El PSUV guanya però augmenta espectacularment el rebuig al govern i a l'oposició de dretes
Segons dades oficials del Consell Nacional Electoral (CNE), el PSUV ha guanyat les eleccions legislatives celebrades el diumenge 6 de desembre a Veneçuela amb 4.317.819 vots, el 69,27% dels sufragis emesos. Les candidatures de l'oposició de dretes sumen 1.429.967 vots (al voltant del 27%). Per part seva, l'Alternativa Popular Revolucionària (APR), front impulsat pel Partit Comunista de Veneçuela (PCV) i altres formacions d'esquerres que van donar suport al procés revolucionari liderat per Hugo Chávez i rebutgen les polítiques capitalistes que està aplicant actualment el govern de Nicolás Maduro, obtindria un 2,73%: 170.227 vots. La participació ha suposat un mínim històric: 31%.
Abstenció, derrota de la dreta i malestar creixent amb les polítiques del PSUV
Aquesta abstenció del 69% està sent presentada pels mitjans de comunicació capitalistes i els partits de dreta i ultradreta que van boicotejar aquestes eleccions com un suport a l'estratègia colpista del peó de l'imperialisme estatunidenc, Juan Guaidó. Aquesta “anàlisi” no té res a veure amb la realitat.
El referèndum alternatiu a les eleccions plantejat per Guaidó com a demostració de força està fracassant tan estrepitosament que estan havent d'ocultar les dades de participació. La dreta i ultradreta veneçolanes porten any i mig sense ser capaços d'organitzar cap mobilització seriosa de les seves bases, i enquestes elaborades per mitjans opositors mostren un descrèdit massiu de Guaidó entre la població.
Aquestes eleccions han tornat a posar en evidència el fracàs de l'estratègia colpista llançada per Washington des del gener de 2019 i la feblesa i divisions creixents en el si de l'oposició de dretes. Als dos candidats que ja van competir amb Maduro en les presidencials de 2018 (boicotejades per la resta de líders opositors), s'han sumat ara altres sectors de dretes, però en candidatures separades. La votació global de la dreta ha estat un 44,5% inferior a les presidencials de 2018 i un 83% menor que l'obtinguda en 2015, quan units en la MUD van guanyar la majoria en l'Assemblea Nacional (AN).
Nicolás Maduro ha celebrat aquests resultats com una gran victòria. No obstant, tot i que el PSUV recupera la AN amb un nombre aclaparador d'escons, la votació obtinguda és una de les més baixes de la seva història. Amb tots els recursos de l'Estat i la majoria de mitjans de comunicació a favor, el PSUV perd ni més ni menys que 4 milions de vots (un 50%) respecte a les eleccions a l'Assemblea Nacional Constituent de 2017, boicotejades per tota l'oposició de dretes sense excepció. Comparant amb les presidencials de 2018, la pèrdua és del 30%: gairebé 2 milions de vots.
Les polítiques capitalistes i bonapartistes del govern cada vegada més qüestionades
Aquest retrocés és especialment significatiu perquè, juntament a l'objectiu de recuperar el control de l’AN, la burocràcia va deixar molt clar durant la campanya que les seves principals preocupacions, més que la dreta, eren les crítiques per l'esquerra i l'abstenció.
L'aparell de l'Estat va mobilitzar recursos econòmics per a impulsar la participació amb mesures clientelistes com a bons econòmics, lliuraments de bosses de menjar, benzina o telèfons. També van utilitzar transports públics per a transportar a persones amb problemes de mobilitat o de la tercera edat. Diosdado Cabello, un dels màxims dirigents, va amenaçar amb revisar si es continuarien concedint bons o bosses de menjar als que no acudissin a votar i es va prolongar l'horari de votació sense raó justificada per a incrementar la participació.
Tan significativa com l'elevada abstenció -malgrat tots aquests factors- ha estat la reacció en els barris populars després d'anunciar-se els resultats: enfront de les celebracions espontànies que caracteritzaven les victòries de Chávez, aquesta ha estat acollida amb silenci i resignació.
