesa i les mobilitzacions dels oprimits se succeeixen al llarg i ample del món, les paraules d'Engels ens afirmen en el nostre compromís revolucionari: "socialisme o barbàrie".
[1] Las tarifas de la energía eléctrica subirán un 500% el próximo 1 de enero; Ancianos cubanos rechazan los menús del Sistema de Atención a la Familia por su elevado precio
[2] A partir del primero de enero se incrementan pensiones en Cuba; El salario mínimo subirá a 2.100 pesos mensuales a partir del 1 de enero
[3] Cuba sufrirá una inflación "histórica", advierten dos economistas
[4] Con lupa para llegar abajo
[5] El PIB cubà va créixer un 11% el 2005, un 12% el 2006, un 7,3% el 2007 i un 4,1 el 2008. Entre 2009 i 2018 la mitjana anual de creixement va ser d’aproximadament un 2% .
