Construir comitès de resistència i acció antifeixista en cada fàbrica, barri i centre d'estudi!
Aixecar una esquerra revolucionària de masses!
La victòria contundent de l'ultradretà Jair Bolsonaro no només marca un abans i un després en el desenvolupament de la lluita de classes al Brasil i a Llatinoamèrica, representa una greu amenaça per a la classe obrera, la joventut i el poble brasiler. Cap crida buida a favor de la "democràcia" i de pactes amb les forces del sistema podrà conjurar-la. Només amb un programa revolucionari, basat en la lluita massiva als carrers, la classe obrera brasilera podrà vèncer la reacció.
Bolsonaro aconsegueix 57.797.423 vots (55,13%) enfront dels 47.040.574 (44,87%) de Fernando Haddad, candidat del Partit dels Treballadors (PT), i concentra clarament el suport que les formacions de la dreta tradicional van aconseguir en les presidencials de 2014 (51.041.155 vots), i aconsegueix donar un mos important al PT prenent-li milions de paperetes. El seu Partit Social Liberal passa de no tenir representació parlamentària a segona força, amb 52 diputats. A més, els candidats aliats de Bolsonaro vencen en 12 de les 27 eleccions a Governador d'Estat, entre les quals destaquen Sao Paulo, Minas Gerais, Rio de Janeiro i Rio Grande do Sul, que constitueixen els majors col•legis electorals del país.
Tot i que aquestes xifres mostren una victòria clara, cal assenyalar que milions de persones es van mobilitzar a última hora per escurçar la diferència de 20 punts que anunciaven les enquestes. Però el rebuig al PT i el seu candidat, que va ser ministre d'Educació entre 2005-2012 i Governador de Sao Paulo (2013-2018), han dominat la situació. En les enquestes per a la segona volta suscitava més rebuig que Bolsonaro i això s'ha reflectit en els resultats: el partit de Lula perd 7.460.544 vots respecte a 2014, mentre l'abstenció arriba al 21% i 10 milions d'electors (9,57 %) van votar nul o blanc.
Les forces que donen suport a Bolsonaro
Seria un error minimitzar l'amenaça que representa el govern d'aquest ex capità de l'exèrcit d'idees filofeixistes, masclistes, racistes i homòfobes, i un partit que reuneix, al costat de aventurers i carreristes, a elements obertament feixistes i nombrosos ex policies i ex militars que reivindiquen la brutal dictadura militar que va governar Brasil de 1964 a 1985. el nou vicepresident, Hamilton Mourao, dirigeix el Club militar de Sao Paulo, molts els socis del qual són alts oficials que van participar dels crims de la dictadura i mai van ser depurats de les seves posicions.
La gran burgesia i l'oligarquia tradicional s'han situat darrere de Bolsonaro, destacant especialment el suport dels terratinents que han pastat beneficis estratosfèrics amb la deforestació de la selva amazònica i espoliant altres zones rurals, i organitzant milícies de sicaris per expulsar desenes de milers de camperols i als pobles indígenes de les seves terres. Segons la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), el 2015 van ser assassinats 50 activistes camperols, en 2016, 61 i, el 2017, 65. Bolsonaro s'ha compromès amb els grans latifundistes i les multinacionals agroalimentàries a estendre'ls un xec en blanc.
Un altre suport clau per Bolsonaro han estat les Esglésies evangèliques, amb 42,3 milions de fidels (22% de la població), en la seva gran majoria pertanyents a la població més pobra. Els governs petistes es van acostar als líders evangèlics, van renunciar a la batalla política contra els prejudicis reaccionaris, masclistes i homòfobs que fomenten, i els van permetre apropiar-se de mitjans de comunicació i altres negocis. Brasil és el país del món amb més agressions contra el moviment feminista i assassinats per LGBTBIfobia: 445 el 2017, incrementant-se un 30% respecte a 2016. Finalment, els mercaders del temple tenen clars els seus interessos i no han dubtat a demanar al vot a Bolsonaro .