Mentre intenta controlar amb mesures clientelistes el descontentament, el govern aplica polítiques capitalistes que estan suposant un retrocés dramàtic per a les masses obreres i populars, liquidant totes les mesures progressistes d'increment de la despesa pública, redistribució de la renda i reformes socials conquistades durant el govern de Chávez. Lluny d'aplicar polítiques socialistes, com predica, la seva estratègia consisteix a estabilitzar un model de capitalisme d'Estat i un règim bonapartista burgès de la mà de la cúpula militar, la burocràcia estatal i la nova burgesia sorgida de les files d'ambdues: l'anomenada “boliburgesia”. Tot això amb el suport dels imperialistes xinesos i russos, que s'han convertit en la seva principal base de suport.
Com a part d'aquest objectiu, també intenta convèncer a altres sectors de l'imperialisme i de l'oligarquia tradicional que pot gestionar l'actual crisi millor que els dirigents opositors. L'últim exemple és l'anomenada llei antibloqueig, aprovada recentment, que representa una nova volta de rosca per a garantir mesures favorables a la burgesia nacional i internacional, desmantellant lleis aprovades pels governs de Chávez.
En el terreny polític, l'estratègia governamental de pactar amb sectors de la burgesia s'ha concretat en acords amb els dirigents de dretes que van concórrer a aquestes eleccions, donant-los tot tipus de facilitats, mentre es reprimeix l'esquerra anticapitalista, inclosos sectors crítics de les bases del propi PSUV, o s'acomiada i fins i tot s’empresona dirigents obrers, pagesos i comunals per assumir posicions crítiques amb les seves polítiques. El resultat de tot això està sent incrementar el malestar social, però també el descoratjament i la desmoralització entre amplis sectors de les masses.
Reflux profund en la participació política
El col·lapse del capitalisme veneçolà (amb un enfonsament econòmic superior al 62% del PIB des del 2014 i una hiperinflació desbocada) ha enfonsat les condicions de vida de milions de persones i el que preval avui entre la població és la lluita per sobreviure. Això, combinat amb les polítiques capitalistes i burocràtiques del govern, el caràcter extremadament reaccionari, paràsit i corrupte de l'oposició de dretes i l'absència d'una alternativa a l'esquerra que aparegui amb possibilitats de canviar les coses a curt termini, ha provocat un reflux profund en la participació política de les masses, fent que de moment prevalguin l'escepticisme i la desmoralització.
El descontentament existent s'ha expressat en diferents protestes, encara que limitades a sectors determinats o capes més avançades del moviment. Aquestes protestes estan incrementant el seu número però romanen ara com ara sense una direcció revolucionària que ofereixi una perspectiva, programa i estratègia que busquin la seva extensió i unificació.
Paral·lelament, entre una capa dels activistes més avançats i combatius del moviment obrer, popular i juvenil creix la cerca d'una alternativa per l'esquerra. El llançament de l'APR per diversos partits (PCV, PPT, Moviment Tupamaro i altres), que rebutgen l'ofensiva de l'imperialisme i la dreta però critiquen al mateix temps el gir a la dreta i la burocratització del PSUV, reflecteix aquesta cerca i representa un pas endavant molt important.
Els resultats de l’APR
La repressió contra l'esquerra s'ha evidenciat molt clarament en aquestes eleccions. El Tribunal Suprem de Justícia (TSJ) va intervenir partits de l’APR com el PPT, Moviment Tupamaro i UPV, destituint els seus dirigents, imposant uns altres afins al govern i obligant a què les targetes electorals amb les seves sigles apareguessin en les llistes del Gran Polo Patriótico (GPP) liderat pel PSUV. L’APR únicament va poder utilitzar la targeta del PCV.
Com a part d'aquesta ofensiva, Maduro i altres dirigents van arremetre públicament contra l’APR, apel·lant a prejudicis reaccionaris, calúmnies i desqualificacions, intentant presentar-la com una cosa marginal. Mentre les candidatures de dretes van gaudir d'àmplia cobertura en mitjans de comunicació públics i privats, recursos econòmics per a les seves campanyes i finançament empresarial, l’APR sofria la intimidació de la burocràcia estatal i discriminació dels mitjans de comunicació (burgesos i governamentals) i les seves candidatures havien de finançar-se mitjançant aportacions de dirigents i activistes en condicions molt adverses.
Els més de 170.000 vots i l'escó en l'Assemblea nacional obtingut en les eleccions del 6D han de ser considerats tenint en compte aquest context i el reflux en la participació política de les masses anteriorment descrit. Una part dels activistes més combatius i avançats del moviment obrer, pagès i popular, malgrat totes les dificultats, han votat APR expressant el seu rebuig a les polítiques capitalistes del govern i buscant una alternativa per l'esquerra.
Altres sectors, malgrat estar també molt descontents, no han vist en l’APR una opció amb possibilitats de canviar les coses en aquest moment i s'han abstingut. L'abstenció ha estat especialment massiva entre la joventut.
Un sector ampli d'activistes i de les masses, malgrat participar de la critica a moltes polítiques governamentals, ha tornat a votar al PSUV com una manera de mostrar el seu rebuig a la dreta i esperant que la situació econòmica millori i això permeti recuperar drets conquistats durant els anys de Chávez que han anat perdent. Això és més acusat entre capes veteranes, que van viure la IV República i van veure millorar les seves condicions de vida entre 1998 i 2012.
Per un programa socialista i un pla de lluita clar per a derrotar als capitalistes i buròcrates
Amb una Assemblea Nacional amb majoria absoluta del PSUV i la segona força política representada per la dreta més conciliadora, el govern de Nicolás Maduro continuarà aplicant les mateixes polítiques pro-capitalistes. Encara que el suport de l'imperialisme xinès li dóna un marge important per a sostenir-se, en un context de crisi profunda del capitalisme a nivell mundial, aquestes polítiques no resoldran els problemes dels joves, treballadors i pagesos. Al contrari, intensificaran l'explotació i desigualtat.
La dreta intentarà utilitzar el descontentament social per a recompondre les seves forces i recuperar la iniciativa. L'única manera d'impedir-ho és reconstruint el moviment obrer i popular i aixecant una esquerra revolucionària de masses. Per a això l’APR ha d'organitzar-se no com un enllaç merament electoral i per dalt entre cúpules partidàries (tal com semblen concebre-la alguns dirigents dels partits que la integren) sinó com un front únic de lluita, impulsant comitès d'acció i assemblees de joves, treballadors, pagesos en els centres de treball i els barris que prenguin totes les decisions, posant-se al capdavant de totes les lluites per reivindicacions immediates per a unificar-les i estendre-les, actuant amb energia i decisió.
Trencar una dinàmica de reflux com la que existeix en aquests moments a Veneçuela no és fàcil. L'única manera de fer-ho és que els dirigents de l’APR presentin als activistes i a les masses un programa, mètodes i pla de lluita que trenquin de manera clara i decidida amb qualsevol supeditació a sectors de la burocràcia o il·lusió en què és possible canviar aquesta situació sense acabar amb el poder dels capitalistes i la burocràcia, mostrant que és possible portar endavant una veritable transformació social.
Des d'Esquerra Revolucionària continuarem participant en primera línia en la construcció de l’APR, defensant un pla d'acció que estengui i unifiqui les lluites obreres i populars i un programa genuïnament socialista que arrabassi el poder als capitalistes i buròcrates per a posar-lo en mans dels treballadors i el poble, construint un règim de democràcia obrera que nacionalitzi la banca, les grans empreses i la terra sota gestió directa de la classe treballadora i el conjunt dels oprimits per a planificar democràticament l'economia i resoldre els greus problemes que avui sofrim. Uneix-te a nosaltres per a lluitar per aquestes idees!