El fracàs de Lula i el PT
Bolsonaro venç aprofitant la indignació i desesperació de milions de persones, especialment amplis sectors de les capes mitjanes que han girat virulentament a la dreta recolzant el seu discurs de "llei i ordre". També de sectors desmoralitzats de treballadors i molts dels 12 milions d'aturats sense expectativa de trobar feina. Els efectes brutals de la crisi econòmica, la decepció amb les polítiques pro-capitalistes del PT i els múltiples casos de corrupció que esquitxen aquest, han creat un terreny fèrtil per a la demagògia de la ultradreta.
Quan el PT va guanyar per primera vegada la presidència (2003), el 71% de la població creia que el seu govern seria "excel•lent o bo". Els primers governs de Lula es van beneficiar del boom de les matèries primeres, i van desenvolupar programes assistencials que van pal•liar parcialment la pobresa més extrema. Però l'essència dels 12 anys de petisme va ser la renúncia a mesures socialistes, els pactes amb la dreta i les constants concessions a l'FMI, amb l’aplicació de retallades i polítiques en benefici dels grans monopolis i l'oligarquia financera.
Els resultats electorals no poden desvincular-se de la crisi devastadora que travessa l'economia brasilera. El PIB es va desplomar un 3,8% el 2015 i un altre 3,6% el 2016, un autèntic xoc per a milions de persones, particularment sectors de la classe mitjana. El 2015, 55 milions de brasilers (37% de la població adulta) acumulaven impagaments en les seves targetes de crèdit. Mentre milions s'empobrien, els dirigents del PT es veien embolicats en els majors escàndols de corrupció de la dècada.
L'efecte ha estat demolidor i la dreta l'ha utilitzat a fons. Trotski analitzava aquest fenomen a l'Europa dels anys trenta referint-se al feixisme i les capes mitjanes: "(...) És precisament aquesta desil•lusió de la petita burgesia, la seva impaciència, la seva desesperació, el que explota el feixisme. Els seus agitadors estigmatitzen i maleeixen la democràcia parlamentària (...). Aquests demagogs branden el puny en direcció als banquers, els grans comerciants, els capitalistes. Aquestes paraules i gestos responen plenament als sentiments dels petits propietaris, caiguts en una situació sense sortida. Els feixistes mostren audàcia, surten al carrer, s'enfronten a la policia, intenten escombrar el parlament per la força. Això impressiona al petit burgès sumit en la desesperació (...) La democràcia no és més que una forma política. La petita burgesia no es preocupa per la closca de la nou sinó pel seu fruit. Cerca salvar-se de la misèria i la ruïna. ¿Que la democràcia es mostra impotent? A fer punyetes la democràcia! Així raona o sent tot petit burgès".
La crisi econòmica també ha afectat durament a la classe obrera. De 2014 a 2016 van destruir més de 2 milions de llocs de treball segons les estadístiques oficials, amb un enfonsament dramàtic dels nivells de vida dels treballadors. La profunditat de la recessió va agreujar xacres com la violència, el narcotràfic, les execucions sumàries de joves per policies i exèrcit ... "La violència al Brasil produeix tantes morts com en països en guerra", afirma la sociòloga Samira Bé. En 2017 va haver-hi 63.880 homicidis, 175 per dia, 7,2 per hora. Bolsonaro ha captat el vot de milions de persones desesperades amb aquesta situació plantejant la presa dels barris per l'exèrcit. Però van ser el PT i els seus aliats qui van iniciar l'estratègia de militaritzar les faveles, en lloc d'aplicar polítiques socialistes que combatessin la desigualtat i la pobresa.
El col·lapse veneçolà i la seva influència
En una enquesta recent preguntaven als seguidors de Bolsonaro quin era el seu principal temor. La resposta més repetida va ser "que l'esquerra converteixi Brasil en una altra Veneçuela".
Els avenços de la revolució bolivariana a 2002 van provocar un gir a l'esquerra en el continent. La victòria de Lula al 2003 es va produir en aquest context. Però Lula i els dirigents del PT només volien gestionar el capitalisme llimant els seus aspectes pitjors. La burgesia i l'imperialisme els van utilitzar com a dic de contenció contra l'avanç de la revolució en línies socialistes tant a Veneçuela com en altres països del continent. Lula va pressionar a Chávez perquè moderés el seu discurs i accions, presentant-se com capdavanter d'una esquerra respectuosa amb l'economia de mercat.
Si la revolució hagués arribat fins al final, expropiant els capitalistes, posant el poder en mans dels treballadors i el poble -com les bases del chavisme demanaven-, podria haver-se evitat la catàstrofe que pateix avui Veneçuela. Nacionalitzant la banca, els grans monopolis i la terra sota control democràtic, hauria estat possible la planificació socialista de l'economia resolent les necessitats socials fonamentals. Una Veneçuela genuïnament socialista hauria estat un pol d'atracció per a la població brasilera, incloses les capes mitjanes.
Però Chávez es va quedar a mig camí. Després de la seva mort, Maduro i la burocràcia estan liquidant les conquestes del període anterior, aplicant dures contrareformes capitalistes mentre parlen de socialisme. El resultat és un desastre social superior encara al brasiler. Les imatges de desenes de milers de persones fugint de Veneçuela han donat munició a Bolsonaro.
Construir l'esquerra revolucionària i respondre amb la mobilització de masses
El potencial per aixecar una esquerra revolucionària que planti cara a l'extrema dreta existeix. Després destituir antidemocràticament a Dilma Rousseff (PT), els atacs del dretà Témer van ser respostos per milions de joves i treballadors amb la vaga general del 28 d'abril de 2017. Però els dirigents sindicals, vinculats al petismo, van renunciar a continuar i endurir la mobilització i van permetre que el govern, que estava contra les cordes, es recuperés. La lluita va acabar derrotada.
Sectors de la burgesia que inicialment apostaven per altres candidats han vist en Bolsonaro una oportunitat d'or per infringir una derrota decisiva al moviment obrer i popular. Fins on poden arribar els elements feixistes i pseudofeixistes que li donen suport no està determinat per endavant. Dependrà de la resistència que el moviment obrer i la joventut ofereixin, però més d'hora que tard el conflicte esclatarà amb tota la seva cruesa. El programa de Bolsonaro suposa colpejar a milions de treballadors, camperols i jornalers, però també a petits comerciants, autònoms, funcionaris, pensionistes, estudiants ... que inclouen a una part important dels seus votants.
La lluita de classes al Brasil entra en una nova fase marcada per l'extrema polarització i la violència que la classe dominant pretén exercir contra els oprimits. La base de Bolsonaro no és tan ferma com aparenta: seu suport electoral té un component superficial i episòdic, no comparable al moviment de masses del feixisme europeu en els anys trenta. Bolsonaro és un bonapartista d'extrema dreta, recolzat pels sectors més reaccionaris de l'aparell de l'Estat, l'oligarquia tradicional i les capes mitjanes més visceralment de dretes. La seva victòria ha estat possible per la fallida de l'esquerra petista, reformista i vacil•lant, sempre disposada a rendir-se davant la burgesia.
Durant la campanya electoral s'han produït mobilitzacions importants contra Bolsonaro. Milions de joves i treballadors comprenen el perill que representa i estan disposats a lluitar i resistir. Però enfrontar l'ofensiva reaccionaria passa, en primer lloc, per treure les lliçons dels greus errors comesos per la direcció del PT.
La tasca de l'esquerra que lluita (PSOL, PCB, PSTU, LSR ...), els sindicats de classe, el MST i MTST, col·lectius LGTBI, organitzacions feministes, incloent a la base petista, és aixecar un gran Front Únic i impulsar comitès d'acció en cada empresa, cada barri i centre d'estudi. Aquests comitès d'acció han de defensar un programa contra les retallades i l'austeritat, organitzar l'autodefensa davant dels atacs feixistes i preparar mobilitzacions de masses que conflueixin en una gran vaga general contra Bolsonaro. Alhora és fonamental cridar als treballadors i joves llatinoamericans i del món a sumar-se a aquesta batalla. Aquesta és l'estratègia que impulsen els nostres camarades de LSR (Liberdade, Socialisme i Revolução), la secció brasilera del Comitè per una Internacional dels Treballadors (CIT / CWI), que intervenen dins del moviment obrer i juvenil per construir una esquerra revolucionària i socialista. La classe obrera brasilera és la més poderosa del continent, té tradicions revolucionàries i capacitat per aixecar organitzacions de combat. I, més d'hora que tard, entrarà en l'escena amb tota la seva força.
